ESPERIT JOVE

Sortides per recordar

Cortesia de Montse Martin
Hi ha molta gent que va a caminar. I n’hi ha molta que va cap a l’Ajuda. Algú va dir:

perquè no ens trobem tots els que caminem, un dia al matí, per esmorzar a l’Ajuda? Això

va ser el  passat 17 de juny.  Gent de Centelles, Tona, etc.
Centelles. Fa dos divendres ens despedíem del Ñay. La mateixa setmana un altre artista d’arrels centellenques, ho feia a Moià: Joan Abancó. Amb una norantena llarga d’anys. Tots dos potser amb algun pinzell fresc de pintura. Abancó també era pintor i va ser un dels pares del Premi Centelles. La gent passa,viu, experimenta i és més o menys fidel al seu instint.
Aleix Art
Vador Martell era l’artista que exposava
a la Capella aquests dies.  
Ha obert tots els dies
de la setmana, 
ha despertat opinions de tot tipus
entre els visitants.  
De la seva exposició se’n parla.
I és que aquest noi, 
que també  
va portar durant
molts anys el bar 
l’Occità de Vic -on ell mateix
organitzava exposicions-, és molt impulsiu.
M’imagino que entra al seu taller i deixa que
la seva imaginació brolli, 
igual com el paleta arriba
 a casa i es posa sota la dutxa. 
La seva  obra és molt desigual.
No fa pas distinció entre 
obra bona i obra erràtica. Tot és
fruit  del seu neguit i dels 
seus múltiples interessos. Hi ha 
vies en  les que falla més. 
I ell ho veu i en parla. Però 
en d’altres crec que ha de 
continuar explorant. Com
en les obres de caire més matéric i 
de reús de materials. I 
també en els gravats. 
El seu interès actual pels grans
tapissos també sembla fèrtil, 
però desprès d’un
pantocràtor, potser  
tocaria cercar un tema més 
genuí dels interessos de l’artista. 
No tant imatge
prototípica. 
El tapís vol dedicació.   
Dilluns, 23, a les 9 del vespre:  sota missa, a la sagrera, hem muntat tres taules. Dues per seure i sopar i la tercera per preparar el menú. Per aquesta revetlla toca amanida i carn a la brasa. Som 18 persones.  Hi ha hagut una escampada important de veïns, però hem fitxat a d’altres. Alguns ja ens coneixem d’anys, però amb d’altres hi hem parlat poc. Aquesta és l’ocasió per averiguar professions,  edats . I també surten xefarderies  del mateix veïnatge, com les baralles recorrents d’una parella de joves. Això porta la conversa al record d’altres veïns més antics que tenien una relació, potser encara més ruda. És una comunitat amb història i molts records. En aquesta revetlla hem celebrat els 80 anys de l’Angelina Criach i els 69 de la Montse Martin. El sopar de la revetlla acaba amb coques de tres tipus diferents, cava i una traca que havia de fer 10m i en fa la meitat.

L’Ametlla

El que per els veïns  que esmentem  són suma d’anys, per d’altres són apranentatges, perquè es troben  a la flor de la vida i desprenen ganes de conèixer i tenen a les seves mans, triar els camins de les seves vides.  Divendres i dissabte vam fer unes petites colònies amb un grup de cinc nens i nenes i quatre adults vinculats d’alguna manera amb el grup de formació i activitat post-cataquetica de la Parròquia, que dirigeix la Pilar Acín. Podriem dir que erem un spin-off del grup Baobab.
Vam anar a Can Xaman, una casa noble, que s’utilitza com a casal de colònies o per a petits grups, a l’Ametlla del Vallès. Esta al costat d’una residència d’ancians. Can Xaman ja havia funcionat com a geriàtric i això deu l’aspecte actual del què serien els dormitoris, on a cada un, hi ha una desena de llits, separats i individualitzats per estructures de fusta  que formen petites habitacions.  A part d’aquests espais d’us comú, hi ha encara les habitacions  i els espais que testimonien el passat ric d’aquest casalot, que diposa d’una capella i d’equipaments, com la cuina, pensats per acollir una bona tribu familiar.
El  nostre grup va ocupar un dels dormitoris. Els nens dormiren al terra, sobre estarilles i dintre sacs de dormir. I els adults en les habitacions, amb llit de matalàs tou. Això va ser el de menys. Ens vam passar bona part de la tarda i de la nit de divendres, jugant a jocs que els nens havien preparat  als adults, amb pistes i mapes per tota la casa. I després a una gimcana que els adults els hi havíem preparat amb tresors repartits per tot el jardí. A les 3 ens posàvem al llit i a les 7 els nens ja havien acabat la son. Es va fer tard sense pressa, perquè ens ho passàvem bé. Però el cert és que a les 9 del matí havíem  d’estar fora de la casa i encaminats cap a Puiggraciós: allà havíem de passar el dissabte. Vam  començar a  caminar cap a les 11. Una hora bona perquè el sol bronzegi la pell.  Tard. Però  ens  ho vam prendre amb molta calma i paràvem a cada ombra per agafar forces. Així que una excursió que amb el  xip  d’una matinal hauríem fet amb 45 minuts, vam tardar-hi tres hores. No tots eren  caminadors habituats,  feia sol i calor, hi havia nens i vam haver fer un  bon  tros per la carretera, que és molt pesat. Amb tot, ningú es va queixar. Hi havia predisposició.  Ens vam anar esperant. Vam xerrar, vam  riure. Als nenes els van regar amb aigua, un jardiner i tots vam arribar bastant dignament al santuari. Allà. No hi havia les monges, que eren de celebració al monestir mare, de Sant Pere de les Puel·les.  Però ens havien deixat permís per fer el dinar al jardí  reservat amb taules i cadires que  tenen a la part de sobre.     
Aleix Art
Una de les virtuts de la sortida d’aquest cap de
setmana a L’Ametlla és que petits i grans
jugaven plegats amb propostes ideades per ells mateixos
Personalment  em va anar molt bé per interactuar amb els nens i fer com de monitor. Acostumat a sessions curtes amb els Baobab, això ja va ser un examen més complet. És una vessant llaminera,  perquè si hom s’obra, comparteix i explica,  els nanos són agraïts i hi ha bons feedbacks.  Em pregunto  si tindria èxit conduir aquest treball cap a l’ensenyament del patrimoni  artístic, per unir  la relació amb els nanos amb una meva vocació.
El grup que ha vingut té ganes de fer coses i de satisfer certs impulsos. No se  com, s’ha animat a novel·lar les seves vivències a Can Xaman i poblar els records de ficció sobre personatges misteriosos que per ells habitaven la vella casa. Em consta que ja tenen algunes pàgines escrites. És bona senyal si hi ha joves que  tenen curiositat per expressar-se, per iniciativa pròpia i més enllà dels deures.  

TRIO DE GRAVADORS AL TEMPLE ROMÀ

Vidal, Colet i Permanyer: molt més enllà de les ruïnes


Aleix Art
Colet, Vidal i Permanyer al Temple  Romà, 
la tarda de la inauguració de l’exposició

Vic/ Centelles. Experimentar. Als artistes ens agrada potinejar. En aquella obra hi ha una barreja estranya entre la tinta negre fruit de transferir una fotografia i sectors de fons  negre, estampat sense remordiment mitjançant la pressió d’una  fusta. Sembla  ajustat, estudiada la posició,  però un i altre procediment es barregen i el tot resulta com una fotocòpia mal feta. L’artista ens parla de ciutats en ruïnes, però  veiem  més aviat com castells reconstruïts amb parts discordants. Hi ha racons i espais arquitectònica, miradors, parets, columnes… però  no són ben bé  les ruines romanes de Piranesi, encara  que domini  el negre.  Són gravats que  l’artista porta a la seva bola fins a l’abisme que  talla la comunicació. Els camps  de colors –taronges, rogencs- no estan posats per enlluernar,  sino per provar. El resultat desil·lusiona d’entrada, però fa ja uns dies que dono voltes mentalment a les formes dels  grans gravats, combinació de serigrafia i xilografia, obra d’Antoni P. Vidal. Tres gravats d’aquest tipus estrany es mostren  a l’exposició  tripartita que acull fins  el  20 de juliol el  Temple Romà de Vic:  obra de Vidal,  Neus Colet i Rosa Permanyer. Una mostra que  porta  molt de temps esguardant-se i que ha permès als  gravadors, tot i llurs múltiples activitats, preparar-la i dedicar-hi obra nova inèdita. A  Permanyer ja la coneixem més. La  retrobem amb els seus fotogravats estampats sobra fons de planxes de  ferro,  entintades vermelles. Negre, blanc, vermell: retrobem els  seus  colors però detectem la reforçada presència  de l’arquitectura i l’urbanisme.

Els més “nous”

Aleix Art

Aquest proper dissabte, s’inaugura

a  Cadaqués, la 34ena edició

 del Mini-Print.
Hi ha centenars d’artistes gravadors 
seleccionats,  per les seves 
petites estampes
de qualsevol tècnica que  faci ús d’una 
matriu. Paral·lelament es faran
les sis petites exposicions dels guanyadors
del  2013.
Podeu saber i veure coses al web:
http://www.miniprint.org/
Colet i Vidal són artistes relativament poc tractats en aquest blog. Vidal vaig cronificar-lo fa uns anys  per una exposició a Lleida sobre els ponts que atravessen la capital del Segre. Però  era  tant diferent! Aquí,  al  Temple  Romà, hi trobem un treball més salvatge, més despreocupat de  l’afecta bonicó.  Potser llimant l’error, però  per això amb el seu què, que com deia abans, es manté  digerint-se dintre la matèria gris.
Neus  Colet  és una artista que  l’anem coneixent de mica  en  mica. Participa amb altres projectes col·lectius amb  Permanyer, com el grup Empremtes. Al  Temple, Colet ens vol parlar també  de ruïnes. Però, per  mi que cerca un altre tema. La  juxtaposició d’una forma regular,  perfecte, lineal amb un fons paisatgístic i d’orografia irregular. Ella vol parlar d’aqüeductes i de les restes de civilitzacions, però és  com si  volgués  versionar el monòlit negre de  “2001,  una odissea de l’espai”,  i escampar  les seves estructures  metafísiques pel territori.
En tots tres casos l’experimentació  no  descuida  una  presentació acurada  i pulcre de  les estampes,  que  troben  una bona continuació en els tres llibres d’artista que completen la mostra.           

CUINA FRESCA

Ja som a l’estiu

Dedicat a l’Ignasi Arañó
Aleix Art

No sabeu pas com de fàcil pot ser fer una
coca de Sant Joan… si es tenen
les bones eines i les bones mans.
Centelles. En Tomàs Molina diu que demà al vespre, quan es pongui el sol, desapareixeran les tempestes. Parla  d’un dia inestable, però sembla que ens vol arreglar la nit. A veure si li podem fer cas i les taules que el veïnat de la sagrera posarem a partir de les 4 de la tarda, podran fer el seu servei.  Segurament no serem només nosaltres. Em consta que molts altres centellencs també preparen la seva revetlla.
Demà dilluns molts tenen pont, però  d’altres treballem per cumplir amb el calendari o per satisfer els clients propers, però a partir de la tarda ja concentrarem els esforços a preparar la revetlla. I hi ha tres centellencs que si tinguessin temps i les eines necessàries inclús podríem fer la coca! Perquè ahir dissabte la Montse Uran, la del Rebost de la Montse, ens va convocar a un altre taller culinari a casa seva, a un grup petitet d’alumnes i entre altres coses vam preparar una coca de Sant Joan. La Montse ja havia preparat la massa amb una màquina panificadora que té, que sembla que és una magnífica eina culinària. Només vam haver  d’estendre la massa, posar-li  la fruita, el sucre i cap al forn!
Ahir el taller culinari tenia un menú  més casolà. El primer estava  dedicat a la cuinar oriental. Però ahir vam fer llom a la sal. Teníem un bon tros de llom que el vam cobrir de sal grossa, barrejada amb herbes. També cap al forn durant 45 minuts i després tast tebi amb una salseta d’oli de ceps i pinyons. Durant aquest temps vam preparar també uns ous farcits de gírgoles i salmorejo. Plats refrescants i relativament fàcils de fer i aconseguir-ne els ingredients que la  Montse ens va  deixar preparar sota el  seu savi mestratge i experiència. De moment la Montse fa aquests tallers en petit comitè  com si fossin una prova. Ahir érem tres alumnes. Fa un mes, 4. Ho fa perquè gaudeix compartint el seu art. Igual que un pintor troba gust mostrant la seva obra, ella troba continuïtat explicant les receptes i secrets. Es un sender de praxis gastronòmica que ara tanteja més enllà del seu blog i que qui sap si desitjaria convertir en el centre del  seu modus vivendi. De fet és habitual veure la Montse en concursos i altres  tasts que s’organitzen al poble o a fora. 
A.A.
Dissabte a la tarda es va sentir un gran
terrabastall.  Un helicopter del RAC va fer
acte de presència al cel de Centelles. Un rescat 
a la via ferrata? No. Va aterrar al pàrquing
dels horts dels Comtes. Algu s’havia fet mal
a la zona del pàdel/ guardaria. Quin mal ha de ser 
perquè aterri un helicòpter? El cas és que
els tres homes amb granota taronja que havien 
baixat de l’aeronau, van tornar amb les mans buides
i les helices es van tornar a posar en  marxa davant
l’admiració d’un bon grup de centellencs reunits a la 
zona per veure el moviment i el moment de 
l’enlairament.  
En motiu de l’exposició Col·lectiva Aleix Art,  s’ha convidat a la Montse a organitzar un taller dintre el marc de la capella de Jesús. Ensenyarà plats freds o aperitius.  Avui hem parlat amb ella dels detalls: esperarem un grup de 25 persones que s’hauran d’apuntar prèviament. Hi haurà una inscripció de 5 Euros per  cobrir despeses. És un cost raonable que permetrà conèixer trucs i tastar sense que els organitzadors ens endeutem.  Ferem plats que no necessitin foc o que se’n pugui explicar el procés previ. La Montse explicarà i convidarà a algun dels assistents a fer part del procés, perquè no és viable que tots  25 facin de cuiners al mateix temps. Però sí que podran mirar i preguntar. El Taller de la Montse en el sí de la Col·lectiva es farà dintre de l’horari  d’exposició, el divendres 8 d’agost, a partir de les 6 de la tarda.

MOR EL PINTOR IGNASI ARAÑÓ

La barca ha salpat

Centelles. Aquesta nit a les 9 del vespre ens ha deixat l’artista centellenc Ignasi Arañó. Jove, se li ha complicat una malaltia imperdonable, amb molta rapidesa, . Pintor,  professor d’art al Institut Pere Barnils de Centelles, professor també a l’Escola Massana, ens ha deixat una extensa obra amb multitud de temes i etapes que serà  un gran llegat per no oblidar el seu nom. Tímid i reservat, no defugia el debat entorn a la seva obra i l’art en general.

La seva pintura parla del seu jo: paisatges marins desèrtics on cerca l’ambigüetat entre els plans de l’horitzó i franges cromàtiques. Dones d’esquena a la platja, que com un voyeur tímid recreava en les seves teles i fustetes. Paisatges familiars: Centelles, el Montgrí. Va anar desenvolupant un estil de “taca gasiva”, que podia deixar espais en blanc. Com l’estil expressionista de’n Musach –veure article anterior-, però portat a un extrem més existencialista. Però parlem d’una sola  etapa i caldria evocar també altres etapes anteriors de caire més surrealista o de traducció de visions interiors. Era un creador incansable, que trigarem el seu temps a digerir i a comprendre, igual com el seu buit es farà sentir entre els seus i els pròxims. Descansi en pau. 
L’enterrament serà demà divendres, 20 de juny, a dos quarts de quatre, a l’església parroquial de Centelles. La Capella Ardent estarà instal·lada al Tanatori centellenc.

El 2008 vaig escriure-li la següent  ressenya per una exposició, a Amics de Centelles:

Síntesis 

Ignasi Arañó desenvolupa el seu tema característic de dones a la platja. Des dels apunts «in situ» avança cap a terrenys més interessats pels volums i la síntesi, en un procés que l’artista qualifica de realisme o abstracció conceptual.
Darrera aquest tema, a més d’un interès formal, hi trobem una evocació de records i una reflexió sobre l’individu. La majoria de pintures representen figures femenines d’esquena, descansant o esperant soles, assegudes a la vora de la platja. Temes que no tenen una geografia concreta i que poden esdevenir tant a Barcelona com a Brighton.
Aleix Mataró Garriga
Centelles, 19 de juliol de 2008