Color, plans i seqüències

Artemisia presenta obra sobre paper de Gabriela Stellino
Cristina Requena presentant a la Gabriela Stellino -a la dreta-, i a la seva obra durant la inauguració – Foto: Aleix Art

Corró d’Avall/ Centelles. Quan vaig anar a Artemisia per l’exposició de l’Esther Porta, la directora, Cristina Requena em va deixar fer una ullada al material de la següent proposta. Eren uns papers amb petits treballs d’orfebreria amb aquarel·la i aigua i venien d’Alemanya. L’artista és d’origen argentí, instal·lada pel què sembla prop d’Estrasburg. La galeria de Corró d’Avall obra amb aquesta exposició una finestra a una realitat més distant, interessant per sí mateixa i amb curioses afinitats.

Els “papers” ja estan penjats de manera deliciosa –un sol fil que cau amb fermesa i mitjançant un nus es transforma amb dos trams que lliguen dues pinces per als papers. I què tenim?

Hi ha tres grans apartats: a la primera un conjunt d’aquarel·les, petites, amb formes concèntriques i treballades de la següent manera: tires de paper retallades, molt finament, i reenganxades –l’artista ens farà fixar que unes estan ben juntes i altres guarden espais petits-, formant “seqüències” de colors. Perquè l’artista ha atacat prèviament diversos papers, amb diferents tonalitats i qualitats líquides i després les ha retallat i recompost, barrejant els diferents papers, seguint un criteri tonal i sensorial.

Les obres són petites i una mica difícils de fer-els-hi justícia amb la captura. Però us en podeu fer una idea del treball – Foto: Aleix Art

Al fons de la galeria hi ha unes aquarel·les rebaixades de color –negres i com a molt algun ocre-amb la que l’artista vol evocar un paisatge. Em sembla interessant com amb una sola passada, amb el pinzell aigualit fa el requadre. Ella ens dirà, que a l’arribada a aquelles terres germàniques li va sorprendre la diferència de colors i el filtra d’elements atmosfèrics com la boira baixa. Per això va mirar de plasmar al paper un paisatge tant d’ombres i insinuacions.

Aquest apartat és el resultat de molts anys de treball. I després de molt de temps entre tons apagats, ha  volgut tornar al color, que són les obres de les tires retallades, que és d’ara. Però per passar dels paisatges fantasmagòrics al color ha seguit un procés. I ella ens diu que “ho va fer a través del negre”. El negre de tinta de gravat, el va ajudar a “fixar el color”. I aquest treball de “recuperació” és la tercera part. Que de fet agrupa com dos tipus d’obra: en totes hi intervé una matriu  –tipus xilogràfic-, amb la marca negre, que després hi pinta amb una mica d’aigua –que arriba a diluir una mica la tinta, i per tant podria ser tinta d’aigua-, i afegeix color. I després hi ha uns gravats similars, però bicolor –negre i blanc- i que tenen la particularitat de que ha retallat el paper, però a més l’aixeca i crea petits volums, i jocs escultòrics que són una passada.  La guinda de l’exposició. A més posa paper estampat per sota, de manera que l’hi dóna un fons treballat.

Curiositat

L’artista que fa aquests treballs i processos és Gabriela Stellino. Sabem que és nascuda el 1963 a Argentina, que va tenir una etapa formativa al Brasil i que des de fa uns anys viu a Alemanya. Stellino era a la inauguració, el passat divendres 10 de juny, al vespre, i ens va explicar que és professora de dibuix lliure a un centre, pel què vaig entendre amb alumnes d’edats d’una franja  universitària.  

Per les aquarel·les sense color sí que ens va parlar del paisatge. Però en canvi per les tires de colors insistia en que els seus referents eren molt més diversos.

Va ser a la inauguració, quan l’hi va tocar parlar i després d’una petita videocreació, que es va rebel·lar com una apassionada per l’animació: creació de la imatge, selecció, retallat, muntatge i visualització en seqüències. Aquest ingredient “cinematogràfic” ajuda,  de fet a il·luminar la nostra aproximació al seu treball, sobretot amb les aquarel·les retallades. Però també amb els papers paisatgístics que, a més de la remota ombra turneriana (aviat l’atacarem de dret), també podem veure com plans panoràmics.

Els treballs són petits, però fets amb molta delicadesa – Foto: Aleix Art

L’ ingredient cinematogràfic també em va semblar oportú perquè aproxima Stellino encara més a altres plantejaments en pintura afins. I penso especialment, amb l’Isidre Manils. L’artista de Mollet que ja sabem que la seva  pintura té una vinculació important amb el cinema i fa uns anys les seves teles, també eren tires seqüenciades, però en el seu cas fragmentava imatge figuratives. I eren peces molt grans.

La seqüenciació –o ara més aviat fragmentació-, d’Stellino també em va fer pensar amb el treball de fa uns anys de Jaime Moroldo, l’artista veneçolà, amb arrels italianes i afincat a La Garriga. Solucions similars, cada artista amb la seva mirada, i segurament cadascú hi ha arribat seguint el seu propi camí. I aquesta casualitat –tenint en compte que són artistes que no precisament són propers, em sembla estimulant.

La mirada de Gabriela Stellino em va semblar la d’una exploradora pacient i sensible i pel què sembla els tresors que formen aquest gabinet expositiu són la punta del iceberg d’un treball amb més ramificacions i formats. Artemisia és al carrer Sant Ponç, 65, Corró d’Avall.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: