Jordi Díez, el teixidor d’acer

Dimecres tenia cita amb l’escultor Jordi Díez per valorar una mica tot el rebombori generat entorn al monument a Rafael Nadal, presentat abans de les vacances

Imatge capçalera: Jordi Díez treballant amb el seu Rafael Nadal. Foto cortesia de l’artista

Centelles. A dos quarts de vuit tocava el timbre del taller que Jordi Díez té al centre de la vila des de fa uns anys.  Estava fent anar la polidora per llimar soldadures. Si no tenia “marrons” de la feina –complicacions- podíem tenir una estona per xerrar tranquils. I aixís va ser: una hora de conversa.

El taller de l’escultor està bé. Més que molt gran, és un espai ampli que l’hi permet treballar bé. Té una part de taller i una part com d’oficina. Ara està treballant per un encàrrec velazquià per una col·leccionista. Ho treballa a prop d’una taula plena de varilles, eines, amb els guants i el casc de protecció. La seguretat també compte en la seva obra i ens explica que actualment el material de soldadura l’hi ve sponsoritzat per Fronius, una empresa germànica d’alta qualitat que admiren el seu  treball i estan encantats que els seus productes siguin per fer monuments  com el de Rafa Nadal, que està al Roland Garros de París.

També té a l’estudi una escultura d’una figura suspesa que va a una façana d’un hotel de Barcelona, situat al carrer Casp. Es tracta d’una figura inspirada en un personatge de les pintures de Lita Cabellut, qui està al corren i encantada amb la transformació escultòrica.

Díez és fidel al seu espectacular estil en que construeix l’obra amb varilles d’acer inoxidable que va doblant i soldant i unint amb xapes. Més endavant ens explicarà que és un material bo, costós, però molt resistent i que l’hi dóna molts bons resultats plàstics. El seu és un treball de plens i buits. Díez  explica que treballa l’escultura construint primer un esquelet i quan té les parts definides ho va recobrint, com s’hi afegís una pell. És com un teixidor de fils d’acer inoxidable. La seves obres tenen un aire futurista: una vegada l’hi van dir que el seu Abate Marchena d’Utrera, semblava un “Terminator bo”.

Temor i passió

Li  demano si no li fa por enfrontar-se a encàrrecs i ens diu que por, no,  temor. Perquè no és fàcil amb la seva tècnica assolir la semblança en retrats, sobretot en casos com els de Rafa Nadal. Amb  altres obres que ha fet, pot especular una mica amb el rostre. Però amb algú tant famós com Nadal s’hi ha d’acostar molt. Explica que va prendre infinitat de mides en viu del Rafa, de la seva anatomia i faccions per tenir-ho tot estudiat. Al fer el rostre, tot i que partia de les seves indicacions, el que sortia no s’assemblava en res i al final va passar de tots els papers, per poder-lo acabar acceptablement. Díez és molt perfeccionista.

El monument a Nadal l’ha catapultat internacionalment. Abans ja era conegut per algunes obres, però ara rep més encàrrecs i pot proposar nous reptes, amb més receptivitat. Es va frustrar una altra escultura del Messi blaugrana amb la marxa del futbolista a París. Però està voleiant en l’ambient, una escultura dedicada a “l’astronauta de Salamanca”. Inspirada en un relleu de pedra de la catedral salamantina que s’havia pensat que era antic, però en realitat és d’ara: un col·leccionista volia un astronauta salamantí del Díez. I ara, a més, la NASA vol convertir l’astronauta del relleu en imatge corporativa. Díez ha treballat en un projecte i ha fet un model petit per proposar-ho als americans. Estàn dialogant. També vol fer un lluitador de sumo pel Japó, ben digne d’aquest esport.

Díez ve de Valladolid (1966), però diu que hi va passar poques hores i que ràpidament van venir cap a Barcelona. Va estudiar a Madrid i va estar uns mesos a l’Àfrica i a la tornada no  volia viure en una ciutat. Coneixia una mica la zona del Vallès Oriental i va tirar cap a Osona a veure què trobava  per instal·lar-s’hi. Va descobrir Centelles i l’hi va encantar i és on viu des de fa molts anys. A vegades ha participat dels Estudis Oberts, sobretot quan tenia el taller a les granges de Can Victori.

A Belles Arts feia pintura i escultura a la vegada. Diu que l’hi agradava dibuixar còmics, però que es va trobar modelant les figures dels seus personatges i allò l’hi va encantar encara més: ell el que volia ser és escultor!

De Valladolid coneix bé el Museo de Escultura. Admira les talles policromades. I ell ha passat per etapes d’escultor picapedrer. Però ara les seves obres les construeix. I parteix sempre d’un coneixement molt bo de l’anatomia i del dibuix que l’hi permet plantejar qualsevol repte. Diu que això no és habitual. Admira altres escultors  -com Javier Marín-. I sobretot Miquel Àngel. I s’aparta de la comparació amb Plensa: es tracta d’escultures fetes amb conceptes i punts de partida diferents.  

Díez és sempre un artista molt ocupat que passa moltíssimes hores al taller. Treballa sol. Ell diu que de col·laboradors té la indústria que l’hi subministra material. Però només ell sap com ha d’acoplar les varilles o com ha de soldar aquí o allà per donar forma a la seva obra.

El nostre escultor ara està en un moment dolç de la seva carrera i va experimentant amb les seves estructures d’acer inoxidable. Diu que aquest és el material de l’escultura del segle XXI. Ell ho treballa des de fa uns 15 anys. Va començar amb els  “amants d’acer” (que reben als veïns d’uns pisos de Centelles). Abans ho havia provat amb ferro però no l’hi acabava de convença. Amb l’acer s’hi sent còmoda. L’obra que, per molts, el va catapultar va ser l’Ildelfons Cerdà que rep als visitants a l’entrada de Centelles. Díez admira Cerdà i lamenta que sigui poc valorat. Encara podria ser que fes més escultures de l’urbanista, per a Barcelona. Ja es veurà. Cerdà va ser el 2010. Han passat onze anys. Ha evolucionat i Jordi Díez sempre va posant-se reptes nous. No el perdrem de vista.