CREACIÓ-DESTRUCCIÓ D’OBRA

Rosselló a trossos

Fotos: Pep Escoda
Tres de les quatre  teles del “Crist Gitano”, pintades per J.M. Rosselló a Roma, el 1984, 
per un espectacle de Salvador Távora. Les quatre teles i unes altres obres grans de l’artista seran les “víctimes” d’aquesta
particular exposició participativa. 
Tarragona/ Centelles. La setmana passada vam retornar les últimes obres que quedaven de la Col·lectiva. Era qüestió d’enviar un paquet i la cosa es va anar demorant. Finalment va ser el mateix artista, Josep Maria Rosselló, qui va demanar que “despertés” perquè  esta tramant algun projecte i vol concentrar obra seva dispersa. L’endemà ja tenia les obres a Tarragona, on viu i treballa. Fruit d’aquest contacte llampec em va explicar el seu projecte més immediat.
Les telefonades amb en Josep Maria sempre han tingut un desenvolupament llarg, ja que sovintegen les operacions  amb un component performatiu, i no és cosa que s’expliqui  en quatre paraules. Justament demà, té la intensió d’inaugurar una exposició al Tinglado tarragoní, amb grans teles, pintades fa trenta anys, per un espectacle fet amb  col·laboració amb Salvador Távora.  Rosselló va pintar una  sèrie de grans teles, en directa, paral·lelament a l’espectacle. Hi ha quatre teles generades per quatre representacions. Fa uns anys va poder recuperar les teles, que han passat algun temps oblidades. Una ja descansa al Museu d’Art de Tarragona. D’altres les guarda enrotllades i diu que estan molt malament. Ho ha documentat tot fotogràficament. El fet és que es tracta d’unes peces importants, dintre el seu treball i la seva carrera lligada amb altres arts i col·laboracions.
La intenció de Rosselló és que de forma col·lectiva, els visitants de l’exposició, facin a trossos les teles, guardar-les en una urna i deixar que altres artistes pintin a l’espai blanc que s’anirà deixant al descobert. Vol destruir, esborrar. Treures del damunt aquelles teles i donar-els-hi una nova vida. Per reforçar l’acte, la inauguració de demà i la intervenció que comportarà s’ha associat  a la voluntat de defensar la llibertat d’expressió en vistes de la censura que recentment ha agredit mitjans europeus. Sigui això o allò, el fet és que Rosselló deixa a mans d’altres, peces que haurien de guardar-se d’alguna manera, ja que podrien ser com els seus “guernicas”particulars. El tema original ja era prou vàlid i estilísticament potent.


Raons

Amb la mateixa familiaritat amb la que em va comunicar aquest projecte, també li he demanat el perquè de l’operació i si no sent pena per la “destrucció” d’aquestes obres. Rosselló, em va respondre, que de fet sí. Fa pena. Però diu que no vol acceptar guardar més anys, unes obres “que ja van ser concebudes per no ser permanents i que a més l’hi van pagar”. O sigui que és com si guardés unes obres, que tot i sent ell l’autor, no n’és el propietari. En l’escrit que he afegit al final del post, veureu que també diu que estan una mica mal conservades, per efecte del tipus de procés, sense fer gaire atenció a la conservació futura. De les teles que n’hi ha se’n salva una i recorda que totes les altres estan fotografiades i es recordaran.
En el fons m’agradaria pensar que potser el que vol, realment, sigui denunciar la falta d’atenció museística o privada per la seva obra. L’artista porta ja molts anys de batalla. És un artista destacat. Amb una obra molt personal i un tarannà molt reivindicatiu i participatiu.  Treballa molt. Ha fet moltes coses culturals. Ha firmat inclús llibres, com un estudi dedicat als grans tapissos de Miró. Però potser el nivell d’atenció cultural, sobretot d’ara, no sigui  tant receptiu quan es tracta de propostes d’art. Potser els joves que retallin i pintin sobre les seves teles  hi tindran algu a dir o ensenyar-li. No sentiran cap remordiment aquests xavals, alhora d’atacar la vella i històrica tela? O s’ho passaran pipa “destrossant” obra “vella”.
Un altre tema que l’operació de Rosselló planteja, que no és la primera vegada que trobo i que potser valdria la pena prestar atenció, és sobre que s’ha de fer amb l’herència artística que deixen els artistes, en el seus tallers, un cop abandonen l’etapa terrenal: destrucció? dipòsit a museus? Més museus i fundacions personals?   D’artistes, per sort, n’hi ha molts.
Demà l’exposició “Creació-destrucció”, s’inaugura al port, al Tinglado 1 de Tarragona i tot el procés durarà onze dies.

Text de l’artista:

“CREACIÓ- DESTRUCCIÓ / TEORIA D’UN PROCÉS”.   UN PROJECTE – ESPECTACLE, DE JOSEP MARIA ROSSELLÓ PER AL TINGLADO 1 DEL MOLL DE COSTA DEL PORT DE TARRAGONA. AMB LA COL·LABORACIÓ DEL CENTRE D’ART . INAUGURACIÓ EL 22 DE GENER DEL  2015.
 A la Antiga Audiència de Tarragona, emparat en el Teler de Llum, el director de cinema Juan Barrero, en el col·loqui posterior a la presentació del seu film “La jungla interior”, va comentar de quina manera, a les selves tropicals, s’accelera el procés creació – destrucció. La exuberant potència vital d’aquestes colossals reserves naturals, provoca la mort i la descomposició de les especies vegetals amb la mateixa intensitat amb la que genera la vida.
L’any 1984, a Roma, dins el marc del “Festivale della Pasqua” dirigit per Maurizio Scaparro, vaig participar en un espectacle creat per a la ocasió,organitzat pel Ministeri de Cultura, que es va representar al Teare Quirino, amb Enrique Morente, Manolo Sanlucar, el Ballet Nacional de Madrid, i La Cuadra de Sevilla: ”La Pascua popular flamenca”, dirigit per Salvador Távora, a partir d’una idea de José Monleón.
La meva intervenció va ser una pintura en directe. La primera que vaig fer, i probablement, la primera també en el món del teatre. Com que hi va haver quatre representacions, l’espectacle va generar quatre teles de 7’50 X 2’50 metres. Posteriorment van ser traslladades al meu taller de Madrid, i després a un magatzem. Per diverses raons no es van poder recuperar fins al cap de vint anys.
Aquestes teles no havien estat fotografiades, i la documentació gràfica del projecte era molt precària. Per tant, un cop recuperades i restaurades al meu taller de Tarragona, es van exposar l’any 2005, d’una en una, ara farà deu anys, al Tinglado 1 del Moll de Costa, per a poder-les documentar. El fet de decidir obrir les portes al públic, va generar un projecte paral·lel, “Cadavre & Grafit”, que va aplegar tota una generació d’artistes joves, així com la participació d’altres grups de diverses disciplines artístiques. Tot plegat va ser documentat pel fotògraf Pep Escoda, i al cap d’un any es va presentar en exposició al Museu d’art Modern de la Diputació de Tarragona, amb el títol “La memòria de l’efímer”.
Ara, proposo destruir tres de les quatre teles, i respectar la primera que curiosament és la que està mes ben conservada, i actualment està dipositada al MAMT. Es sumaran a la destrucció dues teles més, de dimensions considerables, realitzades per a “ El Arte en la calle”, un projecte de l’any 1986-87, a Madrid, amb el crític d’art Santiago Amón.
Aquestes cinc teles estan sense bastidor, i es guarden enrotllades en tubs, son teles de cotó amb una imprimació molt lleugera, que varen ser realitzades amb pintura acrílica industrial, i per més que se’n vulgui tindre cura, tard o d’hora estan condemnades. Ja és un miracle que s’hagin conservat fins ara,  tenint en conta les circumstancies i l’estat en que es trobaven quan es  varen recuperar. A més, van ser realitzades per a acomplir una funció, crear espectacle, no per permaneixer en el temps.
Per primera i única vegada aquestes obres s’exposaran totes juntes, i en el transcurs d’ onze dies, es durà a terme el projecte “Creació – destrucció / teoria d’un procés”, en presencia de la escultura “Venus de Saint Phalle”, també nomenada Venus Mediterrània, un treball realitzat l’any 2004 en col·laboració amb els amics i artistes Rafael Bartolozzi i Josep Royo, que properament s’instal·larà al Pòsit de Pescadors, per que és una obra generadora de vida, com ho eren les arcaiques venus de la fertilitat.
 Passat el  primer dia dedicat a la inauguració – exposició, començarà el lent procés de destrucció al que estan convidats artistes i crítics d’art, historiadors i estudiants, que aniran retallant amb tisores, d’una en una les diverses teles, més que un procés de destrucció, convindria dir de mutació. Les tres teles del “Crist de la resurrecció”, un cop retallades, es guardaran en contenidors- urna, de manera que no perdin el seu valor de mercat. Les dues de “El Arte en la calle” un cop convertides en petits retalls, dels que en triaré alguns per a realitzar dos llibres d’artista,  la resta, serà pel  públic visitant que podrà triar i emportar-se-les, sempre que contribueixin

econòmicament a la retribució de la segona part d’aquest projecte, que s’obra a les properes generacions. Així que es vaguin despenjant les teles, un equip d’artistes seleccionats pel Centre d’Art , dirigit per Jordi Abelló, crearan la seva obra sobre el mur en blanc, un treball que anirà creixent, així que decreixin les obres exposades. Es així com es farà palés un encadenat rabiosament vital “Creació- Destrucció -Creació”. Jo, llegiré diàriament el text de presentació del projecte, ara ja, projecte espectacle. Al final, sobre les blanques parets de la gran sala, restarà exposada una sola tela, la primera “ El Crist de la resurrecció” o “Cristo gitano”, la resta dels murs coberts amb la obra generada pels artistes de nova fornada, a l’altra banda, sobre un sol peu, “La venus de Saint – Phalle”, i al bell mig de la sala, tres contenidors atresorant les obres, que per voluntat de l’artista hauran mudat de forma.

FESTA DELS TONIS

Sant Antoni per Sant Francesc de Sales

Ramon Xuriach / Aleix Art
Imatges dels Tonis de l’any passat. Enguany es fan el dia 24
Centelles. Avui és 20 de gener, Sant Sebastià. Sant Antoni Abad va ser dissabte passat. Però aquí Centelles, el que és la “cercavila” d’animals domèstics, carros i carruatges ben carregats, la fem el dissabte vinent, 24, que serà Sant Francesc de Sales. Dissabte ja hi va haver alguna banderola vermella penjada en alguna botiga i també hi havia cerimònia a la capella. Però tot la resta, es reserva per d’aquí a 4 dies. Això va com va: el grup que organitza els carros “històrics” i els tres toms, en el cas del nostre poble, té més demanda que oferta. Tot i ser uns quants, són pocs. I més s’estimen repartir les celebracions durant un temps, que deslluir cada trobada per l’absència d’efectius. En aquest cas “més és millor”. Dissabte era justament dissabte del patró i li va tocar el torn a algú altre més privilegiat, com Taradell  on la festa en sí té el mateix rang patrimonial que la nostra Festa del Pi. El cas és que molts dels carros que eren allà, vindran aquí i que una bona part d’aquests depenen del lideratge d’una organització que ha de prendre grans decisions en temps difícils. En el cas de Centelles qui “tira del carro” en l’organització dels Tonis és la família Tañà, es a dir, els de Can Buenus.  Participen amb carros propis en les trobades d’aquí i d’allà, i a més tenen un garatge de carros “antics” que guarden per d’altres. Quan hi ha Sant Antoni hi ha molt moviment per allà. Precisament vaig anar a veure el patriarca dels Tañà, en Jaume, per averiguar el perquè d’aquesta prolongació de la festa. Hi ha llocs com a Prats de Lluçanès, si mal no recordo, que celebraran els Tres Toms el juny!

Aleix Art
Jaume Tañà
En Jaume em va explicar aquestes raons i també vam parlar dels motius pel que la festa els mou tant. Per en Buenus és una cosa purament nostàlgica: ell havia vist aquells carros funcionar fa uns trenta o quaranta anys endarrera. I ja de jove li feia gràcia el fet de posar-se a manar aquests carros tirats per quatre o més bèsties o cavalls. El fet aquest, la complexitat que comporta li genera adrenalina. La Festa de Sant Antoni és una celebració que li toca per zona, proximitat amb l’ofici i també podem dir per “hobby”.  Sap i ens explica que la festa fa molts anys que es celebra. Des d’abans de la Guerra Civil. Que després els tractors varen desplaçar  i arruïnar molts carruatges i la festa es va modificar. La seva tasca i la dels seus companys, ha estat en bona mesura reintroduir les eines d’abans, per donar més autenticitat a la festa. De fet, ja fa temps que en la cercavila i en la benedicció a la plaça no hi veiem tractors. Va ser cosa d’uns anys.
Aquesta revisió de la Festa de Sant Antoni es topa amb el problema d’altres mogudes  culturals: no hi ha un relleu generacional clar. Qui sabrà, d’aquí uns anys, portar un carro tirat per sis o vuit cavalls i frenar-lo?  (sembla que no es tracta només de cridar “so!!!”). I a nivell d’entitat també tenen problemes amb Hisenda. No perquè no vagin al dia. Sinó perquè les noves lleis els obliguen a aguantar una estructura de gestió més complexa, per una activitat que té un desenvolupament concret durant l’any.  A banda d’això moure i transportar tot el material té un cost important, qüestió a la que es destinen de fet, les cuotes dels socis. En Jaume es queixa en part, de que és com si els socis esperessin sempre un regal, quan el què estan fent és mantenir la celebració del conjunt de la Festa, en especial els Tonis. Esmorzars, dinar, ball, etc, són extres. Recompenses. A alleugerir aquestes qüestions també es destinen els beneficis del llibret que s’edita cada any, compost en bona  mesura d’anuncis de patrocinadors. Llàstima que no hi hagi un índex o algun tipus d’ordenació per augmentar l’utilitat d’aquest catàleg que bé podria servir de guia comercial centellenca.  Enguany hi ha afegit un petit glossari de termes dels oficis dels animals de tir.  

Més gallines que porcs

De moment per aquest dissabte 24, ens espera missa matinal a Sant Antoni. Esmorzar, la cercavila amb animals locals i carruatges històrics locals i de fora. Hi ha arrossada, ball, de tot.  El fet és que a més dels carros, en el passavolant, no hi faltaran altres equins individuals, i serà un bon dia perquè els veïns treguin els seus gossos i gats a “passejar”.  Mira’t fredament, sense l’àurea espiritual, Sant Antoni és ben bé com un acte d’acció de gràcies a la feina i companyia dels animals domèstics. Potser en el context dels temps que vindran, no estaria per demés reconsiderar la funció de la celebració.
Nosaltres, com a espècie més responsable del què passa al nostre planeta, bé  hem de poder mostrar el nostre agraïment i respecte als animals –a més d’un tracte just durant tot l’any-.  Les dades que tinc entre mans, demostren que a Centelles els animals domèstics, no compten pas poc: a l’Ajuntament tenen censats 316 gossos. El nombre de gats és enganyós: només en tenen censats 4. L’Institut d’Estadística de Catalunya maneja dades del 2009, per indicar que fa sis anys, al poble hi havia 704 animals bovins (en 8 explotacions),  1327 ovelles (en 6 explotacions), 61 cabres (5 explotacions), 2389 porcs (8 explotacions), 12.699 galls i pollastres (9 explotacions), 310 conilles mares (9 explotacions) i 27 cavall (10 explotacions).
Sospito que les dades de cavalls potser hauran augmentat amb l’aparició de les noves quadres, però em sembla indicatiu tot plegat per observar que, de fet Sant Antoni té encara molts caps a qui beneir. A mi m’agradaria comptar amb la seva intercessió, però el que és clar és que de la mateixa manera que conservem algunes tradicions i n’hem recuperat d’altres, la tecnologia associada amb els animals, els vells oficis i el respecte d’alguna manera s’haurien de protegir i llegar als nostres néts. Ara els de Sant Antoni de Centelles són uns 125 socis i no hi solen haver noves adhesions. Més aviat, baixes.

L’origen de la Festa del Pi

Per cert: el nostre historiador de  l’art, Miquel Mirambell ha publicat un estudi a la revista d’investigació Ausa, del Patronat d’Estudis Osonencs, on intenta establir l’origen de la Festa del Pi. Ell ho vincula amb la revolta dels Barretines, la construcció d’una nova església gran, tradicions del passat com les enramades i el permís de Felip V de concedir el dret d’armes als centellencs. Efectivament el text tant explica l’origen de la festa com intenta treure la pols a la vinculació de Centelles amb el bàndol borbònic, durant la Guerra de Successió, qüestió que més d’un segurament deu provocar picor.  En tot cas us copio l’enllaç perquè vosaltres mateixos llegiu i arribeu a les vostres conclusions. La meva és que algu ens hauria d’explicar encara millor  la revolta dels  Barretines.     

A la capella de Jesús hi ha ara una exposició  d’un Col·lectiu d’artistes procedents del barri de Sants de Barcelona. Hi ha alguna aquarel·la interessant. Però el conjunt passarà sense pena ni glòria, tot i que el tipus d’instal·lació,  amb cordes i pinces, aviat el tornareu a veure en alguna exposició a la mateixa capella.  Pura casualitat.

TINT SOCIAL: LES ALTRES VÍCTIMES (I)

Alep

Font  documental i imatges: United Nations Institute for Training and Research (UNITAR)

UNITAR
Imatges de la mesquita dels Omeies d’Alep,
abans i desprès dels atacs bèl·lics.
Centelles. Dijous tenia ja algunes pàgines de l’informe que l’institut de l’ONU,  UNITAR, va presentar el passat 22 de desembre, per avaluar els danys al patrimoni històric de Síria. Des de fa dos o tres anys, aquella zona està en guerra i a més a més d’imperdonables víctimes humanes, tant civils com combatents,  el sòl sirià, terreny d’història remota, ha estat receptor dels conseqüents impactes i maniobres militars . Tindreu en ment les imatges de la tele ensenyant ciutats enrunades com la d’Homs i altres llocs. Els desperfectes també han ocasionat importants danys i han arribat a destruir béns arquitectònics de gran valor històric i artístic i conseqüentment el seu interior, amb el què hi pogués haver.

Volia fer el meu informe del informe. Havia començat a picar, però l’escrit anava per ser tant extens, que he decidit repartir-ho en varis articles espaiats, que faran menció d’alguns llocs que coneixia. Segur que heu sentit a parlar de Palmira. Ho han tocat. Aviat celebrarem Sant Simeó:  el seu temple ha fregat enrunar-se encara més. Dura Europos, també. I sobretot Damasc.  No mencionarem tots els del informe, però sí que trobem tot de béns de l’herència humana protegits per la UNESCO, tocats per la ignorància i la ira de l’home.

Segueix a Tint social

REVISIÓ HISTÒRICA:

Casagemas, l’obra del mite

Visitem l’exposició amb la que el MNAC uneix l’obra amb el nom de l’artista Carles Casagemas, company dels Quatre Gats i de Picasso, 
que morí per amor a París, als vint anys

BARCELONA/CENTELLES. Carles Casagemas (Barcelona, 1880-París, 1901), protagonista d’un desengany amorós, es suïcidà a París, quan encara no s’havia fet un nom i la seva “sort” artística quedà lligada i barrejada entre els noms de l’època i la història d’altres camins. El seu nom ha anat sovint lligat al de Picasso, ja que eren bons amics i junts van anar per primer cop a París. Diuen que la mort d’un provocà pintura nova a l’altre. La visita que vam fer dissabte al Museu Nacional d’art de Catalunya va servir per veure de primera mà uns quants exemplars d’obra feta per un artista de casa, que per aquestes circumstàncies biogràfiques ha restat bastant desconegut.
MNAC
“Casa de cites”, dibuix de pastels de 
Casagemas molt 
proper als que fa Picasso al mateix temps 
i potser de costat. En la dona del vestit
vermell del primer terme s’intueix 
la silueta de l’esquena  per sota la
“túnica”. Curiosament les senyoretes 
representades porten mocadors 
vistosos al coll. Les prostitutes del XIX, 
anaven així o és una imatge
arquetípica d’un tipus de dona? 
El dibuix està datat del voltant del 1900 i 
forma part del fons del museu. 
Entre els col·legues que visitàvem l’exposició teníem una pregunta d’examen per respondre a la sortida: Casagemas, era un bon artista o déu el seu nom al record i a l’enyor dels seus companys? Podria haver estat una estrella com Picasso o com Nonell? O anava per ser un artista més del grup?  
L’exposició del MNAC, instal·lada a la sala petita, fa un recorregut basat en el seu curs biogràfic artístic: primeres pintures, primers treballs en relació a l’ambient bohemi barceloní, primera estada a París; I desenllaç: Màlaga i París.  La producció recollida al MNAC va del 1896 al 1901, que es correspon amb els primeres passos formatius i els últims cròquis. Hi ha pintura i sobretot dibuix. 
Les teles són olis i entre si mostren una diferència important en concepte d’estil, tot i haver estat pintades en pocs anys de diferència. No puc dir si són totes les pintures que té, però sí que s’entén que estava sota la influència de diferents mestres. No se sap on es va formar, però n’hi va haver. Els canvis es noten amb les primeres teles exposades. La primera “Marina” és molt acadèmica i polida de pinzellada. En canvi en la segona tela, amb la vista del mercat, la pinzellada és purament impressionista, amb taques visibles, separades i escampades, que descriuen l’ambient urbà amb “colors personals”.
 Aquí el comissari posa la tela de Casagemas amb relació amb la pintura de Joaquim  Mir, “La catedral dels pobres”, per estil i tema. Però, des de la meva humil opinió,  diria que Casagemas va una mica més enllà. Ja que la “deconstrucció”  de les taques, que és casi el veritable tema de l’obra de Casagemas, és bastant més controlat en Mir. Casagemas, en aquesta tela, casi frega el puntillisme. I aquí, penso que Casagemas, tenia tres opcions que no passen per en Mir on a més el tema és com una denúncia.  Això és o que tira de la seva inventiva, o ha vist directament alguna obra d’algun impressionista francès (qui sap: Monet, Pissarro, Renoir,  Signac. D’aquesta línia), o bé tenia al costat altres pintors que van en aquella direcció, com Regoyos (a la sala de modern del MNAC tenen obres d’aquest estil d’aquells anys). Nonell també pintarà en aquesta direcció, a cop de pinzellades, però crec  que parlem d’obres més tardanes. Però com que sí que es poden relacionar els temes de “marginats” d’un amb els de l’altre, penso que potser ho podien parlar i podien compartir aquests procediments pictòrics. Signac és l’artista  francés, parisí, que el 1899 publicà un manifest teòrico-pictòric, titulat “D’Eugène Delacroix al neoimpresionisme”.
MNAC
Un altre dibuix de técnica similar, però molt més dramàtic d’estil,
molt a la manera de la sèrie parisina, dedicada a la  Germaine.
El dibuix forma part de la col·lecció de Felip Massot.
Val la pena haver-nos entretingut en aquesta pintura, no perquè no n’abunden gaires més, sinó perquè sembla bastant indicativa  i propera al tipus de dibuix que Casagemas desenvoluparà fins a la seva mort. Inspirat per l’ambient dels Quatre Gats, això d’esbossar de forma energètica i com a cop d’ull li va bé. Aquí sí que es veu com es transmeten els  tipus de retrats de Casas. Imagino –i sino és així m’ho dieu- que Casas va fer els seus retrats d’amics i col·legues i després als Quatre Gats hi va haver una felera per copiar i imitar al patriarca: Opisso, Gozé, Nonell, Picasso, Casagemas, Utrillo, etc. Cadascú va fer la seva reversió del dibuix de gent amb carbonet, de traç fort.
L’exposició ens remarca que per la relació amb Nonell, Casagemas porta el seu estil a passejar per temes de gent “humil”, no se si valdria el terme “miserables”. El cas és que en aquest apartat, abunden molt els dibuixos, hi ha diferents temes i també diferents usos. En quan al dibuix de dones, em sembla curiós que sense motiu concret, tant pot ser en un bordell o inclús a la primera tela de París, sempre van vestides amb faldilles i vestit fosc i mocador gran i de color al coll, com si hi haguessin “manolas” per tot arreu. De fet és el mateix tipus de dona que representa Nonell. Com si fossin prototips. En resum: Casagemas dibuixa, cerca el  color, prova mètodes, com el de dibuixar sobre els “papers fregits” o aplicar tinta polvoritzada. Fins a París.
Fins ara els exemples exposats, ens demostren que Casagemas pencava i anava assumint l’estil i les maneres dels artistes que aleshores es tenien per moderns. Però fins aquí i fins l’anada a París, que representen vint anys de vida i molts menys de carrera artística, no hi ha cap obra que es pugui considerar “hit parade” d’etapa. No vol dir això que hi manqui gràcia, estil  o perícia en els treballs. Però, per exemple, si ho comparem amb el seu amic Picasso, aquest en el que també era la seva etapa de formació (Picasso era un any més jove), ja havia deixat anar alguna perla, alguna peça més important que les altres, com potser “Ciència i caritat” (1897).  Nonell era set anys més gran que Casagemas, però dibuixos seus del 1898 o el 1899, com “Sacristà repartint  almoina”, “Castanyera” o “Esperant la sopa” tenen un quart de volta més, un puch que les fa distintes a la resta. El 1899, Nonell té 26 anys, Casagemas, 19. Picasso, 18.             
Canvi de lloc  
París havia de representar molt aleshores.  No se si la imatge que en tenim ara de ciutat cosmopolita és molt diferent o és una ombra. Casagemas va amb Picasso, tots dos junts cap a París, a la tardor del 1900. A la sala del MNAC hi ha dues pintures d’entorns urbans. Una clarament la fa a Montmatre. Però si no és per l’esforç a capturar la llum i les tonalitats grisoses i apagades, no diríem que la ciutat li causi una gran sensació. És en els dibuixos on hi ha més matèria. I és en una sèrie de dibuixos  concrets on crec que podem dir que se’ns revela l’ànima artística de Casagemas: tots els croquis dedicats a la Germaine són una reacció personal a la impressió que rep l’artista. Als textos de la sala diuen que Casagemas era misogin. Però –i potser interpreto massa-, n’hi ha  prou en suposar el canvi de xips entre les gents d’una ciutat i la de l’altra, com per preveure que a París s’hi podien trobar senyores i senyoretes amb mentalitat nova o trencadora. El cas és que aquesta noieta, Germaine, provoca un trasbals emocional al Carles i aquest la comença a dibuixar impulsivament. Dibuixos de taberna o en altres ambients potser imaginats. El cas és que en aquests dibuixos motivats per un impuls interior –no li cal el consell de Nonell per trobar aquest tema-, trobem un Casagemas més contundent i més engrescat: apreta més el carbó, esbossa línies més expressives. Els colors es dramatitzen. Les cares són melancòliques. Potser Casagemas està al cas d’altres obres, que com a rerafons detectem en el seus nous recursos: gravats de Fortuny, Daumier i d’altres que  l’hi impulsen a jugar més amb els clar-obscurs. Es tracta d’una sèrie de dibuixos on Casagemas creix i sintetiza les coses que havia provat abans i deixa anar la seva formació, la seva inventiva i també els seus sentiments, “per necessitat”.  Serà un estat que segur hauria pogut perllongar-se, ja que formava part ja del  seu adn.
Però no sabrà controlar els sentiments: pica-baralles amb Picasso i malentesos amb la Germaine, acabaran per disparar-se una arma. Si no ho hagués fet, potser les obres haurien anat per un altre cantó, però potser sí que ja havia trobat un estil propi que podia anar continuant amb naturalitat.  Si voleu, és possible establir llaços encara amb altres artistes. Però no era sincer? No fa el que li surt de l’ànima? I per altra banda, qui dels seus col·legues no va tardar una mica més a trobar, a més d’un estil propi, l’originalitat? Estil propi i originalitat, no són sinònims.  Una cosa pot acompanyar l’altra. Per tant responent a la pregunta d’examen que indicàvem al principi: Casagemas era un artista bo, però no excepcional.  Potser de retorn a París hauria digerit i assumit canvis per generar obres més referencials. Mentrestant, tot el que va fer, em sembla, bo, sincer i connectat amb el seu temps. Però el seu talent estava verd.
Des del tret, el nom de Casagemas  va estar a punt de caure a l’anonimat. Però formava part d’un cercle d’amics i d’una colònia d’artistes catalans, que van anar a París i ja es van cuidar de recordar-nos el seu nom, encara que fos en les seves memòries (a part de Picasso, també en parla E.C. Ricart, anys més tard). Ara el MNAC ens permet readjuntar nom i obres i gaudir d’aquella història interrompuda. L’exposició hi serà fins el 22 de febrer. Hi ha un catàleg monogràfic. I a la sala d’art modern també hi ha un raconet amb obres del Casagemas.