Luís Marsans: a la recerca dels temps perduts

La Fundació Vila Casas recorda Proust amb els dibuixos de l’artista barceloní

Barcelona/ Centelles. Divendres 18, demà, es compleixen 100 anys de la mort de Marcel Proust. I al mateix temps, un segle (entre 1913 i 1927) de la publicació de la seva obra literària més important: “À la recherche du temps perdu” . Magna relat publicat en set volums. Però el temps es perd o es deixa perdre? Diuen que Proust es referia a la joventut.  Però es referia a un record o a un somni?

Marcel Proust (París, 1871-París, 18 de novembre de 1922), fràgil de salut, diuen que passava moltes hores tancat i aïllat, escrivint la seves pàgines. El seu propòsit era, però reviure o construir?  Reescrivia i s’apassionava pel seu relat i tots els personatges, impulsat per una necessitat nostàlgica o, potser seguia un esperit “possibilista”, per millorar la seva societat? Fa cent anys, ja es vivia en una societat moderna, limitada  per crisis  econòmiques i pors de tota mena. La Gran Guerra. Avui encara arrosseguem pors del passat. Potser ja s’ha comparat el tipus de literatura de Proust amb l’ímpetu del cinema, amb els seus fotogrames, que s’han de muntar, per visualitzar un aspecte fictici de la realitat. En qualsevol cas, Proust és contemporani a les avantguardes artístiques, amb la seva renovació de recursos i actituds i amb els seus neguits contra els passats més obscurs. La seva obra es va rellegint sempre.

Un proverbi africà: si vols anar ràpid, ves sol. Si vols arribar lluny, fes-ho acompanyat. Proust potser es sentia sol. Però la seva història ha perdurat. A casa nostra, també hi hagut interès. I hi ha hagut espai per intèrprets artístics. En tenim un de destacat: Luís Marsans (Barcelona, 1930-2015). Ara podem recordar que, fa cinquanta anys, va presentar-se a la galeria Trece (Barcelona), entomant aquest tema. Ho va prosseguir i ara els mes joves ho podem estimar.

La Fundació Vila Casas acaba d’inaugurar una exposició on subratlla el centenari de la  novel·la més important de Proust. La mostra, als baixos dels Espais Volart, resumeix la novel·la, l’autor, la seva recepció a Catalunya i la traducció al català. I després i sobretot dedica totes les parets a obra de l’artista barceloní, Luís Marsans.

El passat de les figures

Marsans, semblava fins ara un pintor reservat, concentrat amb valorar façanes de l’Eixample, lloms de llibres, racons amb flors –les mimoses grogues-, sobre mobles o un piano, amb les partitures. Detalls pensats, de la vida amb un sentit elegant i noble. D’aquestes pintures n’hi ha a l’exposició.  Però realment és molt més extensa i el gruix important és sobre paper.

Marsans és als Espais Volart, com a autor de centenars de dibuixos, aquarel·les, guaixos i litografies, amb les que perseguia descriure els personatges i els ambients de les novel·les de Proust. La tècnica principal de l’artista barceloní, és la tinta. Tintes negres, com feien els il·lustradors del 1900. Tinta i armat de pinzell i potser de plumilla. Taca i línia, per captar i comprendre l’embolic de personatges i situacions de l’escriptor parisenc.  

L’exposició no distingeix –no hi ha cartel·les- si observem dibuixos o litografies (quan són estampes, en el paper sí que està indicat). Però com que la tècnica és la mateixa i només canvia el suport (i el tipus de tinta), els comissaris demostren pel dret, l’habilitat de Marsans, per passar del gest a l’apunt. Resol, anant de les grans taques per descriure la personalitat dels personatges, a una petita línia per tancar rostre i somriures. L’artista, analitza particularment, la psicologia femenina. Hi ha retrat de persones, figures i també de situacions literàries.

Els baixos dels Espais Volart estàn ocupats per centenars de papers amb aquests dibuixos, escenes i, també, algunes pintures d’espais venecians, parisencs i zones ajardinades relacionat amb Proust. El color és sempre subtil. L’exposició és extensa. L’obra, una meravella. Es pot visitar fins el 15 de gener.