Artistes entrellaçats

Aprofitant uns estudis oberts coneixem a la Marta Montcada

Barcelona/ Centelles. Tinc la costum d’anar fent llista de propostes llamineres i quan en tinc unes quantes, baixar a Barcelona. Per veure i anotar per futurs articles.  Però per ahir dissabte, la llista que primer era llargueta es va anar reduint fins a dues activitats: William Turner i Marta Montcada. A les 6 hi havia conferència sobre la Conxa Sisquella a Centelles i ho vaig limitar tot al matí. Turner s’està cuinant al vapor. El de la Marta Montcada és aquest:

Gràcies a les exposicions de la galeria Artemisia i, en especial a les del grup Art-Tra, vaig conèixer que hi havia una altra artista fascinant que es movia pel terreny del gravat i la pintura.  Que a vegades era al Japó i a vegades a Barcelona. Viu als dos llocs.  Aquest cap de setmana passat i també l’anterior es feien a la capital catalana, estudis oberts. Ella era al seu estudi de Gràcia. Era el moment. El matí a les 10 era al carrer Sant Lluís, prop de la plaça Joanic, on tenia aparcat el cotxe.

La Marta Montcada (Barcelona, 1961) té l’estudi a dalt de tot d’un àtic, el cinquè pis. L’estudi de pintura. El de gravat, amb el tòrcul i demés material seria en un altre lloc, que pel que vaig entendre l’està posant a punt, de nou.

És una persona molt amable, engrescadora i amb molt per explicar.  Efectivament vam estar parlant una bona estona i a part de saber més d’ella i del seu treball, també vaig aprendre coses del seu passat artístic i familiar.

L’estudi té obra d’ella –hi ha pintura i també algun gravat i ceràmica-, així com de la seva mare, Mercè Escaiola, que ha complert els 90 anys; i del seu pare Joan Montcada (Barcelona, 1925-2017). La Marta fa gravat amb color. No ho explicarem tot ara. El cas és que potser el gravat s’ha escampat a les pintures i a les ceràmiques, perquè quan pot hi acaba aplicant elements d’obra gràfica. Ella fa calcografia, serigrafia, litografia. Òbviament en cada llenguatge hi ha màniga més  àmplia i per exemple en les pintures em fixo amb unes “abstraccions” -ja no sé que significa això- on hi aplica pols daurada. I també hi estampa un segell vermell, a la japonesa.

Tot és possible

De la Mercè, la mare, exposa de forma destacada unes aquarel·les de tema floral, d’ara, que posen de costat amb uns altres papers, guardats en carpetes, de quan estudiava. Mercè Escaiola va estudiar a Belles Arts. A l’any 50 o 51 era a l’aula.  La Marta ens indica que de fet, en aquella època de dones alumnes, a belles arts n’hi havia algunes més.  Estudiaven al Borsí, aquell edifici del carrer Avinyó, que segons la Marta, van ser els seus pares –i els companys- qui van recuperar com espai de belles arts.

Al taller –al carrer Sant Lluís- també mostra olis dels anys de formació de la mare i en especial uns retrats que es feien, entre alumnes, com a exercici. El retrat de la Mercè, amb uns vint anys que té, és fet pel Josep Grau Garriga, el dels tapissos de Sant Cugat. 

Joan Montcada, el pare, també era pintor. En una fitxa biogràfica veiem que era alumne del Nolasc Valls –el mateix del nostre Josep Musach. Va passar per moltes etapes. Com hem vist amb altres artistes  es va implicar molt en la redecoració d’espais i altres edificis. La comparació del matrimoni amb el de Fornells Pla i Conxa Sisquella resulta una mica inevitable, aquests dies.  Encàrrecs de restauració o projectes nous.  A Vic, a les Vedrunes, hi ha unes pintures que són d’ell, procedents com a llegat d’un prevere de Barcelona.

Va tenir moltes etapes, es va anar apartant de la representació d’objectes. I sobretot experimentava. La Marta ens explica que es feien encàustica i ho feien tant bé que van acabar produint-ne per alumnes i col·legues. Fins que van decidir entre  crear o vendre pintura. Completant dades via internet, llegim que el Joan també va ser professor i també va tenir algun paper en la creació de les assignatures d’animació a la facultat, on s’hi va incorporar també l’Anna Miquel. El Joan era pintor, també treballava amb robes i teixits. Era també ceramista. I aquí ens fixem amb el mural de totxos esmaltats a l’auditori de l’IESE de Barcelona. Segur és un repàs incomplet i vaig donant pals de cec.

En quan a l’amfitriona, ja he escric que és pintora, ceramista i també i en especial gravadora. De fet, tant ella com els seus pares coneixien el gravat. La Marta, fa uns anys disposava d’un taller d’estampació al principal de l’edifici  on ens trobàvem, que va haver de buidar. Tot l’immoble era propietat de la família materna. I els pisos s’alcen per sobre unes naus d`una antiga i extingida fàbrica familiar de corbates. L’Albert Gran de la galeria Atelier ja ens havia dit que tot allò, no fa tant eren camps i granges o fàbriques. 

La Marta és gravadora de creació i –i ho subratllo-  d’edicions per a altres. De mica en mica anem trobant als gravadors del país i anem veient com les seves habilitats els serveixen per crear i facilitar la d’altres. Es coneixen  amb els  Barbarà –pare, fill i nèts-, amb els Fort. Un dels treballs que mostra la Marta són mini-prints. Gravats on explora les possibilitats gràfiques amb més d’un color. Si ens pensàvem que el gravat monocromàtic era el rei, preparem-nos pel ventall de treballs actuals que vaig clissant.

La Marta, els seus pares, són d’aquesta mena d’artistes que generen complicitats i la seva tasca té una dimensió socio-artística enriquidora. Per a les persones i per la renovació i la creativitat. Al cap de poca estona de ser al taller, es va presentar la seva amiga Vicenta Nevado, també artista –té unes xilografies al taller d’ella- i també la pintora Adelida Murillo,que fins ahir només coneixíem a través de l’obra vista a Artemisia. Però això ja són altres fils per estirar un altre dia. Punt i a part.