FINESTRES DEL TRABUC

De cues de drac 
a simfonies del cos humà

Carla Arenas exposa, per fi, 
tres estampes de la sèrie “Geometries de l’ésser”, a Centelles

Aleix Art
Geometria  de  tons blaus, tal i com es pot veure a les Finestres d’El Trabuc. 
Les tres estampes exposades no són una
tria atzarosa de l’artista, sino que  formen  un tríptic relacionat per 
la  forma i la tria dels tons dominants, a qui 
l’artista  hi dóna  una raó socio-política.

Centelles. La pesca d’aquest fitxatge estrella del gravat, va començar l’any passat, quan s’iniciava la programació intensiva de les exposicions per a les Finestres d’El Trabuc. Va ser veure les estampes de la Carla Arenas i saber que calia que passés per les Finestres.  Compromisos previs van fer-nos armar de paciència per esperar el nostre torn. Des del dissabte passat ja podem veure una mostra, una punta del iceberg, del treball d’aquesta gravadora.
Carla Arenas
L’artista  buidant, en aquest cas una xilografia, A
El Trabuc s’exposen  linòleums, però segueixen
la mateixa idea formal.
Coneixia a la Carla com a dibuixant urbana. Va ser companya de curs  en el taller de Sant Lluc, en temps del binomi Sagar/Swasky. També ja em va explicar que era gravadora i va ser ella que em va parlar d’una botiga especialitzada en aquesta disciplina. També he descobert que és una artista barcelonina, amb arrels a Madrid i a Mallorca. Ara ja sé millor, que es tracta d’una apassionada del gravat; Que ho pot practicar intensivament en un taller propi, compartit amb altres artistes, a la zona del Poblesec i també com a docent a l’escola de Llotja. És ni menys ni menys que docent del “Conservatori de les Arts del Llibre”. 
Efectivament tant fa gravat de la majoria de tècniques, com tasques de  l’art del llibre. Però a la secció Salonet del blog va saltar-hi per uns gravats en relleu, espectaculars, que hem procurat  poder exposar a Centelles. Els vam veure primer, via internet, publicats  com a resultat d’exercici didàctic d’un curs que ella impartia. Carla practica amb la mateixa amabilitat, tant el linòleum com la xilografia. A les Finestres d’El Trabuc  hi podem veure linos. Exactament utilitza dues matrius,  amb dos colors entintats en cada una. Utilitza tinta grassa.  La superposició d’una planxa i altre, crea nous convidats tonals: el blanc del paper i els  colors mixtos, resultat de la sobreposició de les dues tintes. No hi ha res més. Les planxes estan estampades a sang, sobre papers  de qualitat.
A.A.
El tríptic centellenc abans  d’instal·lar-se a les Finestres.
Els gravats presentats a les Finestres han estat tirats expressament i en colors són diferents dels que vam mostrar inicialment al Salonet. Però la idea és la mateixa. Primer ho vaig entendre com un estudi de geometria i em fa recordar encara a les cues dels dracs. Per a ella és  el resultat d’abstraure la forma geomètrica de l’anatomia humana. Estem d’acord en que hi ha la idea de cos, moviment i sobretot ritme: Carla juga a compaginar les subestructures geometriques, tirangulars i les sèries de figures lineals, creant un simfonia sensible, de sons ètnics, paisatges fantàstics. Són obres aparentment simples, però que aporten poètica a mesura que es van deixant contemplar. La senzillesa i encert s’aconsegueix després d’un treball pacient de buidar les planxes i estudiar la seva bona combinació. Com la partitura d’una cançó.
L’exposició s’estarà a les Finestres d’El Trabuc fins el 20 de desembre. El dia 13, el dissabte anterior, la Carla serà al café centellenc per parlar del seu treball i poder conversar amb nosaltres i altres interessats en l’art i el gravat. Complementant aquesta  exposició, la Carla, ens ha deixat uns textos que parlen del seu treball i d’ella mateixa.
Textos de l’artista:
Geometries del ésser
                Aquest treball sorgeix de la necessitat de conèixer la construcció del nostre interior.  Analitzar les formes i geometries de les que estem composats; ossos, muscles, elements de natura molt diversa que s’articulen creant enllaços d’una complexitat desorbitant.
                Les referències d’aquest projecte inacabat venen donades pels primers estudis del cos humà portats a terme a l’edat mitjana per Andés Vesalio, Leonardo da Vinci al Renaixement fins la radiologia    actual.
                A partir d’aquestes formes construeixo noves estructures sense cap intencionalitat de ser fidel a la realitat, fent ús de l’abstracció i la geometrització de les formes, buscant composicions i enquadraments que generin dinamisme a partir de la repetició, de la continuïtat dels elements en l’espai.
La Tècnica
                La tècnica emprada és el gravat en relleu en planxa de linogravat (linóleo) o xilografia (sobre fusta). Cada imatge està descomposada i gravada en dos matrius. La imatge resultant és la sobreimpressió d’aquestes dos matrius sobre una paper, cadascuna amb la seva tinta determinada 
Carla Arenas Cano
                És llicenciada en Belles Arts en l’especialitat de Gravat i Estampació.
Gravadora apassionada pel material imprès, investiga les possibilitats més enllà de l’estampa i experimenta amb nous formats i materials. Principalment desenvolupa el seu treball en art gràfic vinculant-lo en ocasions amb el llibre i la tipografia tradicional.
Viu a Barcelona on compagina la seva tasca de docent a l’Escola Superior d’Arts i Disseny Llotja al departament de Gravat impartint assignatures relacionades amb la impressió i el llibre d’artista.

