De quina tradició parteix Jordi Alcaraz?

Foto capçalera: la peça més gran de l’exposició és un díptic titulat “Partitura” i és una obra d’aquest 2021.Foto: Aleix Art

Agramunt/ Centelles. El dijous passat la furgoneta anava direcció a Agramunt. Objectiu: revisitar l’Espai Guinovart i veure la nova petita exposició temporal, dedicada a Jordi Alcaraz (Calella, 1963).

Sota les galeries arquejades de l’antic mercat encara hi ha l’exposició temporal que busca el ressó de l’obra de Guinovart en la d’artistes posteriors (veure l’article). Entre aquests també hi ha en Jordi Alcaraz, amb una de les seves curioses obres. També hi ha una peça de l’Anna Llimós que havia protagonitzat l’anterior temporal al Petit Espai.

Tant Llimós com Alcaraz podríem dir que comparteixen que són autors de projectes molt elaborats i pensats. Però el resultat parteixen d’uns elements mínims per explicar el màxim. Menys és més, que deia l’arquitecte.

L’exposició a El Petit Espai no és molt gran. Cal que recodem el que fa poc ens deia el galerista Josep Canals: amb poques peces es pot fer una mostra potent. Més temps per mirar i disfrutar a poc a poc. La mostra d’Agramunt reuneix peces dels últims tres anys i la més gran, un díptic, un gran format, “Partitura” és d’aquest 2021. D’enguany també hi ha una peça que amb el títol evoca els rellotges de sol, com una peça exposada, del 2017, establint un lligam temàtic.

Alcaraz és autor d’una obra molt característica: podríem dir que fa pintura. Però enlloc de dedicar-se només a pintar i a deixar marques, col·loca vidres i els trenca o provoca accidents amb boles de pintura, que a través de procediments que se’ns escapen queden com “fossilitzats” en el quadre.  Una de les virtuts de l’obra d’Alcaraz és que és difícil saber com s’ho fa. Hi ha bastant misteri. Tots els accidents que provoca queden fixats i participen d’un projecte que també té quelcom d’escultòric i on sol primar el negre i els blancs. I fruit dels accidents compositius també  hi participen els tons que donen les transparències, a través de la llum i les ombres. Els vidres trancats també donen lloc a línies que tenen la seva ombra sobre al fons.

Blanc i negre

A la Wikipedia, versió en castellà –la catalana és molt breu-, diuen que Alcaraz “parteix de conceptes tradicionals de pintura i escultura”. No tinc dades sobre la seva formació i segur que el seu art s’assembla a alguna cosa i tindrà els seus “pares” i mestres, però no veig per enlloc ”la tradició”. Per molt que puguem parlar d’art abstracte. Crec que a vegades s’escriu per dir. En algunes coses l’obra d’Alcaraz em recorda a la d’Antoni Llena: per la fragilitat dels elements compositius i el joc entre plans i línies. A l’exposició dedicada a Guinovart es poden veure obres gairebé de costat. En qualsevol cas l’obra d’Alcaraz em sembla original i els seus “origens tradicionals” em  sembla bastant amagats. Perquè en el seu treball hi entren en joc diferents “accidents”, que crec que més que tradició, volen d’imaginació i intuició.

El díptic “Partitura” és espectacular. Com en les altres obres el fons és blanc i l’artista hi crea un joc de textures. Aleshores per sobre la base hi col·loca el  vidre i sembla que dispari projectils de pintura  negre que fan forats, regalimen, trenquen el vidre i tot queda com “congelat”. Una elegant manera de referir-se a la música. La paraula “partitura” està escrita. Quina música deu escoltar Alcaraz? Jazz, rock, clàssica? M’apunto a algun gènere d’avui.

Les exposicions que actualment es fan a l’Espai Guinovart, tant la de Guinovart com les que es fan al Petit Espai estan comissariades per en Bernat Puigdollers (potser per això el trànsit d’artistes entre espai gran i petit).  Si després passegeu per Agramunt trobareu algun torró.