EXPOSICIÓ D’HOMENATGE

En Ñay reivindicat

ALEIX ART
Representants familiars del Ñay i l’alcalde  Miquel Arisa 
a  la inauguració de l’exposició, dissabte al vespre
Centelles. Dissabte a les 7 es va inaugurar l’exposició al Marçó vell dedicada a l’Ignasi Arañó, Ñay. Encara no fa un any que aquest company  i veí de Centelles ens va deixar. Al Março han sabut trobar un espai en el seu diletat calendari expositiu i organitzar una proposta d’homenatge, prou ràpidament. Les parets de les tres sales del centre artístic estan plenes de pintures i d’entrada sembla que hi ha una mica de tot. Deixarem per un altre post l’anàlisi més crític del contingut i la selecció. Si bé un bon anàlisi el tardarem a fer perquè encara no coneixem prou bé l’avast de la carrera del Ñay. Coneixem per sobre els seus temes preferits, algunes dèries estilístiques. Però encara no estem a punt per “ordenar” bé la seva obra i valorar-la. Dissabte a les 7 el Marçó estava ple. I aquest ja va ser un bon homenatge inicial. A part dels germans Arañó i els familiars immediats, que de seguida es fan notar, hi havia molta altra gent que va assistir a l’acte. La marxa prematura del Ñay s’ha fet sentir més que el seu pas tristoi pels nostres carrers.  Van presidir l’acte inaugural, l’alcalde Miquel Arisa que també és el president de la Comissió del Marçó, la viuda de l’Ignasi, Marta Camprodon,  dos fills i en Roman, germà del Ñay. El primer i el darrer es van ocupar dels parlaments. Blanca, la filla firma un dels textos que glosen el catàleg que acompanya l’exposició –encara dintre la crisis, continua sent un paper doblat amb fotos apilotades.  Roman va destacar la poca traça de l’artista per col·locar la seva obra. Més bolcat en pintar i en preocupacions pictòriques, la venda de les seves peces sembla que era una negociació dilatada: ell baixava els preus, el client els pujava. La cosa podia acabar en taules. Sembla que el Ñay era molt crític amb la seva obra i tenia moltes reserves quan es tracta-la  d’exposar-la. “Segurament aquesta exposició l’hauria fet empipar”, ens deia el Roman per explicar el nivell de gelosia que tenia en Ñay per mostrar la seva obra, no fos que mostrés aspectes que ell no havia controlat o on no hi havia donat el vist-i-plau com a pintor. 
Ara aquestes barreres han quedat en suspès i tenim l’oportunitat de gaudir d’aquesta obra “lliurament”.  Però quin serà el futur del gros del fons pintat per en Ñay? Al seu estudi s’hi guarden centenars i centenars d’obres que, particularment desitjaria trobessin un bon futur, ja sigui en mans privades o públiques, però d’alguna manera lligades a la unitat de mà, a través de la documentació del fons. Sobre aquest aspecte ja s’hi està treballant. Però què passarà quan d’aquí uns anys ens deixin altres artistes destacats del nostre poble? Quin ha  de ser el futur del seu llegat? El poble, com a comunitat, ha de tenir algun rol en la preservació d’aquests llegats, pel bé cultural i la memòria històrica de la nostra vila? Quan es tracta de fons bibliogràfics es fan donacions a una biblioteca. Fa uns anys la Violeta va rebre el fons d’un musicòleg que es custodia a la seu social. Potser en el cas dels artistes d’obra material, seria bo abordar la constitució d’una nova institució, per poder custodiar, investigar i divulgar sobre l’obra dels “mestres de l’art” de Centelles. 

Altres  temes:

Mentre al Marçó hi havia aquesta  inauguració, a l’església parroquial es preparava una  missa col·laborada pel grup de joves  Baobab. Vam ser menys que de  costum degut a carnavals en marxa a Torelló –on grups de Centelles hi van fer un bon paper en premis-, però no ens podem queixar. Va anar bé.
Avui dilluns Àlex Rovira ha ofert una conferència sobre confiança i creativitat a les escoles Sagrats Cors. Es veu que l’AMPA organitza de tant en tant conferències i xerrades. I que entre els pares d’alumnes de l’escola i veí de Sant Martí, hi ha aquest  destacat psicòleg i analista de la condició humana. Ha analitzat diversos conceptes i casos per demostrar que més important que saber, és creure i voler actuar per crear i transformar. Ho ha explicat en casos de lluites de superació personal, però ho ha  acabat relacionant com a  via de  generació de cultura per influir i millorar la societat.