FRANCESC ABAD, EXPO A RIPOLLET

Restes fòssils del nostre temps

Aleix Art

L’artista i les nòmines de la seva vida laboral, obra de Francesc Abad, que es presenta a l’exposició de Ripollet
Ripollet/ Centelles. Ahir al matí abans d’anar al curset de dibuix urbà a Palau-Solità, em vaig acostar al Centre Cultural de Ripollet.  A les 10 del matí obrien ja i això em va anar de conya per poder veure l’exposició “Estratègia de la precarietat” amb obra de Francesc Abad. Segurament la mostra voldrà més d’una visita i article. Comissariada per Miquel Bardagil i Magdala Perpinyà, es tracta d’un repàs a l’obra d’aquest artista català conceptual, produïda per l’ACVic, que itinerarà per varies seus (també a Terrassa i Vilafranca, durant els propers mesos).  Per això disposem d’un temps ampli per anar-la coneixent.
Però no sé perquè al text de l’exposició parlen del repàs d’obra, com d’epíleg de l’artista. És cert que enguany ha fet 70 anys, però no em sembla pas que vagi per jubilar-se! Més aviat, el material que presenta sembla cuinat per fer un llarg recorregut. La mostra no és molt gran, però és complexa. A mi em sembla complexa. Perquè s’embolica de moltes idees tant del propi artista com extretres de la filosofia contemporània. És d’aquestes exposicions, que per entrar a fons, caldria conèixer algunes de les teories subjacents. Segurament Abad és molt versat en aquests temes i li serveixen de coixí intel·lectual per interpretar les seves pròpies preocupacions. Però un servidor no està al dia i no podrà traduir-ho. A més el text que acompanya la mostra, al meu entendre és una mica ferregós i no acaba d’explicar res. Com a experiència artística matinal, pot resultar, un pel crua o  freda. Però mai deixeu que els prejudicis inicials i les barreres limitin la lliure mirada, la intuició i la imaginació. Amb un parell de minuts en vaig tenir prou per trobar una sintonia artística, més enllà de la cortina feixuga de les teories i els discursos dels entesos.  
El pensament, les idees i troballes de l’artista, com a 
estrats sedimentaris. 
Abans d’escriure volia definir l’exposició com les restes d’un naufragi. Però hi ha una peça  petita a l’exposició que és com un tall a les capes de diferents sediments de roques, d’un tros de terreny. Una reliquia d’on l’artista en destaca diferents “troballes” conceptuals i materials. Com un jaciment arqueològic. Per això em sembla més correcte parlar de l’exposició, com d’un conjunt de restes fòssils amb les que s’intenta explicar el treball d’un artista i també el seu context social i filosòfic. Aquí hi ha una idea clara i clau, em  sembla: Abad és un artista político-social i conceptual. I concretament, pel qué sembla posa la seva obra en diàleg amb les tesis de Walter Benjamin i d’Ernst Bloch.
M’agradaria fer un segon article per parlar amb més propietat del què signifiquen aquestes bases teòriques o que aporten a l’obra. Per això espero poder parlar amb algun dels comissaris i si cal, revisar les fonts escrites per aquests pensadors. Això val la pena perquè resulta que les preocupacions d’Abad, expressades amb les seves propostes, és la realitat nostra quotidiana. Intento descriu-los-la: la relació del individu amb el context polític i econòmic. L’ésser davant el monstre dels grans mercats i les polítiques neoliberals.
L’exposició no presenta obres acabades, sino peces que les documenten –fotos, records, vídeos, etc-, i altres que formen part del procés de treball, com aquest conjunt de retalls i imatges que formen els Diaris del Pensar, presentades com si fossin  idees sueltes i successives. Hi ha referències a l’obra d’un tortell i a una altra de la pela  de la taronja, com a metàfora del temps, però no acabo d’entendre el seu significat intrínsec. En un vídeo, el tortell, emplatat, va girant-lo una mà, i a cada volta una veu en off –i escrits en alemany-, afegeixen un  comentari o una idea.  Al final la mà el trosseja i se’l menja. Evidentment hi ha una relació entre el present i el passat, a mesura que el tortell gira, ja que l’acció transcórrer durant un temps determinat. Però no hi se veure les implicacions, ni si el sentit va per un  altre cantó.
En un altre muntatge, es passen fotografies de retrat dels filòsofs que serveixen de pares teòrics i l’artista o una veu en off en comenta aspectes biogràfics i psicològics.  En un altra  racó de la sala hi ha com un mapa mental o esquema, que traça un recorregut entre idees, filòsofs i obres. Però falta saber més coses per comprendre el significat. Son com peces d’un trencaclosques incomplet.

