El nostre temps segons Musach

Josep Musach torna al Marçó vell amb una sèrie d’acrílics que el porten per temes i llenguatges diferents

Centelles. Falten 12 dies perquè l’exposició de Josep Musach al Marçó vell acabi. Dies per veure-la, encara:   festius de la Setmana Santa, i després ja de pet, cap de setmana de Sant Jordi.

L’exposició acull una bona quantitat de pintures noves, tot acrílics, que Musach ha pintat els últims mesos i que suposen una passa endavant, en plantejament i en temes. L’artista centellenc, a punt de cumplir els 90 anys, s’ha reinventat per expressar preocupacions provocades per la pandèmia. Ho podríem resumir així: el bitxo és com un monstre, que ha portat sofriment,  pèrdues i ens ha complicat la vida.

El nostre  pintor ha plantejat les seves “preocupacions” recorrent a la naturalesa o a detalls del paisatge. A l’exposició hi ha pintures semblants a l’obra precedent, com la de figures amb mascaretes. Però tota la resta estan dominades per brancatges i estructures fitomòrfiques que “barren” la composició o formes més abstractes amb la mateixa idea.  Aquesta mena de “preocupacions”  l’hi han fet trobar al Musach la línia d’expressió. També hi ha brancatges integrats en paisatges i “justificats” en detalls urbans com unes reixes. Però ens hi fixem amb la mateixa sorpresa.

Dèiem brancatges i fulles. Però també hi ha un parell de quadres amb una mena d’arrels o cantonades de pedres –un és la imatge del cartell-, que diria que encara van a un pas més endavant: ja no importa  tant l’origen, com el resultat plàstic, molt més abstracte, de formes i clars i obscurs amb dos o quatre colors d’expressió. El Musach pinta aquestes estructures, hi dibuixa el monstre, hi atrapa personatges i fa de les fulles metàfores d’ànimes caigudes.

Quan el Musach preparava la mostra, va ensenyar-me  les noves pintures i especialment els brancatges i els fullatges, els vaig relacionar amb altres coses que havia vist d’altres. No perquè s’ho hagués copiat. A moltes coses s’hi pot arribar de forma autònoma, però resulta que d’altres també hi ha passat. Per això em va semblar que estava resseguint una mena d’estructures que em sembla es podria anar estirant el fil, cap endarrera, retrocedint en els segles  dels segles… fins trobar les formes fitomòrfiques entrellaçades de l’art dels pobles celtes, dels gots i els pobles del nord d’Europa. Potser és descabellat, però em va semblar curiós que per expressar “preocupació” es trobés una via similar a l’art d’un altre temps de crisis, si bé també tenia altres significats.

Al marge d’aquesta petita teoria, que  ens podria fer anar per ·”les ramas de Úbeda”, l’exposició de pintures recents del Josep Musach és sumament interessant per la manera com combina els colors, remarca les formes i fa vibrar la pintura. La pintura pot amagar un missatge de preocupació, però la proposta és enriquidora, em sembla ben vitalista i tanta naturalesa –encara que enredada- inspira esperança. Fins el 24 d’abril.