La Sala Parés revisa l’obra de Josep Hurtuna i exposa obra nova de Leticia Feduchi dedicada a paisatges mallorquins
Barcelona/Centelles. Finalment entrem a la Sala Parés. Hi arribem molt desprès de perdre’ns algunes propostes interessants, com l’última individual de Marcos Palazzi o una mostra anterior, dedicada al viatge, amb pintures històriques. També van presentar un llibràs de l’Isabel Coll, dedicat a l’escultor Enric Clarassó. Ara el tenen al taulell. I dimarts passat, un historiador de l’art feia un comentari públic d’una marina de Josep Amat.
Les dues exposicions principals d’ara també valen la pena. Tant la de dalt, dedicada a recordar l’obra de Josep Hurtuna (Barcelona, 1913-1974), com la de la planta baixa amb olis recents de Leticia Feduchi (Madrid, 1961).
A Hurtuna, sincerament no el coneixia. Però és summament interessant. La mostra recull testimonis dels seus inicis fins a la consolidació del seu llenguatge. Primer, amb una figuració més o menys normaleta, fins que cap als anys seixanta fa un salt cap a un magnètic treball amb tinta negra, que escampa sobre el paper, formant trames o geometries i a vegades hi ha més idea de traç a la manera d’una cal·ligrafia oriental. I sabia la manera de trobar els matisos dels grisos. Més endavant, trobem exemples amb colors amb obres amb oli. I molt més endavant –dintre la saleta amb obra gràfica-, també hi trobem algunes litografíes d’època (anys seixanta). Però crec que la part més interessant, és la del treball amb la tinta negra i el joc simple i poètic amb la línia.
L’exposició ha comptat amb la col·laboració de Francesc Mestre, qui el va arribar a conèixer. En un dels seus recents escrits d’art, el situa com unió “entre el Noucentisme i l’Avantguarda” i diu que va estar a París el 1935. Actiu al front de la guerra espanyola (com també testimonia un dibuix de la mostra), posteriorment hauria participat en diversos certàmens, com a set dels deu Salons d’Octubre (1948-1957). Tant Mestre com Corredor-Matheos, -que firma un text per l’exposició-, no acaben d’explicar-se que Hurtuna hagi quedat oblidat. No obstant, em sembla que aquesta és la fortuna de molts artistes i sort n’hi ha de l’esforç i dedicació d’uns quants per treure la pols dels oblidats.
Sol i terra
La planta baixa, com he esmentat al principi, està protagonitzada per obra recent de Leticia Feduchi. El nucli de l’exposició són uns paisatges, fets a fora, al camp. Particularment capturant a pinzellades arbres i conjunts d’arbres. Sembla ser que a la pintora, el paisatge, li era un gènere que se l’hi resistia, fins que ha trobat una via d’exploració. Els olis estan pintats a Mallorca, l’estiu del 2020.
Just entrar, a la dreta, hi destaquen tres pintures dedicades a una olivera, que capten l’atenció per la manera intuïtiva d’esbossar l’arbre. I com ho centre en un envoltori de pinzellades blanques i ràpides, que aïlla l’arbre de tot. La resta de paisatges són a l’altra punta de la sala. Entre mig hi ha temes amb fruites vermelles i amb drapejats blaus, que no em semblen tant interessants com les relíquies del final de tot: especialment una fusteta vertical, amb un llimoner; una altra pintura petita dedicada a la “calima” i unes pintures més complexes, amb un jardí, amb punts com a flors vermelles. Aquestes peces –juntament amb les oliveres- em van semblar sensacionals i representatives de la “prima idea” de l’artista.
Hi ha uns altres arbres pintats, on destaquen uns xipressos. Però em semblen menys espontanis. Tot i que em suggereixen una estranya associació: la forma que la pintora aïlla amb aquest conjunt d’arbres i xipressos, em recorda la silueta i la forma subjacent de la basílica de la Sagrada Família. Hurtuna fins el 14, Feduchi fins el 17 d’abril.
badaluc 