Quin problema hi ha amb l’Escola d’Olot?

Visitem l’exposició que revisa la pintura paisatgística dels Vayreda i companyia, que fan als Espais Volart.

Foto de capçalera: detall de la primera versió de l’oli “Recança”, de Joaquim Vayreda, de 40×80,5 cm. procedent de la col·lecció Vayreda Casadevall. Aquesta peça, la definitiva i altres versions es pot veure a la mostra. Imatge de la Fundació Vila Casas

Barcelona/ Centelles. Normalment escric per explicar exposicions i activitats artístiques que em semblen interessants. Aquesta era la previsió amb l’exposició dedicada a l’Escola d’Olot que acullen els Espais Volart (c/ Ausiàs Marc, 20-22), la sala d’exposicions de la Fundació Vila Casas situada a la Ciutat Comtal. L’Escola d’Olot em sembla un capítol important per explicar la introducció i la divulgació del paisatgisme a casa nostra. Però hi ha una cosa important que no em quadre d’aquesta mostra.

Les obres de l’exposició, la majoria són molt bones. Hi ha peces d’envergadura important que ja formen part del fons dels nostres museus. Com l’obra “Un combregar a muntanya. El viàtic”, de Marian Vayreda, del 1887, que procedeix del Museu de la Garrotxa, a Olot i és un dipòsit del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquesta és la situació d’altres obres com el gran oli “Recança”, de Joaquim Vayreda, del 1876, que es troba just al baixar l’escala.

També hi ha obra de fons particulars, de galeries o hereus dels artistes. No hi falten paisatges de Josep Berga, ni altres noms importants, vinculats amb l’escola olotina, com Enric Galwey i també Iu Pascual, que va ser director de l’Escola de Belles Arts d’Olot i va ajudar a crear l’Escola Superior de Paisatge. I hi ha peces d’artistes que hi feren estada com el gran Santiago Rusiñol. I per explicar un episodi concret de la història, també s’hi fan entrar obres de ceràmica, escultura o xilografia, d’artistes tant destacats com Josep Aragay, Josep Clarà, Joan Rebull i Enric-Cristòfor Ricart, respectivament. Inclús hi ha una escultura de Josep Guinovart. L’exposició ocupa els dos espais del subsòl dels Espais Volart.

El problema que tinc amb aquesta exposició esta amb el discurs, les conclusions del comissari, Xavier Palomo. La seva idea, resumint molt és que no hi ha una Escola d’Olot com a tal, perquè els artistes pintaven diferent. Era una cosa més global. I que allò  va ser un invent del Joaquim Vayreda, emulant la francesa Escola de Barbizon. Que va ser ell mateix que va posar nom a la d’Olot, per “vendre”, i que amb els seus “seguidors” tot va ser una operació per introduir a les cases de la burgesia de la ciutat, imatges d’una Catalunya rural edulcorada, bucòlica, carregada d’intencions polítiques, vaques, masies i pastors pul·lulant. I a més a més no pintava a l’aire lliure.

El disseny expositiu, d’acord amb el discurs va guanyant un to mofeta que acaba subratllant que posteriorment altres agents s’encarregarien d’accentuar la farsa de país que hi havia darrera l’Escola d’Olot, com la Dictadura de Primo de Rivera i el Franquisme. El títol de l’exposició ho deixa clar, però amb anglès: “L’Escola d’Olot una ¨¨´¨´´”Fake News¨” amb 150 anys d’història”.

Paisatges bonics

Sense ser un expert en la matèria, però amb vint anys veient i escrivint sobre art, crec que el què diu Palomo, el què són els fets, segurament són certs, però no són raó suficient per dubtar de l’Escola i tractar-ho de mentida, sino tot el contrari:

¿Perquè cal que tots els pintors, pintin igual si el que precisament valorem com a bo, és com cada geni plasma la seva mirada del paisatge natural-rural?

Que l’artista idealitza, carrega tintes, manipula, pinta la seva realitat? Em sembla que tots ho fan. I en l’època que agafa l’exposició hi ha tot una successió de tendències que són la moda a cada moment i cada una pinta la seva realitat: Romanticisme, Impressionisme, Simbolisme, Modernisme, Noucentisme, etc.

Que ho feien per vendre? Hi ha pintors més bohemis i d’altres amb més sentit de mercat.

Quin problema hi ha en repetir-se pintant vaques? Segur que avui encara se’n poden trobar pasturant pels prats pirinencs i pre-pirinencs de Catalunya. Són animals formidables, que en algunes cultures simbolitzen la font d’aliments ¿Que pintaven una natura catalana bucòlica? doncs, depèn de com es miri, no cal una pintura per veure que hi ha paratges a la Garrotxa meravellosos amb o sense nens amb barretina (parlem d’una pintura del Berga).  I està ple de masies. Tot son temes possibles: vaques, territori, natura i natura humanitzada. A la mostra, el magnífic paisatge gran d’Iu Pascual dedicat al Puigsacalm o uns petits quadres de camps i pastors del mateix Berga em semblen representatius d’aquesta idea.

Les obres dels Vayreda –algunes més que altres- sí que semblen tenir una altra intenció més específica: però quadres com “Recança” del Joaquim no sembla que parlin precisament d’una pagesia bucòlica, sino més aviat carregada de penúries. Com en l’obra de Jean-François Millet. Potser per una gran crisis o per la guerra. Perquè els carros van carregats de trastos, no de palla i sembla que marxen. L’atmosfera crepuscular no crec que sigui per donar una idea bonica. L’obra va ser assajada per l’artista amb diversos estudis i versions que s’inclouen a la mostra –això està bé-.

L’exposició inclou un grup de fotografies procedents dels arxius del Berga o dels Vayreda, que són material que els haurien ajudat a composar les pintures, inclús per inventar els paisatges. Això és trampa? És la prova del delicte? Aquest és un apartat i un tema interessant si bé avui en dia encara es fa, perquè parlem de pintura. La majoria d’artistes que conec parlen de la seva pròpia realitat plàstica. I n’hi ha de més fidels i de més conceptuals. I en quan a pintar a l’aire lliure, doncs molts que van anar a Olot ho van fer en alguna ocasió i si no prenien apunts, per poder fer als seus tallers obres de més envergadura que són impossible portar al camp. Hi ha obres de dimensions molt grans.

Homenatges a l’Escola

“Nena”, bronze de Joan Rebull, que també forma part de la mostra i prové de la col·lecció Vayreda Casadevall. Foto: Fundació Vila Casas

La selecció de peces d’escultura o ceràmica, a la que m’he referit al principi, corresponen a un apartat dedicat a uns homenatges que es van fer el 1929 i 1930. Com he dit abans, no s’exposen només paisatges, sinó que hi ha busts o plats de ceràmica. A part d’Aragay, Clarà o Ricart, també es poden veure obres de Josep Obiols, Francesc Domingo, Pau Gargallo o Manolo Hugué. Dels dos darrers el comissari diu que són els “trencadors i d’una gran modernitat”. Evidentment conviuen diferents tendències a la Catalunya de l’època i cadascú era modern a la seva manera. El que em sembla interessant és veure que artistes de diferents tarannàs participen de l’homenatge.   

En canvi no s’explica si l’Escola d’Olot o la seva ombra està en l’origen de les petites escoles locals que trobem escampades pel territori i que han donat pintors dedicats al paisatge, com en Joaquim Vancells per Terrassa, més modernament Joan Abancó pel cas de Moià, o escombrant cap a casa, els paisatges de Labarta, Musach o del “Moreu”, pel cas de Centelles. També es podria posar en relació l’Escola d’Olot amb els Lluministes de Sitges i amb pintors com Joan Roig i Soler, Eliseu Meifrèn, o més jove Pere Daura.

En canvi sí que es posa amb les atencions que la dictadura de Primo de Rivera i Franco, van tenir, projectant l’Escola d’Olot i la  Garrotxa  com  “la Suïssa catalana” i “l’Arcàdia feliç”. Com si per ser els dolents de la pel·lícula, encara agreugessin més el problema, “el fake”, la mentida en català. Encara bo que van veure alguna cosa bona al país!

Més ceràmica

Copa de Josep Llorens Artigas, del 1935, que guarda la seva fundació. Foto Josep Casanova/ MNAC

La visita a l’exposició de l’Escola d’Olot ha estat precedida per una visita a l’exposició de l’Hamada-Artigas al MNAC. Realment val la pena. Potser podrien explicar millor com es concreten les influències, perquè a part del forn japonès, les peces de cadascú són molt diferents. I si les connexions es troben en les coccions i en els esmalts és difícil de veure. És veritat que hi ha una llibreta amb anotacions dels Artigas copiant formules japoneses. És molt interessant com expliquen el paper de l’Artigas, pare i fill i d’Eudald Serra.

L’exposició es fa a una sala preparada adjunta a la segona sala d’art modern i per sortir s’ha de fer tota la volta: passareu per les sales dedicades a la Guerra Civil i crec que és on hi haurà les noves seccions. I per cert, a la sala Oval  ja hi ha les avionetes de Francesc Torres. Estan acabant de preparar la instal·lació que presenten dijous.

Tornant als Espais Volart, l’exposició de la planta baixa és la de l’Antoni Llena. M’agraden els col·lage i muntatges amb paper. I en quant a l’exposició de l’Escola d’Olot val la pena per les obres i la podreu veure fins el 25 de juliol.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: