Visitem les exposicions de Sergi Barnils a Atelier, Vicenç Viaplana a la Marc Domènech i Santilari a l’Artur Ramon
Foto de la capçalera: “Després vaig veure un cel nou i una terra nova”, pintura de Sergi Barnils, acabada enguany i exposada a la galeria Atelier. Foto de la galeria
Barcelona/ Centelles. Després de mesos de parlar de grans propostes artístiques penjades en exposicions, finalment ha arribat l’hora de poder-se moure i anar a veure i casi tocar alguna de les obres. Això va ser possible dissabte passat.
A dos quarts d’11 ja era a la galeria Atelier del barri de Gràcia, on vaig poder veure en viu l’obra que uns mesos abans, Josep Canals havia exposat a la seva galeria de l’artista barceloní Sergi Barnils. A l’Atelier hi ha alguns dels papers que va fer durant el confinament, però també hi ha obres grans de pintura amb les que es construeix una petita retrospectiva titulada “Gènesis”. Nom bíblic que enllaça amb el rerafons de la pintura de Barnils, molt coneguda i apreciada a Itàlia i que ara es va donant a conèixer bé a casa seva, talment com el profeta.
Com ja vam explicar en l’article de la mostra santculgatenca Barnils sol partir del llibre de l’Apocalipsi, i fa al·lusions a conceptes com “ciutats celestials”. I les formes cal·ligràfiques tenen una traducció simbòlica en conceptes com fortalesa, Trinitat, cases celestials, etc. Més aviat es tracta d’una visió alegre i optimista.
El que no prevèiem és que els símbols de cal·ligrafia i l’estructura lineal serien incisions fetes sobre la pasta d’encàustica que Barnils escampa. El mateix artista, a qui vaig tenir l’oportunitat de conèixer aquell dia, va explicar que realment ho treballa com una planxa de gravat. A vegades prepara el fons amb pintura, després hi aplica la cera calenta i un cop freda fa l’estructura lineal. I un cop ha fet les incisions ho “entinta” amb pintura a l’oli i al cap d’uns tres dies, quan s’ha assecat, ho neteja. De manera que la pintura queda incrustada i dóna color als solcs. Després pot venir una altra treball més directa amb colors i encara poden venir atreviments, propis d’artistes molt segurs, com atacar el quadre amb grans traços negres. Barnils combina obra més estructurada amb d’altres més expressives.
La pintura de Barnils i la de Vicenç Viaplana no tenen gaire a veure. A part de partir de la figuració i treballar el tema de les transparències i veladures.
Galeries a peu
A la galeria Marc Domènech fan una exposició comparativa entre l’obra inicial dels anys setanta i l’actual de Viaplana. Un exercici que destil·la la comissària Montse Frisach. A cop d’ull veiem grans diferències tècniques en l’obra de l’artista granollerí: dels setanta hi ha molt dibuix, col·lage, transferències i treballs experimentals sobre “papers emolsionats”, que provenen del món de la fotografia. Dels anys de cap aquí, hi ha les grans pintures que amaguen la pinzellada amb l’acrílic i ofereixen com vistes trancades i angles i grans objectes. Potser en el fet de partir, jugar amb fragments i en el fet compositiu s’hi trobi una de les línies continuistes. I també amb certs objectes com les esferes.
Hi ha també unes curioses pintures que recorden una mica l’atmòsfera de Dau al Set, amb personatges amb màscares, del 1974. Frisach diu que és el primer cop que es mostra aquesta obra, teòricament desconnectada de la producció de Viaplana. Però no se si es podria cercar encara una connexió més fonda amb El Bosco i estirar el fil fins a les obres dels grans incendis que Viaplana farà posteriorment, que em recorden els inferns de l’artista del “Jardí de les Delícies”.
Tornant a les pintures més recents de l’exposició, la galeria també acull dues peces de gran format de la sèrie feta “Sota el Sui”. Grans teles que sí tenen restes i marques d’haver estat pintades a l’exterior.
Tant l’exposició de Sergi Barnils com la de Vicenç Viaplana a les dues galeries barcelonines hi ha temps de veure-les fins al juny. La mostra que sí acaba aquest divendres és la quantiosa col·lecció de bodegons que els Santilari tenen exposada a l’Artur Ramon. Es veu que a la mostra s’hi ha sumat obra del fons de la galeria i també hi ha peces de la producció més recent, en especial les dedicades al pintor Fantin-Latour. Pintura i dibuix. Obres en color i en grisos d’una gran minuciositat i paciència que recorden la fugacitat de la vida, la condició humana –les famoses “Vànitas” amb els cranis o les nous que també són petites referències al temps humà- i també la qualitat material dels aliments sota la llum.
Fantin-Latour inspira natures mortes de flors amb al·lusions a la pintura o als artistes. M’agrada molt contemplar com dibuixen els pètals de les flors i veure fins on arriben amb el llapis abans no l’aixequen per deixar fluir el blanc. Uns mestres.
De fet tots els artistes citats en aquest article crec que tenen molta experiència i és una pena que a vegades no se’ls valori prou i que la seva obra costi tant d’entrar a les cases catalanes. Els Santilari s’acaben de moment. Ells van treballant. Hi haurà altres propostes expositives. De moment tenim anunciada una mostra a la Marlborough, del pintor d’Almeria Abraham Lacalle, que a través del paisatge ens parla dels seus neguits.
badaluc 