Tercera gran retrospectiva de l’artista centellenc, aquest cop al Marçó vell. Obra històrica i de ben recent, fruit dels mesos de pandèmia i l’urpa dels anys
Centelles. Jordi Sarrate (Centelles, 1940) va camí de tenir un catàleg de tota la seva obra i amb cada entrega bibliogràfica, tenim una nova retrospectiva. Compte com aliat amb el molinenc Toni Moreno, que té la paciència de pujar a Centelles, tirar, mirar, fotografiar i muntar els llibres. Vam començar amb “Itinerari”, l’any passat amb “Ruta 80” (en motiu dels vuitanta anys de l’artista) i ara “De la A a la Z”.
Les exposicions es diuen igual i són un resum del catàleg raonat. El nou catàleg és més gruixut, inclou molts dibuixos dels anys de formació i dibuixos “urbans” o fets a llocs. Gravats i tota una altra col·lecció de pintures i també alguns tapissos, que també anem veient a les exposicions.
La nova mostra toca al Centre d’art el Marçó vell de Centelles. Perles dels anys de formació, obres fetes abans i després del final de la Dictadura i també una col·lecció d’obres de nou encuny. Sarrate no para. Hem passat una pandèmia, ell ha tingut un problema de salut –no pas el Covid-, però la seva resiliència l’hi permet entomar la nova mostra.
Sarrate és un observador divertit de la realitat. La seva mirada recull història i historietes locals, personatges –com en Sintet o en Molas- i també tradueix en imatges molta poesia. Segurament a una altre lloc ja he escrit que Sarrate, per generació i per interès -perseguint poemes i projectes- va conèixer alguns dels grans poetes catalans del segle XX, com Foix, Vinyoli , Espriu o Martí Pol. El segon l’hi té dedicat un poema i pel què sembla va ser a petició seva que per col·laborar en un projecte editorial, va compondre el poemari “Cants d’Abelone”, que en paraules del pròleg de Segimon Serrallonga, conforma un díptic respecta el poemari “Llibre d’Amic”.
Les obres de Sarrate es poden interpretar segons aquestes referències. És interessant tenir en compte els títols i també, seguir si es pot, alguna de les seves visites comentades. Però com a obra d’art està clar que també poden comunicar obertament, sense instruccions.
De la primera sala a mi m’agrada la pintura del “Sant Teixidor saurí”, del 2005, lluminosa i espaiosa, ubicada als entorns del santuari de l’Ajuda i que evoca unes aparicions. A la sala del mig, crida l’atenció el quadre –és com un pòster- “Nit a la plaça, 1939”. El llum i la composició i la data, m’evoquen el Guernica i la Guerra. Es veu que llums com aquell n’hi havia a la plaça Major i que van ser testimoni d’unes rapades d’escarni públiques a dones republicanes, al final de la Guerra Civil.
Crec que és en aquesta sala que hi ha la pintura petita “Joan Salvat-Papasseit torna a Centelles”, en que un veler ve del cantó del Pla de la Calma. Víctor Sunyol, poeta contemporani, que escriu el pròleg del catàleg, ens diu que Papasseit es va preocupar perquè alguns centellencs volien enderrocar el portal, el 1919. Què haguéssim fet sense el portal?
A la sala gran del Marçó es concentra l’obra més recent: fa temps Sarrate feia collage de caixes de fruites. Ara ja ha ampliat el ventall i recull de tot, com roba usada amb lemes o algun motiu que evoca alguna idea o algun poema. L’obra més impressionant, per mi és el de la “Jaqueta d’en Sento”, una peça del 2020, dedicada a un enyorat col·lega de Molins. La jaqueta negra té presència imponent i la carta i el clauer del Ché posen la nota significativa. També hi ha un paper amb una il·lustració d’una figura d’aire japonès. Però segons com es miri, també sembla un caganer amb barretina. Una mirada bromista?
badaluc 