NOVETATS ARTÍSTIQUES

Gravats per un tub

Centelles. Fent una mica de trampa,  podem assegurar que aquesta setmana és la del gravat. Trampa, perquè hi ha coses que pertanyen a temps més llargs. Però aquesta setmana s’ajunten “inauguracions”, “presentacions” i “posades a l’avast del públic” de diferents iniciatives.
Per una banda tenim el grup català de dones gravadores “Empremtes de dones”, integrat per Neus Colet, Alícia Gallego,  Pilar Masip i la Rosa Permanyer que ja fa un temps llarg que es porten entre mans un intercanvi d’estampes amb un altre grup d’artistes del Quebec: Francine Beauvais, Déborah Chapman, Diane Joyal i Janine Leroux Guillame.  Han exposat junts a Montreal, al Canadà; i ara toca el torn a Catalunya. La mostra de gravat, el torn local, es va estrenar primer a la Sala Dalguer de Caldes i des d’ahir es pot veure a la sala d’exposicions del Cercle Artístic Sant Lluc, a Barcelona. Fins a primers d’abril. Esperem poder comentar les propostes posteriorment a visitar l’exposició.

Gravats en capella

La mencionada Rosa Permanyer es coneguda entre els lectors d’aquest blog i potser algú se’n recorda que aquest mes de març havia d’estar a Centelles per una altra exposició individual. Però, artista d’agenda molt intensa, no va anar bé conjuminar el calendari hi vam canviar de fitxatge. Però no em canviat ni d’ofici, ni de nom. Rosa Vives serà l’artista gravadora que dissabte, dia 14, penjarà els seus papers a la Capella de Jesús de Centelles. 
Confio en el talent d’aquesta altra Rosa, perquè conec la seva obra. Però el què presentarà a Centelles continua sent parcialment una  sorpresa.  Inclús per ella mateixa, perquè està tot estampat en rotllos de paper xina molt llargs. Per això necessitem una capella, i enfilar-nos fins a dalt la cornisa on hi ha els focos, per penjar la punta dels papers, desplegar-ho i veure bé què donen de sí. La Rosa ens va explicar que havia treballat sobre el tema fitomòrfic de l’iris. Una flor similar al lliri, vinculada als rituals funeraris grecs. Hi ha una mica de missatge “mòrbid”,  en tot plegat. Com si la Rosa preparés la barca per travessar el riu dels inferns. Però de fet, la forma està subjecta el procés: parteix del treball sobre la fusta i utilitza diferents sistemes d’impressió i transferència del motiu. Aquest i el tipus de paper,crec que de fet és el veritable tema i exercici del treball. Tot el demés són pretexts. Però els  detalls els coneixerem bé a partir d’aquest dissabte. Ja al matí esperem que, durant l’entretingut muntatge, la Rosa ens expliqui coses als  col·laboradors i voluntaris que l’assistirem. Després ens prometem un bon dinar. I si fa bo, una caminadeta pels entorns de  Centelles, abans de la merescuda inauguració, que casi tindrà la categoria d’un autèntic “vernissage”.
Foto: Carmen Molinos
Conjunt de diverses persones responsables dels volums sapencials
sobre el romànic, entre patrons, estudiosos i mecenes que ho han fet possible,
tal i com s’ha presentat avui al MNAC.

Enciclopèdia del Romànic Ibèric: toca Catalunya

Aquesta tarda, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, 

s’han presentat  els tres volums dedicats a Barcelona, 

de l’Enciclopèdia del Romànic. Es tracta de tres toms 
amb els que s’inicia la part dedicada al romànic català, 
per part del projecte que lidera la Fundación Santa Maria la Real, que 
des de fa vint anys confecciona la “Enciclopedia del 
Románico en la Península Ibérica”. 
Fins ara portaven editats volums dedicats 
a zones peninsulars com Castella i Lleó, Astúries, 
Cantabria, Navarra, etc.  En els volums que
 s’estan fent per Catalunya, i dels que ara s’han presentat 
els de Barcelona, hi col·laboren nombroses institucions 
i sobretot investigadors que s’esmeren en posar 
al dia les últimes dades sobre 
el patrimoni artístic romànic. Entre els responsables 
que hi ha al davant d’aquest treball 
de sabers enciclopèdics hi ha investigadors 
com Manuel Castiñerias i Jordi Camps.  
Els detalls del contingut d’aquests volums 
i la resposta a algunes preguntes que han 
suscitat les notes de premsa, espero dedicar-hi 
un article més ampli, quan disposi de material
 i fonts molt més contrastades. 
El que és curiós és que la col·lecció no 
solament surt en paper, sino que té la seva realitat 
digital. Comenceu per veure què és la fundació 
impulsora i després remeneu 
l’enciclopèdia del romànic en si: 
La intenció de la Rosa Vives és mostrar aquesta obra i després fer-la itinerà i introduir obra nova o “transformada”, en noves exposicions, que li agradaria poguessin ser en llocs com ermites o capelles “apartades”. La Capella de Jesús de Centelles està relativament apartada. En tot cas, estic content de que l’estrena d’aquesta proposta, no passi més desapercebuda.

A més d’aquestes dues exposicions, encara hi ha una altra exposició col·lectiva de gravat que es va inaugurar dissabte passat al vespre a Can Patalarga, al carrer de la Font de Manlleu. Es tracta del grup d’artistes i alumnes que assisteixen a les classes de gravat de la Fina Tuneu a la Farinera de Vic. Habitualment fan exposicions. Aquest cop presenten gravats de tema lliure i també una sèrie feta en comú per il·lustrar un conte. Hi trobem col·legues  de fa temps, com en Josep Lázaro, Leri, l’Eva Pujol, la Imma Parés, la Ció Sayós i d’altres noms nous. Com que hi ha temps, valdrà la pena  dedicar a aquesta exposició i a cada una de les tres comentades, el seu propi article d’anàlisi i comentari. 





























ENTREVISTA

PEPA PLANA [ ] PALLASSA
“M’agradaria viure en un país culta”
Fotos: Ester Gonzàlez
Pepa Plana, amb nas de pallassa i sense, durant l’entrevista de diumenge al matí a Centelles
Centelles. Diumenge a la tarda, a les sis, mitja platea del Casal Francesc Macià de Centelles esperava que el teló tirés amunt perquè comencés l’espectacle de pallassos de la Pepa Plana. Hi havia bastanta canalla, papes, mames i avis esperant entretenir la canalla. Perquè l’espectacle deia “per tots els públics”. Però això no volia dir “només per canalla”. Els pallassos no són només pels menuts… La Pepa en un moment de l’entrevista diu que se’ls està relegant. Als adults no els hi agrada riure? O riure’s d’ells mateixos a través de les tonteries dels altres? Per quí va la idea de la Pepa Plana, pallassa. Una de les poques que corre per Catalunya amb aquest “ofici”. N’hi ha més, aquí i a fora. Però ella és Premi Nacional de Cultura 2014 (de la Generalitat). I a més ha estat impulsora de diversos festivals de pallassos i pallasses, com especialment el festival que es va fer a Andorra la Vella, durant deu anys.
Fotos: Ester Gonzàlez

Pepa Plana va ser a Centelles aquest diumenge, per presentar el seu espectacle “Penèlope”, versió pròpia de l’heroïna de l’Odissea d’Homer, molt escaient per un 8 de març com va esdevenir-se aquest passat diumenge. Apofitant la presència d’aquesta pallassa al nostre poble, la vam entrevistar al matí. Sentireu les campanes de la missa de les 12 i la canalla que hi havia a les escoles per la jornada de portes obertes, com a teló de fons llunyà.

Així quan la Pepa es va posar el nas i va sortir dalt l’escenari, alguns el que vam fer va ser anar revisant la lliçó de sentit comú i ganes de viure la vida, que ens havia explicat al matí. En l’entrevista parla de moltes coses: del seu ofici, de l’obra que presenta, del seu pas pel Cirque de Solei, dels festivals de pallassos. De la cultura aquí i a fora. Hi va haver coses que es van quedar fora del tinter, perquè amb la gravadora tancada encara continuava la reflexió.
Inicialment la idea meva, era transcriure l’entrevista i publicar-la per escrit, juntament amb les fotografies que molt gentilment ens ha fet l’Ester Gonzàlez –que ens acompanyava a l’entrevista-. Però era tot tant interessant i ha quedat tot tant ben gravat, que per aquí us deixo una imatge que fa d’enllaç a un vídeo penjat a Youtube, que de fet solament, és un àudio.

ENTREVISTA D’ÀUDIO Clica aquí


L’espectacle del diumenge, al Casal, que va durar ben bé una hora i mitja, va fer riure a tothom i es va posar tots els públics a la butxaca. Bromes verdes o crues sobre la sexualitat d’Ulisses o la visceralitat de la guerra van ser enteses per tothom. Però no la forma, sino el significat útlim. Esperem retrobar a la Pepa aviat. Els astres van voler que aquest diumenge, ens deixés també la pintora Maria Girona, que havia estat la dona de Ràfols-Casamada i també una de les impulsores de l’escola d’art Eina. Per a ella i per a les cosines que moren a les guerres de Síria va aquest article i l’àudio adjuntat.

FAMA A LES DRASSANES

Torna la Fira d’art modern i antic de Barcelona

Foto gentilesa de FAMA
Aspecta general de la fira instal·lada a les Drassanes

Barcelona/ Centelles. Els astres es van conjuminar ahir a la tarda de divendres, per deixar-me un espai de temps suficient, per poder veure la recuperada Fira d’Art Modern i Antic de Barcelona –que es fa dir FAMA-, instal·lada fins demà a la Sala Marquès de Comillas de les Drassanes. Entrada general, 10€.  En els anys de batalla en la redacció del diari, havia vist l’evolució, canvi i mutacions de la fira, abans de la seva “suspensió”, ara fa tres anys. Crisis. Col·legues meus, que també hi van anar ahir a la tarda, em van dir que es podia veure “ràpidament”. La meva visita es podia haver allargat més d’una hora si hagués fet més passades per matissar els continguts i aprofundir més a costa de la paciència dels expositors.

En la meva humil opinió, a aquesta nova fira, hi ha de tot: no hi falten els tòtems artístics de sempre; i també hi ha una bona representació de les “grans” galeries d’aquí i de fora. “Grans” perquè, d’alguna manera, en el context d’avui, sí que són, bona part de les que han sobreviscut a totes les crisis generals i particulars que hi ha hagut fins ara.  Darwin té una aplicació econòmica, també. També tallen en el temps just. No hi ha obres que toquin terreny de la fira cosina, Swab.
En general, a la Fira, per una banda, hi trobem obres d’art originades més en gremis i artesans, de tots els temps, tècniques i llocs. I també obres de les arts plàstiques, tocades per algun nom important per nosaltres, com Picasso, Miró. Hi ha almenys dos Modest Urgells bastant semblans. Dos galeries amb grups de pintures del Carlos Nadal. Peces del sempre efectiu Antoni Clavé . Hi ha, com a mínim dos Casas. Un, un paisatge rural, molt simple, i estrany al tipus d’obra del pintor modernista. Potser dels tipus que podia fer a Sant Fruitós del Bages, amb aquells entorns tant despullats. 
Hi ha l’estand d’ una galeria especialitzada amb  obres en paper, que disposa d’una bona col·lecció de Piranesi, Hogarths, Pau Roig i altres bons gravadors. En aquest lloc, en que pots remenar carpetes plenes de mestres, com qui passa àlbums familiars, un es pot donar compte del tipus de paper que s’utilitzava en els segles XVIII i voltants. Sembla mentida que ara ens obsessionem tant per l’empremta, quan ells, aleshores utilitzaven un paper tant prim.  També hi ha estampes originades en un motiu de Manet. I gravats de Zuloaga, igual com del pintor barroc Ribera, que es feia propaganda de les seves teles amb el gravat.

Fira de detalls

Hi ha una galeria europea, situada al fons de tot, dedicada exclusivament a estampes japoneses i també tenen algunes aiguades. Algunes són estampes soltes, d’altres  es presenten com un estàndard, muntades sobre teles de roba que deu ser seda. Les estampes són molt boniques. Les caixes en que es guarden les col·leccions, també. També hi ha una o dues galeries dedicades a art de tipus més tribal o de llocs molt remots o inaccessibles: escultures de Bàctria, de temples Budistes. Peces gregues o romanes, clàssiques. En una d’aquestes galeries hi tenen un tros de pintura al fresc, arrancada i emmarcada. I al costat, en un altre estand hi ha retaules o taules pintades d’estil gòtic. Catalanes o de la nostra àrea. 
No he esmentat ni les galeries de joia, tapissos barrocs, etc. A les fires anteriors n’hi havia un que portava rellotges de saló, antics. Què se’n deu haver fet? Sí que hi havia estands petits amb revistes d’art i una taula de l’associació de revalorització del moble antic, liderada entre altres, per la Mònica Piera.
De totes les peces que hi havia, les que més hem van cridar l’atenció, van ser unes esferes  terràqüies de viatge, que es posen dintre unes caixetes esfèriques. Les tenien a una altra galeria especialitzada en instruments, mapes i objectes de nàutica antiga. A l’entrada de la fira també hi ha una escultura d’Eudald Serra, un torç femení, estudi de trets fisonòmics, ara no recordo si de Filipines o Indonèsia.  Crec que era de fang.  A prop hi ha les escultures de Bàctria, que són de pedra i per la complexitat, uns altres haurien fet amb fang. Més argila encara: en un altre racó, prop de les estampes japoneses, hi ha una escultura dels anys cinquanta de Josep Maria Subirachs. Molt diferent del seu estil més conegut.  
També seria  interessant estudiar des del saló de casa o d’un museu, una pint


IV FIRA D’ART I COL·LECCIONISME 

En un nivel més local i modest,
a Centelles, també s’anuncia ja 

la quarta fira d’art 

i col·leccionisme, pel 26 d’abril.

Ja hi ha les inscripcions obertes. 
10€, si s’inscriu abans del dia. 
A veure si enguany es supera 
la presència d’artistes purs, 
de l’any passat. 

ura marinera, de Joan Roig Soler, que per una banda, és una platja, amb el seu mar, sorra, costa i gent marinera.  A la banda del poble mariner, que abraça la platja; diria que hi trobem, com si fos un collage, les cases nobles de la plaça Major de Centelles  -del cantó contrari al palau comtal-, inclosa Can Sors, la casa que ara ocupa Can Vilatimó, que es va reconstruir més modernament, i inclús Can Músic, que en la pintura surt més llunyana i dissimulada, però manté el mateix esquema urbanístic que la pròpia plaça setcentista centellenca i que la pintura, amb el mateix tema i del mateix pintor, que actualment guarda un col·leccionista centellenc, a ca seva.  Dels pintors luministes,  a la fira, també hi ha alguna peça d’Arcadi Mas i Fondevila.    

A banda de les obres vistes i de l’oferta de galeries, cal indicar que almenys ahir a la tarda, els passadissos es veien trepitjats per visitants, col·leccionistes, estudiosos, algun director de museu i caps de fundació, etc. També em vaig fixar que la disposició d’algunes col·leccions, la seva presentació i el disseny dels estands eren molt semblants als que ara veiem als museus més moderns.  Fa goig. La fira d’art modern i antic, Fama, es pot visitar fins demà diumenge a la tarda. Més info: http://www.famabarcelona.com/es/

CAMP DE MART

Pregar per aprovar

Aleix Art
Més que mai, ara confio amb el poder de
l’art per reorientar els ànims i humors.
Centelles. Ens toca viure un temps complex i a l’hora apassionant. Tenim guerres per tots els cantons i injustícies que si ja  no són molt velles, tornen i reneixen. I insisteixen molt en les limitacions dels homes vestits d’ignorància i intolerància. Les amenaces al nostre Estatus Quo són properes i d’altres no són tan llunyanes. Tot es circumscriu al nostre planeta. Però unes i altres i tots els problemes i crisis dels que tenim constància o patim en primera persona, alhora són ferments per ajudar-nos a prendre decisions i a definir com mai qui som i on volem anar. El fet és que tard o dora, tots haurem  de prendre decisions. Qui no es mulli, quedarà endarrere i com la cançó dels Sopa, hi haurà un dia, que “no podran tornar endarrera”.
Unes horts fetes de terror i ira assolen l’Orient. Però també l’Àfrica. No troben la direcció de la pau. Però ni musulmans, ni jueus, ni cristians. Guerres darrera guerres. Gent que sembla no importar-li res, contra gent que pateix. Ja no cal tenir altres creences, ni el color de la pell. Només cal ser diferent, pensar diferent. Tocar viure és sempre una qüestió de sort.  Però n’hi ha que això ni s’ho plantegen. Les llistes de morts creixen. Hauríem de recordar-los, però en portem tants! Pobles sencers. El més fort és que la clau de la solució o certes respostes, semblen estar a l’abast de les potencies Occidentals, que per una banda, enarboren la bandera de la llibertat d’expressió, però per l’altra no tenen ni un pèsol de voluntat per posar-se d’acord i defensar els drets humans. S’estimen més satisfer certs interessos geoestratègics.  L’home importa poc. Ucraïna és la vergonya del nord, però dintre el pati de casa.
Mentre l’ombra de la mort aixeca pols a la banda oriental del Mediterrani,  i també per allà al Sàhara i cap al fred del nord; a casa nostra els polítics semblen haver perdut el sentit comú. Ja fa temps que no escolten. Ja  fa temps que s’han oblidat que hi ha una gent que espera respostes i no són només els que remenen les cireres. Són com els acadèmics de Balnibarbi del relat metafòric del viatge de Gulliver.   A quí interessen les seves pors i les seves pica-baralles,  si s’obliden de preservar la societat i millorar-la, enlloc de pensar en els rèdits electorals i els beneficis de la butxaca?  Bancs, petroleres, energies… han perdut el sentit comú per ajudar a construir una societat millor? Després veiem anuncis de campanyes solidaries i socials. Però, realment quina tasca social fan les grans empreses, a part de fer emprenyar a la gent? Avui a la ràdio deien que algunes empreses lleteres s’havien repartit el mercat. Els han multat quan la crisi diuen que va a la baixa.
Evidentment la societat civil es mou. A Centelles mateix fa dos divendres hi vam tenir la presentació d’un vídeo de la PAH, que explica en pels i senyals la batalla de gent per superar l’actitud egoista i insensible dels bancs. També hem assistit, fa tres setmanes, al vídeo de Mans Unides sobre la realitat dels índis Tetzal a Mèxic. A les notícies ens han tocat la pell fina, proposant noves fòrmules d’impartir l’assignatura de religió; i també,  a València, han descartat fer un nou homenatge a Ovidi Montllor. “Ja se’n va fer un”, diuen…. Fa 20 anys. És  cert el que el cantautor diu: ens castiguen per pensar i saber.  El vas es va omplint. També hi ha gent que marxa, com un avís de que no serem sempre tots: en un mateix cap de setmana han marxat la Rosa Novell, en Jordi Tardà i l’Spock.
Recristianitzar la societat no és un tema que passi per imposar la religió i obligar a saber pregar i recitar la història sagrada, per aprovar. Confiar en Déu i en els Evangelis és una cosa de convicció, més que d’informació. No crec que els bisbes que han aprovat aquesta assignatura siguin de la mateixa pasta que el Papa Francesc. Crec que hi ha molt a revisar i a reflexionar. La fe, crec que ara mateix només és un de tants factors, una de les puntes del iceberg, de la societat que calen ser revisats. Però no segons grans directrius, sinó començant pel cor i el cap  de cada individu, amb l’ajuda i consell dels més experimentats.

L’empenta de l’art

A.A,
Diumenge hi podrem veure clar: tinc la sensació que amb la pallassa Pepa Planas, riurem. Pot semblar rar, però això ens cal. Riure. Cal que alguna cosa ens provoqui un procés de catarsis, com els grecs esperaven del seu teatre, per reaccionar. Cal despullar-se de les preocupacions i transformar els cors i els caps en ànimes actives i constructives.  L’humor, la diversió desenfadada dels pallassos són una bona medicina. Igual que l’art en conjunt.
En un sentit diferent, tenim notícies també del nou cd dels Catarres. L’11 de març el posen a disposició del públic perquè se’l baixin d’internet. Èxit assegurat. Jo prefereixo el disc de plàstic. Però segur que per internet o la ràdio,  les lletres del seu “Big Band”, aniran carregades d’energia i reflexions per enfrontar-se a la vida!
Aquest cap de setmana es va celebrar a Centelles el Festival Contra el Càncer. Gent del poble, com fa vint-i-un anys, amb dons per la música, es presten a actuar i amb els beneficis de les entrades s’ajuda a finançar projectes d’investigació o en equipaments per la lluita contra aquestes malalties.   El diumenge a la tarda, que és el dia que hi vaig anar, vaig trobar excel·lent l’actuació del trio “El Mussol verd”, integrat per una Montse Urán,  que amb un temps considerablement curt ha tret partit de tocar una flauta travessera. Un dels temes, precisament, interpretat amb col·laboració amb David Viñolas, al cajon, i Toni Ibañezal piano, va  ser “Teresa” de l’Ovidi. L’altre, “La vida és bella”, el tema de Nicola Piovani, de la famosa pel·lícula  italiana. Voldria destacar també l’actuació de Dani Dees amb dos solos cantats i l’indy-hop de l’Escola de ball a la carta, de la Garriga, on per cert hi trobem alguns centellencs.
Makuru-Oriol Corominas va fer les delícies del públic amb els seus trucs de màgia. Potser hauria de millorar la fòrmula per interpel·lar al públic, ja que es mostra una mica brusc amb la gent. Però ja ho millorarà. Vaig trobar a faltar un ball de la Laura Marsal. Per cert, on és? Sí que va ballar la Pili Vila i molt jovent del seu Estudi. Tots ho van fer molt bé. Molt modern i urbà tot. Però trobo que a les noies més petites se’ls hi fa ballar ritmes i danses més indicades per noies, sexualment més desenvolupades. És el que volen fer perquè veuen a la tele o internet?    

No van fallar els del Country. Cada cop són més, però també cada cop –i  és una opinió personal-, són els que trobo més avorrits. No m’agrada aquest ball tant “clonat”. Seria més interessant si treiessin el revòlver i comencessin a fer salts. Tot i això,  tothom va fer-ho molt bé i és interessant l’atenció que tots posen al tema de la indumentària. Felicitats!