Marines d’aquí i d’allà

Josep Girvent fa a les Finestres i a El Penjador la primera individual a Centelles
Aspecte de les marines de Girvent a El Trabuc – Foto: Aleix Art

Centelles. Cada any es fa la Mostra d’Artistes Locals i hi solen  participar una trentena d’artistes. D’aquests n’hi ha uns pocs que cuiden el currículum artístic amb exposicions i sent actius socialment. D’altres exposen només a la Mostra i es dediquen a pintar sense més preocupacions.

Aquest és el cas de Josep Girvent. Veí de Centelles, professionalment havia treballat a una filtatura de Centelles. I des de que s’ha jubilat que entre les seves aficions té pintar. Va començar a anar a classes amb en David Casals i des de fa un temps que tenim noticia d’ell, sobretot quan toc a la Mostra. I d’entre els temes que toca sempre criden l’atenció les marines. Que no és un tema molt habitual aquí, entre els pintors paisatgistes. Fa anys, havíem conegut les marines de l’Ignasi Arañó. Però per exemple, en Moreu o en Musach són més de paisatges urbans o d’interior.

Hem seleccionat una desena de pintures de Girvent per a les Finestres i El Penjador. Girvent ens ofereix una pintura de colors alegres, detallista i lluminós. Ens diu que algunes vistes són inventades. Però en el revers de les pintures hi ha algunes anotacions que ens refereixen a llocs del Mediterrani. Si ve també hi ha palmeres i barques de països exòtics on potser no anirem mai. Per això són les pintures  també: per evocar paisatges bells del nostre planeta. També hi ha un nocturn dedicat a Venècia, reconeixible per una església a la manera de San Giorgio Maggiore.

El tema de paisatges de marines es devia desenvolupar al segle XIX, paral·lelament al naixement del paisatgisme a la pintura. Abans només existia de forma complementària a temes històrics o religiosos (ex. La Fugida a Egipte). Al segle XIX els pintors surten del taller per pintar a l’aire lliure i amb l’evolució del turisme es fomenta la pintura de llocs romàntics. A França recordareu      l’existència de l’Escola de Barbison, vinculada amb l’impressionisme.  I a Catalunya, al segle XIX, també destaca el grup de pintors instal·lats al Garraf, coneguts com a “lluministes” , precisament vinculats a la reproducció a l’oli de la llum marina i del Mediterrani.

Precisament la llum és un aspecte interessant de la pintura de Girvent que aconsegueix marines clares i alegres de colors. Normalment amb referències a vaixells o iots i a la vegetació i les roques de la costa., pintades amb sentit detallista. Us convidem a descobrir la seva pintura, en aquesta exposició.

Neus Martín Royo exposa al Marçó

Alguns dels paisatges urbans que representa Martín Royo formen part del passat – Foto: Aleix Art

Centelles. Divendres, 17 de març es va inaugurar al Centre d’art el Marçó vell l’exposició de Neus Martín Royo, amb una vintena de pintures i dibuixos.

Martín Royo és una artista del Poblenou de Barcelona. L’antiga vila del Barcelonès és sovint protagonista de les seves obres, amb olis dedicats a detalls urbans, records i al seu passat industrial. De fet, fins fa poc el Poblenou era el nexe d’una gran exposició amb cinc seus, amb cent trenta obres que va fer  Martín Royo sola i del que n’ha derivat un llibre magnífic. Aquest projecte limitava una mica la participació de l’artista a la cita de Centelles, però tot i així encara ha pogut seleccionar algunes peces de la seva reserva personal.

Martín Royo ens explica que el lligam per l’exposició al Marçó està més en la tècnica que en el tema, que és molt variat. Hi ha alguna peça dedicada a la seva “barriada” i també a fars,  interiors del Liceu, retrats familiars, estacions de tren i arquitectures industrials. Les obres són de formats petits i mitjans, són olis sobre fusta, amb sentit realista, de colors vius i lluminosos. En els dibuixos hi veiem carbonet i pinzellades negres. Amb poques eines aconsegueix una gran força expressiva.

Martín Royo havia estat pintora de la Sala Parés, com en David Casals. Ara ho és de la galeria de Jordi Barnadas. Ja coneixia Centelles perquè havia estat membre del Jurat del Premi Centelles de pintura.  El dia 26 de març, diumenge, a les 12 farà la visita guiada.

Dia al sol post-modern

L’ACVIC acull una exposició de Txema Salvans amb el seu reportatge “Perfect Day”
Què ha de passar perquè les persones acabin fent un picnic entre tant formigó – Foto: Aleix Art

Vic/ Centelles. Podem explicar aquesta exposició així: si pensem amb anar a la platja, imaginem o una cala o un gran bancal de sorra fina i neta. Para-sols i bastanta gent. Però hi ha persones que tenen la platja al costat de fabriques químiques o d’infraestructures de formigó i no els importa massa que sigui a allà on vagin a prendre el sol. Aquesta adaptació de mínims del paradís platgero és el que busca subratllar Txema Salvans (Barcelona, 1971) en el seu documental fotogràfic  “Perfect Day”, cercant situacions al llarg del litoral Mediterrani en llocs com Marina d’Or.   

Podeu descubrir la seva mirada a la sala ACVIC on també hi ha una altra exposició més petita amb poemes de Antoni Clapés il·lustrats per Alícia Casadesús, en la mostra “Recosits”.

Txema Salvans es un fotògraf documentalista i els seus treballs sempre cerquen la sorpresa dintre el que pot semblar normal, per subratllar aspectes de comportament de les persones. A “Perfect Day” no surt mai el mar, només espais post-industrials amb la presencia humana que aprofita l’espai que troba, en condicions una mica pèssimes, per gaudir del sol i l’aigua, en espais residuals.

L’exposició reuneix vares desenes de fotografies amb aquesta mirada entre crítica, cínica i irònica, que també formen part dels llibres fotogràfics que Txema Salvans publica.  

Salvans està considerat un dels millors fotodocumentalistes del país. Ha col·laborat amb premsa del país o de l’estranger com “El País”, “Le Monde” o “The New York Times”. El 97 va guanyar el premi FotoPres de La Caixa i el 2005, el PhotoEspaña pel llibre fotogràfic “Nice to meet you”. L’exposició es pot veure fins el 29 d’abril. L’ACVIC es troba al número 1 del Carrer Sant Francesc, a Vic.

L’Alabau més ecològic

El Museu de l’Art de la Pell repassa la carrera de l’artista de Ripoll
Imatge del web de l’artista amb l’os polar fet de cordes, que s’aguanta dret quan està glaçat – Foto: de l’artista

Vic/ Centelles. Hi ha artistes que necessiten un taller per crear i altres que els hi va millor moure’s per la natura i cercar la complicitat de l’espectador. Aquesta és la situació d’Eudald Alabau. L’exposició al Museu de l’Art de la Pell de Vic reuneix els testimonis més perenne de l’artista de Ripoll. La que ha fet durant els darrers cinquanta anys, molta d’ella dedicada a temes ecològic. Bàsicament escultura, en forma de peça exempta o sobretot molts relleus en cartró, pasta de paper o pols de marbre.

També guarda un bon espai a fotos, documentació i testimonis artístics d’obres que ha fet a fora, cercant la col·laboració del públic o la intervenció de la mateixa mare natura. La mostra ocupa tots els àmbits que el museu dedica a les  temporals.

La “merdarada” de materia que hi ha en aquest mapa del món representa als vessaments de petroli al mar – Foto: Aleix Art

Se’ns diu que Alabau es base en dotze paraules: Les quatre estacions de l’any: “primavera”, “estiu”, “tardor”, “hivern”. Els quatre elements: “aire”, “terra”, “foc” i “aigua”. I quatre verbs : “néixer”, “créixer”, “reproduir-se” i “morir”.

Alabau, nascut a Ripoll el 1950, va ser molts anys professor d’escultura a l’escola d’Art de Vic. Qui el coneix, el defineixen com un explorador diferent. Els seu materials de treball són prou senzills: cartró, cordill, cordes , fustes, fang, pasta de paper i també gel.

Em semblen interessants els relleus amb cartró, que l’artista perfora i estripa per fer-ne sortir l’estructura acanalada i jugar amb diferents capes.

Relleu fet amb cartró i pintat – Foto: Aleix Art

Pero les escultures més interessants, per mi, són les que Alabau hi fa participar el gel. Ha fet escultures de gel, amb formes o en una peça demana que en una maqueta de fang, s’hi tirin glaçons per desfer i evocar el canvi climàtic. També hi ha un os polar fet de cordes que la idea és que amb les gelades es manté dret i quan el sol escalfa l’ambient es desfà i cau. Metàfora climàtica de la fragilitat de les espècies animals. Alabau és un manetes creant les seves obres. L’exposició es pot veure fins el 2 d’abril.