Els Tapissos de Picasso

Imatge del tapís picassià elaborat als tallers de la Casa Aymat de Sant Cugat – Foto: Arcxiu històric de Terrassa

Sant Cugat del Vallès/ Centelles.  Els grans artistes del segle passat com Miró o Picasso van fer obres d’art amb totes les tècniques. També tapís. Picasso hi ha un linóleum passat a tapis tres cops o tres exemplars de l’estampa “Nature morte au verre sous la lampe”. La creació d’aquest tapís va ser cosa de la Casa Aymat de Sant Cugat del Vallès, la fàbrica i escola de tapissos i catifes.

Així ho recorda en una exposició la galeria Canals –carrer d’Orient, 24, Sant Cugat-, que amb les seves investigacions han tret la pols a la memòria d’aquesta peça de fils. El Museu Picasso atresora un dels tapissos però no el tenien massa documentat i va ser les investigacions de Josep Canals les que van permetre recuperar la seva historia amb documents de premsa i sobretot les fotografies que guarda l’arxiu històric de Terrassa que testimonien el seu procés de creació a la Casa Aymat i la presentació del tapís a casa els senyors Samaranch, propietaris de la fàbrica de tapissos i catifes de Sant Cugat.    

Estem a 1965. La Casa Aymat es va posar d’acord amb Picasso. Van triar el linòleum en qüestió perquè anava bé passar-lo a teixit per la distribució de les masses de colors. Representa una natura morta.  En la confecció dels tapissos hi van treballar quatre persones: com a mestre llicer i responsable del taller, Vicente Pascual, i els teixidors Jaume Busquets, Josep Royo i Joan Aymerich.

Un cop van estar a punt, el 25 juny de 1965, la família Samaranch-Viñas presenta el tapís de Picasso a casa seva a la premsa i amics. Va ser un esdeveniment important socialment. Per la casa, aquell dia hi van passar, entre altres, Ainaud de Lasarte -director del Museu Picasso-, Joan Rebull, Frederic Mompou, Xavier Monsalvatge, Grau-Garriga, Maria Canals, Manel Valls, Josep Pratmarsó, Busquets, “Sempronio”.

Josep Royo treballant en el tapís – Foto: Arxiu històric de Terrassa

Un dels exemplars del tapís es va donar al Museu Picasso, l’altre a l’artista i el tercer, actualment es desconeix on  es troba, però el 2003, Canals el va localitzar a la galeria Sebastià Jané de Girona, que aleshores el va cedir per ser exposat a Sant Cugat. Canals explica que el tercer exemplar anava destinat a vendre’s per pagar la feina de tots tres tapissos. 

El tapís de Picasso presentava fils de diferent gruix per representar els relleus de la natura morta. L’obra mesura 136×156 cm. A la galeria Canals aquest cop es pot veure una reproducció a mida del tapís, fotografies de l’arxiu de Terrassa que testimonien el procés de teixiduria i la presentació en públic. També hi ha una selecció de puntes seques de Picasso. L’exposició es fa per celebrar el cinquantenari de la mort de l’artista. Segons Canals, el Museu Picasso prepara un llibre dedicat a aquests tapissos.

Projectem una exposició a Tona

Centelles. Els artistes seleccionats per aquest projecte són Jaume Guardis i  Jaime Moroldo. A part de la qualitat del seu treball ens interessa subratllar la relació entre obra tradicional i digital. Ja que per diferents raons utilitzen també l’ordenador per crear. Obra independent o obra que ajuda a pensar el treball més artesanal. Aquest “Trànsit” d’idees és el que volia subratllar.

Jaume Guardis treballa temes de natura. Normalment són brancatges entrellaçats creant capes i textures cromàtiques. Una manera personal de representar inquietuds socials.

Jaime Moroldo té un referent més cosmogònic i abstracte. Esferes i eixos que es creuen cercant ritme i expressió.

L’exposició està prevista inaugurar-la el dijous 21 de desembre a la sala de Can Sebastià de Tona. S’hi estarà la setmana de Nadal fins el dia 7.

Perquè finançar?

 Per amor a l’art es fan moltes coses. Però realment tot té un cost si a més en volem fer una activitat professional. Hem ajuntat els artistes i desenvolupem una tasca de preparatius de material de comunicació i de l’exposició. Hem fet textos. També volem imprimir el catàleg i les recompenses. Tot té un cost.

Per fer possible aquesta exposició hi ha aquesta condició pressupostària. Ens hi voleu ajudar? Hi ha contribucions de 25 i 35€. Cliqueu a l’opció que sigui més apte i si arribem a assolir els objectius rebreu com a recompensa una postal o una làmina A3, segons l’aportació que fareu.

No es paga fins que no s’assoleixen els objectius.

Consulteu la pàgina de Verkami: https://www.verkami.com/locale/ca/projects/36641-exposicio-transits-amb-obres-dart-de-jaume-guardis-i-jaime-moroldo

L’etapa pictòrica de Fina Miralles, als Espais Volart

“El mar jugant amb els peixos”_1989_oli sobre tela_de 130×97 cm Fotografia de Xavi Padrós

Barcelona/ Centelles. L’obra de Fina Miralles es divideix en dues grans etapes: art conceptual, anys setanta, quan renega dels estudis acadèmics i cerca altres canals d’expressió. Fa intervencions, es grava i fotografia. Li interessa la naturalesa i la relació del cos amb els elements.

La segona etapa va de 1984 a 1996 en que dibuixa i pinta amb oli. Li interessa encara el paisatge, el mar, llocs que visita. Però ho tracta d’una forma escueta. Amb quatre línies defineix el tema. No omple la tela de matèria. Sino que deixa que el blanc respiri. De la tela o del paper.

Aquest material és el  que conforma l’exposició als Espais Volart de la Fundació Vila Casas. Aquest treball plàstic, la Fina el va fer fins el 1996 quan va decidir que ja ho havia dit tot i va donar tot aquest material al Museu d’art de Sabadell.

La Fina és nascuda a Sabadell el 1950. Es va llicenciar en Belles Arts el 1972. Són determinants en la seva obra gràfica unes estades a Sud-amèrica i a París i Normandia (1987-1993). Actualment viu a Cadaqués.

En els seus textos de reflexió parla sovint de cercar els orígens primordials. Com entenent que tots tenim un origen comú. Per això dibuixa sovint el mar i deesses aquàtiques i sirenes. La mar és la mare. Però també les onades de mar, les postes de sol, els núvols. Té una mirada cosmogònica i espiritual. També parla del fet d’acceptar les obres tal i com surtin la primera vegada, sense cercar la perfecció en els resultats.

Sempre treballa amb un pinzell carregat de pintura, amb el que al fer la línia ja dóna color a la composició. Les línies són de color i donen moviment a les composicions. En algun moment diu que fa com els pintors prehistòrics que invoquen pintant el mínim. La pintura és màgica. I només cal l’imprescindible.

L’exposició reuneix centenars de peces i fa evidents la importància de la pintura en l’obra de Fina Miralles. Es pot veure al número 20-22 del carrer Ausiàs Marc de Barcelona.

“La gran conversa” d’Artigau a Barcelona

Barcelona/ Centelles. Ahir dijous 21, Francesc Artigau inaugurava una exposició individual a la galeria Esther Montoriol. Hi presenta, sobretot, el políptic “La gran conversa” i el tríptic “Les tres Parques”. Hi ha altres teles noves, aquarel·les i dibuixos a tinta.

El políptic és l’obra de més ambiciosa que ha executat mai: fa 260×624 cm. S’assembla en dimensions a altres teles grans que ha fet fa uns anys com l’obra dedicada al carrer de Sant Pere mes baix o la classe amb la model. Però “La gran conversa” està composada per varies teles i no una de sola. Representa un espai que ha esdevingut habitual del pintor: una cafeteria de Barcelona on va els diumenges a dibuixar, en que destaca una escala i la vista zenital. Però aquí desapareixen la majoria de taules i l’ocupen personatges distrets en diferents accions i actituds: hi apareix en Max Beckmann que ja era habitual en altres teles; la Diana di Nuzzo, una amiga que ha immortalitzat en infinitat d’obres; una parella de japonesos vestits en kimonos, parelles, familiars, pintors, retrats picassians, personatges del carnaval, noies per tot arreu, com la seva model Frédérique, etc. És una macedònia de personatges representats amb colors vius.

L’abundància de personatges es retroba en les altres obres, com al tríptic “Les Tres Parques”, que són tres deesses que es passen el fil de la vida. En aquestes hi domina la figura femenina de cada deessa i després pobla l’obra figures complementàries. Destaca novament el color intens i contrastat que domina la composició.

L’exposició es completa amb altres teles dedicades a la seva model Frédérique. O la tela “Intercanvi de vestits”, feta amb sanguina i caseïna. També hi ha vàries aquarel·les riques de colors i situacions plàstiques. El color desapareix en els dibuixos a tinta on observem el control compositiu. Pel fet de que estan novament carregats de personatges i la línia mai passa per sobre del dibuix ja fet, sino que l’Artigau sembla ja preveure tots els elements. En definitiva l’exposició és una demostració de la capacitat d’inventiva i de treball del Francesc Artigau. La mostra es podrà veure fins el 3 de novembre al número 339 del carrer Diputació.