Contactem amb al Premi Centelles del 2021, per uns aspectes formatius en el seu tipus de dibuix
En homenatge a Jordi Umbert Pons (+ Barcelona, 4 de gener de 2023)
Centelles. Guanyar un Premi Centelles, fer l’exposició, i desprès oblidar-se dels progressos dels artistes, no serveix de res. El Marçó vell hauria de mantenir el contacte amb els seus “premiats”, vius o morts. Resulta per exemple, que el Jordi Vila Llacer, ha canviat el formigó per natura, per formes orgàniques.
Jordi Vila (Alcoi, 1967) va guanyar el Premi Centelles, el 2021. I al juny d’enguany va fer l’exposició individual, amb una bateria d’obres de petit i de gran format. Recordeu que treballava per sèries i anava variant unes formes inspirades sobretot en alçats de naus industrials?
Vila pinta amb acrílic, creant com veladures, apropant-se així, a la pintura a l’oli. Un recurs seu és embrutar les capes de pintura, creant com un efecte d’oxidació, etc. Aspecte, aquest que cridava l’atenció en la seva pintura, guanyadora del concurs, l’any passat.
El que també, potser alguns vau observar, és que en el currículum, exposat a l’entrada, mencionava a dos artistes “internacionals”, com a peces clau en el seu treball. Però en el sentit que n’havien estat professors: Susana Solano i William Kentridge. La primera és una dona, artista catalana (Barcelona, 1947), actualment valorada per la seva escultura.
Kentridge és un artista d’origen sudafricà (Johannesburg, 1955), polifacètic com Solano, que també ha pintat. Durant la pandèmia, em vaig dedicar a mirar per internet, una fira de gravat que fan a Londres i em van sortir les obres de Kentridge. El seu tipus de dibuix és molt potent i descriptiu, i de tarannà narratiu. Feia dibuixos i els gravats seguien el mateix concepte.
La qüestió és que vaig demanar-li al Jordi Vila, quina mena d’ensenyament n’havia rebut. I curiosament, la relació ve pel dibuix. Vila minimitza: va ser una “relació superficial” ens diu. Però hi hauria entrat en contacte arrel d’uns tallers al MACBA, fa uns anys. Kentridge feia el 2020, una expo al CCCB. Solano està representada al museu barceloní. Jordi Vila ens explica que tots dos “van visitar el curs, van veure el que fèiem allà però sobretot ens van explicar els seus respectius procesos de treball i com entenia cadascu el dibuix”. Els artistes són persones normals, amb qui es pot parlar.
No analitzarem aquí tants aspectes. Perquè, de fet volia parlar de l’obra del Jordi, que al contestar, ens indicava també que havia canviat les arquitectures industrials, per motius naturals.
Vila va passar imatges i curiosament el motiu queda encara més difós: arbres? camps? clapes d’herba? Vila ens diu que ha “deixat de banda l’arquitectura i està treballant del natural”. Afirma que “podríem dir que el tema és el paisatge. M’interessa molt refer la natura i trobar un grau d’abstracció que d’una altra manera no podria assolir. Això resulta molt engrescador perquè em dóna molta llibertat. Trobar noves formes i més orgàniques”. Algunes obres participen en una expo col·lectiva a la galeria Esther Monturiol. I el que precisament veiem és que Vila aplana, com ja feia amb les naus, les formes. El volum hi és abscent. I juga amb superfícies planes.
El dibuix tant pot ser línia, com taca. Sobre la tela, el que canvia és el material per delimitar i pintar. Retrobem, com deia, les formes tipus patrons o esquemes planimètrics. I d’aquesta manera, l’artista fuig de formes “reconeixibles”. Potser les obres que ha enviat, els colors són com més pàl·lids i freds –déu representar l’hivern-. Suposem que quan agafi el fil al tipus de tema, trobarà nous colors i formes per reinterpretar, amb més vivor. En dos mesos, primavera.
badaluc 