COL·LECTIVA ALEIX ART 2014:

Exposició col·lectiva amb artistes citats al blog Aleix Art, entre agost 2012 i 2013. Tema: un país pel futur. Arts: pintura, dibuix, escultura, llibres d’art, joieria, etc. Artistes: Marta Ballvé, Marta Calvo, Cris Curto, Nuri Manent, Roser Oduber, J.L. Pascual, Jaume Puigdomenech, Josep Maria Rosselló, Núria Segura, Montse Urán, Núria Vall, Joan Vall, Carles Vergés. Artista convidat: Recién Llovido. La mostra dintre la mostra: Ignasi Arañó, Ñay. Activitats paral·leles.

Inauguració el dissabte, 26 de juliol de 2014, a les 7 de la tarda, a la capella de Jesús, Centelles.


SPONSORS
AJUNTAMENT DE CENTELLES      DORSERAN    LA SAGRERA   BIÉS OSONA  

ASSESSORIA PUIG      TERRYTOWEL s.l.         PISCA

COL·LABORADOR

LA DROGUERIA

"LA PARAULA" QUEDA A LA MEMÒRIA CENTELLENCA

Com un entrellaçat

Vic: vista del passeig vigatà poblat per grups de corals participants al  festival de Cantonigrós.

Centelles. Aquest matí de diumenge he començat el dia sentin una música de coral que venia del carrer. La curiositat ha pogut més que la mandra i al cap de cinc minuts ja  era deambulant per la sagrera cercant la coral: al replà de missa? Dintre a l’església?  No ho entenia. No hi era. Anys abans quan hi havia el Festival de Cantonigrós, alguna vegada, els  cantors visitants ens havien ofert  algun agraïment cantat. I  avui podia ser el dia, perquè ahir a Vic hi havia concerts d’això. I pel passeig de Vic es veien grups de nois i noies “uniformats”. Alguns, tots els  del grup, vestits amb samarretes grogues o vermelles… i d’altres amb vestimenta  més treballada. Inclús avui per Centelles m’ha semblat veure uns  japonesos. Però a les 10 del matí, als volts  de la sagrera no hi havia cap coral de noies  vestides exòtiques.  Al  final he vist que hi havia una  veïna, que tenia la finestra oberta  i escoltava un cd.
Silenci: poesia!
Actors  i actrius de “La Paraula”, al començament del
muntatge  poètico-dramàtico-lírico-coreogràfic
El dia d’avui existia per la tarda. Han passat moltes coses  aquest matí,  però el que esperàvem era la tarda: finalment s’ha representat el muntatge  “La  Paraula”, sobre poemes de Vinyoli, dirigit per Montserrat Grau.  La Capella de Jesús plena  a vessar. Només ha calgut una interpretació. N’han promès una altra si quedava gent fora. Avui no hi havia massa sarau a fora, a part d’uns nens que cridaven,  però hi tenen  tot el dret.  Les declinacions dels entonadors de la  paraula han arribat bastant clares, si bé hi havia alguna estrofa  que no es sentia.  Però el que s’ha sentit, escoltat  i entès  disculpa la resta. No ha sonat cap mòbil.   Personalment, fins al  cap de quinze minuts, no he tornat a entrar  a l’òrbita poètica  de Vinyoli. Em  sona difícil. Em caldria quinze minuts previs de preparació. Però de mica en mica s’han anat  fent interessants els  versos i tot ha recobrat un gran sentit.  El muntatge  és un esplèndid treball d’això mateix, de  muntatge. De maquetació. De tallar poemes, versos i reajuntar-los per donar forma  a un passeig que  tant és  biogràfic, com retrospectiu i que funciona a través d’un diàleg entre  els actors, que s’interroguen  i es consolen amb versos vinyolians. “La paraula” és com una esplèndid  entrellaçat celta,  que per un cantó  presenta  al Vinyoli enamoradís i jove i per l’altra al Vinyoli vell, que mira endarrera i que prepara el demà.  Un excel·lent muntatge –com el  que fan  els muntadors cinematogràfics-, per explicar la poètica del  poeta i de  la mateixa poesia. El valor de la  paraula, el sentit més enllà del sentit. Els actors, cada un té un do i l’exploten: reciten,  ballen, canten, actuen. Albert Prat fa de  Vinyoli vell, Arnau Casanovas de jove. Laura Marsal interpreta les paraules amb passos de dansa. Sense música. Només per la paraula. Canta la Laura Cruells. Esplèndida. Marsal i Cruells fan com de muses i amants. La Jusi és potser qui té un paper més fosc. Però el conjunt és potent. Potser hi ha un aspecte a millorar: mentre els actors actuen estan dintre el  pla narratiu i tot concorda,  però quan passen a un pla secundari sembla que quedin gravitant a l’espai. Com si estiguessin en un núvol de moviments i expressions artificioses. Insisteixo: el resultat és molt bo. Felicitats.
Sopar a la rectoria, del dijous passat. 
Sopar a la rectoria
Amb “La paraula” es dona per acabada l’exposició de Sarrate  dedicada a Vinyoli.  Un diari comarcal remarcava això: que “avui Centelles acabava amb Vinyoli”. Però precisament, si es  fan aquests actes és perquè quan la gent se’n torni a casa ho recordi i hi pensi. La cultura no és una caixa  hermètica que  es pugui parar com qui tanca la porta a un corrent d’aire.
 Bon aire és el que hi ha ara a nivell de comunitat parroquial i això fa que s’esdevinguin actes de  reunió que venen de gust, més enllà de la missa o d’alguna feina a l’església. Dijous  passat hi va haver sopar de grups de litúrgia i de les  “persones del motxo”,  a la rectoria. L’Assemblea Parroquial va servir  també per reafirmar el paper dels grups i elevar l’autoestima que ara deriva en sopars que permeten estrenya els lligams. Cadascú havia  de portar un plat i amb tantes bones mestresses, la qüestió més aviat va ser no deixar  de provar cada especialitat que passava pel davant, sobretot en el tema de les postres. Hi va haver un moment especial, quan cada assistent va haver de brindar per algun motiu i expressar-lo obertament. Així es va brindar per la salut, la salut comunitària, la feina, la pau, per un bon estiu i també per l’encert i predisposició de l’actual rectoria. Més enllà de les onze  hi va haver temps per la poesia, però això ja no us ho puc explicar. Érem unes trenta persones.  



EXPOSICIÓ AL CACiS

Maria Picanyol, ceràmica amb el bosc de la infantesa

Fotos: Aleix Art



Calders/Centelles. Quina casualitat: fa uns mesos una Maria de Centelles treia relleus d’escorces d’arbres amb làmines de fang, apretant-les amb força contra el tronc. Vèiem els resultats en  l’exposició de pintura i ceràmica  d’Adults, a la capella de  Jesús.  Ahir la ceramista d’Artès Maria  Picanyol presentava  una exposició amb la mateixa  idea al Centre  d’Art Contemporani i Sostenibilitat El Forn de Calç, de Calders.  A vegades  les idees estan a l’aire i més  d’un les recull sense que s’hagin de  conèixer. Hi ha casos famosos. Potser  heu  sentit a parlar de les teories evolucionistes  de  Charles Darwin i en canvi desconeixeu les similars, paral·leles i contemporànies conclusions d’Alfred Russel Wallace.
Placa porcellana amb fulles estampades i fornejades.
El fons també és una planxa de fang negre.
Entre  artistes és molt difícil ser original, ser el primer. Les avantguardes, milers anys d’història, un planeta molt creatiu,  han fet molta feina. L’important em sembla que està ara en la lectura que cada creador fa, el treball i els resultats que s’inciten i la recepció. La Maria Picanyol,  la d’Artés, és  ceramista  de tota la vida. Per fer les obres inèdites, pensades per l’exposició al  Cacis, crec que  ha fet un pas endavant. La seva obra “anterior”  ens  la recorda dues  peces d’aire més oníric,  instal·lades entre els arcs de pedra del forn, a l’exterior. Són escultures exemptes. Ja són arbres o troncs, però barregen altres solucions ocasionades  per altres interessos potser més literaris. Per arribar a les peces  centrals de l’exposició, a les noves,  pensades i  fetes  expressament, la  Maria s’ha passejat de nou  pels  boscos de la seva infantesa i ha cercat la manera que aquell entorn quedés recollit  a la seva  obra, de la manera més natural. Un imput  que respon  en bona mesura  a  les  “exigències” del Cacis que  sobreviu al mig dels boscos del Moianès com a pol de creació i divulgació artística centrada en el respecte i conservació de l’entorn natural. Roser Oduber és la mestressa d’aquest centre,que té una programació estable anual. Tot i el seu  aparent aïllament,  és fàcilment visitada per veïns i forasters que volen participar.  Tenen artistes en  residència, fan  campus  per  xavals ara  a l’estiu. L’enllaç: http://www.cacis.cat

Maria  Picanyol treballa amb fang refractari destinat a forn d’alta temperatura. Ha agafat un bon tros d’aquesta argila i s’ha anat dedicant a treure negatius de  les  escorces d’arbres: una noguera, un pi, etc. També ha agafat fulles  i branquillons i  els ha  apretat contra planxes  de porcellana. No només això: ha deixat branquetes  amb fulles  d’aquestes sobre la  planxa  blanca i ho ha  posat a coure tot al forn. A milers de graus de temperatura, la porcel·lana s’ha cuit i la fulla ha deseparegut. Però en el  procés  de  transformació  ha  deixat anar algunes  propietats,  com uns  components òxids que han  donat  tonalitats ataronjades al voltant de la posició  original. Això ha donat com a resultat unes planxes  de porcellana amb una gran marca de la  branca  al centre i tot de relleus de formes fitomòrfiques, amb tocs acolorits i vitrificats. La mateixa artista creu  que això es  déu a l’alt contingut de ferro en el sòl de la zona.  Aquestes  planxes de  porcellana  d’alquimista i els  motllos de fang són com el quadern d’esbós del dibuixant. Són el treball de camp de la Maria, que els  mostra  com a peça escultòrica, amb tota la poètica que emana de la textura, tonalitats i formes. 
Però  els motllos de les escorces  d’arbre han servit a l’artista per fer altres obres: pressionant-hi  a sobre  noves  planxes de porcellana, ha extret dels motllos primers noves  peces,  que  en són nous positius i que permeten donar  forma  a peces que  poden  arribar a  tenir un sentit més utilitari –com plats-, però que  per la Maria  no deixen  de  ser noves escultures. Peces per contemplar.  Els motllos de fang es mostren  sense esmaltar. Els  positius de porcellana porten una capa d’esmalt  transparent. Com melmelada. Picanyol  ens indica que es  tracta de components  xinesos.
L’obra de negatius  i positius és la primera part de l’exposició. Les planxes  de porcellana, la  segona. La  tercera  part no és menys important: es la més  visible, perquè es tracta de  quatre troncs fets de de fang. Cada tronc està construït per cilindres que tendeixen a aprimar-se a mesura que s’alcen i que guarden una solució de continuïtat, amb cada part. 
Una artista que també ha exposat al CACIS 

i que coneixem

prou és la  Marina Berdalet.  
Fa uns dies, a començament
de juliol, va comunicar que agafava 
el cotxe amb el
seu home i que se n’anaven 
a Pontevedra. La missió
era  muntar  una exposició 
conjuntament amb Mercedes
Cabada, amb qui d’entrada 
sembla que plàsticament
també  hi manté una curiosa afinitat. 
Maria Picanyol ha treballat cada tronc, amb fang refractari de dos colors –dintre els tipus blanc, roig i  negre-, que sàviament mescla i treballa per donar forma  lineal a escorces. No són escorces amb un relleu agut, sino  que són estrucutres  líneals que s’entrellacen o taques escampades o, també, topos que donen  una visió pictòrica i poètica de la columna vertebral  dels arbres. El tronc dels  topos és potser la que recorda la vessant més literària de l’obra  de Picanyol. Però  els altres  també evoquen històries: sequeres, gotes  d’aigua, els camins de les formigues, etc.

En resum: ens  trobem al Cacis amb una bona proposta artística, que bé val una visita, per disfrutar amb les possibilitats del fang i valorar la natura, amb una nova mirada. No tinc visió retrospectiva sobre l’obra de Maria Picanyol, però m’ensumo  que aquesta seva retrobada amb els boscos de la infantesa li poden obrir camins  creatius fascinants. 


































ACTES A LA MATEIXA HORA: HO PODEM MILLORAR?

Amb el permís de la sardana

Il·lustrem el text amb fotos de la Noèlia Marin, dedicades a la Festa del Segar i el Batre, celebrada ahir diumenge al camp prop del institut. Sembla ser que  serà l’últim any 





Centelles. Ahir, diumenge, a les 7 de la tarda començaven  les primeres notes d’una alegra sardana. Va sentir-se tota.  Però de cop, es va obrir la porta de la capella de Jesús i en va sortir en Jordi Sarrate i l’alcalde Arisa, en direcció a la cobla. Van negociar que s’aturessin durant 30 minuts. 
No  és que tinguessin  un atac al·lèrgic envers la dansa nacional, però dintre la capella, estaven també començant la interpretació del “Llibre d’Amic” de  Vinyoli. Gemma Reguant havia acabat un vers i en Ramon Vila es va aixecar de cop –feia que dormia- i, emprenyat va dir que no podia continuar més: la mística del poeta no casava amb l’alegria de la dansa.  L’equip de rapsodes, dirigit per Jordi Sarrate havia procurat començar amb el màxim silenci, a les fosques. Concentració, ambient adequat. Però no tenien en compte l’agenda cultural del Passeig veí. 
Potser estaria bé casar millor les activitats del poble, ja que no és la primera vegada que es solapen activitats. L’agent cultural del poble ho hauria de coordinar. Hi ha públic  per a tot, però n’hi ha que també voldria poder anar a tot  arreu. La  setmana vinent coincideix una altra interpretació d’obra vinyoliana amb el festival de percussió. Tot és prou interessant, però haurem de triar.




Durant el temps de gràcia, el díptic poètic de Vinyoli va sonar clar. Però de debó que animaria als impulsors de la revisió vocal i pública del Llibre d’Amic i dels Cants d’Abelone a tornar-ho a interpretar a un altre lloc molt més apte: ja sigui l’Ajuda o a la Sauva Negre. No pot ser que la Reguant reciti amb la pressió i les presses de que les sardanes tornaran  a començar en qualsevol moment.  No poden ser un problema, perquè  tenen tot  el dret a sonar, però Vinyoli també s’ho val. I per altra  banda estaria bé poder gaudir de nou  d’un tipus de poesia que és difícil de digerir. Que s’ha de llegir, rellegir,pensar, tornar a llegir… La recitació d’ahir va anar molt bé per sentir una manera d’encarar els diferents versos i girs literaris. Per tenir un exemple de l’expressió i emotivitat que s’hi  pot extreure. 
Però estaria bé sentir-ho una segona vegada, amb més calma, amb els silencis adequats i, potser amb el  text a la mà, resseguint el vers.  De moment  la primera recció de Vinyoli recitat va sonar seriosa, potser una mica freda, però clara. La capella va respectar la claredat de les paraules. Diumenge vinent a la Capella serà el torn de La Paraula, el muntatge poètico-dramàtic dirigit per Montserrat Grau. A veure quina visió té ella i el seu  equip de la poesia de Vinyoli?




Aquest diumenge també es feia l’última festa  del batre. No hi ha relleu ni curoum de gent seguint-ho. Falta la connexió amb la societat.  No podien revisar què ha fallat i fer una revisió del servei de la festa?
Diumenge acaba l’expo  de Vinyolia El dilluns, Sarrate començarà a desmuntar i al mateix temps  entraran ja les primeres obres que integraran la Col·lectiva Aleix Art’14. L’exposició s’inaugura el dissabte, 26 de juliol, Santa Anna,  a les 7 de la tarda.