Magda Bolumar al Museu de Granollers

Una de les peces de Magda Bolumar del Museu de Granollers – Foto: Aleix Art

Granollers/ Centelles. Fa anys a Granollers es feia un concurs de pintura “moderna”, amb promotors com Antoni Comella i Alexandre Cirici. I les obres premiades i els accèssits es quedaven al museu local. Parlem dels anys 1959 a 1964. Magda Bolumar, l’artista de les “xarpelleres”, hi va anar participant amb un total de cinc obres que ara formen part del fons d’art local.  El museu granollerí les ha restaurat i netejat i les presenta en una exposició juntament amb més obres del període, fins 1969. Hi ha més xarpelleres  i dibuixos.

Les xarpelleres són pintures fetes amb tela de sac i arpilleres. Bolumar, justament a finals dels 50, va abandonar la figuració i va començar a experimentar amb teles de sac, seguint una mica l’interès compartit amb altres creadors d’explorar nous materials i a vegades més senzills.

No fa tapís, sino que amb força, esparraca la tela i dels fils que surten els trena o els tensa i enganxa, creant formes geomètriques i aplicant pintura a l’oli o acrílic. Xavier Vidal de Llobatera, advocat  i home de cultura, va ser qui d’aquests quadres n’hi va dir xarpelleres.

L’exposició es va inaugurar ahir dijous 18, comissariada per Frederic Montornés, qui durant la presentació als mitjans va anar explicant els secrets de les obres. Ens va fer fixar en que dintre els deu anys de marc de l’exposició hi ha canvis en el procés creatiu: en algunes teles fa forats i enganxa els cordills i enganxa el texit sobre fusta. En d’altres esparraca en més força i crea estructures amb fils en tensió.

Glòria Fusté, directora del Museu va posar èmfasis en que des de que fa uns anys es prepara l’exposició s’han restaurat les peces per tenir-les a punt. Les obres amb materials alternatius presenten problemes de conservació importants. Però la cura dels especialistes les ha sabut preservar.

Entre les peces en destaca una de dos metres d’ampla, de colors clars i amb forats inserits estratègicament. És una de les obres del fons del museu. El mateix sentit d’estructures amb tensió i base geomètrica els trobem en els dibuixos que complementen la mostra.

Les xarpelleres de la Magda Bolumar – Foto: Aleix Art

 La Magda Bolumar va fer aquestes teles quan tenia vint-i-dos anys i des d’aleshores ha anat seguint amb aquest tipus de treball. És una artista nascuda a Caldes d’Estrac l’any 1936. Encara viu i crea obres. Però per motius de l’edat, aquest dijous no va poder ser a la inauguració. Viu a Molló i era la parella del també artista Moisès Villèlia, l’artista de les escultures de bambú. Tots dos formaven part dels artistes “moderns” de Mataró, quan als anys seixanta era un dels pols artístics de Catalunya.

Montornés explica que la parella d’artistes havien arribat a fundar una empresa d’objectes artístics per decorar les cases. I ens recorda que algun d’aquests dissenys es troben a la Ricarda del Prat de Llobregat.

L’exposició al Museu de Granollers incideix en la recuperació d’una artista. Darrerament la galeria Marc Domènech l’hi havia dedicat exposicions, però faltava el sal a una institució museística. Granollers ho fa recordant que és un artista present en el seu fons des de les primeres passes amb les xarpelleres.

Individual d’Eulàlia Llopart al Marçó vell

Centelles. La nova exposició al Marçó vell és “Ersilia”, de l’artista visual Eulàlia Llopart. Divendres 5, a la tarda, es va inaugurar la mostra que completa el guardo del LXXX Premi Centelles. Que a més dels 4000 Euros, prometia una exposició  al Marçó. La mostra amb pintura permet entendre el context de l’obra guanyadora, “Matriu”, que també és a l’exposició.

Una de les xilomatrius de l’exposició de Llopart

Diem pintura, però l’obra d’Eulàlia té bastant a veure amb el gravat, en concret la xilografia. Perquè les peces són planxes entintades i treballades, però que al final no s’utilitzen per estampar, sino que la matriu mateixa passa a ser l’obra final. Ella ho anomena xilomatrius. La magnífica exposició reuneixen les peces amb blaus a una sala  i les vermelles a la més gran.

Llopart entinta la superfície de fusta i amb una gúbia fa les incisions en forma d’estructura lineal, que de forma repetitiva i cercant moviment i expressió, encadena la forma geomètrica d’una casa. Imagino el procés d’incisió amb les gúbies, bastant terapèutic, ja que el treball amb les eines requereix un exercici de concentració i deixar fluir la intuïció.  

A la inauguració Llopart va relacionar els seus filaments lineals amb les ciutat imaginaries d’Italo Calvino, i en especial Ersília, títol de l’exposició i d’una de les ciutats que descriu a “Ciutats invisibles”. En ella els habitants estenen fils que els uneixen entre ells.

Llopart va relacionar la seva obra amb aquesta literatura i també amb la naturalesa. La ubicació del seu taller a la falda del Puigsagordi la submergeix a la màgia de la muntanya, els arbres, el camp i el canvi d’estacions.

Un altre aspecte que té lloc a l’exposició és la seva  preocupació per l’estat dels adolescents durant els mesos de crisi per la Covid. Quan la pandèmia començava a recular, va contactar amb uns joves, que per l’artista varen ser els grans perjudicats pel confinament, per parlar de les seves preocupacions. I els va fer participar en una acció en que s’unien per una roba fúcsia. Aquesta acció també està recollida a l’exposició amb fotografies.  L’exposició per tant reflecteix el treball més plàstic i el més performatiu de l’artista. El tema dels adolescents voldrà també d’una taula rodona, el proper 9 de juny.

Jaume Guardis per la via digital

Sant Pere de Vilamajor/ Centelles. Com un joc. Com una via per ampliar les possibilitats. Jaume Guardis agafa les seves pintures de brancatges, les fotografia i les treballa amb el Photoshop capes, fusions, alteració de colors. Les possibilitats són il·limitades i la suma d’obra material la mínima. Guardis ha estat treballant per aquesta via l’últim any. Una mica per suggerència de Jaime Morolodo que també desenvolupa la seva obra per vies digitals. Quan tenen un compromís i un idea definida ho imprimeixen.

Guardis ara té un compromís: exposició individual a la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor. Hi mostra una quantitat important de treballs digitals. Que entén com un refugi. L’art l’hi permet evadir-se dels neguits que l’hi provoca el món. També hi ha una representació  d’obra matèrica. Acrílics autèntics que són la base del seu treball digital.

Com diem juga amb brancatges que es creuen en multitud de direccions, creant una barrera “natural”. Em vist en altres artistes, recentment, aquest tipus de treballs: Musach ho feia com  a síntoma d’un món sense solució. Una visió pessimista. Marina Berdalet ho treballava com una qüestió de construcció. Una visió més propera a la de Guardis, que crea combinacions tonals i parteix de les seves habituals caminades pel bosc.

Guardis asegura que la via digital és un tempteig temporal i que potser el futur passarà per agafar algunes de les peces amb pixels que presenta com a mostra d’alguna obra en acrílic. La pintura crida a la pintura. El seu “Refugi” a La Rectoria es pot veure fins el 14 de maig.

Dos xilògrafs

Fem una mini ullada a dos noms que descobrim a la LOPF
The Singer II, una xilo del 2021 de Wesselman

Centelles. Quan estàvem confinats per la pandèmia de Clovid, una distracció va ser mirar per internet una fira de gravat que oferien des de Londres: La London Original Print Fair.  Crec recordar que també estaven confinats i només van fer una fira on-line que permetia des de casa fer una bona ullada a gravats de tota mena. Amb perfil internacional. La LOPF s’ha continuat fent cada any per aquestes dates. Ja presencialment. Però continúen posant molta fe a la difusió digital en paral·lel, amb abundant informació de totes les galeries participants i una ullada extensa al material gràfic. La LOPF d’enguany ja s’ha celebrat aquests dies, però per internet encara es pot seguir.

El que m’agrada és descobrir-hi gravadors o gravadores apassionats. Avui n’he descobert dos. Primer l’holandès Frans Wesselman, nascut el 1953 i que sembla ara viu a Angleterra. Autor de xilografies amb varis colors, on són molt importants les persones i històries secretes que expliquen. Cercant per Sant Google també podem trobar la seva web. Wesselman a part de gravador xilogràfic, resulta que també fa calcografies i vitralls. A la web mateix anima a la gent a encarregar-li vitralls d’aspecte ben modern.  

En quan als gravats semblen il·lustracions de contes on els animals també hi tenen bona presència. Desconec com s’ho deu fer per aplicar tants colors. A la web també indica el preu. Utiliza una tinta pistatxo molt viva per unes plantes, que em semba xulo. I la seva línia i estil són agradables.

Xilografia de Gwen Raverat dedicada als jugadors de petanaca

L’altre gravador és una noia que va viure entre 1885 i 1957, Gwen Raverat. Nascuda a Cambridge, el seu cognom de naixement era Darwin. I sí, era neta del gran naturalista. Ella també destaca per ser xilògrafa. En el seu cas no hi ha color, només la poètica duresa del blanc  i el negre, però també m’ha semblat molt interessant. Va ser membre fundador de la  Societat de Gravadors en Fusta, que feien exposicions anuals. Va il·lustrar llibres i les seves obres es publicaven en premsa.

Evidentment hi ha molta mes xixa i altres noms més coneguts. La crònica d’avui és un exemple de la utilitat de la fira per difondre noms i obres. I també de les facilitats d’internet per ajudar a conèixer més bé els seus treballs.