La galeria Artur Ramon mostra fins divendres 14, un tast de les pintures que exporten a la Colnaghi de Londres, amb la Sala Parés. El projecte tindrà continuació

Centelles. Encara no he baixat a Barcelona però gràcies als contactes via internet mirarem de cobrir les exposicions que estan a punt de caducar i val la pena parlar-ne. La de Mariscal a Art Enllà ja no hi sóc a temps. Però l’exposició en curs a l’Artur Ramon, sí: “Spanish Modern Landscapes: 1880-1950” .
Del projecte ja n’he parlat: l’estiu del 2020 vam informar de que la galeria del carrer Bailén, 19, juntament amb la degana, la Sala Parés -carrer Petritxol, 5- compartien un projecte expositiu amb la londinenca Colnaghi, per exportar pintura paisatgística del tombant de segle.
La primera exposició va ser un èxit. I hi va haver una segona tanda expositiva, el mes de març del 2021. El galerista Artur Ramon Navarro, recorda que aquesta ocasió “es van vendre 10 quadres”. Hi ha optimisme i la història continuarà: ja ens avança que, quan puguin, informaran de nous episodis londinencs, per la primavera d’aquest 2022 i pel gener del 2023.
Doncs bé, l’exposició del mes de març és la que durant tot el desembre i fins divendres vinent, s’ha pogut veure a l’Artur Ramon. “Spanish Modern Landscapes: 1880-1950” aposta sobretot per pintors catalans. Segurament es defuig el tema identitari, per potenciar l’associació de la pintura exposada amb la pintura hispànica moderna, especialment la del segle d’Or (Velázquez, Ribera, etc). Ja ho vam veure amb els Santilari a Hamburg.
La idea és que hi ha pintura d’aquí del 1880 al 1950, de molta qualitat, però no és coneguda internacionalment. No és conegut o la flama dels artistes s’ha apagat, perquè bé llegim a varis llocs, que en vida, pintors com Anglada Camarasa tenien fama internacional.
L’alineació de pintors pertanyen sobretot al marc realista, modernista i impressionista: l’aragonès Francisco Pradilla (1848-1921), Eliseu Meifrén (1859-1940), Santiago Rusiñol (1861-1931), Laureà Barrau (1863-1957), Lluís Graner (1863-1929), Isidre Nonell (1872-1911), Herman Angada Camarasa (1871-1959) i Joaquim Mir (1873-1940). Cal valorar en tots ells, l’interès per capturar la llum, l’atmosfera i els colors característics del paisatge. O potser la seva paleta ens guiarà per terrenys més expressius i nostàlgics.
Entre Anglada Camarasa i Mir, ara mateix no puc establir la relació, però em sona que l’anada dels dos a Mallorca, a part d’implicar-hi Gaudí per a l’Anglada, el Mir també hi tenia alguna cosa a veure. Això és el que recordo d’unes exposicions a Palma de fa vint-i-cinc anys. Ja miraré de repescar-ho.

Obres d’aquests artistes són les que es poden veure i formen part de la cartera del projecte internacional. Pel què ens diuen, la idea és cada cop, apostar per artistes i obres més importants, amb propostes dignes de museu. Per exemple, hi ha rareses com el paisatge de Nonell, que no era un pintor especialment paisatgista.
D’altra banda, he vist que altres agents culturals, com al MNAC -especialment amb la mostra paral·lela a la de Turner – i no se si també amb l’exposició “Viatgers”, de la Sala Parés, aposten per més exposicions de paisatgisme català i pintura d’aquell tombant de segle. Artur Ramon comparteix el punt de vista i creu que “possiblement ha influït la nostra mostra de paisatges amb les que s’estan programant o es programaran aviat”. Ells a Barcelona, comenten que ja porten 5 peces venudes. Alguna cosa es mou!