“La gran conversa” d’Artigau a Barcelona

Barcelona/ Centelles. Ahir dijous 21, Francesc Artigau inaugurava una exposició individual a la galeria Esther Montoriol. Hi presenta, sobretot, el políptic “La gran conversa” i el tríptic “Les tres Parques”. Hi ha altres teles noves, aquarel·les i dibuixos a tinta.

El políptic és l’obra de més ambiciosa que ha executat mai: fa 260×624 cm. S’assembla en dimensions a altres teles grans que ha fet fa uns anys com l’obra dedicada al carrer de Sant Pere mes baix o la classe amb la model. Però “La gran conversa” està composada per varies teles i no una de sola. Representa un espai que ha esdevingut habitual del pintor: una cafeteria de Barcelona on va els diumenges a dibuixar, en que destaca una escala i la vista zenital. Però aquí desapareixen la majoria de taules i l’ocupen personatges distrets en diferents accions i actituds: hi apareix en Max Beckmann que ja era habitual en altres teles; la Diana di Nuzzo, una amiga que ha immortalitzat en infinitat d’obres; una parella de japonesos vestits en kimonos, parelles, familiars, pintors, retrats picassians, personatges del carnaval, noies per tot arreu, com la seva model Frédérique, etc. És una macedònia de personatges representats amb colors vius.

L’abundància de personatges es retroba en les altres obres, com al tríptic “Les Tres Parques”, que són tres deesses que es passen el fil de la vida. En aquestes hi domina la figura femenina de cada deessa i després pobla l’obra figures complementàries. Destaca novament el color intens i contrastat que domina la composició.

L’exposició es completa amb altres teles dedicades a la seva model Frédérique. O la tela “Intercanvi de vestits”, feta amb sanguina i caseïna. També hi ha vàries aquarel·les riques de colors i situacions plàstiques. El color desapareix en els dibuixos a tinta on observem el control compositiu. Pel fet de que estan novament carregats de personatges i la línia mai passa per sobre del dibuix ja fet, sino que l’Artigau sembla ja preveure tots els elements. En definitiva l’exposició és una demostració de la capacitat d’inventiva i de treball del Francesc Artigau. La mostra es podrà veure fins el 3 de novembre al número 339 del carrer Diputació.

Sergi Barnils, pintura i ceràmica a Atelier

Conjunt de pintures i dos dels gerros de Barnils – Foto: galeria Atelier

Barcelona/ Centelles. Fa poc al blog parlàvem d’obra que utilitza les planxes de gravat com a obra pictòrica final. Era amb l’exposició de l’Eulàlia Llopart, que es pot veure al Marçó vell, Centelles. Coneixem un cas en la mateixa línia: Sergi Barnils treballa la superfície pictòrica gravant línies fondes com si fes punta seca i ho acaba pintant. Ell fa una mena de signes cal·ligràfics que remeten a textos bíblics, que omplen tota la superfície. I hi suma diferents materials pictòrics, com oli, ceres, encàustica. És un sistema creatiu complex.

 Fa uns anys vam poder descobrir la seva obra a la galeria Atelier de Barcelona. Ara hi torna a exposar amb una nova col·lecció d’obra recent. En aquesta ocasió ens sorprèn amb una obra aparentment més austera. Són formats grans. De lluny semblen teles de colors plans. És de prop que deixen veure tots els matisos de colors que creen l’atmosfera final amb els relleus escampats per la seva superfície. Les referències bíbliques són per tot arreu. En aquest cas el títol, “Amatista”, fa referència a una de les pedres precioses de la Ciutat Celestial i és el color d’una de les pintures.

Amb prou feienes es veuen els relleus però s’intueix bé que el verd està matisat amb un esgrafiat més clar – Foto: Galeria Atelier

En les obres presentades desapareixen les pinzellades gestuals amb negres de llunyà record mironià, que formaven part de la mostra de fa dos anys.  Però en canvi ve de gust tocar-les, per notar els relleus inserits. Albert Gran, el galerista, observa que la gestualitat passa al grup de gerros que acompanyen a l’exposició. Efectivament la nova individual de Barnils a Atelier reuneix pintura i també ceràmica. En els gerros, Barnils compte amb la col·laboració del ceramista Xavier Bienvenido que s’ocupa del suport i la cocció a alta temperatura. Barnils hi aplica el seu repartori formal sobtre l’esmalt base de color blanc. En cada peça reduït a un o dos colors, però amb gestos molt vius que doten de dinamisme la peça. “Amatista” es pot veure a la galeria Atelier, Plaça de Rovira i Trias, 9, Barcelona, fins a finals de mes.

Magda Bolumar al Museu de Granollers

Una de les peces de Magda Bolumar del Museu de Granollers – Foto: Aleix Art

Granollers/ Centelles. Fa anys a Granollers es feia un concurs de pintura “moderna”, amb promotors com Antoni Comella i Alexandre Cirici. I les obres premiades i els accèssits es quedaven al museu local. Parlem dels anys 1959 a 1964. Magda Bolumar, l’artista de les “xarpelleres”, hi va anar participant amb un total de cinc obres que ara formen part del fons d’art local.  El museu granollerí les ha restaurat i netejat i les presenta en una exposició juntament amb més obres del període, fins 1969. Hi ha més xarpelleres  i dibuixos.

Les xarpelleres són pintures fetes amb tela de sac i arpilleres. Bolumar, justament a finals dels 50, va abandonar la figuració i va començar a experimentar amb teles de sac, seguint una mica l’interès compartit amb altres creadors d’explorar nous materials i a vegades més senzills.

No fa tapís, sino que amb força, esparraca la tela i dels fils que surten els trena o els tensa i enganxa, creant formes geomètriques i aplicant pintura a l’oli o acrílic. Xavier Vidal de Llobatera, advocat  i home de cultura, va ser qui d’aquests quadres n’hi va dir xarpelleres.

L’exposició es va inaugurar ahir dijous 18, comissariada per Frederic Montornés, qui durant la presentació als mitjans va anar explicant els secrets de les obres. Ens va fer fixar en que dintre els deu anys de marc de l’exposició hi ha canvis en el procés creatiu: en algunes teles fa forats i enganxa els cordills i enganxa el texit sobre fusta. En d’altres esparraca en més força i crea estructures amb fils en tensió.

Glòria Fusté, directora del Museu va posar èmfasis en que des de que fa uns anys es prepara l’exposició s’han restaurat les peces per tenir-les a punt. Les obres amb materials alternatius presenten problemes de conservació importants. Però la cura dels especialistes les ha sabut preservar.

Entre les peces en destaca una de dos metres d’ampla, de colors clars i amb forats inserits estratègicament. És una de les obres del fons del museu. El mateix sentit d’estructures amb tensió i base geomètrica els trobem en els dibuixos que complementen la mostra.

Les xarpelleres de la Magda Bolumar – Foto: Aleix Art

 La Magda Bolumar va fer aquestes teles quan tenia vint-i-dos anys i des d’aleshores ha anat seguint amb aquest tipus de treball. És una artista nascuda a Caldes d’Estrac l’any 1936. Encara viu i crea obres. Però per motius de l’edat, aquest dijous no va poder ser a la inauguració. Viu a Molló i era la parella del també artista Moisès Villèlia, l’artista de les escultures de bambú. Tots dos formaven part dels artistes “moderns” de Mataró, quan als anys seixanta era un dels pols artístics de Catalunya.

Montornés explica que la parella d’artistes havien arribat a fundar una empresa d’objectes artístics per decorar les cases. I ens recorda que algun d’aquests dissenys es troben a la Ricarda del Prat de Llobregat.

L’exposició al Museu de Granollers incideix en la recuperació d’una artista. Darrerament la galeria Marc Domènech l’hi havia dedicat exposicions, però faltava el sal a una institució museística. Granollers ho fa recordant que és un artista present en el seu fons des de les primeres passes amb les xarpelleres.

Individual d’Eulàlia Llopart al Marçó vell

Centelles. La nova exposició al Marçó vell és “Ersilia”, de l’artista visual Eulàlia Llopart. Divendres 5, a la tarda, es va inaugurar la mostra que completa el guardo del LXXX Premi Centelles. Que a més dels 4000 Euros, prometia una exposició  al Marçó. La mostra amb pintura permet entendre el context de l’obra guanyadora, “Matriu”, que també és a l’exposició.

Una de les xilomatrius de l’exposició de Llopart

Diem pintura, però l’obra d’Eulàlia té bastant a veure amb el gravat, en concret la xilografia. Perquè les peces són planxes entintades i treballades, però que al final no s’utilitzen per estampar, sino que la matriu mateixa passa a ser l’obra final. Ella ho anomena xilomatrius. La magnífica exposició reuneixen les peces amb blaus a una sala  i les vermelles a la més gran.

Llopart entinta la superfície de fusta i amb una gúbia fa les incisions en forma d’estructura lineal, que de forma repetitiva i cercant moviment i expressió, encadena la forma geomètrica d’una casa. Imagino el procés d’incisió amb les gúbies, bastant terapèutic, ja que el treball amb les eines requereix un exercici de concentració i deixar fluir la intuïció.  

A la inauguració Llopart va relacionar els seus filaments lineals amb les ciutat imaginaries d’Italo Calvino, i en especial Ersília, títol de l’exposició i d’una de les ciutats que descriu a “Ciutats invisibles”. En ella els habitants estenen fils que els uneixen entre ells.

Llopart va relacionar la seva obra amb aquesta literatura i també amb la naturalesa. La ubicació del seu taller a la falda del Puigsagordi la submergeix a la màgia de la muntanya, els arbres, el camp i el canvi d’estacions.

Un altre aspecte que té lloc a l’exposició és la seva  preocupació per l’estat dels adolescents durant els mesos de crisi per la Covid. Quan la pandèmia començava a recular, va contactar amb uns joves, que per l’artista varen ser els grans perjudicats pel confinament, per parlar de les seves preocupacions. I els va fer participar en una acció en que s’unien per una roba fúcsia. Aquesta acció també està recollida a l’exposició amb fotografies.  L’exposició per tant reflecteix el treball més plàstic i el més performatiu de l’artista. El tema dels adolescents voldrà també d’una taula rodona, el proper 9 de juny.