El MNAC revisa Gaudí

Una gran exposició al Palau Nacional revisa la figura de l’arquitecte modernista vint anys després de l’Any Gaudí

Barcelona/ Centelles. El dissabte 20 a la tarda, caminava cap al Museu Nacional per l’avinguda Maria Cristina i des de baix es llegia clarament: “Gaudí” a la banderola de la façana del museu. I em preguntava, hi haurà gaire gent?  A l’arribar a dalt ho vaig veure clar: hi havia una cua que arribava fins al començament de la rampa. I per postres, al cap d’una estona vaig descobrir que hi havia una cua per entrades amb reserva pre`via i una altra sense. Era dissabte a la tarda, que el museu obra gratuïtament. Sort que vam anar avançant i sort que a dintre, si ve hi havia més cues per fer, la gent es diluïa pels espais del museu. I la visita a la nova exposició la vaig poder fer amb bastanta comoditat.

L’exposició revisa la figura de Gaudí. Molt pocs discuteixen que sigui un geni i un bon reclam turístic. Però entre uns i altres o se’l vol santificar o se’l tracta de geni aïllat i incomprès. Per tant, la mostra explica de nou la seva formació, la seva relació amb el seu principals clients (Güell i quan es parla de l’Església,  a l’expo es sol qualificar de conservadora, però en canvi  confia en un visionari). També s’analitzen els seus projectes arquitectònics i dissenys per altres àmbits –mobiliari, vitralls, escultura. I sobretot es posa en relació amb el context internacional. Tant per ser receptor d’idees, com intentant cercar el seu ressò a l’estranger (es va organitzar una exposició a París sobre Gaudí, el 1910).

Retrat d’Antoni Gaudí, 1878. Museus de Reus

Per vestir aquesta exposició que és gran i reuneix molta obra -com feia temps que no es veia-, es compte amb molta peça atribuïda a Gaudí o al seu disseny: plànols, maquetes, algunes maquetes de guix, escultures, reixes, ceràmica, mobiliari, etc. I també hi ha obra d’altres artistes com el pintor Aleix Clapés o el col·lega i “seguidor” de Gaudí, Josep Maria Jujol i de l’escultor Rossend Nobas. Obra sempre vinculada amb els projectes de Gaudí o que la utilitza com a teló de fons, com “La catedral dels pobres” de Mir, que es situa davant la Sagrada Família. També hi ha un bust de bronze romà -del Museu d’Arqueologia de Catalunya- per comparar-ho amb les escultures “a la clàssica” dels Güell. I també s’inclouen obres internacionals com plànols d’intervencions de Viollet-le-Duc i relleus de guix de Rodin, vinculats al projecte de les portes de bronze.  L’exposició també aporta un ampli ventall de premsa –sobretot d’il·lustracions satíriques- que reflecteixen l’opinió pública sobre l’obra de Gaudí o el paper dels seus clients. I també molta fotografia i postals.

Tot plegat, com dèiem per tornar la dimensió humana a Gaudí i situar-ho en el seu context. No obstant, no se si podrien haver anat més enllà: per exemple, quan ens diuen que Gaudí va formar part de la segona  promoció de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (fundada el 1875), hauria estat bé mencionar algun professor i també clarificar les matèries en que es formaven.  Perquè a algun lloc he vist que Lluís Domènech i Montaner en va ser professor. I això crec que seria una dada clarivident, ja que per estil i maneres és un altre referent de l’arquitectura modernista. I en canvi, enlloc es menciona ni la relació professional, amical o de competència amb ell o altres arquitectes catalans -Elies Rogent o Puig i Cadafalch-, ni si les teories i afinitats materials que comparteixen eren tema de les lliçons o del contacte privilegiat amb l’estranger. Això crec que també relativitzaria l’obra de Gaudí.

En aquest sentit la relació, el tipus d’arquitectura que defensava  Viollet-le-Duc o l’aplicació de les arts que promulgava William Morris no em ve de nou i em sembla compartida per tots ells. Igual que el debat sobre el tipus d’intervenció en el patrimoni “medieval”.  A l’exposició com a projecte es parla de Montserrat, però també ho podria fer de la façana gòtica de la catedral de Barcelona i ampliar el context amb el monestir de Ripoll, acabats i restaurats a finals del XIX. Diria que tot formava part d’un debat seguit per molts.

A mi em sembla que l’arquitectura de Gaudí és la d’un agosarat que s’atreveix a portar les coses al límit. No seria possible, per l’estructura o la verticalitat, vincular-lo amb els arquitectes que faran els gratacels als Estats Units? En sentit contrari, alguna hora també m’ agradaria saber si com antecedent remot té alguna cosa a veure amb les arquitectures de Guarino Guarini o altres arquitectes barrocs. O en un altre context, en algun tipus d’arquitectura d’altres indrets. A l’exposició hi ha un croquis per un edifici -crec que era un monestir o un espai religiós-, situat pel nord d’Àfrica, en que ja despunten unes torres triangulars que fan pensar, al mateix temps, amb les torres de la Sagrada Família i amb l’arquitectura del fang marroquí o algun antecedent ètnic.

L’exposició inclou molta obra de mobiliari, rajoles, reixes de ferro i vitralls que s’atribueixen a Gaudí. Però sospito que ell en seria el dissenyador i com passa encara ara, delegaria la seva fàbrica als artesans i artistes especialistes. Tots sabem que Domènech i Muntaner és l’autor del Palau de la Música, però ningú dubte que darrera la seva decoració hi ha altres professionals. Amb Gaudí crec que passa igual i crec estaria bé redibuixar la seva xarxa de col·laboradors.

L’exposició treu la pols i crec que actualitza el discurs sobre l’arquitecte -potser amb un punt de vista més laic i apolític- després de vint anys de l’Any Gaudí, però com a cronista privilegiat de moltes de les exposicions que es van fer, diria que el què diu, ja ho sabíem i no aporta grans novetats. Això, o no ho he sabut veure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: