Josep Clarà, un escultor reconegut

• Hem visitat algunes exposicions a Palafrugell i encara ens en falten. Ara fan les exposicions d’escultura de Josep Clarà i Tania Font a Can Mario i la XI Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, amb cinc mostres. Avui parlem de Clarà.

Palafrugell/ Centelles. Quan parlem de Palafrugell ens referim a la vila empordanesa de l’interior, molt agradable de visitar amb els seus carrers, el mercat, la seva església, i els espais fabrils de Can Mario i el Museu del Suro. En un altre carrer també hi ha la Fundació Josep Pla.

Can Mario és ara una de les seus de la Fundació Vila Casas i acull la seva col·lecció d’escultura contemporània, que va creixent cada tres anys gràcies al Premi d’escultura. Cada estiu organitza exposicions monogràfiques.

Enguany el plat fort és una mostra de repàs de l’obra de Josep Clarà. Un escultor d’èxit en vida, reconegut a París, internacionalment i també de prestigi a casa seva, tot i que ara experimenta com un mal pas. Ja que des del 1995 el museu monogràfic que hi havia a Barcelona va tancar en mig d’una gran polèmica. Ara el fons el guarda el Museu de la Garrotxa d’Olot, prestador de les peces de l’exposició. Segurament calen exposicions com aquestes per resituar les coses i Olot té el material necessari.

Precisament Clarà era d’origen olotí, nascut el 1878, format a la capital de la Garrotxa sota el mestratge del pintor Josep Berga. Al 1897 fugint de les lleves de reclutament per la Guerra de Cuba, se n’anà a Tolosa de Llenguadoc on prosseguí els estudis de dibuix, anatomia, història de l’art i escultura. Branca que es convertí en la seva vocació. El 1900 s’instal·la a París, on segueix estudiant. I el 1903 presenta l’escultura “Èxtasis” a un Saló, on rep un reconeixement unànime. Clarà viurà una primera etapa d’èxits i bons encàrrecs a París i de retruc a altres països.

Les obres de l’exposició són marbres, bronzes, però també hi ha bastants guixos. Que segons entenem de les explicacions formen part del procés de treball. Després dels croquis amb llapis, venia un model d’argila. D’aquest se’n treien motlles de guix  i d’aquest un model de guix des del que traduir-lo a pedra o servir de peça per procedir a fondre l’obra amb bronze. L’exposició inclou un apartat on s’explica el procediment de l’artista.

París-Barcelona

Els primers passos estilístics de Clarà són en el terreny del simbolisme. A partir del 1910 deriva cap al classicisme i el 1911 és inclòs a l’Almanach dels Noucentistes. Clarà és un artista detallista, sensual i imaginatiu. L’exposició permet veure obra, valorar més bé els seus temes i l’estil. Veureu que a Clarà l’hi agradava molt representar dones, responen a conceptes ideals –la banyista, la maternitat, la joventut, la Serenitat, etc-, però també fent retrats. En aquest sentit destaca el marbre “Adela”, de 1935-36. També se sentia atret per la dansa i intentava captar el moviment gestual en la seva obra, inspirant-se en les ballarines Àurea de Sarrà o Isadora Duncan.

Tot i una primera etapa llarga i intensa a París, Clarà no perdrà el contacte amb casa seva i a Barcelona és objecta d’encàrrecs privats i públics, com les escultures a Plaça Catalunya i Montjuïc per l’exposició internacional del 29. Era molt amic de Joaquim Mir, Ramon Casas –amb qui viatjà als Estats Units-, Pau Casals.

Finalment, els anys 30 torna a Catalunya. Així que la guerra i l’etapa de la postguerra la passa a casa, amb poques ganes d’entendres amb els nous amos del país. En l’exposició es destaca el cas de l’escultura “Monument als caiguts” del 1950, que les autoritats l’hi encarregaren, en que representa la fulla de llorer al terra.

L’artista continuarà treballant amb els seus temes i també fent retrats, un gènere en el que excel·lí  tota la carrera. A l’exposició hi ha tota una secció amb els busts,  entre d’altres, de la duquessa de Braganza o de les filles de Charles Deering, el col·leccionista nord-americà del Palau Maricel de Sitges. També hi ha el bust de Puig i Cadafalch o del tenor Ricard Viñas. També hi ha diversos autoretrats.

Arrels

Josep Clarà va poder dedicar-se plenament a cultivar el seu art i a defensar el seu concepte d’escultura. Va morir el 1958. En un país com el nostre, amb tants artistes, val la pena cuidar els mestres i no oblidar les arrels. Ves a saber quin és el panorama que acompanya l’artista veïna de Clarà, a Can Mario, a la sala dedicada a artistes de la zona. Tania Font és de Palamós, del 1978 (cent anys més jove que l’olotí), i fa unes escultures molt espectaculars. Sobretot “Deconstrucció”, del 2019, amb ciment, ferro i fusta, en que representa l’enrunament d’una persona. Les dues exposicions es poden veure fins el 29 de novembre.