“El Quart Estat” des de Florència

Caçant al vol una notícia ens apropem a una pintura icònica pel Dia del Treball

Centelles. Arrosseguem grans sotracs econòmics, la pandèmia i ara una guerra –i això que n’hi ha moltes i molts “oblidats”-, que enfila els preus de tot i per a tots: la vida segueix sacsejada per tota mena de crisis i pel què veiem, els sindicats es preparen per un 1 de maig ben carregat de reivindicacions. Ara que ja podem sortir als carrers…

A Centelles enfilarem el Turó de Puigsagordi (984 m) per celebrar un bon aplec. És una bona manera natural i poètica de trobar-nos amb els veïns, celebrar la vida i encarar una bona temporada. Amb mirada laboral inclosa. A altres indrets han trobat també altres al·licients, ben contundents:

Aquest dissabte, en un dinar de celebració –en Josep Musach ha fet 90 anys-, un dels convidats ha dit: a un palau de Florència hi han portat “El Quart Estat” de Giuseppe Pellizza da Volpedo (Volpedo, 1868-1907).

La pintura, de gran format, és molt popular, important en termes d’aportació a la història de la pintura moderna i molt citada pel seu significat social. Bertolucci la va introduir en els crèdits del seu film “Novecento”, el 1976. Parlem de l’obra més important del  seu autor. I per  tot això el “convidat” ha sentenciat: és un motiu suficient per anar a Florència. Però l’1 de maig és demà i la noticia és ara.

Via internet, a través del diari Artribune.com, avui mateix, Giulia Giaume,  confirma que “El Quart Estat” ha estat transportat a Florència, ni més ni menys que fins al Palazzo Vecchio. No em queda clar si participa en una mostra sobre el treball o directament, ella sola, és per celebrar l’1 de maig –no trobo la referència cercant pel museu florentí. La pintura es mostrarà al magnífic palau de Florència durant dos mesos.

La peça que mesura 293 cm d’alt x 545 cm de llarg, procedeix del Museu del Novecento de Milà. El 1920 Milà va comprar la pintura per subscripció popular, i això que quan el pintor la va presentar a Torí, dinou anys abans, ningú la va apreciar.

Segons Giaume feia catorze anys que la pintura més famosa  de Pellizza no es movia. Des de la plaça de Duomo, la van carregar a un camió especial, després de despenjar-la prenent totes  les mesures de seguretat i conservació. I després carretera avall, 300 km fins a Florència. Sembla ser que aprofitant el trasllat, s’estudiarà un nou i millor emplaçament de la pintura, per quan torni,  al museu milanès. El préstec  es fa en el marc d’un acord d’intercanvi entre les dues capitals italianes.

Apunt biogràfic

Giuseppe Pellizza va ser un pintor que es movia dintre el realisme i sembla ser que a l’última etapa, hauria introduït l’abstracció. Va morir el 1907, perquè no va superar la mort de la seva dona. Era fill de pagesos, de Volpedo, al Piemont.  Quan pinta “El Quart Estat”, és entre 1898 i 1901, i ja es troba instal·lat al seu poble natal –sembla ser que al seu estudi ara hi ha un museu-. En aquell temps, ja feia uns anys que havia passat per acadèmies de Castelnuovo Scrivia, Milà, Roma i Florència. També havia visitat París.

Quan va plantejar la tela d’”El Quart Estat”, partia d’estudis preparatoris que l’havien ocupat durant deu anys. El títol actual fa referència  a l’estament social més baix i pobre, situat per “sota” el tercer –la burgesia-, classificats durant la Revolució Francesa.

El quadre, evidentment s’alinea amb els camperols i obrers. Primer s’havia de titular “El camí dels obrers”. I com veiem situa una “barrera” de treballadors, que –a mi em sembla-, tant podrien encapçalar una manifestació de protesta, com sortir d’una fàbrica, amb grup, però  amb moltes coses per aclarir.  Carament aposta per mostrar la “força” de la gent –i la seva dignitat. Encapçalant-ho per tres figures, una, una dona amb un nadó als braços, que clarament tipifica gèneres, rols. Al davant, un barbut encapçala la marxa i la cosa clarifica que hi ha ganes d’encarar-se i demanar canvis. Els treballadors caminen endavant, fermament, però a més parlen entre ells. Es fa evident amb l’expressió de mans i les cares girades,de molts: sobretot amb la mare, s’endevina  clarament que les paraules són de protesta i increpen a cercar solucions. Els de darrera també xerren. Hi ha molt per fer i canviar. Personatges ben definits, llum de dia clarificadora. Tot a la vista. Una història pintada fa cent-vint anys, que encara ens interroga i ens  pot preguntar: com ho tenim? O què hem avançat?  La pintura és a Florència, els treballadors per a tot arreu.