A primera vista (I)

Comento les exposicions de Jaume Ribas, Isidre Manils i Marina Berdalet a Barcelona i Sant Feliu

Barcelona/ Sant Feliu de Llobregat/ Centelles.  No m’agrada gaire fer articles de conjunt de diverses propostes. Millor un article per exposició. Però el temps vola. Tot i que, primer, volia resumir tota la ruta de dissabte passat, al final ho faré amb dues parts.

“Laberint XIII-2”, oli sobre tela, de 170×170 cm, de Jaume Ribas – Foto: Atelier

Dissabte, a Barcelona, vaig poder visitar la mostra de Jaume Ribas a Atelier (Pl. Rovira i Trias, 9); Isidre Manils a Can Framis (C/ Roc Boronat, 116); I Leticia Feduchi i Josep Hurtuna a la Parés. Al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat (C/ Falguera, 6) ) hi exposa la Marina Berdalet. Aquesta exposició i la de Ribas, acaben ja: diumenge i dimecres, respectivament. Avui comentarem aquestes dues i la de Manils.

Jaume Ribas s’ha de veure. Per internet les imatges no fan justícia. Va ser entrar a la galeria i quedar atrapat. Albert Gran, el galerista, ens els situa a l’òrbita d’un Ràfols Casamada o un Pijoan. Ribas és del 1944. Fill de Palou, a les afores de Granollers. Presenta obres de dimensions  importants , oli sobre tela o fusta, en les que pinta fons neutres no uniformes, sinó amb matisos i gradacions. Sobre aquests fons marca línies –Gran diu que ho fa amb barres d’oli- que dibuixen límits i emmarquen zones .  Com si delimités camps i d’aquí el títol de la mostra “Cleda”.  És molt interessant el rastre que deixa la línia. I la seguretat amb el traç. Tot plegat –fons i delimitacions- respiren un aire protector i càlid. Una col·lega ens indica que Ribas també és gravador. I Gran comenta que aquest artista és sobretot considerat a Alemanya. Les darreres exposicions d’Atelier repesquen artistes imprescindibles de casa nostra.

De la Plaça Rovira i Trias a la Joanic, a peu, i d’allà amb metro fins a Llacuna. Can Framis no queda tant lluny. El museu de la Fundació Vila Casas ocupa des de fa uns vint anys, una antiga fàbrica. De les primeres que es van restaurar, quan l’època del Fòrum. Us en recordeu? Al mur de l’entrada del museu, que fa uns coberts i als espais que queden protegits de l’edifici, ara hi ha tendes i pertinences de sense-sostre. Però l’accés és tranquil –sobretot al migdia – i a dintre es respira pau.

De cine

L’Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948) és a l’espai d’exposicions temporals. Pintor –avui tot són pintors-, del que se’n subratlla la seva aproximació al cinema, per biografia, per la llum i per la manera de compondre les obres. Això es veu molt bé en la sèrie  d’olis “Acoblaments”, dels últims quatre anys. Tots de 38×61 cm, que divideixen la tela amb dues imatges, a priori inconnexes, com si fossin fotogrames d’una peli.  Faltaria el sofà –i crispetes- per  cavil·lar sobre els seus significats. Seguint el plantejament de l’exposició –molt freda i racional-, Manils passaria a pintura idees d’una sèrie de polaroids dels anys setanta, d’ell mateix, amb el mateix títol o concepte.

Carbó sobre paper de 142×92 cm, , del 2011, d’Isidre Manils – Foto: Fundació Vila Casas

 Aquesta inspiració es veu molt millor amb la sèrie “Palimpsest” -diria que hi ha tant fotografia, com retalls de revistes, com pintura, collage-. D’aquí sembla que en reprèn temes pels grans carbonets que hi ha a prop. Aquestes peces, crec que són el millor de l’exposició. No tinc clar si per fer els negres de fons, aplica una mena de carbó líquid, ja que hi ha com unes petites arrugues en el paper, que d’entrada interpretava com a part de l’obra. Però és indiferent, perquè el resultat i sobretot el dibuix és excel·lent. En els altres àmbits de la sala hi ha més pintures –hi ha una sèrie que s’han de mirar amb ulleres 3D- altres carbonets més petits i al final una pintura tipus panoràmica. Efectivament, com una pantalla de cinema –Cinemascope-.

Però quina mena de gènera cinèfil segueix Manils? En general, aquest pintor fa gala d’un estil realista mimètic, pulcre i detallista. S’interessa sobretot per fragments, per cossos, per cares, cares tapades, esquenes, espais, arquitectures, miralls rodons (del que no en veiem el reflexa, només la claror). De vegades crec que fa referència a ferides o al pas del temps. I en general la seva obra evoca suspens o drama, més que comèdia. Els grans carbons –de 140×92 i el més gran, de 140×184-, són sensacionals.

Fum i vida

Ribas i Manils són artistes diferents, però coincideixen en el rigor i l’empatia. Proposen obres fetes amb seguretat i solvència. El mateix que podem trobar en l’obra de la Marina Berdalet (1965). Tot i que comentada freqüentment en aquest blog, no l’hi havia vist encara bé, les obres fetes amb fum. Fum de flama de llumí o barreta d’encens o palo-santo, que l’hi deixen rastres sobre el paper. Amb segons quin tipus de fum pot arribar a insinuar una línia. Amb els altres s’originen unes ombres i flamarades.

Dibuix amb intervenció d’instruments fumejants i el seu rastre “apagat” en la línia amb negre. Obra de Marina Berdalet – Foto: Aleix Art

D’entrada em feia una mica de por aquesta via experimental, per si l’atzar es  feia massa l’amo de la situació. Ja em sembla interessant l’experimentació, però sóc més amant d’una altra mena d’atzar o millor dit del paper de la intuïció artística. Però hem de tenir la ment oberta. Ella –pel què veiem- ha seguit l’estela del fum en un moment vital i –com ella fa sempre- ho ha anat experimentant i desenvolupant. Però a més, veig que no falta la presència d’un traç negre, que a més l’origina amb el mateix llumí o barreta apagada –i a vegades sembla carbonet i a vegades pintura.  El traç inspira seguretat, vitalitat, valentia i ens remet a la natura i també a l’experiència personal. Fum, traç, tot acaba bé. 

Les obres de fum, en general clares, són una part de l’exposició al Palau Falguera. A la banda dreta de la sala, hi ha “la foscor”, amb obres amb carbonet, de cels negres. L’exposició que acull obra dels darrers anys, s’emmarca a la Setmana de la Poesia i celebrava la presentació primera del llibre ”Notes”, del Pep Sindreu, professor de literatura i company de vida de la Marina, que ens va deixar l’octubre del 2020. Per Sant Jordi, el llibre es tornarà a presentar a l’Estany.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: