El museu Can Mario comença a cartografiar els artistes actius a l’Empordà amb una exposició amb trenta pintors i escultors
Palafrugell/ Centelles. Aquest dissabte últim de febrer, s’ha inaugurat a Palafrugell l’exposició “Localismes universals”, primera part d’un projecte que pretén conèixer tots els artistes que viuen i treballen a l’Empordà. La mostra es fa a Can Mario, museu de la Fundació Vila Casas al poble de Josep Pla. Amb un col·lega, ja hem visitat l’exposició, hem saludat a alguns dels protagonistes, hem sentit els parlaments i hem tornat.
L’exposició ha estat comissariada per Toni Álvarez de Arana, que ha fet una primera selecció de trenta artistes. El nucli de l’exposició són els creadors relacionats amb Km 7, l’espai galerístic aglutinador i divulgador de José Luís Pascual, a qui segurament ja recordeu perquè l’hi hem dedicat varis articles al blog. Hi ha un àmbit específic dedicat als artistes de km7: Manel Álvarez, Alfons Alzamora, Guerrero Medina, Hiroshi Kitamura, Laurent Martin “Lo”, Xavier i Luís Krauel, Assumpció Mateu, Medina Campeny, Udaeta, Víctor Pérez Porro, Regina Saura i el mateix Pascual.
A l’espai central, aquests artistes tornen a tenir obra –cada artista hi té vàries peces- i n’hi ha molts més: Artur Aguilar, Rosa Aguiló, Pilar Aldana, Ralph Bernabei, Rosa Brugat –una performance que no hem vist -, Pep Camps, Josep Canals, Adolfo Estrada, Jordi Galí, Javier Garcés, Alícia Marsans, Maria Mercader, Carme Sanglas. La majoria són pintura i escultura.
A la sala de l’entrada es fa un homenatge pòstum al pintor Jordi Sardà, que ens va deixar el 2019. I a l’altra punta de la temporal hi ha una projecció i una escultura que destaca el projecte de l’Enric Pladevall.
Repàs
Jordi Sardà, repetien a la presentació, que representa a l’artista “més tradicional”. Ell era –pel que veiem- dels que es plantava al mig dels camps i pintava per la comarca i el Montgrí amb les seves formes sinuoses –hi intueixo un cos femení, com també veia el pintor centellenc Ignasi Arañó-, amb atmosferes cromàtiques bellíssimes. Un pintor potser sí d’arrel impressionista. Però “tradicional”? Començar per dividir entre tradicionals i moderns em sembla antiquat. A l’exposició diria que cadascú és amo d’un estil ben independent i actual. El que veig, és que hi ha lloc per diferents formes de realisme. I maneres diferents en les que l’Empordà deixa petjada. Enlloc de tradició, destacaria l’ofici.
Així el nexe entre aquests artistes és el lloc, unes relacions d’amistat entre ells i també unes edats bastant similars. Potser podríem parlar de grup, inclús en termes generacionals. Escola potser no, perquè tot i les vies comunicants, cadascú segueix un estil bastant individual. Però tot plegat dóna per anar mirant i reflexionant.
En la visita a l’exposició, no deixa indiferent ni el dibuix ni l’escultura de Javier Garcés. Primer m’ha cridat l’atenció el dibuix del fonoll, per les seves dimensions que abracen la persona i pel seu naturalisme. L’escultura, una complexa talla de fusta policromada, que representa una “sense sostre”, és espectacular. Tot i que -s’hi m’ho permeteu-, crec que quedaria millor exposada amb més espai al voltant i alçada. Queda massa residual, tot i que el tema ja va per aquí.
Molt a prop hi ha una altra peça molt maca: una bola terràqüia, feta amb peces de marbre de diferents tipus i colors, que a més porten tallats símbols de diferents orígens culturals. Una obra de Josep Canals.
També en escultura, dintre l’àmbit de Km7, hi ha dues escultures de Xavier Krauel, que són fustes recuperades del bosc, mínimament intervingudes i policromades. Em semblen dues peces interessants. Això de recuperar i utilitzar material dels voltants em sembla recordar que ho fan varis artistes del “grup”.
I seguint amb escultura, la peça que sorprèn per la seva complexitat i que segurament motivarà una altra visita a la zona, és el magna projecte que construeix Enric Pladevall, als seus terrenys de Ventalló, amb una cripta i una olivera “esculturitzada”, i que sembla es presentarà aviat.
En quan a pintura, tenia ganes de veure treballs de l’Alícia Marsans: té dos olis ben recents dedicats a cels. Assumpció Mateu també em sembla interessant per la seva preocupació pels arbres. Ja veieu en molts dels artistes exposats que hi ha bastant interès per la naturalesa. Això ho trobem també en les pintures recents que ha portat el José Luís Pascual, dedicades als vols dels estornells –que potser recordareu d’un post anterior-.
La visita a l’exposició ofereix obres interessants, empàtiques i que posen en valor l’obra que inspira una comarca ben situada i amb els seus encants paisatgístics. Però segur que si on sou piqueu, també us sortirà una munió d’artistes inspirats per l’entorn!
badaluc 