CERCLE ARTÍSTIC SANT LLUC

Record gràfic de grans artistes

Noèlia Marin / Aleix Art
Vista general de l’exposició a St Lluc
Barcelona/ Centelles. Els artistes Joan i Josep Llimona, Joan Miró, Joaquim Renart o Josep Maria Sert és difícils trobar-los junts a les col·leccions museístiques. Cada un va triar un camí estètic particular que els emmarca en “etiquetes estilístiques” que poden arribar a ser antagonistes i mantenir-los separats per vàries sales.   Però, com a artistes van tenir una cosa en comú, un punt de contacte. Aquests i tants d’altres artistes de diferents llenguatges i estils han anat passant per Sant Lluc. A les sessions de dibuix de model del Cercle Artístic de Sant Lluc. Tots els qui van anar, van prendre aquelles sessions de dibuix de model com un camí de construcció de la seva versatilitat en el traç i en l’observació i descripció de l’anatomia humana.
Els artistes citats, concretament i alguns d’altres han estat triats per la comissaria Barbara Marchi, per subratllar el seu pes important dintre la cultura, el seu pas comú per Sant Lluc i la seva estima del dibuix. Una habilitat que en bona mesura és la punta del iceberg del seu èxit com a artistes i la seva consideració de “mestres” pels receptors  posteriors, com nosaltres mateixos. L’exposició es fa a la seu actual de St. Lluc, al palau del carrer Mercaders, 42, de Barcelona
A través de la tria i de la seva ordenació, Marchi subratlla aquestes característiques i altres qüestions que remeten a la filosofia i al compromís moral del Cercle Artístic de Sant Lluc. L’entitat va ser fundada el 1893 com alternativa d’inspiració cristiana a la proposta artística i cultural que representaven artistes com Ramon Casas o Santiago Rusiñol. Aquests dos van anar a París i van tornar redescobrint per tothom un tint de societat moderna trencadora. Els fundadors de Sant Lluc –entre ells Alexandre de Riquer-, van voler donar a aquesta febre per la modernitat, un marc moral i remetre’s a les costums socials tradicionals. Per Marchi, els contertulians d’Els Quatre Gats estaven mancats de compromís social. Per mi no és ben bé així. El que sí és cert és que per Sant Lluc hi van passar els artistes que donarien cos a l’etapa posterior al modernisme, d’un caire més efectiu, constructiu, d’una espiritualitat cristiana molt més combatent i implicats políticament amb la modernització de la societat catalana: el noucentisme.

Pocs, però bons

N.M./A.A.
Vista del dibuix de nu femení de Josep Llimona
La selecció per a la mostra de dibuix de Sant Lluc pot semblar pobre, en relació a la nombrosa quantitat de grans artistes que hi van passar ja en les primeres etapes –que són les que toca la mostra-. Marchi addueix dificultats per accedir a fons gràfics de determinats artistes. La selecció es nodreix en bona mesura de préstecs de museus com el MNAC, la Fundació Miró o els fons del bisbat de Vic.  En qualsevol cas, la tria resulta suficient per fer-se una idea de la utilitat del dibuix per plantejar situacions que alhora permeten descriure els seus usos a Sant Lluc.
Les dues primeres parts de la mostra fan referència a l’estudi del nu humà. A qui, a primera línia, és on hi trobem els estudis anatòmics masculins de Miró. El contorn remarcat en els muscles i parts del torç i altres membres, que tendeixen a geometritzar els volums, ens fan veure bé com el jove artista, s’esforçava per comprendre la construcció del cos.
Perquè el Cercle Artístic de Sant Lluc, igual com feien a l’altra Cercle Artístic, l’oportunitat de dibuixar nus ofereix una via privilegiada per aprendre a dibuixar del natural i en un tema tant elemental, com és la constitució de nosaltres mateixos com a “objecte”. Segons la posició o l’actitud, s’articula els ossos i els volums d’una forma molt complexa, plàstica i alhora bella que estimula i enriqueix el dibuix.
Marchi subratlla com en els inicis, els fundadors de Sant Lluc posaven reserves alhora de deixar dibuixar models nus i especialment cossos femenins completament despullats. Així és com podem veure un dibuix de Josep Llimona, d’una model amb el torç descobert i amb faldilla, en principi fet a les sessions de model de Sant Lluc. Al costat mateix hi ha un altre dibuix del mateix autor d’un altre nu femení, però aquest completament nu, fet al seu propi taller. La mostra no explica el perquè d’aquestes reserves, ni la raó per la que aquest artista podia operar amb aquesta aparent “contradicció moral”. Però el que és cert és que quan un bon artista dibuixa o estudia un cos humà, no ho fa pas per aprofitar-se i tenir estones de voyeurisme, sino  per aprendre a dibuixar un cos bell, que respon a una articulació concreta i que segons com s’articula pot expressar certs ideals. Josep Llimona, dels dos germans, era l’escultor i és l’autor d’escultures tant impressionants com  “El desconsol”, que veuen cada dia els nostres polítics, quan entren o surten del Parlament. Darrera aquesta escultura o d’altres obres fetes d’anatomies  hi ha també l’expressió d’ideals, pels quals cal un estudi acurat per tal de poder cada artista, “interpretar”.  En aquest sentit les reserves dels primers llucs a deixar dibuixar dones despullades, evidentment eren ridícules i no comprenien el veritable sentit de fer les sessions de model com ara fan sense complexos.
En els altres dos apartats la mostra fa més referència a la implicació dels artistes de Sant Lluc amb el pensament social modern d’aquell canvi de segle. En el primer d’aquets apartats hi descobrim a Àngel Femenia, autor d’una aquarel·la amb la mort, asseguda falç amb mà, davant un teló de fons amb la ciutat de Barcelona. També hi ha dibuixos de rostres d’infants de Joaquim Renart, creus modernistes de Joan Rubió i Bellver o dibuixos d’Alexandre de Riquer. Aquests papers són temes lliures, desvinculats de l’estudi de la model, trets o no del natural, i que sobretot expressen una idea estètica i moral. Evidentment no té res a veure la idea de societat que representa el rostre jove i delicat, però de traç gruixut del dibuix de Renart, amb els que per aquell temps podien estar fent, amb altres aires, un Picasso o un Nonell. Com ara, era un moment de pluralitat i els artistes miraven d’expressar-se lliura i diversament.

Compromís

N.M./A.A.
Dibuixos d’Àngel Femenia i de Francesc Sardà
En aquesta paret, amb dibuixos més compromesos, també hi trobem el treball d’artistes que van passar per Sant Lluc i van rebre encàrrecs. Com és el cas de Joaquim Torres-Garcia o Josep Maria Sert. Del primer es mostra un dels croquis per la decoració mural pel Palau de la Generalitat . En el text de la sala es lamenta la sort d’aquests frescs, ja que l’encàrrec, peel que sembla degut a una picabaralla de gustos, es van aturar i tapar. Per mi ara això ja forma part de la història i de les decisions d’aquell moment.  El cert és que a l’època –com ara-, tant hi havia defensors com detractors del seu estil “classicista”. I entre tots bàndols d’opinió, hi havia artistes dels que ara considerem mestres indiscutibles. Tot i que cal ajustar alguns paràmetres, potser el cas d’aquests murals de Torres-Garcia es poden comparar amb la polèmica pel gran mitjó de Tàpies de fa vint anys. La idea clau, però, segueix sent la mateixa: es tracta d’artistes vinculats amb un ideal, amb un estil de treball que troba connexió amb les institucions de país. Torres-Garcia després d’aquell disgust amb els seus frescs, va deixar el classicisme  a l’antiga, i es va endinsar cap a obres d’estil més trencador, que ara etiquetem com d’estil vibracionista i constructivista, i que tenen bastant més a veure amb les avantguardes que amb els academicismes. 
En aquest mateix pany de paret també  s’hi troben dos dibuixos preparatoris de Sert. En aquest cas corresponen a encàrrecs que no es van arribar a terme. Però permeten explorar molt bé l’origen de les figures miqueangeleques de Sert i el seu treball preparatori amb esbossos elaborats amb col·laboració amb muntatges fotografiats i redibuixats. El curiós és que tant Sert com Torres-Garcia reben encàrrecs per fer murals, que sobretot en el cas del primer, tindran un pes important, culturalment. Part de les seves obres quedaran limitades a parets privades de la burgesia, però els seus treballs a la catedral de Vic o Mallorca, li reservaran una bona fortuna crítica al seu estil grandiloqüent i luxós.
Amb quatre dibuixos a la mostra, el què ha donat per escriure! L’exposició es pot veure fins a finals de mes.  

RAPORTATGE GRÀFIC

El carnestoltes en verd i rosa


Centelles. Aquesta setmana ha anat una mica malament actualitzar els dos blogs. Quan no es pot, no es pot. Segurament diumenge ja tindreu notícies fresques. A aquesta Crònica sobretot per parlar de l’exposició que demà dissabte, s’inaugura al Marçó vell dedicada a l’Ignasi Arañó. No tinc ni idea de la selecció que han fet, ni de la lectura que aportaran a través del text del catàleg o dels discursos de presentació. Demà a les 7 ho sabrem. Espero que en Ñay estigui content, des d’allà on de tant en tant ens deu aguaitar.
De moment i per fer pica-pica, us deixo amb la sèrie de dibuixos que vaig fer dissabte passat. L’objectiu era prendre nota gràfica del Carnestoltes. Em vaig instal·lar al Parc del Mestre i ho vaig poder veure tot bastant bé. No vaig tenir temps de notar que anaven a poc a poc. A mi, algunes carrosses em van passar a la velocitat de la llum. Els croquis són representatius de les coses que vaig veure. Primer vaig fer els requadres i quan passaven coses pel davant, havia d’omplir-los amb un motiu. D’aquesta manera l’espai era més petit i el resultat com una foto. Una captura visual. Va ser divertit. El resultat potser no sigui tant bo, però és una via interessant per explorar.
En quan al carnestoltes centellenc, crec que va ser xulo. Potser penso que es repeteixen alguns temes cada any. Però tot i així, enguany n’hi havia que s’havien treballat la disfressa i feien patxoca. Penso amb els paons, que eren els primers i portaven el Rei Carnestoltes. Amb uns cuques que portaven un casc allargat fent un bec i el drac xinès. Aquests són els que vaig trobar més originals i ben trobats. Per cert, el Carnestoltes feia 35 anys.



FINESTRES D’EL TRABUC

 Les sibil·les de Begoña Carrillo

ALEIX ART
Imatge de les peces dibuixades per la Begoña,  al seu estudi


Centelles. Les sibil·les eren unes dones molt respectades de l’Antiguitat. Els seus oracles eren tinguts molt en compte. Em sembla que vivien a prop de coves. Amb el canvi d’època, varen anar perdent rellevància. Potser es van jubilar totes. O potser hi ha dones que continuen guardant els seus secrets i rituals. A l’espera d’un encàrrec per a qui dirigir les prediccions que encara poden fer. Abans de la nostra època, hi va haver una sibil·la que va preveure l’adveniment de Jesús i que alegoricament va explicar el “futur” que ens esperava. Què dirien ara sobre els temps que hi ha més enllà del nostre segle XXI?
Les figures que dibuixa la Begoña Carrillo no sé ben bé si realment són sibil·les o tenen res a  veure amb les dones de Centelles  que involuntàriament neixen bruixes. No m’ho ha dit. Però les seves “dones” tenen una àurea onírica. Com un aire fantàstic. Algú m’ha dit que són “naïf”. En tot cas és la idea de delicadesa que Carrillo desgrana en el seu treball. 
Carrillo prové de la ciutat. Em va explicar que havia provat d’estudiar a Belles Arts. Però que en va acabar marxant. Ha seguit un itinerari més aviat autodidacte. Però d’alguna manera, ha conduït d’una manera bastant segura un tipus de dibuix de traç ferm, interessat pel verisme, l’expressió i l’encant. Animals, el bosc, dones, el mar. I també composicions de caire més simbòlic i “gòtic” he vist  entre els papers que m’ha deixat veure en el seu petit estudi. El seu pare també feia bons dibuixos. Si bé cap dels dos ha cercat un públic per la seva obra. Carrillo no participa a la Mostra.
A.A.
La Begoña  també dibuixa animals, com els gats, en una
manera seva  prou particular.
Per això la petita mostra  a les Finestres d’El Trabuc constitueix una bona oportunitat per descobrir aquesta artista. Que crec té bones coses a comentar sobre la praxis d’un dibuix pacient, fet de línia i color, per recrear un ambient femení i paisatgístic, inventant, però sobradament expressiu, càlid i comunicador d’una agradable sensació de calma.
Per això hem fa pensar que les dones representades en terrasses o fent-se la toilete, són com sibil·les en hores ocioses o domèstiques. A casa seva, abans o després de les sessions rituals i de concentració espirituals per cercar respostes del més enllà. Dones sàvies, en temps morts, que potser ara tampoc tenen massa feina. I no és pas cosa de la crisis d’ara.   

POST CAU DE BRUIXES

1808

Noèlia Marin
Les bruixes quan van saber que feien el record

Centelles. Ja ho tenim! Dissabte, en el temps emmarcat dels cinc minuts  que es van establir per recomptar les bruixes dintre el tancat, hi havia 1808 persones vestides de negre, amb barret de bruixa i escombra. Ningú va volar, ningú es va escapar. Potser si haguessin esperat uns minuts més n’hi hauria hagut més. Però calia tallar en algun punt. Les cinc són les cinc. El record no espera. És una fita exigent i la gent a vegades va tard. Però t’ho miris com t’ho miris, la resposta és la mateixa: quan aquí Centelles ens proposem alguna cosa…

Personalment, a les 4 de la tarda, no hagués apostat a que la fita s’aconseguiria. Donava per sentat que veuríem moltes bruixes juntes. Una marea negre. Però superar les 1600? És veritat que Centelles té màgia.
La veritat és que el Cau de Bruixes d’enguany va ser xulo. Hi havia gent. Va fer bastant bo bona part del dia. A la tarda l’ambient es va tornar siberià. Però el record i litres d’alegria, ratafia i bon humor van rescalfar l’ambient. Hi havia parades. Menys que l’any passat potser? En vaig trobar una d’un dissenyador vigatà, en David Sunyer, que fa xapes i immans amb dibuixos propis. Exemple de l’emprenador jove, emprenyat que decideix tirar endavant amb un projecte propi. Fa pocs mesos que es posa al peu del carrer amb els seus dissenys. A Centelles portava una sèrie de productes personalitzats per l’ocasió. Aquesta era la parada “nova”. També hi havia la de les herbes remeieres que venen des de la primera edició, al davant de la Caixa de Catalunya. El de la caixa de caramels, els de bisuteria i complements, els de coses esotèriques. Tampoc va fallar el de les cadiretes, a tracció de pedal.  Aquest cop ja ocupava Plaça Vella més cap en dintre.  No se si la jardinera ara es quedarà cap a la paret del Santander…. Es guanya espai a la resta de la placeta!
N.M.
Detall de l’exposició “Revàlida de la Bruixa del Cau”, a la 
Capella de Jesús, fins el 15 de febrer

Amb el grup de persones que vam fer la trobada de dibuixants urbans, ens vam ocupar de resseguir alguns dels espais de la festa, abans que s’omplís de gent i de l’obscuritat escenogràfica de la nit. A cada tram podíem extreure’n molt de suc, aprofitant la presència dels organitzadors i de calma. No és pràctic dibuixar amb empentes. Així vam passar per la pista on les bruixes de Sant Joan les Fonts, liderades per la Imma del Destí, preparaven el seu bosc. Vam passar pel carrer Sant Antoni.  Allà el grupet de dibuixants es va situar sobretot a les escales i a la baixada del carreró, que dissabte emfatitzava el seu sobrenom de la “punyalada”.  Vam acabar a la plaça, cercant el sol per rescalfar-nos. A les dues dinar. A les quatre havíem de reemprendre els quaderns amb el tema del record Guinness. Però el temps es va posar tonto. Feia fred, gris, gotes. Els companys ho van veure xungo i van decidir tornar cap als seus caus. Aquest cronista sí que es va mantenir a la Rambla de l’Aigua per extreure un bon apunt gràfic. La resta de dibuixants urbans, crec que esperaran encuriosits l’any vinent per veure més coses del Cau de Bruixes, perquè els hi va semblar que “prometia”. Els dibuixos d’aquest segon  “Sketchcrawl embruixat” els anireu trobaran en l’enllaç que ja us adjuntaré.

La Bruixa del 2015 va ser la Conxi València. Qui va fer de  Boc enguany, era l’Arnau  Casanovas. El mateix que el diumenge presentava el nou partit polític Pap, a la capella de Jesús, com a pretext per desgranar amb ironia i crítica el pregó  que anuncia el carnestoltes de dissabte que ve.  El sopar embruixat d’enguany es va fer a les Brases. Erem una cinquantena  de començals. Un bon menú –sopa amb pilota i pollastre-. I sobretot una molt bona conversa introductòria als tipus de rituals que practica la Imma del Destí. No se si s’enfadarà si ho defineixo com a màgia de bones intencions i d’espelmes de desitjos. El fet és que són de Sant Joan les Fonts i allà amb les colades de lava saben molt de les forces telúriques de la Terra. I el que la Imma detecta sobretot són aquestes energies i sinfonies dels elements i el cosmos. Com a cristià recolliria totes les seves visions dintre el paraigües de la Creació, però no negaré que la Terra com a tal i el Cosmos ens afecten al marge de qualsevol creença. I que la nostra voluntat, predisposició i sobretot –el que la Imma insistia,  convicció o fe, podia influir en la direcció d’esdeveniments.

Particularment estic satisfet de la vivència d’aquest Cau de Bruixes per l’experiència d’haver muntat una exposició que ha acabat funcionant bé. Per una sèrie de sinergies i contactes amb persones interessants i, en definitiva,  per l’amplitud de mires i l’enriquiment que suposa participar amb coses del poble.