Carlos Díaz pinta tranquil·litat a la nova individual a la Sala Parés
Barcelona/Centelles. Tot el dia voltem. Els que som d’aquí, de mica en mica, anem coneixen el territori: local i glocal. Un pintor, un artista, de fet fa els mateixos camins, per pintar i per moure’s: les seves obres reflecteixen el què sap.
Carlos Díaz (Barcelona, 1968) és dels que trasllada a les seves pintures, paisatges que ha trepitjat: a la nova individual, a la Sala Parés, aprofundeix en carrers i senders, de Barcelona ciutat i de més enllà. Per la costa, per exemple, una de les pintures, està dedicada a les Illes Medes, des de l’Estartit. I n’hi ha una altra, amb verd vius, que és un sender del municipi de Tona. Però la resta d’olis són d’espais urbans: carrers llarg, dels barris més antics. Barcelona. Amb pedra al terra o a les parets. Amb una prespectiva, que permet veure l’aigua acumulada al centre o al primer terma i reflectint l’entorn: amb botigues, llums, flors, el cel, blaus del sol, etc. I de tant en tant, algú.
La natura
De fet a l’anterior exposició de Díaz –més o menys quan la pandèmia-, el pintor es va centrar en pintar aquests reflexes d’aigua, situant-los a primer terme, com accentuant el component abstracte de la pintura, que al final sembla figurativa.
A la nova exposició, en paisatges com la marina de les Illes Medes, es pot observar que sota les pinzellades blaves, hi ha com capes de daurat, de color daurat. Així, pintant per sobre, Díaz juga amb la composició. Com sempre. El resultat, amb l’oli, les pinzellades. La pastuositat de l’oli. L’exposició es podrà veure a la Parés, fins el 13 de desembre. A la sala petita hi ha Josep Roca-Sastre (1928-1997). I a dalt, Manuel Velasco. Tot oli de tub o auto-fabricat, però amb ofici i bon gust.
badaluc 