CERCLE ARTÍSTIC SANT LLUC

Record gràfic de grans artistes

Noèlia Marin / Aleix Art
Vista general de l’exposició a St Lluc
Barcelona/ Centelles. Els artistes Joan i Josep Llimona, Joan Miró, Joaquim Renart o Josep Maria Sert és difícils trobar-los junts a les col·leccions museístiques. Cada un va triar un camí estètic particular que els emmarca en “etiquetes estilístiques” que poden arribar a ser antagonistes i mantenir-los separats per vàries sales.   Però, com a artistes van tenir una cosa en comú, un punt de contacte. Aquests i tants d’altres artistes de diferents llenguatges i estils han anat passant per Sant Lluc. A les sessions de dibuix de model del Cercle Artístic de Sant Lluc. Tots els qui van anar, van prendre aquelles sessions de dibuix de model com un camí de construcció de la seva versatilitat en el traç i en l’observació i descripció de l’anatomia humana.
Els artistes citats, concretament i alguns d’altres han estat triats per la comissaria Barbara Marchi, per subratllar el seu pes important dintre la cultura, el seu pas comú per Sant Lluc i la seva estima del dibuix. Una habilitat que en bona mesura és la punta del iceberg del seu èxit com a artistes i la seva consideració de “mestres” pels receptors  posteriors, com nosaltres mateixos. L’exposició es fa a la seu actual de St. Lluc, al palau del carrer Mercaders, 42, de Barcelona
A través de la tria i de la seva ordenació, Marchi subratlla aquestes característiques i altres qüestions que remeten a la filosofia i al compromís moral del Cercle Artístic de Sant Lluc. L’entitat va ser fundada el 1893 com alternativa d’inspiració cristiana a la proposta artística i cultural que representaven artistes com Ramon Casas o Santiago Rusiñol. Aquests dos van anar a París i van tornar redescobrint per tothom un tint de societat moderna trencadora. Els fundadors de Sant Lluc –entre ells Alexandre de Riquer-, van voler donar a aquesta febre per la modernitat, un marc moral i remetre’s a les costums socials tradicionals. Per Marchi, els contertulians d’Els Quatre Gats estaven mancats de compromís social. Per mi no és ben bé així. El que sí és cert és que per Sant Lluc hi van passar els artistes que donarien cos a l’etapa posterior al modernisme, d’un caire més efectiu, constructiu, d’una espiritualitat cristiana molt més combatent i implicats políticament amb la modernització de la societat catalana: el noucentisme.

Pocs, però bons

N.M./A.A.
Vista del dibuix de nu femení de Josep Llimona
La selecció per a la mostra de dibuix de Sant Lluc pot semblar pobre, en relació a la nombrosa quantitat de grans artistes que hi van passar ja en les primeres etapes –que són les que toca la mostra-. Marchi addueix dificultats per accedir a fons gràfics de determinats artistes. La selecció es nodreix en bona mesura de préstecs de museus com el MNAC, la Fundació Miró o els fons del bisbat de Vic.  En qualsevol cas, la tria resulta suficient per fer-se una idea de la utilitat del dibuix per plantejar situacions que alhora permeten descriure els seus usos a Sant Lluc.
Les dues primeres parts de la mostra fan referència a l’estudi del nu humà. A qui, a primera línia, és on hi trobem els estudis anatòmics masculins de Miró. El contorn remarcat en els muscles i parts del torç i altres membres, que tendeixen a geometritzar els volums, ens fan veure bé com el jove artista, s’esforçava per comprendre la construcció del cos.
Perquè el Cercle Artístic de Sant Lluc, igual com feien a l’altra Cercle Artístic, l’oportunitat de dibuixar nus ofereix una via privilegiada per aprendre a dibuixar del natural i en un tema tant elemental, com és la constitució de nosaltres mateixos com a “objecte”. Segons la posició o l’actitud, s’articula els ossos i els volums d’una forma molt complexa, plàstica i alhora bella que estimula i enriqueix el dibuix.
Marchi subratlla com en els inicis, els fundadors de Sant Lluc posaven reserves alhora de deixar dibuixar models nus i especialment cossos femenins completament despullats. Així és com podem veure un dibuix de Josep Llimona, d’una model amb el torç descobert i amb faldilla, en principi fet a les sessions de model de Sant Lluc. Al costat mateix hi ha un altre dibuix del mateix autor d’un altre nu femení, però aquest completament nu, fet al seu propi taller. La mostra no explica el perquè d’aquestes reserves, ni la raó per la que aquest artista podia operar amb aquesta aparent “contradicció moral”. Però el que és cert és que quan un bon artista dibuixa o estudia un cos humà, no ho fa pas per aprofitar-se i tenir estones de voyeurisme, sino  per aprendre a dibuixar un cos bell, que respon a una articulació concreta i que segons com s’articula pot expressar certs ideals. Josep Llimona, dels dos germans, era l’escultor i és l’autor d’escultures tant impressionants com  “El desconsol”, que veuen cada dia els nostres polítics, quan entren o surten del Parlament. Darrera aquesta escultura o d’altres obres fetes d’anatomies  hi ha també l’expressió d’ideals, pels quals cal un estudi acurat per tal de poder cada artista, “interpretar”.  En aquest sentit les reserves dels primers llucs a deixar dibuixar dones despullades, evidentment eren ridícules i no comprenien el veritable sentit de fer les sessions de model com ara fan sense complexos.
En els altres dos apartats la mostra fa més referència a la implicació dels artistes de Sant Lluc amb el pensament social modern d’aquell canvi de segle. En el primer d’aquets apartats hi descobrim a Àngel Femenia, autor d’una aquarel·la amb la mort, asseguda falç amb mà, davant un teló de fons amb la ciutat de Barcelona. També hi ha dibuixos de rostres d’infants de Joaquim Renart, creus modernistes de Joan Rubió i Bellver o dibuixos d’Alexandre de Riquer. Aquests papers són temes lliures, desvinculats de l’estudi de la model, trets o no del natural, i que sobretot expressen una idea estètica i moral. Evidentment no té res a veure la idea de societat que representa el rostre jove i delicat, però de traç gruixut del dibuix de Renart, amb els que per aquell temps podien estar fent, amb altres aires, un Picasso o un Nonell. Com ara, era un moment de pluralitat i els artistes miraven d’expressar-se lliura i diversament.

Compromís

N.M./A.A.
Dibuixos d’Àngel Femenia i de Francesc Sardà
En aquesta paret, amb dibuixos més compromesos, també hi trobem el treball d’artistes que van passar per Sant Lluc i van rebre encàrrecs. Com és el cas de Joaquim Torres-Garcia o Josep Maria Sert. Del primer es mostra un dels croquis per la decoració mural pel Palau de la Generalitat . En el text de la sala es lamenta la sort d’aquests frescs, ja que l’encàrrec, peel que sembla degut a una picabaralla de gustos, es van aturar i tapar. Per mi ara això ja forma part de la història i de les decisions d’aquell moment.  El cert és que a l’època –com ara-, tant hi havia defensors com detractors del seu estil “classicista”. I entre tots bàndols d’opinió, hi havia artistes dels que ara considerem mestres indiscutibles. Tot i que cal ajustar alguns paràmetres, potser el cas d’aquests murals de Torres-Garcia es poden comparar amb la polèmica pel gran mitjó de Tàpies de fa vint anys. La idea clau, però, segueix sent la mateixa: es tracta d’artistes vinculats amb un ideal, amb un estil de treball que troba connexió amb les institucions de país. Torres-Garcia després d’aquell disgust amb els seus frescs, va deixar el classicisme  a l’antiga, i es va endinsar cap a obres d’estil més trencador, que ara etiquetem com d’estil vibracionista i constructivista, i que tenen bastant més a veure amb les avantguardes que amb els academicismes. 
En aquest mateix pany de paret també  s’hi troben dos dibuixos preparatoris de Sert. En aquest cas corresponen a encàrrecs que no es van arribar a terme. Però permeten explorar molt bé l’origen de les figures miqueangeleques de Sert i el seu treball preparatori amb esbossos elaborats amb col·laboració amb muntatges fotografiats i redibuixats. El curiós és que tant Sert com Torres-Garcia reben encàrrecs per fer murals, que sobretot en el cas del primer, tindran un pes important, culturalment. Part de les seves obres quedaran limitades a parets privades de la burgesia, però els seus treballs a la catedral de Vic o Mallorca, li reservaran una bona fortuna crítica al seu estil grandiloqüent i luxós.
Amb quatre dibuixos a la mostra, el què ha donat per escriure! L’exposició es pot veure fins a finals de mes.  

