Paisatges exposats

Exposicions d’estiu (II)

Jordi Vila porta al Marçó obra en la que explora llum i oxidació

Centelles. L’obra de Jordi Vila pot semblar simple. Fàbriques i colors que es repeteixen. Però a la que et descuides t’atrapa com en una teranyina. Us pot passar si visiteu l’exposició “Intempèrie” al Centre d’art el Marçó Vell -Carrer Galejadors, 2- amb una trentena llarga de nous acrílics. Ell és el Premi Centelles del 2021. Aquesta és la seva exposició individual. I per un concurs que ha anat basculant entre figuració i abstracció, ell fa de pont.

Vila té formació de pintor. Nascut el 1967 a Alcoi, resideix a Sant Feliu de Llobregat. Es coneixien, per exemple amb el Sento Masià, també d’Alcoi, finat el 2020, i col·lega del Jordi Sarrate. Jordi Vila ha passat per escoles de Glasglow i Barcelona. Coneix també tècniques de pintura mural. Diu que a vegades s’ha relacionat amb arquitectes, dada a tenir en compte pel seu treball.

Fa molts anys que pinta i a l’any pandèmic del 2020 va iniciar una etapa minimalista on hi acaba incrustant afectes de llum i oxidació. Amb la pintura “Erosió” es va endur el darrer Premi Centelles, amb els seus 3.500 € i la promesa d’una exposició individual, que és aquesta “Intempérie”, disposada fins el 24 de juliol.

Depurar obra

La pintura de Jordi Vila és molt fàcil de descriure:  alguns cops divideix la tela amb quadrats i sinó l’organitza amb formes de fàbriques, arbres o mobles que combina i repeteix. Objectes representats pel mínim: plans i alçats, com si fossin trepes. En quan al color, sempre en acrílic, dominen uns pocs tons, cercant que tot concordi, que trobareu a les formes, als fons, als marges i enquadrant.

Si ho passem per la lupa històrica, per situar-nos, diria que el treball de Jordi Vila es podria relacionar tant amb el constructivisme de Joaquim Torres i Garcia (Montevideo, 1874-1949), com amb les repeticions d’objectes “industrials” d’Andy Warhol (EUA, 1928-1987). Però cadascú és amo del seu treball i Jordi Vila va pel seu cantó. De fet ara va cap a una altra dimensió: llum i afectes atmosfèrics. Entre la pintura “Erosió” (c.2020) i “Intempèrie” (2022), Vila experimenta en aquests resultats.

Vila era a la inauguració del 18 de juny, i ens explica que l’hi agrada trobar aquests afectes d’envelliment en les indústries i el paisatge humà. L’hi agrada molt comprovar com les arquitectures aguanten els elements atmosfèrics, com es relacionen amb el paisatge. L’hi agrada capturar aquestes sensacions, depurant al màxim les formes i mirant que els colors generin llum pròpia, com una reverberació.

Hi ha pintures amb formes més atapeïdes o amb més espais. Hi ha color tant als espais centrals, com als marges i enquadraments. I si observeu veureu com les línies amaguen pinzellades de diferents colors i que a vegades sembla que pinti sobre restes anteriors. Tot està fet expressament, perquè generi una mena de pòsit. I Vila ho accentua amb un procediment que normalment sembla més reservat per la pintura a l’oli, però ell ho assoleix i ho gaudeix amb l’acrílic: les veladures. Això de generar una mena de pinzellades que deixen traspassar les de sota i van sumant tonalitats i tonalitats (com si ajuntessiu papers de ceba). Vermeer ho feia amb oli. Vila amb acrílic i ell a vegades ho fa de manera homogènia. I a vegades, arrastra pintura que embruta i genera els “rovells” i “oxidacions”, que vam veure a “Erosió”, continua a “Intempèrie”, i diu que potser portarà més lluny, en endavant.

A la inauguració, Vila es mostrava molt content de poder exposar a Centelles, i tenir un premi, i poder continuar amb una professió que es troba amb les seves dificultats. Cada ofici té les seves complexitats.

El Marçó vell es prepara també ara per decidir el guanyador del LXXX Premi Centelles. Una edició d’aniversari, amb un premi més ben dotat: 4.000 Euros el guanyador. I una novetat: per les dues mencions, 500 Euros. Però ens hem d’esperar fins el 4 de setembre, per veure com acaba.