-
Cinc artistes: Íria Rodon, Rita Sala, Anna Sevilla, Júlia Zapata i Joan Trinidad, recentment graduades munten una exposició a l’espai de la Fundació Felícia Fuster
Centelles. Dijous a la Virreina de Barcelona s’inaugura una exposició dedicada a Joseph Beuys que gira entorn a l’educació, la política i l’art com a mitjà social a partir de documents. Artistes com Beuys o Duchamp són dels que van obrir l’art cap a noves dimensions, de forma radical. D’alguna manera ningú és alié a les seves aportacions i alguns dels seus ingredients i les de tants d’altres artistes que han sacsejat i reflexionat sobre els límits de les arts, es poden resseguir en l’art d’avui.
També entre els nous: una altra exposició de cinc recent graduats de Belles Arts a la Fundació Felícia Fuster de Barcelona ens apropa al seu treball i a dinàmiques artístiques que van més enllà de les disciplines convencionals.
L’exposició “Bauen. Palpem ecos i murmuris” s’inaugura aquest dimecres 3, al vespre. Ens acosta una revisió dels treballs de final de grau dels cinc alumnes, i com a exposició en si mateix, és un exercici pedagògic treballat com a aprenentatge d’un medi de difusió de l’obra. Els alumnes estan adscrits al grup docent Professió i Docència de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Diversos professors han guiat l’organització expositiva que es completarà amb l’edició d’un catàleg.
Conformen l’exposició Íria Rodon, Rita Sala, Anna Sevilla, Júlia Zapata i Joan Trinidad. Pel que sobretot ens diu aquest darrer, tots ja es coneixien i han coincidit i treballat plegats a les aules del Parxís, un dels edificis de la Facultat a la Zona Universitària. Fins que la pandèmia els va enviar a casa.
Els cinc artistes han consensuat tots els punts expositius i han vist les afinitats i diferències d’obra, mètode i discurs. Un exemple d’acord el trobem en el títol: “Bauen” és un terme alemany que significa “construir”, però també fa referència a “habitar”. Segons Joan Trinidad: “«bauen» és una idea teòrica (plantejada pel filòsof Alemany, Heidegger) que ens oferia certa amplitud a l’hora de parlar del verb «habitar» i que ens permetia a totes nosaltres trobar-nos-hi còmodes. D’altra banda, hi havia una preocupació, relacionada amb la construcció d’aquest «habitar» (d’un lloc, espai real o fictici) que feia necessària abordar la qüestió del llenguatge. D’aquí, el subtítol «Palpem ecos i murmuris».”
Tots cinc artistes generen obra a partir de la seva relació amb l’entorn, amb la quotidianitat, la gent, i moltes sovint aquest context es fa visible a través de la fotografia -molt sovint com a document-, les instal·lacions i els petits objectes trobats intervinguts. La Rita ens fa un resum conceptual dels cinc artistes: L’Íria ocupa l’espai caminant, la Júlia deconstruint-lo, l’Anna portant-lo a la matèria i al cos, el Joan desplegant-lo i jugant i jo assenyalant-lo”. Per ella “el conjunt són diferents punts de vista d’una mateixa proposta”.
Construir
Per Íria Rodon (Valls, 1998), el fet de caminar ja consisteix una pràctica artística. No és la primera que s’apunta a la pràctica del “walking art”. Ella presenta quatre imatges de 40×50 acompanyades d’unes pistes d’àudio, que conformen la peça “Caminar per casa”. Sospitem que fa ben visible l’estat de confinament. Qüestiona el concepte “casa” i per ella cada passa genera un procés de pensament i reflexió. Un discurs.
Rita Sala (Barcelona, 1994) presenta vídeos i instal·lacions. “El pont, una caiguda” i “Obertures I i II” que, segons ens diu, “formen part d’una investigació pictòrica”. Però no són pintura. Ja hem vist altres cops que altres mitjans poden tenir una mirada plàstica. Relaciona l’espai amb l’activitat humana, es qüestiona l’entorn i construeix noves mirades.
Anna Sevilla (Barcelona, 1997) vol subratllar els materials i els objectes. Presenta unes caixes, que formen part d’una instal·lació, “Manteniments i caixes de paper”, amb les quals reflexiona sobre la seva utilitat i la seva necessitat de ser.
Júlia Zapata (Cerdanyola del Vallès, 1995) proposa tres peces, que ens diu “beuen d’anècdotes i de reflexions amb que m’han anat interessant en els últims temps”. Una pinya que té els pinyols cosits amb trossos de camisa, reflexiona sobre “treball i la masculinitat”. Amb un rusc d’abelles, amb una construcció emmotllada, reflexiona sobre la necessitat dels humans de construir, tant arquitectures, com realitats. També presenta un vídeo amb un bucle d’una pilota i uns pots d’aigua estancada, per reflexionar sobre el present.
Finalment Joan Trinidad (Sallent, 1998), presenta una instal·lació “Volaria fins a Delft només», una peça feta durant una estada seva “a Rotterdam –ens diu- la tardor de l’any 2019 i l’hivern del 2020 com a estudiant ERASMUS a la Willem de Kooning Academie”. Trinidad ens descriu que la peça “té dues parts: unes fulles de paper retallades una a una en forma de fulla de Ginkgo Biloba presentades a la intempèrie, al terra de la sala, com si fos confeti. La segona part és un conjunt de papers i objectes conservats en fundes de plàstic, com si fossin extretes d’un arxiu, clavats a la paret”. Amb aquesta peça reflexiona sobre salut, sexualitat i vulnerabilitat.
La Fundació Felícia Fuster es troba al carrer Camps i Fabrés, 3-11, baixos de Barcelona. L’exposició es podrà veure fins el 16 d’abril. Un dels cinc comenta que és una oportunitat de veure obra que potser en un altra ocasió seria difícil de veure. Alguns afronten la primera exposició, d’altres ja han superat la novetat. La fundació guarda el llegat de la pintora, poeta i traductora Felícia Fuster (Barcelona, 1921- París, 2012).
badaluc 