Quan volíem ser moderns

La Fundació Joan Miró revisa el paper d’ADLAN a partir de documents conservats de l’associació activa entre 1932 i 1936 i l’aportació que hi va fer el mateix  Joan Miró

Centelles. Tots sabem que la seu de la Fundació Joan Miró de Barcelona és un edifici obra de l’arquitecte Josep Lluís Sert. Tot i que construït a finals dels anys setanta,  conceptualment podríem dir que es remunta a molts anys abans. D’abans de la dictadura i de la guerra, de quan a Barcelona hi havia gent amb un especial neguit per connectar amb els corrents artístics  moderns i introduir-los al país.  Sert era membre del grup d’arquitectes GATCPAC i també d’una associació que es va dir ADLAN. GATCPAC I ADLAN compartien moltes coses, com membres o la seu, al Passeig de Gràcia 99. Des de  la plataforma d’arquitectes defensaven l’arquitectura racionalista i des de l’associació es movien per introduir els nous corrents culturals a la capital.  

ADLAN  vol dir Amics de l’Art Nou i va ser una associació creada  el novembre de 1932, en plena República, expressament per fer activitats i introduir obres i idees noves en camps  culturals tant diversos com la pintura, l’arquitectura, la literatura, la música, el circ, el  cinema, la dansa.

Com a particularitat  tenien que les activitats que van fer, anaven dirigides exclusivament al seus socis. La premsa es cuidava de donar ressò de les activitats. L’impulsor d’ADLAN va ser Joan Prats i eren complices de la mateixa sensibilitat artística, personalitats com Ángel Ferrant, J.V. Foix,  Sebastià Gasch, Robert Gerhard, Josep Torres Clavé i Joan Miró. En el terreny expositiu van mostrar obra  d’artistes com Alexander  Calder, Man Ray, Hans  Arp, Remedios  Varo, Picasso, Dalí.

Guardar papers

Les vicissituds d’ADLAN haurien caigut de la memòria  si  no fos que a la  seva època la  tresorera, secretària i membre del grup Adelita Lobo no hagués anat guardant papers, actes i tota mena de documentació a  través de la qual es pot reviure la història de l’associació. Aquests documents, juntament amb d’altres  que amb la mateixa visió va guardar Joan Miró, han permès revisar la història i muntar l’exposició documental que ofereix actualment la  Fundació Joan Miró de Barcelona, comissariada per Muriel Gómez, Jordana Mendelson i Joan M. Minguet.

Miró es va implicar a fons amb aquesta associació i a  més d’assessorar i de servir d’enllaç amb altres artistes, va organitzar fins  a cinc exposicions d’obra pròpia. Obres que  després anaven cap al circuit internacional –París, Nova York, Zuric-, primer es veien a Barcelona, només pels socis d’ADLAN. Les exposicions  duraven poques hores i es feien a llocs  com a casa de l’artista o a les galeries Syra i Catalònia. L’exposició de la fundació reuniex alguna  d’aquestes obres  mironianes dels  anys trenta.      

Un altre  capítol destacat de la col·laboració entre Miró i ADLAN  va ser en el disseny i continguts del número especial d’hivern del 1934, de la revista “D’Ací i d’Allà”. Aquesta revista no era pas l’orgue de comunicació de l’associació, però en aquest cas  es  van  ocupar d’escriure i il·lustrar un número monogràfic dedicat a l’art contemporani. Miró hi va participar en la  portada  i en imatges del interior. Aquest número del “D’Ací i d’allà”  va esdevenir una referència per artistes posteriors, especialment als crescuts durant la postguerra i avui és un objecte de col·leccionisme.

ADLAN  va projectar una revista pròpia  de l’associació que es deia “Síntesi”, però el 1936 va acabar amb el projecte, el grup i molts somnis. El 1936 es va dissoldre l’associació, però no les amistats. I la flaire  dels amics de l’art nou  es va sentir encara en el pavelló espanyol de la República, a la fira de París, del 1937. I segur que ha inspirat altres projectes moderns entre els  seus antics membres i els seus hereus.