Artemisia, punt i seguit

La galeria dirigida per Cristina Requena celebra el decenni amb una col·lectiva de vuit artistes que evoquen l’horitzó
Cristina Requena, directora de la galeria, dissabte passat – Foto: Aleix Art

Les Franqueses del Vallés/ Centelles.  La galeria Artemisia compleix 10 anys. Durant aquest decenni la sala capitenajada per Cristina Requena ha estructurat amb èxit una cartera d’artistes i ha fidelitzat públic i clients, amb el repte que suposa fer-ho des d’un nucli fora de grans centres culturals.  Un projecte que també ha pogut trampejar les altres dificultats del negoci i les que han enterbolit l’horitzó:  la pandèmia, sobretot. I recalquem “horitzó”: perquè pot ser fosc o, contràriament, motiu d’esperança i un objectiu transformador. I per aquí va la proposta expositiva d’Artemisia.

Deu anys calia celebrar-los i la Cristina va plantejar una exposició que al mateix temps és un resum i suposa una mirada endavant: parteix d’artistes de la galeria i se’ls hi va demanar obra que formalment i d’alguna manera tingués clarament representat la línia d’horitzó o una mena de divisió de la composició que inspirés espais diferenciats, distància i convidés a repensar el futur des de les arts.

No hi són pas tots els artistes que representa, però amb els vuit que hi ha penjats es deixa  espai per vàries obres i per visualitzar bé els còmplices d’un projecte que la Cristina ha anat construint des de l’admiració i l’amistat: Neus Aller, Guillermo De Angelis, Joan Escudé, Mia Marti, Adelaida Murillo, Pilar Perdices, Rosa Permanyer i David Ribas.

La tria d’artistes permet revisar diferents disciplines, poètiques i també generacions. La degana és la Pilar Perdices. En general, a la mostra, domina la pintura. I potser podríem dir la de signe abstracte. Però és un terme imperfecte, perquè també podríem parlar d’una mena de realisme sintetitzat. També hi ha fotografia –De Angelis- i gravat i escultura –Escudé-.
Les peces que m’agraden més de l’exposició són les dues pintures de l’Adelaida Murillo i el trio d’aquarel·les de la Rosa Permanyer. Les dues “Murillo” són com paisatges de textures, poesia, atmosferes. De lluny ja fan vibrar l’ànima, però és de prop que atrapen, com una teranyina, anant descobrint les trames i capes que deixa.

Amb les aquarel·les de la Rosa Permanyer podríem gastar més o menys els mateixos adjectius. Ella potser sí que evoca més uns paisatges mariners. La Rosa  prepara una exposició a Montcada pel mes de juny.

Vista general de la sala expositiva amb algunes de les peces de la col·lectiva – Foto: Aleix Art

Mentres, la  Cristina Requena ja fa plans per una nova exposició individual. En unes setmanes veurem pintura de l’Esther Porta. Que pel què veig, com altres artistes que han passat per la galeria,  guarda relació amb el grup Art-Tra. I també és una de les pintores, que cada dissabte posa parada a la plaça del Pi de Barcelona. Podríem parlar de la seva obra, com d’una mena de realisme abstracte?

La Cristina també anuncia que continuarà amb els projectes digitals que va posar en marxa durant el confinament i que en bona mesura van ajudar-la a subsistir i -diu- l’hi han obert noves possibilitats cibernètiques. Així que aviat tindrem noves entregues de material videogràfic de “La  Llave  de los Sueños” (on descobrim comentaris de savis sobre diferents aspectes artístics i culturals). I els “Showrooms”, on se’ns comenten obres, com va ser el cas de la Pilar Perdices. Així que l’exposició “Horitzons” és ben bé un punt i seguit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: