CAMP DE MART

Pregar per aprovar

Aleix Art
Més que mai, ara confio amb el poder de
l’art per reorientar els ànims i humors.
Centelles. Ens toca viure un temps complex i a l’hora apassionant. Tenim guerres per tots els cantons i injustícies que si ja  no són molt velles, tornen i reneixen. I insisteixen molt en les limitacions dels homes vestits d’ignorància i intolerància. Les amenaces al nostre Estatus Quo són properes i d’altres no són tan llunyanes. Tot es circumscriu al nostre planeta. Però unes i altres i tots els problemes i crisis dels que tenim constància o patim en primera persona, alhora són ferments per ajudar-nos a prendre decisions i a definir com mai qui som i on volem anar. El fet és que tard o dora, tots haurem  de prendre decisions. Qui no es mulli, quedarà endarrere i com la cançó dels Sopa, hi haurà un dia, que “no podran tornar endarrera”.
Unes horts fetes de terror i ira assolen l’Orient. Però també l’Àfrica. No troben la direcció de la pau. Però ni musulmans, ni jueus, ni cristians. Guerres darrera guerres. Gent que sembla no importar-li res, contra gent que pateix. Ja no cal tenir altres creences, ni el color de la pell. Només cal ser diferent, pensar diferent. Tocar viure és sempre una qüestió de sort.  Però n’hi ha que això ni s’ho plantegen. Les llistes de morts creixen. Hauríem de recordar-los, però en portem tants! Pobles sencers. El més fort és que la clau de la solució o certes respostes, semblen estar a l’abast de les potencies Occidentals, que per una banda, enarboren la bandera de la llibertat d’expressió, però per l’altra no tenen ni un pèsol de voluntat per posar-se d’acord i defensar els drets humans. S’estimen més satisfer certs interessos geoestratègics.  L’home importa poc. Ucraïna és la vergonya del nord, però dintre el pati de casa.
Mentre l’ombra de la mort aixeca pols a la banda oriental del Mediterrani,  i també per allà al Sàhara i cap al fred del nord; a casa nostra els polítics semblen haver perdut el sentit comú. Ja fa temps que no escolten. Ja  fa temps que s’han oblidat que hi ha una gent que espera respostes i no són només els que remenen les cireres. Són com els acadèmics de Balnibarbi del relat metafòric del viatge de Gulliver.   A quí interessen les seves pors i les seves pica-baralles,  si s’obliden de preservar la societat i millorar-la, enlloc de pensar en els rèdits electorals i els beneficis de la butxaca?  Bancs, petroleres, energies… han perdut el sentit comú per ajudar a construir una societat millor? Després veiem anuncis de campanyes solidaries i socials. Però, realment quina tasca social fan les grans empreses, a part de fer emprenyar a la gent? Avui a la ràdio deien que algunes empreses lleteres s’havien repartit el mercat. Els han multat quan la crisi diuen que va a la baixa.
Evidentment la societat civil es mou. A Centelles mateix fa dos divendres hi vam tenir la presentació d’un vídeo de la PAH, que explica en pels i senyals la batalla de gent per superar l’actitud egoista i insensible dels bancs. També hem assistit, fa tres setmanes, al vídeo de Mans Unides sobre la realitat dels índis Tetzal a Mèxic. A les notícies ens han tocat la pell fina, proposant noves fòrmules d’impartir l’assignatura de religió; i també,  a València, han descartat fer un nou homenatge a Ovidi Montllor. “Ja se’n va fer un”, diuen…. Fa 20 anys. És  cert el que el cantautor diu: ens castiguen per pensar i saber.  El vas es va omplint. També hi ha gent que marxa, com un avís de que no serem sempre tots: en un mateix cap de setmana han marxat la Rosa Novell, en Jordi Tardà i l’Spock.
Recristianitzar la societat no és un tema que passi per imposar la religió i obligar a saber pregar i recitar la història sagrada, per aprovar. Confiar en Déu i en els Evangelis és una cosa de convicció, més que d’informació. No crec que els bisbes que han aprovat aquesta assignatura siguin de la mateixa pasta que el Papa Francesc. Crec que hi ha molt a revisar i a reflexionar. La fe, crec que ara mateix només és un de tants factors, una de les puntes del iceberg, de la societat que calen ser revisats. Però no segons grans directrius, sinó començant pel cor i el cap  de cada individu, amb l’ajuda i consell dels més experimentats.

L’empenta de l’art

A.A,
Diumenge hi podrem veure clar: tinc la sensació que amb la pallassa Pepa Planas, riurem. Pot semblar rar, però això ens cal. Riure. Cal que alguna cosa ens provoqui un procés de catarsis, com els grecs esperaven del seu teatre, per reaccionar. Cal despullar-se de les preocupacions i transformar els cors i els caps en ànimes actives i constructives.  L’humor, la diversió desenfadada dels pallassos són una bona medicina. Igual que l’art en conjunt.
En un sentit diferent, tenim notícies també del nou cd dels Catarres. L’11 de març el posen a disposició del públic perquè se’l baixin d’internet. Èxit assegurat. Jo prefereixo el disc de plàstic. Però segur que per internet o la ràdio,  les lletres del seu “Big Band”, aniran carregades d’energia i reflexions per enfrontar-se a la vida!
Aquest cap de setmana es va celebrar a Centelles el Festival Contra el Càncer. Gent del poble, com fa vint-i-un anys, amb dons per la música, es presten a actuar i amb els beneficis de les entrades s’ajuda a finançar projectes d’investigació o en equipaments per la lluita contra aquestes malalties.   El diumenge a la tarda, que és el dia que hi vaig anar, vaig trobar excel·lent l’actuació del trio “El Mussol verd”, integrat per una Montse Urán,  que amb un temps considerablement curt ha tret partit de tocar una flauta travessera. Un dels temes, precisament, interpretat amb col·laboració amb David Viñolas, al cajon, i Toni Ibañezal piano, va  ser “Teresa” de l’Ovidi. L’altre, “La vida és bella”, el tema de Nicola Piovani, de la famosa pel·lícula  italiana. Voldria destacar també l’actuació de Dani Dees amb dos solos cantats i l’indy-hop de l’Escola de ball a la carta, de la Garriga, on per cert hi trobem alguns centellencs.
Makuru-Oriol Corominas va fer les delícies del públic amb els seus trucs de màgia. Potser hauria de millorar la fòrmula per interpel·lar al públic, ja que es mostra una mica brusc amb la gent. Però ja ho millorarà. Vaig trobar a faltar un ball de la Laura Marsal. Per cert, on és? Sí que va ballar la Pili Vila i molt jovent del seu Estudi. Tots ho van fer molt bé. Molt modern i urbà tot. Però trobo que a les noies més petites se’ls hi fa ballar ritmes i danses més indicades per noies, sexualment més desenvolupades. És el que volen fer perquè veuen a la tele o internet?    

No van fallar els del Country. Cada cop són més, però també cada cop –i  és una opinió personal-, són els que trobo més avorrits. No m’agrada aquest ball tant “clonat”. Seria més interessant si treiessin el revòlver i comencessin a fer salts. Tot i això,  tothom va fer-ho molt bé i és interessant l’atenció que tots posen al tema de la indumentària. Felicitats!

FINESTRES D’EL TRABUC

DE CASA ALS APARADORS DEL CARRER

Totes les fotos: Aleix Art
Mercè Pujol protagonitza la nova exposició a les Finestres, amb una selecció de les seves peces de ceràmica i de pintura. La individual “En ceràmica, com en pintura”, es podrà  veure, a peu de carrer  Socors, durant tot el mes de març


Centelles. Hem apurat el mes de febrer canviant d’exposició a les Finestres d’El Trabuc. De la delicadesa de Begoña Carrillo, passem a la pericia de la Mercè Pujol, que potser encara no s’acaba de creure que té tres pintures i tres càntirs exposats als apardadors de la cafeteria. És la seva primera “individual”. Efectivament aquesta petita selecció estarà visibles, a peu de carrer, durant un mes, enlloc de passar el temps a casa de l’autora. Una bona proposta. Si es tè en compte que el què fa la Mercè sol passar del taller a casa i sols en ocasió de la Mostra o de les exposicions de final de curs de l’EPA, exposa alguna cosa al públic. La Mercè Pujol és l’artista visual, la mare pintora de la família de músics centellencs Bartolomé-Pujol.  Els altres són directors, mestres de l’Escola de Música i integrants de diverses formacions musicals. La Mercè prefereix dedicar-se a l’altra vessant artística, feta de més de matèria, colors i olors. La Mercè exposa al Trabuc unes peces de la primera etapa al taller de la Marta Postico. Entremig es va iniciar en la formació del dibuix i la pintura, seguint els consells del David Casals.  
Obra ceràmica
Els tres volums de fang  són versions diferents de la peça tradicional del càntir, feta segons diferents formes: a la finestra petita hi veureu dos càntirs eixatats i un de més ovalat. Els tres estan fets amb fang refrectari d’alta  temperatura.  Aquestes peces, amb aquest tipus de fang, encara es poden fer ara al curs de ceràmica d’ara. Però crec que no erro molt si apunto que pertanyen a l’època en que el curs de la Marta Postico es feia a la Violeta de baix –l’escola estava d’obres- . Com que les peces es portaven a coure al forn de la profe, per això, els alumnes es van apropar  de maner més regular a treballar amb aquest tipus de fang, que és el que pot arribar a coure el forn de la Marta. El forn de la classe, del carrer Jesús, no pot coure tant alt. Avui encara hi ha alumnes que recorren a l’amabilitat de la profe per aprofitar alguna cocció seva, per coure peces d’alta. Però certament és una costum de les alumnes més veteranes, que van viure aquella etapa.
Els càntirs de la Mercè destaquen així per ser fetes d’aquest fang que visualment és com més séc i queda com un roc.  A més, no hi ha esmalt i queda amb aquest aire “rústic”. L’artista, a més d’afaiçonar la peça, hi va treballar motius decoratius en relleu o va polir de manera bella el que serien els elements utilitaris, com son bocs, nanses i sobretot la forma de conjunt.

La pintura

Per a les Finestres vam triar dos paisatges i un bodegó. Els dos entorns exteriors, són vistes d’una zona pantanosa i un nocturn amb un habitatge de caire semi-rural.  Pujol segueix l’exemple de Casals, el mestre de l’escola, que abandera un particular estil realista, de tons amables i gran capacitat descriptiva. Però, Pujol es distingeix per un treball com de més pinzellades o de resultat molt més homogeni en el seu conjunt. El color és viu. Pujol també  sap captar la llum atmosfèrica.  En la llacuna és percep una atmosfera fibrosa, de boirina. En el nocturn, la sensació de nit d’estiu. En el nocturn es veu ben bé també l’estela del professor que també va tenir una etapa de nocturns.
Si bé el resultat d’aquests dos i del bodegó –que ara comenterem-, són bons, en el procés ens consta que hi ha una fotografia en l’origen. Per això, en aquest punt, suggeriria a l’autora que fos capaç de fer un pas i anar a capturar el tema del natural. O que transferís el tema a la tela, a partir d’esbossos i dibuixos previs i preparatoris. El treball, crec que guanyaria en autenticitat i reportaria millores en la comprensió de l’espai pictòric. No dic que vaig malament. Sino que de pintar, prenent nota d’una fotografia, o capturant-ho directament del natural,   hi ha una diferència comparativa a la de jugar a golf al pis de casa o fer-ho  al camp de golf del Montanyà. Hom pot entrar molt més en el “joc” i no hi ha punt de comparació.
M`he reservat per últim el bodegó, perquè la reflexió anterior vol ser constructiva, però pot semblar innecessària si mirem el petit bodegó, amb temes florals. La Mercè hauria tret el tema d’una imatge, però enlloc de copiar-ho totalment, va tenir l’encert d’enfosquir el fons; fons negre tinta de pop. Recurs que potencia els colors vius i els objectes del primer i únic terme. Un recurs que és el toc de gràcia de grans pintors barrocs, com el flamenc van der Hamen, però també d’actualitat, com veiem en les natures mortes més recents dels germans Santilari. De fet, si la Mercè s’hagués d’especialitzar en un tema, el dels  bodegons, amb objectes variats de colors i on calgui descriure, són una bona vessant, ja que en aquest terreny explora molt bé les capacitats interpretatives que uneixen  l’ull, amb la mà i el pinzell. 

L’exposició es pot veure a les Finestres d’El Trabuc durant tot el mes de  març. Després, al canvi de dates, tornarem a  canviar i us i trobareu una altra sorpresa  d’artista “made in Centelles”. El Trabuc es troba  al carrer Socors, n. 1.

EL TALLER EN EL TALLER

Tercer gran “dibuix urbà” de l’Artigau 

ÚTLIMA HORA: La Sala Vinçon ha decidit allargar l’exposició pública de l’última obra d’Artigau, a l’antic taller de Ramon Casas. Com a mínim, dues setmanes més, en vistes de l’èxit de visitants. 
Per tant, teniu més temps per veure-la, que el límit que us marca el text de sota.


Barcelona/Centelles. Dissabte que ve és el darrer per gaudir de la presentació pública de la gran obra del Francesc Artigau, exposada a la sala Vinçon. Es tracta de la tercera d’aquestes pintures grans, feta després de la dedicada al carrer de Sant Pere més Baix i la del mercat de Santa Caterina.  Francesc Artigau s’ha aficionat a elaborar aquestes pintures de grans dimensions, d’uns temes en concret. També el lloc de presentació, cada cop ha tingut un plus: aquesta nova gran tela, acabada a finals del 2014, s’exposa on fa més de cent anys hi hauria hagut el taller de Ramon Casas. Crec que el pater modernista no reconeixeria el lloc, però per nosaltres, com per l’Artigau sí que aquella sala blanca, al bell mig de la botiga de disseny, és com un temple d’art on l’esperit del modernisme o de l’art per l’art voleia. I la nova proposta d’Artigau encaixa amb aquest fet, com anell al dit. Però dissabte és l’últim dia a Vinçon. Quin serà el seu futur, a partir d’aleshores? Està venuda la peça? La guardarà, l’artista al seu taller?
La pintura que centra la sala, principal i casi única protagonista de l’exposició, remet a una sessió de dibuix. L’escena fa pensar en el tipus d’aprenentatge que hom pot trobar a llocs com el Cercle Artístic Sant Lluc, on el mateix Artigau hi imparteix classes d’aquarel·la. Però concretament vull dir les sessions on la gent hi va i hi treballa el tema que li proposen, lliurament, sense cap tutor, amb la voluntat, la pròpia praxis,  els companys i l’exemple dels altres com a motor.
Artigau situa l’escena al seu propi taller, simplificat, però que reconeixem per les finestres del fons i detalls com el gran cavallet de l’esquerra, on l’artista sol treballar i on aquí hi veiem la mateixa obra que analitzem, representada, repetida. Aquests marc espaial i el tema és l’excusa d’Artigau per incloure una sèrie de “jocs”, que satisfan, a l’artista i al seu do artístic. Artigau fa jocs de miralls, joc d’estil, joc de retrats, joc de temes leitmotiv de l’artista. És una obra polisèmia o polièdrica.
Fotos Noèlia Marin / Aleix Art


Compendi de gustos

El gruix de persones que dibuixen són noies. A l’artista li agrada molt observar i és molt sensible a l’encant del gènere femení, que no es cansa de representar a la seva obra. Així la pintura és com una “macedònia de joventut” d’estudis de models, vestits, amb diferents poses, actituds i valors bells . El gran quadre també està ple de retrats. Retrats  de persones d’edats més variades, més adults. Hi ha rostres molt més ben definits que segur que remeten a col·legues de l’artista o a assistents habituals o característics de les sessions de dibuix o pintura i concretament a l’elaboració de la pintura que  comentem.
Aleix Art – Arxiu

SORPRESES
Fa unes setmanes es va presentar el llibre
“De suburbi a ciutat. El Pla popular de Santa
Coloma de Gramanet”, escrit per 
Odei A.-Etxearte i publicat per Edicions Forum
Grama. En la seva presentació a la premsa, va 
aparèixer com a imatge, aquesta portada
de la revista històrica “Grama”, d’un número 
del 1978. En ella s’hi llegeix clarament 
la signatura de l’Artigau. 
Li vaig demanar sobretot si les
quatre columnes que aixequen Santa Coloma,
tenien alguna cosa a veure amb els pilars de la
Terra, segons la visió hebrea del univers. 
Em va respondre que de fet, més que pilars, 
eren quatre barres, amb el qual es desplaça el 
significat. 
Però no deixen de ser quatre potes 
que aixequen un tros de terra, com a metàfora
de l’esforç de la gent, que com sempre, abans
i ara, malda per construir un poble, un país, etc.

Artigau també  col·loca algunes referències a l’obra pròpia precedent o a la biografia: els néts a un cantó, els dibuixos dedicats al 1714, a l’altra. Hi ha elements de significat més difícil d’explicar si no és l’autor que ho comenta: la perdiu (i no un colom), el croissant, pinzells pel terra. Dèiem del joc de miralls: Artigau col·loca miralls dintre la seva pintura.  Però no només això: com hem dit, representa la mateixa obra que pinta i també veiem pintura pintada de temes que es pinten in situ, per part dels artistes representats. També hi ha personatges que interpel·len a l’espectador, com el jove amb barba del costat del casc. També dèiem que fa un “joc d’estil”. No és la primera vegada. Però veiem com a l’Artigau li agrada bastant no tractar igual totes les parts de l’obra, sino ser com més lliure i espontani i treballar de forma desigual, el conjunt de figures o el fons. Hi ha parts més detallades i d’altres més esbossades. En algunes es veu ben bé el dibuix. En d’altres zones de pintura, sembla que el mestre hagi passat un drap. Hi ha un ressò important de la pintura al fresc de Pompeia en aquesta obra, que bé podria ser un mural.  Aquestes llicències, personalment les entenc en clau de llibertat expressiva de l’artista  i no pas de “despistada”. Artigau va fer la setmana passada  75 anys i porta molts anys  pintant i dibuixant. Ara és lliure ben bé de fer el què li plagui. Personalment m’aporta més aquest exercici de varietat d’estils, que tota la pintura pintada amb el mateix “vestit”, ja que tal i com està fet, deixa més espai a la llibertat, l’espontaneïtat. No li cal la uniformitat a la peça.    L’únic que em costa més de digerir visualment, és com un cert hieratisme que tenen les figures. Com si haguessin quedat congelades. Però és un afecta que és comú a l’obra de l’Artigau i per tant forma part de la seva manera de fer. I de fet crec que es tracta d’una conseqüència de l’atenció que  l’artista presta al retrat de la persona. Ens consta que quan Artigau va al metro i als llocs, porta un blog discret de dibuix i que com els millors dibuixants urbans, pren nota dels models urbans. Aquests esbossos a llapis li serveixen per abordar noves obres. Treballa molt a fons la representació de la persona, la seva bellesa i dignitat humana.

Encara no hem dit res del color i casi que és la primera cosa que atrapa de l’obra. Colors potents. Vermells terrossos, blaus. Tons primaris, complementaris i sense por ni timideses. Aquesta pintura i les altres dues comparteixen que com a tema, formen part de la vida, del dia a dia de l’artista. Són escenes, que per ell són quotidianes. En cada cas s’ha tractat de temes molt concrets i ben triats, en els que Artigau fa el seu “cant a la vida urbana”. En aquest cas és una escena molt més d’ambient artístic. Però crec que el que no deixa de fer Artigau és traslladar un tema propi d’un dibuix urbà –d’un urban sketcher-, a una pintura de gran format. De molt gran format. Però a  més els tres quadres contenen retrats directes o indirectes a persones o a la gent. 

Mestres del mestre

N.M./A.A.
Casualment aquests dies a Holanda, s’ha inaugurat una gran exposició al museu Hermitage d’Amsterdam,dedicat a grans obres, retrat de grups i col·lectius “identificables”; germanes de l’obra de Rembrandt “Ronda de nit”. Artigau ja va  fer aquesta comparació en el seu treball, en ocasió d’una de les  anteriors obres “de col·lectius”, seves. I inclús la presència de figures “estranyes” referides a estètica barroca, permetien reforçar aquest lligam catalano-holandés.   En el quadre de la lliçó de dibuix, hi ha una figura i el seu retrat amb perruca, que remeten més cap al segle XVIII. Aquí hi veig el ressó de les il·lustracions d’Artigau pel llibre sobre les dones del 1714, de Patricia Gabancho, que també respiren alguns dels perfils femenins.   
En resum, crec que  en aquesta peça, no només les dimensions, sinó també la concepció i el treball, ens parlen d’un  mestre i d’una persona  que disfruta amb passió. Dèiem al principi, que a l’exposició, la peça no esta completament sola. Efectivament, a l’entrada  hi ha una litografia del mateix Artigau, feta fa quaranta anys, també per a la mateixa sala Vinçon.  També ens demanàvem pel  futur de l’obra de pintura. Ara ja sabem, perquè ens ho ha dit el mateix Artigau, que aquesta, de moment, es guardarà al seu taller. El mateix artista, ens indica que la pintura germana gran del 2013, la de  Sant Pere més baix, la va comprar la Fundació Vila Casas i ara és a Can Framis. La “Ronda de Santa Caterina” també es guarda a l’estudi.

EXPOSICIÓ D’HOMENATGE

En Ñay reivindicat

ALEIX ART
Representants familiars del Ñay i l’alcalde  Miquel Arisa 
a  la inauguració de l’exposició, dissabte al vespre
Centelles. Dissabte a les 7 es va inaugurar l’exposició al Marçó vell dedicada a l’Ignasi Arañó, Ñay. Encara no fa un any que aquest company  i veí de Centelles ens va deixar. Al Março han sabut trobar un espai en el seu diletat calendari expositiu i organitzar una proposta d’homenatge, prou ràpidament. Les parets de les tres sales del centre artístic estan plenes de pintures i d’entrada sembla que hi ha una mica de tot. Deixarem per un altre post l’anàlisi més crític del contingut i la selecció. Si bé un bon anàlisi el tardarem a fer perquè encara no coneixem prou bé l’avast de la carrera del Ñay. Coneixem per sobre els seus temes preferits, algunes dèries estilístiques. Però encara no estem a punt per “ordenar” bé la seva obra i valorar-la. Dissabte a les 7 el Marçó estava ple. I aquest ja va ser un bon homenatge inicial. A part dels germans Arañó i els familiars immediats, que de seguida es fan notar, hi havia molta altra gent que va assistir a l’acte. La marxa prematura del Ñay s’ha fet sentir més que el seu pas tristoi pels nostres carrers.  Van presidir l’acte inaugural, l’alcalde Miquel Arisa que també és el president de la Comissió del Marçó, la viuda de l’Ignasi, Marta Camprodon,  dos fills i en Roman, germà del Ñay. El primer i el darrer es van ocupar dels parlaments. Blanca, la filla firma un dels textos que glosen el catàleg que acompanya l’exposició –encara dintre la crisis, continua sent un paper doblat amb fotos apilotades.  Roman va destacar la poca traça de l’artista per col·locar la seva obra. Més bolcat en pintar i en preocupacions pictòriques, la venda de les seves peces sembla que era una negociació dilatada: ell baixava els preus, el client els pujava. La cosa podia acabar en taules. Sembla que el Ñay era molt crític amb la seva obra i tenia moltes reserves quan es tracta-la  d’exposar-la. “Segurament aquesta exposició l’hauria fet empipar”, ens deia el Roman per explicar el nivell de gelosia que tenia en Ñay per mostrar la seva obra, no fos que mostrés aspectes que ell no havia controlat o on no hi havia donat el vist-i-plau com a pintor. 
Ara aquestes barreres han quedat en suspès i tenim l’oportunitat de gaudir d’aquesta obra “lliurament”.  Però quin serà el futur del gros del fons pintat per en Ñay? Al seu estudi s’hi guarden centenars i centenars d’obres que, particularment desitjaria trobessin un bon futur, ja sigui en mans privades o públiques, però d’alguna manera lligades a la unitat de mà, a través de la documentació del fons. Sobre aquest aspecte ja s’hi està treballant. Però què passarà quan d’aquí uns anys ens deixin altres artistes destacats del nostre poble? Quin ha  de ser el futur del seu llegat? El poble, com a comunitat, ha de tenir algun rol en la preservació d’aquests llegats, pel bé cultural i la memòria històrica de la nostra vila? Quan es tracta de fons bibliogràfics es fan donacions a una biblioteca. Fa uns anys la Violeta va rebre el fons d’un musicòleg que es custodia a la seu social. Potser en el cas dels artistes d’obra material, seria bo abordar la constitució d’una nova institució, per poder custodiar, investigar i divulgar sobre l’obra dels “mestres de l’art” de Centelles. 

Altres  temes:

Mentre al Marçó hi havia aquesta  inauguració, a l’església parroquial es preparava una  missa col·laborada pel grup de joves  Baobab. Vam ser menys que de  costum degut a carnavals en marxa a Torelló –on grups de Centelles hi van fer un bon paper en premis-, però no ens podem queixar. Va anar bé.
Avui dilluns Àlex Rovira ha ofert una conferència sobre confiança i creativitat a les escoles Sagrats Cors. Es veu que l’AMPA organitza de tant en tant conferències i xerrades. I que entre els pares d’alumnes de l’escola i veí de Sant Martí, hi ha aquest  destacat psicòleg i analista de la condició humana. Ha analitzat diversos conceptes i casos per demostrar que més important que saber, és creure i voler actuar per crear i transformar. Ho ha explicat en casos de lluites de superació personal, però ho ha  acabat relacionant com a  via de  generació de cultura per influir i millorar la societat.