Després de tots els plaers

• La Biennal de Fotografia de Palafrugell arriba a l’onzena edició. Consta de cinc exposicions monogràfiques: Leopoldo Pomés, Cristina García Rodero, Eugeni Forcano, Pere Palahí i Lluís Català.

Palafrugell/ Centelles. Ara el calendari ja corre pel mes de setembre i l’agenda retornarà ràpid a les galeries i als museus. Però encara queden activitats de l’estiu. Tornem a Palafrugell on encara fan la XI Biennal de Fotografia Xavier Miserachs que està prevista finalitzi a mitjans d’octubre. Aquest dissabte, 5 de setembre comencen les activitats complementàries.

Hem vist dues exposiciones. Una és la d’Eugeni Forcano, un reportatge fotogràfic dedicat a Josep Plà, fet el 1967, per a la revista Destino. La fan a la Fundació Josep Pla, la casa natal de  l’escriptor situada al carrer Nou. Forcano retrata un home proper a la gent, molt xerraire i fumador en l’entorn de la casa pairal,  a Palafrugell i a altres pobles propers.

L’altre exposició que hi hem vist i que em sembla una de les més destacades, és al Museu del Suro i reuneix fotografies representatives de la llarga carrera de Leopoldo Pomés. Comissariada per Karin Leiz i Juliet Pomés Leiz, la mostra fa un homenatge al fotògraf, publicista, dissenyador, marit i pare de família, que ens va deixar el 27 d’agost del 2019. Fotografia coneguda i d’altra més inèdita que sobretot insisteix en dos grans temes: la dona i el paisatge humà.

Ja sigui per finalitats purament de fotògraf apassionat o dirigida a alguna campanya publicitària, veiem diferents models desfilar davant la càmera. A vegades amb una mirada més eròtica, a vegades d’admiració per la bellesa del cos, a vegades més funcional, però sempre respectant la independència i la personalitat. Una mirada realment moderna. I primerenca. Perquè moltes vegades estem parlant de fotografies dels anys cinquanta -en endavant- quan la societat dominava una mirada més conservadora.

Mirada moderna

A l’exposició es mostren imatges fetes per diferents finalitats i també caracteritzades pel seu procés. Una de les dèries de Pomés era fer imatges  sense ombra i això només ho podia aconseguir en dies especials, amb el cel ple de núvols blancs, o fent-se construir una habitació farcida de llums fluorescents. A la mostra hi ha diverses  d’aquestes imatges “sense ombra”, com les d’una noia escampant ciment per un calendari d’una fàbrica d’arenes.

Les fotografies de dones es reparteixen pel voltant de la sala. Al centre hi ha les imatges dedicades a paisatges i a Barcelona, que algunes servirien pel seu llibre dedicat a la ciutat, preparat als anys cinquanta, però prohibit i que no es publicà fins el 2012.

Leopoldo Pomés era nascut a Barcelona el 17 de novembre de 1931. Aprengué a fotografiar i revelar de jovenet amb el propietari de la llibreria Vergara, on treballava. Era company de tertúlia dels artistes de Dau al Set –Brossa, Tàpies, Cuixart-. El 1955 va fer la primera exposició fotogràfica a les Galeries Laietanes. Crítiques a favor i en contra per la seva mirada avantguardista del retat. Es va iniciar en publicitat a l’agència Pentágono, que feia també cinema. El 1961 amb Karin Leiz va fundar l’Studio Pomés. Un dels seus espots més reconeguts és el de les bombolles Freixanet. Codirigí l’espectacle d’obertura de la Copa del Món de Fútbol a Barcelona, el 1982. El seu equip humà creà la campanya d’imatge dels Jocs de Barcelona del 92. Com a gastrònom fundà el restaurant Flash Flash, especialitzat en truites i Il  Giardinetto, en cuina italiana. Una vida plena de plaer per la feina i les passions.

L’exposició “Després de tot” dedicada a Leopoldo Pomés es pot veure en uns baixos del Museu del Suro, situat a la  placeta del Museu, al davant de Can Mario. L’entrada d’admissió permet visitar les altres exposicions, fins l’octubre, quan acabi la Biennal.