La venus de Willendorf

Centelles. A veure si memoritzem aquesta paraula: Willendorf. Venus de Willendorf. Ara em posaré en terrenys relliscosos –per mi desconeguts-, que potser no quedarà massa bé que com a home ho plantegi. Però a allà vaig: celebrarem el dia internacional de la dona treballadora. I en definitiva un dia dedicat a reclamar l’encaix en plenitud de la dona en la societat. Sense les privacions i desigualtats que encara ara pateixen en major o en menor grau aquí i a altres geografies.  Amb moltes coses –i aquests dies ho estem veient molt bé- els humans som una mica aturadets.

L’estudi de la Universitat de Viena, ofereix aquest peu de foto per aquest grup d’imatges de la Venus de Willendorf. Esquerra: vista lateral. Dreta superior: cavitats hemisfèriques a la dreta anca i cama. A baix dret: forat existent ampliat per formar el melic. (© Kern, A. & Antl-Weiser, W. Venus. Editon-Lammerhuber, 2008)

Però ara pregunto: aquesta “valoració” de la dona  respecte la societat ha estat sempre així o al llarg de la historia ha sofert anades endavant i en darrera? Suposo caldria també distingir per països, però sospito que en algun moment de la història s’ha patit un retrocés del que ara estem intentant sortir. I ja no se si la “culpa” és del nostre temps o de molt abans i és com una pilota que a base de prejudicis, pors, tabús, ignorància, s’ha anat fent grossa i ara “desinflem”.  

Mirant molt endarrere i entrant en els nostres estimats terrenys artístics m’he enrecordat de la “Venus de Willendorf”. Que és una escultureta prehistòrica, que es va trobar en un jaciment, el 1908, proper a aquesta localitat d’Àustria.  Em referiré a un passat tant remot del que en prou feines en sabem alguna cosa clara. Però tenim alguns testimonis i la peça es pot analitzar com a part d’un puzle incomplet.

L’escultureta de Willendorf està feta amb pedra d’oolita, pintada amb vermell ocre i mesura  uns 11 centímetres d’alt. Representa una figura femenina, amb els pits, la panxa i la vulva ben prominents. Recordo que, a la facultat, ens explicaven que podria ser com un amulet, símbol de la fertilitat, tant referint-se a la dona, a la mare,  com a la mare-terra.

Estudis molt frescs, publicats tant sols dilluns passat,  en que s’han utilitzat tècniques molt avançades, aporten noves dades. Un equip encapçalat pel professor Gerhard Weber, de la Universitat de Viena, ha determinat  el tipus de pedra en concret –l’oolita–, que el seu origen més probable és el nord d’Itàlia, segurament situant-ho al llac de Garda i que es podria datar en uns 30.000 anys endarrere. Això ens situa, de ple en la cultura Gravetiana, en que el clima a Europa era extremadament fred. El mateix estudi, també apunta que hi ha altres dipòsits d’oolita a Ucraïna –ves per on-, però la pedra de la Venus de Willendorf, és més semblant a les mostres provinents de la península italiana. I és molt probable que aquesta venus prehistòrica, com a objecte portable, hagués arribat a Willendorf a través dels Alps o rodejant-los. Aquella gent de fa 30.000 anys -època de glaciacions- feia  llargs viatges, que podien ocupar vàries generacions, cercant bons emplaçaments per viure, a prop de llacs o rius. I canviaven quan les coses empitjoraven.

La Venus de Willendorf no té representat ni els peus –tampoc es pot aguantar dreta, fet que abona la idea d’objecte portable-, ni la cara –però sí un sofisticat pentinat-, ni casi bé els braços. És clar que se’n destaquen els òrgans reproductors. La Venus de Willendorf és emblemàtica. Però, el cert és que se n’han trobat moltes més, centenars, de similars, datades d’aquelles èpoques, amb altres materials i maneres. El que dóna una idea d’una certa “popularitat” d’aquest amulet o tipus d’art.

Aleshores la idea és: tanta passió per la fertilitat, estem segurs que es correspon amb un tracte denigrant per la dona? Es possible que en el passat hi hagi hagut episodis en que es respirava un respecte, ben natural, sense manies entre sexes?. Com s’ha anat tranformant això? Què o qui ho ha transformat? Reconec uns meus límits en el tema, però aplicant el sentit comú i dubtant una mica de tot, penso amb l’amor continuat de tothom per la mare i també en les paraules de la professora Teresa Viñolas, que en una conferència a Centelles, de fa unes setmanes, parlava de la profusió de “dones sàvies” en època medieval. Referint-se especialment a dones amb amplis coneixements medicinals -ancestrals- i amb utilitat social, fent de llevadores, curanderes, cirurgianes i hospitaleres. La impressió és que hi havia una demanda i una oferta “normalitzada”, que la va estroncar la voluntat de reglar els estudis, via les universitats, on només podien estudiar els homes, tot i una realitat -demanda i oferta femenina- persistent: perquè de dones sàvies n’hi ha hagut sempre. I apreciades i necessitades per tots, també. Em perdo una mica, sincerament, amb els “nostres” embolics.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: