APUNTS

Un cercle

Aleix Art
Sant Miquel Sesperxes, avui diumenge, a les 9 del matí. Un dia molt clar i de cap de setmana clarificador

Centelles. Ahir va ser el dissabte de Sant Antoni pels centellencs. Així s’inicia l’encadenament de tres cap de setmanes distingits per tres celebracions de diferent índole:  Sant  Antoni, Cau de Bruixes i Carnestoltes. Ahir ja es va fer algun  acte del Cau, com una presentació  i una conferència. El dia més important, però  és el dissabte vinent,  dia 31. El programa el podeu  consultar detalladament al web de l’ajuntament. Enguany el cartell és obra de Lluís Sardà, dibuixant “ninotaire”. Fa uns mesos tenia una exposició a la Capella de Jesús.

Algunes de les coses que s’esdevinguin,com l’elecció de la nova bruixa de l’any –que sembla es tractarà d’una persona de constitució atlètica-, s’incorporaran entre els “apunts” de l’exposició que acollirà la capella de  Jesús, dedicada a revisar les 18 edicions del Cau de Bruixes. La trobada anual arriba a la majoria d’edat i per remarcar-ho a un equip format per la Sònia i la Cristina Ciudad i un servidor se’ns ha encomanat organitzar una exposició. La proposta serà alhora documental i ambientada escenogràficament, amb tot el respecta a les bruixes. Voldrà representar que una jove bruixa de 18 anys ha de superar un examen d’història del Cau. Estarà estudiant. O potser distreta. Però envoltada  dels apunts, llibres i objectes que li serveixin per “ampollar” i entendre la història del Cau. L’exposició “Revàlida de la Bruixa del Cau” es podrà veure a la Capella de Jesús fins el 15 de febrer.

Nous plans:

A.A.
Dibuix del mural del Xiprer,
que forma part del treball
didàctic i de catequesis que si fa.

Precisament per parlar d’una altra exposició a la Capella de Jesús vaig marxar ahir al matí cap a Barcelona. Vaig passar per Sant Antoni. Però no em vaig quedar  a esmorzar perquè a les 11 havia quedat amb la Rosa Vives, la gran gravadora i catedràtica del gravat que ha preparat obra nova. Vives no es prodiga amb moltes exposicions.  Treballa molt. Com a investigadora fa estudis, escriu. Tant fa estudis com a historiadora, com a tècnica. Col·labora amb institucions de la que té responsabilitats, com la Real Acadèmia de Belles Arts. La nostra. I quan pot fa gravat o pintura. I “es deixa anar” experimentant. Però ho fa per ella.  I els altres? Li vam ensenyar la capella de Jesús per exposar unes grans estampes. I veient les qualitats de la capella es va inspirar per fer un material totalment nou, fet amb planxes de fusta, estampades fragant i pressionant sobre paper xina troquel·lat. Vuit papers grans que preveiem poder penjar i mostrar per primera vegada a la nostra capelleta d’usos culturals.

Per a la Rosa Vives serà l’oportunitat de veure bé una obra que li és impossible estendre bé al seu estudi. Ella l’ha anat estampant, tros a tros, desplegant, estampant i cargolant el paper.  Quan les  col·loqui a la Capella, la Rosa vol que sigui una oportunitat per veure ho bé i reflexionar. I amb silenci. Vol cadires perquè els visitants puguin seure,  trobar-se en un ambient de recolliment on espai i obres convidin a meditar.  El contingut de les obres són “iris” un tipus de lliris. La tria té resorts mitològics. I fruiteres. Estampats amb colors bastant suaus.  El procediment és el que és més “dur”. Però tot això ja ho explicarem bé el mes de març quan aquesta exposició es presenti.
Al matí el rector d’Aiguafreda ens parlava dels valors ecològics de la Creació i dels Sants. Al migdia una artista ens volia retrobar l’espiritualitat en una capella. La visita a Barcelona va acabar amb visites d’exposicions, passeigs, dinar i cafè per la zona del barri Gòtic. A les sis de la tarda ja era a Granollers. El cercle casi tancat:

La visita a El Xiprer

A.A.
Dibuix d’espera fet a l’aula del Xiprer on vam fer la celebració

La jornada d’ahir la vaig en part organitzar en funció del pla de la tarda. Durant tres caps de setmana faig de “taxista” del pare Vicenç que fa un recés al Mas Blanc. A mitjans de maig acaba el seu stage d’un any. Durant aquest temps alguna comunitat de la zona ha sapigut atreure la col·laboració de la seva experiència,  versatilitat i saviesa. Ara som nosaltres de Centelles que, al menys durant tres diumenges, el tenim de mossèn per les misses i crec que també l’hem “descobert” per a altres tasques catequètiques. Jo m’ocupo d’anar-lo a buscar el diumenge al matí. Així vaig saber que ahir dissabte havia d’anar a dir missa a un espai de Granollers que es diu El Xiprer. Vaig sentir curiositat i vaig decidir anar-hi i de pas em vaig oferir per tornar-lo.

El Xiprer és un espai depenent de Càritas. Acull a persones necessitades. Disposen d’un menjador i també em va semblar que disposen d’espais per passar-hi una estona. Cada cap de setmana hi fan activitats cristianes per tothom. Ahir tocava sessió extra de catequesis amb nens.  L’espai on després es va fer la missa, tant serveix d’aula, com de menjador, d’oratori.  Disposa d’una llar de foc al mig que ajuda a  treure-n’hi partit.  Quan vaig arribar hi havia uns nens que analitzaven a Jesús, en la seva etapa d’infant, a través de dibuixos i preguntes. Cap allà a les 7, es varen col·locar les cadires formant un petit amfiteatre: al mig s’hi van posar tots els nens de tots els grups de catequesis, asseguts en una catifa. Van venir més nens i els seus pares es van asseure a les cadires dels costats, en diverses files. Una tauleta, degudament vestida va servir d’altar. Darrera un mural amb un gran xiprer presidia l’espai reconvertit en capella. Varem ser unes 100 persones. La llar de foc, encesa per un home humil, que potser havia passat tot el dia al carrer, escalfava l’ambient. Nens, nenes. Pares, avis, veïns. Gent de Granollers, però també de Caldes, Samalús, Aiguafreda. El pare Vicenç, que fins aleshores havia estat fent catequesis a un altre grup, es va asseure darrera l’altar i va començar la missa, que sempre va anar dirigida als nens. Ells eren els protagonistes i si no llegien pregàries, havien de respondre preguntes sobre l’Evangeli.  Això ens és familiar. Però la paciencia, el temps que tot va menester i l’ambient acollidor eren vivificadors. Les ofrenes varen ser uns ciris encesos.
L’operativa permetia que un nen interrompés i preguntés: “als lladres també els perdonem?”. Aleshores el pare Vicenç,  que potser es trobava al mig dels preparatius per sacralitzar el pa i el vi, podia aturar-se i explicar el perquè cal perdonar també als lladres. Un altre moment nou per mi, va ser quan desprès de combregar, els menuts que no podien menjar el pa, varen anar a cercar les mans del mossèn perquè els hi donés la seva benedicció. El pare Vicenç els hi posava les mans sobre el cap i ells marxaven més contents. Va  ser una celebració  maca.  Després amb un moment van sortir taules i es va muntar un menjador. De la cuina varen sortir plates i varem poder sopar. Moment per xocar les mans i conèixer els presents i intercanviar impressions.
Evidentment cada parròquia té la seva idiosincràsia. Nosaltres, la nostra comunitat ara té altres rutines. La visita d’ahir per mi representa una oportunitat per veure com celebren la fe cristiana en altres llocs.  El que em sembla oportú  és que la continuïtat de les comunitats  passa per aprendre. La visita al Xiprer m’ha semblat espacialment enriquidora. La missa no depenia pas de la sola acció d’una sola veu,  si no que ja forma part del tarannà del lloc. Però en conjunt em va semblar un bon exemple de capacitat d’adaptació per part de qui ahir conduïa la litúrgia.

CREACIÓ-DESTRUCCIÓ D’OBRA

Rosselló a trossos

Fotos: Pep Escoda
Tres de les quatre  teles del “Crist Gitano”, pintades per J.M. Rosselló a Roma, el 1984, 
per un espectacle de Salvador Távora. Les quatre teles i unes altres obres grans de l’artista seran les “víctimes” d’aquesta
particular exposició participativa. 
Tarragona/ Centelles. La setmana passada vam retornar les últimes obres que quedaven de la Col·lectiva. Era qüestió d’enviar un paquet i la cosa es va anar demorant. Finalment va ser el mateix artista, Josep Maria Rosselló, qui va demanar que “despertés” perquè  esta tramant algun projecte i vol concentrar obra seva dispersa. L’endemà ja tenia les obres a Tarragona, on viu i treballa. Fruit d’aquest contacte llampec em va explicar el seu projecte més immediat.
Les telefonades amb en Josep Maria sempre han tingut un desenvolupament llarg, ja que sovintegen les operacions  amb un component performatiu, i no és cosa que s’expliqui  en quatre paraules. Justament demà, té la intensió d’inaugurar una exposició al Tinglado tarragoní, amb grans teles, pintades fa trenta anys, per un espectacle fet amb  col·laboració amb Salvador Távora.  Rosselló va pintar una  sèrie de grans teles, en directa, paral·lelament a l’espectacle. Hi ha quatre teles generades per quatre representacions. Fa uns anys va poder recuperar les teles, que han passat algun temps oblidades. Una ja descansa al Museu d’Art de Tarragona. D’altres les guarda enrotllades i diu que estan molt malament. Ho ha documentat tot fotogràficament. El fet és que es tracta d’unes peces importants, dintre el seu treball i la seva carrera lligada amb altres arts i col·laboracions.
La intenció de Rosselló és que de forma col·lectiva, els visitants de l’exposició, facin a trossos les teles, guardar-les en una urna i deixar que altres artistes pintin a l’espai blanc que s’anirà deixant al descobert. Vol destruir, esborrar. Treures del damunt aquelles teles i donar-els-hi una nova vida. Per reforçar l’acte, la inauguració de demà i la intervenció que comportarà s’ha associat  a la voluntat de defensar la llibertat d’expressió en vistes de la censura que recentment ha agredit mitjans europeus. Sigui això o allò, el fet és que Rosselló deixa a mans d’altres, peces que haurien de guardar-se d’alguna manera, ja que podrien ser com els seus “guernicas”particulars. El tema original ja era prou vàlid i estilísticament potent.


Raons

Amb la mateixa familiaritat amb la que em va comunicar aquest projecte, també li he demanat el perquè de l’operació i si no sent pena per la “destrucció” d’aquestes obres. Rosselló, em va respondre, que de fet sí. Fa pena. Però diu que no vol acceptar guardar més anys, unes obres “que ja van ser concebudes per no ser permanents i que a més l’hi van pagar”. O sigui que és com si guardés unes obres, que tot i sent ell l’autor, no n’és el propietari. En l’escrit que he afegit al final del post, veureu que també diu que estan una mica mal conservades, per efecte del tipus de procés, sense fer gaire atenció a la conservació futura. De les teles que n’hi ha se’n salva una i recorda que totes les altres estan fotografiades i es recordaran.
En el fons m’agradaria pensar que potser el que vol, realment, sigui denunciar la falta d’atenció museística o privada per la seva obra. L’artista porta ja molts anys de batalla. És un artista destacat. Amb una obra molt personal i un tarannà molt reivindicatiu i participatiu.  Treballa molt. Ha fet moltes coses culturals. Ha firmat inclús llibres, com un estudi dedicat als grans tapissos de Miró. Però potser el nivell d’atenció cultural, sobretot d’ara, no sigui  tant receptiu quan es tracta de propostes d’art. Potser els joves que retallin i pintin sobre les seves teles  hi tindran algu a dir o ensenyar-li. No sentiran cap remordiment aquests xavals, alhora d’atacar la vella i històrica tela? O s’ho passaran pipa “destrossant” obra “vella”.
Un altre tema que l’operació de Rosselló planteja, que no és la primera vegada que trobo i que potser valdria la pena prestar atenció, és sobre que s’ha de fer amb l’herència artística que deixen els artistes, en el seus tallers, un cop abandonen l’etapa terrenal: destrucció? dipòsit a museus? Més museus i fundacions personals?   D’artistes, per sort, n’hi ha molts.
Demà l’exposició “Creació-destrucció”, s’inaugura al port, al Tinglado 1 de Tarragona i tot el procés durarà onze dies.

Text de l’artista:

“CREACIÓ- DESTRUCCIÓ / TEORIA D’UN PROCÉS”.   UN PROJECTE – ESPECTACLE, DE JOSEP MARIA ROSSELLÓ PER AL TINGLADO 1 DEL MOLL DE COSTA DEL PORT DE TARRAGONA. AMB LA COL·LABORACIÓ DEL CENTRE D’ART . INAUGURACIÓ EL 22 DE GENER DEL  2015.
 A la Antiga Audiència de Tarragona, emparat en el Teler de Llum, el director de cinema Juan Barrero, en el col·loqui posterior a la presentació del seu film “La jungla interior”, va comentar de quina manera, a les selves tropicals, s’accelera el procés creació – destrucció. La exuberant potència vital d’aquestes colossals reserves naturals, provoca la mort i la descomposició de les especies vegetals amb la mateixa intensitat amb la que genera la vida.
L’any 1984, a Roma, dins el marc del “Festivale della Pasqua” dirigit per Maurizio Scaparro, vaig participar en un espectacle creat per a la ocasió,organitzat pel Ministeri de Cultura, que es va representar al Teare Quirino, amb Enrique Morente, Manolo Sanlucar, el Ballet Nacional de Madrid, i La Cuadra de Sevilla: ”La Pascua popular flamenca”, dirigit per Salvador Távora, a partir d’una idea de José Monleón.
La meva intervenció va ser una pintura en directe. La primera que vaig fer, i probablement, la primera també en el món del teatre. Com que hi va haver quatre representacions, l’espectacle va generar quatre teles de 7’50 X 2’50 metres. Posteriorment van ser traslladades al meu taller de Madrid, i després a un magatzem. Per diverses raons no es van poder recuperar fins al cap de vint anys.
Aquestes teles no havien estat fotografiades, i la documentació gràfica del projecte era molt precària. Per tant, un cop recuperades i restaurades al meu taller de Tarragona, es van exposar l’any 2005, d’una en una, ara farà deu anys, al Tinglado 1 del Moll de Costa, per a poder-les documentar. El fet de decidir obrir les portes al públic, va generar un projecte paral·lel, “Cadavre & Grafit”, que va aplegar tota una generació d’artistes joves, així com la participació d’altres grups de diverses disciplines artístiques. Tot plegat va ser documentat pel fotògraf Pep Escoda, i al cap d’un any es va presentar en exposició al Museu d’art Modern de la Diputació de Tarragona, amb el títol “La memòria de l’efímer”.
Ara, proposo destruir tres de les quatre teles, i respectar la primera que curiosament és la que està mes ben conservada, i actualment està dipositada al MAMT. Es sumaran a la destrucció dues teles més, de dimensions considerables, realitzades per a “ El Arte en la calle”, un projecte de l’any 1986-87, a Madrid, amb el crític d’art Santiago Amón.
Aquestes cinc teles estan sense bastidor, i es guarden enrotllades en tubs, son teles de cotó amb una imprimació molt lleugera, que varen ser realitzades amb pintura acrílica industrial, i per més que se’n vulgui tindre cura, tard o d’hora estan condemnades. Ja és un miracle que s’hagin conservat fins ara,  tenint en conta les circumstancies i l’estat en que es trobaven quan es  varen recuperar. A més, van ser realitzades per a acomplir una funció, crear espectacle, no per permaneixer en el temps.
Per primera i única vegada aquestes obres s’exposaran totes juntes, i en el transcurs d’ onze dies, es durà a terme el projecte “Creació – destrucció / teoria d’un procés”, en presencia de la escultura “Venus de Saint Phalle”, també nomenada Venus Mediterrània, un treball realitzat l’any 2004 en col·laboració amb els amics i artistes Rafael Bartolozzi i Josep Royo, que properament s’instal·larà al Pòsit de Pescadors, per que és una obra generadora de vida, com ho eren les arcaiques venus de la fertilitat.
 Passat el  primer dia dedicat a la inauguració – exposició, començarà el lent procés de destrucció al que estan convidats artistes i crítics d’art, historiadors i estudiants, que aniran retallant amb tisores, d’una en una les diverses teles, més que un procés de destrucció, convindria dir de mutació. Les tres teles del “Crist de la resurrecció”, un cop retallades, es guardaran en contenidors- urna, de manera que no perdin el seu valor de mercat. Les dues de “El Arte en la calle” un cop convertides en petits retalls, dels que en triaré alguns per a realitzar dos llibres d’artista,  la resta, serà pel  públic visitant que podrà triar i emportar-se-les, sempre que contribueixin

econòmicament a la retribució de la segona part d’aquest projecte, que s’obra a les properes generacions. Així que es vaguin despenjant les teles, un equip d’artistes seleccionats pel Centre d’Art , dirigit per Jordi Abelló, crearan la seva obra sobre el mur en blanc, un treball que anirà creixent, així que decreixin les obres exposades. Es així com es farà palés un encadenat rabiosament vital “Creació- Destrucció -Creació”. Jo, llegiré diàriament el text de presentació del projecte, ara ja, projecte espectacle. Al final, sobre les blanques parets de la gran sala, restarà exposada una sola tela, la primera “ El Crist de la resurrecció” o “Cristo gitano”, la resta dels murs coberts amb la obra generada pels artistes de nova fornada, a l’altra banda, sobre un sol peu, “La venus de Saint – Phalle”, i al bell mig de la sala, tres contenidors atresorant les obres, que per voluntat de l’artista hauran mudat de forma.

FESTA DELS TONIS

Sant Antoni per Sant Francesc de Sales

Ramon Xuriach / Aleix Art
Imatges dels Tonis de l’any passat. Enguany es fan el dia 24
Centelles. Avui és 20 de gener, Sant Sebastià. Sant Antoni Abad va ser dissabte passat. Però aquí Centelles, el que és la “cercavila” d’animals domèstics, carros i carruatges ben carregats, la fem el dissabte vinent, 24, que serà Sant Francesc de Sales. Dissabte ja hi va haver alguna banderola vermella penjada en alguna botiga i també hi havia cerimònia a la capella. Però tot la resta, es reserva per d’aquí a 4 dies. Això va com va: el grup que organitza els carros “històrics” i els tres toms, en el cas del nostre poble, té més demanda que oferta. Tot i ser uns quants, són pocs. I més s’estimen repartir les celebracions durant un temps, que deslluir cada trobada per l’absència d’efectius. En aquest cas “més és millor”. Dissabte era justament dissabte del patró i li va tocar el torn a algú altre més privilegiat, com Taradell  on la festa en sí té el mateix rang patrimonial que la nostra Festa del Pi. El cas és que molts dels carros que eren allà, vindran aquí i que una bona part d’aquests depenen del lideratge d’una organització que ha de prendre grans decisions en temps difícils. En el cas de Centelles qui “tira del carro” en l’organització dels Tonis és la família Tañà, es a dir, els de Can Buenus.  Participen amb carros propis en les trobades d’aquí i d’allà, i a més tenen un garatge de carros “antics” que guarden per d’altres. Quan hi ha Sant Antoni hi ha molt moviment per allà. Precisament vaig anar a veure el patriarca dels Tañà, en Jaume, per averiguar el perquè d’aquesta prolongació de la festa. Hi ha llocs com a Prats de Lluçanès, si mal no recordo, que celebraran els Tres Toms el juny!

Aleix Art
Jaume Tañà
En Jaume em va explicar aquestes raons i també vam parlar dels motius pel que la festa els mou tant. Per en Buenus és una cosa purament nostàlgica: ell havia vist aquells carros funcionar fa uns trenta o quaranta anys endarrera. I ja de jove li feia gràcia el fet de posar-se a manar aquests carros tirats per quatre o més bèsties o cavalls. El fet aquest, la complexitat que comporta li genera adrenalina. La Festa de Sant Antoni és una celebració que li toca per zona, proximitat amb l’ofici i també podem dir per “hobby”.  Sap i ens explica que la festa fa molts anys que es celebra. Des d’abans de la Guerra Civil. Que després els tractors varen desplaçar  i arruïnar molts carruatges i la festa es va modificar. La seva tasca i la dels seus companys, ha estat en bona mesura reintroduir les eines d’abans, per donar més autenticitat a la festa. De fet, ja fa temps que en la cercavila i en la benedicció a la plaça no hi veiem tractors. Va ser cosa d’uns anys.
Aquesta revisió de la Festa de Sant Antoni es topa amb el problema d’altres mogudes  culturals: no hi ha un relleu generacional clar. Qui sabrà, d’aquí uns anys, portar un carro tirat per sis o vuit cavalls i frenar-lo?  (sembla que no es tracta només de cridar “so!!!”). I a nivell d’entitat també tenen problemes amb Hisenda. No perquè no vagin al dia. Sinó perquè les noves lleis els obliguen a aguantar una estructura de gestió més complexa, per una activitat que té un desenvolupament concret durant l’any.  A banda d’això moure i transportar tot el material té un cost important, qüestió a la que es destinen de fet, les cuotes dels socis. En Jaume es queixa en part, de que és com si els socis esperessin sempre un regal, quan el què estan fent és mantenir la celebració del conjunt de la Festa, en especial els Tonis. Esmorzars, dinar, ball, etc, són extres. Recompenses. A alleugerir aquestes qüestions també es destinen els beneficis del llibret que s’edita cada any, compost en bona  mesura d’anuncis de patrocinadors. Llàstima que no hi hagi un índex o algun tipus d’ordenació per augmentar l’utilitat d’aquest catàleg que bé podria servir de guia comercial centellenca.  Enguany hi ha afegit un petit glossari de termes dels oficis dels animals de tir.  

Més gallines que porcs

De moment per aquest dissabte 24, ens espera missa matinal a Sant Antoni. Esmorzar, la cercavila amb animals locals i carruatges històrics locals i de fora. Hi ha arrossada, ball, de tot.  El fet és que a més dels carros, en el passavolant, no hi faltaran altres equins individuals, i serà un bon dia perquè els veïns treguin els seus gossos i gats a “passejar”.  Mira’t fredament, sense l’àurea espiritual, Sant Antoni és ben bé com un acte d’acció de gràcies a la feina i companyia dels animals domèstics. Potser en el context dels temps que vindran, no estaria per demés reconsiderar la funció de la celebració.
Nosaltres, com a espècie més responsable del què passa al nostre planeta, bé  hem de poder mostrar el nostre agraïment i respecte als animals –a més d’un tracte just durant tot l’any-.  Les dades que tinc entre mans, demostren que a Centelles els animals domèstics, no compten pas poc: a l’Ajuntament tenen censats 316 gossos. El nombre de gats és enganyós: només en tenen censats 4. L’Institut d’Estadística de Catalunya maneja dades del 2009, per indicar que fa sis anys, al poble hi havia 704 animals bovins (en 8 explotacions),  1327 ovelles (en 6 explotacions), 61 cabres (5 explotacions), 2389 porcs (8 explotacions), 12.699 galls i pollastres (9 explotacions), 310 conilles mares (9 explotacions) i 27 cavall (10 explotacions).
Sospito que les dades de cavalls potser hauran augmentat amb l’aparició de les noves quadres, però em sembla indicatiu tot plegat per observar que, de fet Sant Antoni té encara molts caps a qui beneir. A mi m’agradaria comptar amb la seva intercessió, però el que és clar és que de la mateixa manera que conservem algunes tradicions i n’hem recuperat d’altres, la tecnologia associada amb els animals, els vells oficis i el respecte d’alguna manera s’haurien de protegir i llegar als nostres néts. Ara els de Sant Antoni de Centelles són uns 125 socis i no hi solen haver noves adhesions. Més aviat, baixes.

L’origen de la Festa del Pi

Per cert: el nostre historiador de  l’art, Miquel Mirambell ha publicat un estudi a la revista d’investigació Ausa, del Patronat d’Estudis Osonencs, on intenta establir l’origen de la Festa del Pi. Ell ho vincula amb la revolta dels Barretines, la construcció d’una nova església gran, tradicions del passat com les enramades i el permís de Felip V de concedir el dret d’armes als centellencs. Efectivament el text tant explica l’origen de la festa com intenta treure la pols a la vinculació de Centelles amb el bàndol borbònic, durant la Guerra de Successió, qüestió que més d’un segurament deu provocar picor.  En tot cas us copio l’enllaç perquè vosaltres mateixos llegiu i arribeu a les vostres conclusions. La meva és que algu ens hauria d’explicar encara millor  la revolta dels  Barretines.     

A la capella de Jesús hi ha ara una exposició  d’un Col·lectiu d’artistes procedents del barri de Sants de Barcelona. Hi ha alguna aquarel·la interessant. Però el conjunt passarà sense pena ni glòria, tot i que el tipus d’instal·lació,  amb cordes i pinces, aviat el tornareu a veure en alguna exposició a la mateixa capella.  Pura casualitat.

TINT SOCIAL: LES ALTRES VÍCTIMES (I)

Alep

Font  documental i imatges: United Nations Institute for Training and Research (UNITAR)

UNITAR
Imatges de la mesquita dels Omeies d’Alep,
abans i desprès dels atacs bèl·lics.
Centelles. Dijous tenia ja algunes pàgines de l’informe que l’institut de l’ONU,  UNITAR, va presentar el passat 22 de desembre, per avaluar els danys al patrimoni històric de Síria. Des de fa dos o tres anys, aquella zona està en guerra i a més a més d’imperdonables víctimes humanes, tant civils com combatents,  el sòl sirià, terreny d’història remota, ha estat receptor dels conseqüents impactes i maniobres militars . Tindreu en ment les imatges de la tele ensenyant ciutats enrunades com la d’Homs i altres llocs. Els desperfectes també han ocasionat importants danys i han arribat a destruir béns arquitectònics de gran valor històric i artístic i conseqüentment el seu interior, amb el què hi pogués haver.

Volia fer el meu informe del informe. Havia començat a picar, però l’escrit anava per ser tant extens, que he decidit repartir-ho en varis articles espaiats, que faran menció d’alguns llocs que coneixia. Segur que heu sentit a parlar de Palmira. Ho han tocat. Aviat celebrarem Sant Simeó:  el seu temple ha fregat enrunar-se encara més. Dura Europos, també. I sobretot Damasc.  No mencionarem tots els del informe, però sí que trobem tot de béns de l’herència humana protegits per la UNESCO, tocats per la ignorància i la ira de l’home.

Segueix a Tint social