Els mesos de Vicenç Viaplana

• Dues exposicions a Barcelona i unes altres a Girona i Granollers posen d’actualitat l’artista analitzat a fons a l’exposició retrospectiva dels Espais Volart

Centelles. Els propers mesos coincidiran en el temps quatre exposicions dedicades al pintor granollerí Vicenç Viaplana. La més important es va inaugurar divendres passat als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, a Barcelona. Important per la quantitat d’obres i per l’ambició d’explicar la trajectòria d’aquest respectat artista català. Durant el mes de març se n’inauguraran tres mes: a Girona, a la ciutat natal Granollers i a Barcelona de nou, però en aquest cas a la galeria Marc Domènech.

L’exposició al Museu de Granollers serà especialment curiosa perquè girarà al voltant d’una sola obra, un quadríptic d’aires monocromàtics, de grans dimensions, pintat els mesos de pandèmia al mateix museu.

El més recent de Viaplana, pintat sota l’ombra de la pandèmia també s’inclou a l’exposició retrospectiva dels Espais Volart. Però els comissaris, Àlex Susanna i Natàlia Chocarro ens expliquen tota la seva carrera de més de quaranta anys i es remunten als inicis, en terreny de l’art conceptual, pròleg al seu salt a la pintura. Després estructuren l’exposició sis apartats pictòrics consecutius cronològicament,  diferenciats per interessos temàtics i es clou amb un apartat dedicat a esbossos i processos.

Les obres i l’anàlisi dels comissaris subratllen com Viaplana (nascut el 1955) va agafar els pinzells en una època –dècada dels 1980- que la pintura estava en una de les seves crisis,  i s’hi va aferrar revitalitzant-la i escapant de manera original i personal, tant de la teorització de l’art conceptual com de la pintura informalista, que aleshores  ja estava sacralitzada i superada.

Experència física

La primera gran etapa pictòrica, són unes pintures més matèriques i expressionistes que representen una especia de ciutats amb flames. Com a El Bosco. D’aquesta etapa la mostra reuneix ja obres molt grans com “El Paisatge rosa” que fa 2 per casi 4 metres de llarg, que pertany a la col·lecció Rafael Tous o encara més gran el paisatge infernal sense títol del 1987 que s’allarga fins els 5 metres. Viaplana sempre treballa  amb acrílic.

En etapes posteriors Viaplana s’interessarà per composicions de caire més realista d’urbs, objectes o paisatges naturals descontextualitzats i captats des de punts de vista estranys que oculta sota capes de pintura monocroma, amb alguna intervenció extra. Algunes obres de l’artista semblen fotografies però volen ser pintures. Viaplana reafirma la pintura, però agafa elements com els enquadraments, els plans, la llum, etc d’altres llenguatges visuals i cercarà anar als  límits com a pintor, intentant eliminar la pinzellada. Però no pot amagar el seu art: abunden els formats grans on és impossible amagar l’experiència física que suposa fer-los.

Un fet que encara s’agreuja en una sèrie d’obres que arriben fins als nostres dies, i titula “Sota el Sui”: un conjunt de grans obres que semblen representar fulles i tiges a gran escala, amb tota la poètica dels monocroms i dels verds, pintat a un indret del Montseny a on se n’hi en va amb les grans teles, per imbuir-se de la naturalesa que hi emana.  Viaplana ara cerca els seus límits fora del taller.

L’exposició als Espais Volart reafirma l’obra d’aquest artista i el situa com un dels principals pintors dels nostres dies.