RAPORTATGE GRÀFIC

El carnestoltes en verd i rosa


Centelles. Aquesta setmana ha anat una mica malament actualitzar els dos blogs. Quan no es pot, no es pot. Segurament diumenge ja tindreu notícies fresques. A aquesta Crònica sobretot per parlar de l’exposició que demà dissabte, s’inaugura al Marçó vell dedicada a l’Ignasi Arañó. No tinc ni idea de la selecció que han fet, ni de la lectura que aportaran a través del text del catàleg o dels discursos de presentació. Demà a les 7 ho sabrem. Espero que en Ñay estigui content, des d’allà on de tant en tant ens deu aguaitar.
De moment i per fer pica-pica, us deixo amb la sèrie de dibuixos que vaig fer dissabte passat. L’objectiu era prendre nota gràfica del Carnestoltes. Em vaig instal·lar al Parc del Mestre i ho vaig poder veure tot bastant bé. No vaig tenir temps de notar que anaven a poc a poc. A mi, algunes carrosses em van passar a la velocitat de la llum. Els croquis són representatius de les coses que vaig veure. Primer vaig fer els requadres i quan passaven coses pel davant, havia d’omplir-los amb un motiu. D’aquesta manera l’espai era més petit i el resultat com una foto. Una captura visual. Va ser divertit. El resultat potser no sigui tant bo, però és una via interessant per explorar.
En quan al carnestoltes centellenc, crec que va ser xulo. Potser penso que es repeteixen alguns temes cada any. Però tot i així, enguany n’hi havia que s’havien treballat la disfressa i feien patxoca. Penso amb els paons, que eren els primers i portaven el Rei Carnestoltes. Amb uns cuques que portaven un casc allargat fent un bec i el drac xinès. Aquests són els que vaig trobar més originals i ben trobats. Per cert, el Carnestoltes feia 35 anys.



FINESTRES D’EL TRABUC

 Les sibil·les de Begoña Carrillo

ALEIX ART
Imatge de les peces dibuixades per la Begoña,  al seu estudi


Centelles. Les sibil·les eren unes dones molt respectades de l’Antiguitat. Els seus oracles eren tinguts molt en compte. Em sembla que vivien a prop de coves. Amb el canvi d’època, varen anar perdent rellevància. Potser es van jubilar totes. O potser hi ha dones que continuen guardant els seus secrets i rituals. A l’espera d’un encàrrec per a qui dirigir les prediccions que encara poden fer. Abans de la nostra època, hi va haver una sibil·la que va preveure l’adveniment de Jesús i que alegoricament va explicar el “futur” que ens esperava. Què dirien ara sobre els temps que hi ha més enllà del nostre segle XXI?
Les figures que dibuixa la Begoña Carrillo no sé ben bé si realment són sibil·les o tenen res a  veure amb les dones de Centelles  que involuntàriament neixen bruixes. No m’ho ha dit. Però les seves “dones” tenen una àurea onírica. Com un aire fantàstic. Algú m’ha dit que són “naïf”. En tot cas és la idea de delicadesa que Carrillo desgrana en el seu treball. 
Carrillo prové de la ciutat. Em va explicar que havia provat d’estudiar a Belles Arts. Però que en va acabar marxant. Ha seguit un itinerari més aviat autodidacte. Però d’alguna manera, ha conduït d’una manera bastant segura un tipus de dibuix de traç ferm, interessat pel verisme, l’expressió i l’encant. Animals, el bosc, dones, el mar. I també composicions de caire més simbòlic i “gòtic” he vist  entre els papers que m’ha deixat veure en el seu petit estudi. El seu pare també feia bons dibuixos. Si bé cap dels dos ha cercat un públic per la seva obra. Carrillo no participa a la Mostra.
A.A.
La Begoña  també dibuixa animals, com els gats, en una
manera seva  prou particular.
Per això la petita mostra  a les Finestres d’El Trabuc constitueix una bona oportunitat per descobrir aquesta artista. Que crec té bones coses a comentar sobre la praxis d’un dibuix pacient, fet de línia i color, per recrear un ambient femení i paisatgístic, inventant, però sobradament expressiu, càlid i comunicador d’una agradable sensació de calma.
Per això hem fa pensar que les dones representades en terrasses o fent-se la toilete, són com sibil·les en hores ocioses o domèstiques. A casa seva, abans o després de les sessions rituals i de concentració espirituals per cercar respostes del més enllà. Dones sàvies, en temps morts, que potser ara tampoc tenen massa feina. I no és pas cosa de la crisis d’ara.