Subirachs des del Poblenou

Introduïm l’Espai Subirachs i comentem algunes coses que ens explica la seva filla, Judit Subirachs, que s’ocupa del centre museïtzat al Poblenou de Barcelona

Totes les imatges pertanyen i han estat cedides per l’Espai Subirachs

Barcelona/ Centelles. He escrit algunes vegades sobre Josep Maria Subirachs (1927-2014) en aquest blog i en una de les entrades feia referència a un futur incert pel que era la col·lecció de peces aplegades a l’Espai Regomir, al casc antic de Barcelona, ja que havien de marxar perquè tot l’edifici s’havia de convertir en hotel.

La crisis econòmica havia escombrat, un temps abans, el projecte previst amb Caixa Penedès. Quan l’Espai Regomir tancava –parlem del 2014, abans que morís l’artista- algunes poblacions van veure l’interès pel fons i es van oferir.

Inclús Centelles es va postular, oferint el Palau dels Comtes com a seu, quan encara faltaven uns anys perquè l’Ajuntament el comprès. Cap oferiment era prou adequat per la família i el cas de Centelles va quedar com un trist globus sonda, perquè no hi havia encara l’espai ni en propietat ni arreglat. El nostre poble té un lligam amb l’artista, ja que la dona de Josep Maria Subirachs era filla del poble. Però la proposta va quedar en fum.

Abans que morís l’escultor, els seus fills i especialment la seva filla Judit, historiadora de l’art i principal especialista en l’obra del seu pare, van decidir tirar endavant, ells sols, l’Espai Subirachs. El pare, trist pel fracàs amb les promeses de les entitats bancàries , va desitjar que el futur espai s’ubiqués al Poblenou: el barri barceloní –de fet antiga vila-  on havia nascut l’11 de març de 1927, en el sí d’una família treballadora.

Al cap de tres anys l’Espai Subirachs s’inaugurava al número 6 del carrer Batista del Poblenou, molt a prop de la Sala Beckett i de la rambla del barri. El nucli de les peces en exposició és una selecció de les peces que guardava l’artista i la família i que van enretirar del mercat reservades pel futur espai.

A través d’elles es fa una selecció cronològica de la seva evolució escultòrica, des  dels primers anys figuratius, cap a l’abstracció i el treball en diversos materials i temes. També hi ha testimonis dels seus treballs en altres disciplines, com el dibuix –les fabuloses tintes-, el gravat, la pintura o les medalles.

La Judit Subirachs, la filla, ens recalca que a través de les peces es vol subratllar una trajectòria artística llarga i singular, que va quedar eclipsada quan el 1986 l’hi van encarregar el grup escultòric de la façana de la Passió de la Sagrada Família de Gaudí.

La Judit ens recalca que en cap cas amaguen la seva tasca al Temple, perquè hi ha una frase a l’entrada que valora el seu paper i també se’n parla en el vídeo. Però aquella obra ja es pot veure a la mateixa Sagrada Família, que és prou coneguda. I el que interessa és subratllar la carrera artística del Subirachs, en conjunt i divulgar l’obra més personal de l’artista.

Vint anys

De la Sagrada Família ens explica moltes coses més: aquesta empresa el va ocupar vint anys. La Judit ens recalca que l’encàrrec l’hi va arribar quan era un artista madur. Tenia 59 anys. Hi va treballar intensament, inclús tenia taller als peus de la Sagrada Família. I hi va deixar obra, la paciència i la salut, degut a la crítica furibunda que va generar el seu treball.

Personalment no entenc com hi poden haver crítiques tant negatives, al marge de que una obra agradi o no, que és una cosa normal  que sempre passa. Ara amb els anys potser les coses s’han apaivagat, i hi haurà encara crítiques negatives o positives, però potser el seu treball s’ha acceptat més i es més valorat. La Judit ens diu que als estrangers els hi agrada molt. Però ens recorda que el 1990 es va organitzar una manifestació davant el temple expiatori, perquè l’escultor escoltés tota  mena de crítiques negatives i inclús insults.

Una de les coses que alguns col·legues l’hi retreien era que hagués acceptat un encàrrec religiós, ell que era agnòstic i que el 1965 havia signat un manifest en contra la continuació de la Sagrada Família. La Judit hi veu en tot una coherència: perquè el que ell havia signat era que no es continués l’obra seguint mimèticament l’estil de Gaudí. Igual com havia passat amb les catedrals gòtiques, desitjava que com a gran projecte arquitectònic de molt de temps, aglutinés estils diferents, fidels a la manera de cada època. Quan va acceptar l’encàrrec escultòric–segons la Judit-, va deixar molt clar que si ho tirava endavant seria amb un estil propi, modern i diferenciat de les escultures que ja hi havia a l’altra façana. Va recuperar cert estil figuratiu, però molt expressiu i característic de la seva manera.

Subirachs devia viure les obres a la Sagrada Família amb passió. Les crítiques sembla que el van estimular encara més a tirar endavant segons la seva visió. Però quan sortia de la illa gaudiniana i tornava al seu propi taller, es dedicava a fer una obra deslligada de tantes pressions i preocupacions.

Aquestes peces  fetes durant els vint anys “de temple gaudinià” també es poden veure a l’Espai Subirachs, junt amb altres peces de totes les èpoques. La família però tira endavant el centre museïtzat amb els seus propis recursos. No tenen subvenció de cap mena. I a més obren  gratuïtament. Si bé per les visites comentades per a grups, que fa la mateixa Judit, s’han d’abonar uns pocs euros. Però ens diu que la gent paga encantada i surt contenta. I que amb tot això de la pandèmia han tingut bastants grups de visitants de la mateixa Barcelona, que com que no podien marxar fora, anaven a descobrir els racons de la ciutat.

Ara una altra batalla de la Judit, és aconseguir una major presència de l’obra del seu pare en els museus del país. Subirachs té obra en molts museus d’aquí i de fora. I cal dir, fora dels museus, té molta obra en espais públics per tot Catalunya. Però en el cas dels museus, la Judit ens recalca que si tenen obra, no vol dir que la tinguin exposada. Per exemple en el  MACBA fa molts anys que l’Artur Ramon, representant de l’artista, els hi va donar una peça molt maca. Però no l’han treta mai del dipòsit.

En canvi al Museu Nacional tenen una peça escultòrica, un ferro del 1956, que està exposat a la Sala 81, amb l’art de postguerra i segona avantguarda.  Des de fa molt poc té de veí una pintura de Miró, prestada en dipòsit pel Museo Reina Sofía de Madrid. Tot això ajuda, si bé a la Judit li agradaria que la representació del seu pare fos més significativa, ja que si ve la peça de ferro és important, en va fer molt poques.

La Judit creu que l’obra del seu pare i de molts artistes de la seva generació, han quedat com silenciats. Falten encara sis anys per fer el centenari del naixement de Subirachs, però la seva filla ja ens esmenta algunes exposicions previstes. N’ anirem parlant. Desitgem que amb el pas dels anys i amb l’ajuda de tothom les coses s’aniran posant a lloc.

Escombrant cap a casa, la Judit va deixant anar que encara té peces que no exposen, i que si el Palau dels Comtes disposés d’un espai potser es podria plantejar un projecte local amb obra del seu pare. Crec que n’hauríem de parlar. Amb la cantera d’artistes que té Centelles seria un bon fitxatge.

One thought on “Subirachs des del Poblenou

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: