Magda Bolumar: no oblidem les xarpelleres

La galeria Marc Domènech exposa obra inèdita i dels anys 60 a 80 de l’artista octogenària

Centelles. Aquest 30 de desembre tenia previst baixar a Barcelona per carregar bateries amb l’oferta expositiva que més m’interessava. Però d’acord amb la meva bombolla, he limitat al màxim la interacció social, en un context on el bitxo torna a atacar amb força. Avui també era la primera Festa del Pi, després de l’accident del 2019 i del lapso del 2020. Tan sols he anat al bosc, a esmorzar a l’aire lliure, amb molt d’espai i natura. Amb una colla petita d’habituals, tots amb mascareta i vacunats.

Però tornem amb l’oferta artística. Com que ja no crec que ho pugui veure tot i fer la crònica a temps,  us “xivo” el pla que tenia previst: olis, aquarel·les i dibuixos de Mariscal a Art Enllà (Sant Pere Màrtir, 15); Pintures noves de Núria Rossell a Contrast (Consell de Cent, 281); L’exposició “londinenca” de paisatges catalans a l’Artur Ramon (c/ Bailèn, 19). A la Sala Parés també van inaugurar una exposició de pintures sota el títol de “Viatgers (1877-1950)” i una monogràfica nova de Marcos Palazzi i una de Miquel Vilà (c/ Petritxol, 5). A veure què podrem aprofitar encara.

Fa bastants dies que a la Marc Domènech (Passatge Mercader, 12, bx) tenen penjada una mostra de Magda Bolumar (Caldes d’Estrac, 1936). Concretament s’exposa un conjunt de trenta obres realitzades entre el 1960 i el 1980. Són peces de mitjà i gran format fetes amb cordes o cordills sobre tela o tela de sac. Cordills o a vegades inclús desfilant i manipulant la tela base, trenant-ho més o menys gruixut, tensant i enganxant i pintant a sobre. De tal manera que tot passa a formar part del global de la composició.

No són  ni tapissos a la manera de Grau Garriga –tot i que algun cop ho recorden-, ni obres tèxtils com les que fa uns mesos exposaven a l’Artur Ramon. Bernat Puigdollers, al catàleg ho defineix com “baixos relleus”, però fou Vidal de Llobetera, qui encunyà el terme “xarpelleres”.

Tot i que per cronologia, es sol vincular la Magda amb l’informalisme, la crítica actual i el discurs de l’exposició la desmarquen d’aquella tendència i n’accentuen la seva originalitat. Concha Sisquella també utilitzava arpillera, però en el seu estil era un tipus molt més a prop de l’expressionisme abstracte.

Singulars

Balumar també fa una obra de caràcter abstracte, però en un altre direcció. Els elements formen geometries  complexes. La pintura serveix a vegades per emfatitzar o crear atmosferes oníriques. A mi em fa pensar una mica amb els universos d’un Joan Ponç (1927-1984) o de l’Amèlia Riera (1928-2019). Són obres sòbries, de tonalitats contingudes, compositivament bastant racionals i un aire surrealista. És la seva manera  de ser expressius.  

Sigui com sigui l’exposició posa èmfasis en l’originalitat del treball, que sembla que per decisió de la mateixa artista ha anat quedant en un segon pla, despreocupada de l’interès públic. Però, tot i això, la seva obra mereix ser coneguda. Com a obra i pel seu origen femení, en un moment com el nostre en que es recompten totes les veus.

En aquest sentit cal destacar que Balumar va ser la companya de l’escultor Moisès Villèlia. El de les escultures de canyes de bambú (Marc Domènech en va fer una expo l’any passat). Un altre personatge ben singular, que sembla clar hauria compartit inquietuds amb la Magda. Però no obstant això, cada obra va seguir uns camins diferents. Tot i que veig punts coincidents com l’ús de materials senzills i per donar-los un paper important, en la composició i dotant-los d’energia física, a través de la tensió. L’exposició de Magda Balumar es pot veure fins a finals de gener.

Relacionat amb Balumar i també amb Villèlia, ara és el moment de recordar que al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a la segona part de les col·leccions permanents d’Art Modern (la del cantó del mural de Miró), al final de tot, hi han instal·lat fins el 7 de febrer, obres de cada un dels dos artistes, que haurien format  part de la decoració de La Ricarda. El xalet “racionalista” de Bonet Castellana, situat al costat de l’aeroport del Prat. Un vídeo de Francesca Llopis, amb música i dansa, ens fa passejar per aquella casa i descobrir els racons d’un espai poètic i amenaçat.