Per seure-s’hi

Mostra del Diari del Pensar, poblat de retalls de diari, 
postals d’exposicions, fulles de tardor, fotos, etc. 
Personalment, crec que l’exposició podria funcionar únicament, només amb l’obra que hi ha a la paret gran. Centenars de papers  blancs penjats, amb la impressió de la col·lecció vital de nomines de l’artista, que venen a mesurar l’existència de l’artista a partir del seu pas salarial per una escola d’art. Avui en dia molts artistes només poden ser-ho si tenen una feina que els permet sobreviure i els hi deixa un petit marge per poder-se tancar al seu taller. Només amb aquesta obra ja tindríem tema de conversa durant hores!. És simple, feta amb material verídic, testimoni del pas dels anys, la fluctuació dels honoraris, les taxes contributives i la pura realitat de la majoria d’artistes del nostre entorn que conec.

L’exposició es completa amb cinc entrevistes a diferents personatges, que necessiten d’un major temps de visita, per acabar d’arribar al final. També hi ha un vídeo on l’Abad s’explica, De moment m’he quedat amb l’aspecte formal, amb una patina dels materials que es presenten. Cal una segona o tercera oportunitat per endinsar-se en la filosofia pràctica del Francesc Abad.  El Centre Cultural de Ripollet és a la Rambla de Sant Jordi, 2-4. L’exposició hi serà fins l’11 de gener. 

FINESTRES

Del regne vegetal i animal

Gravats de petit format de la Marta Torres a les Finestres del Trabuc


Aleix Art
Els gravats que s’exposen a les Finestres els vam
descobrir per primera vegada durant la vista al taller
de la Marta a Barcelona
Centelles. Falta una setmana i mitja perquè finalitzi l’stage dels gravats de Marta Torres a les Finestres d’El Trabuc. Vam muntar l’exposició fa casi un mes. Us heu fixat amb l’amor pel detallisme que testimonien? I amb la línia pura que defineix els animals. Tota la petita mostra està dedicada al regne vegetal i a l’animal. Un tema que agrada molt a l’artista i que en el seus gravats i en aquest treball tracta d’aproximar-si amb una proposta gràfica que  recorda a l’aquarel·la o a les aiguades. Torres treballa habitualment els temes pertanyents al regne vegetal o animal.

Si encara no heu vist l’exposició us animo a passar per les Finestres. A dintre us reconfortarant amb un bon esmorzar, berenar o café de mig matí. 

Marta Torres ens descriu el seu treball amb aquestes paraules: 

“LA NATURALEZA Y SUS COLORES
Mis grabados intentan plasmar un instante de las formas de la naturaleza.
El mundo vegetal lo percibo como una danza de estructuras que se contraponen y se complementan con sus diferentes formas y colores. 
Cada planta te saluda con su impulso de vida que genera un movimiento singular en medio de los ritmos del Jardín.
La rana, el búho, el elefante, acompañan esta danza con sonidos y colores nuevos; en medio observo como lentamente el caracol sigue su camino tomando conciencia de cada milímetro que ha recorrido.
Es un mundo nuevo a cada instante!
De los peces me seduce su suavidad, su transparencia, su dulce deslizarse por el agua y la profunda belleza de ese mundo silencioso.”

LA DANSA DE LA HISTÒRIA

Catarsis

Aleix Art
Dues escenes del muntatge de la Cia de la Trobada. 
Centelles. El 9n ja ha passat. Centelles: Vots totals, 3596. 3271, Sí-Sí. 146, Sí-no. 25, Sí-blanc. 57, no. En blanc, 22. Altres, 75. Població total: 7282. Ens situem més o menys a la meitat de votants. Poc semblar el got mig plé o mig buit. A mi em sembla positiu. La jornada va ser molt bonica com a tal. Un servidor hi va anar a mig matí, però de camí ja em vaig trobar molts amics i veïns que en venien. I un cop allà la màgia de participar en un projecte col·lectiu en el que s’hi va treballant, amb tensió, amb no pocs neguits polítics, però amb serietat i esforç. Diumenge va ser el torn del poble de mostrar el seu paper. Un cop més, una passa important. A mi em va agradar també, perquè entrar al Institut, tornar-hi em genera bones vibracions. Tants records! A mi em tocava votar al gimnàs i allà també hi vaig trobar una bona colla d’amics d’ara i de sempre. Això, l’activitat en sí, el sentiment de  fer de ciutadà, participar de la voluntat de l’àgora política i trobar complicitat entre els companys, em va agradar.
Teatre
Si al matí teníem una cita amb el futur, a la tarda, la Trobada de Teatre Amateur, havia programat la darrera sessió del drama “Tempo”, que més aviat revisava el passat. L’obra anava a càrrec de la Companyia de la Trobada, muntada expressament per la cita del Casal Francesc Macià, sota la direcció de Jordi Arqués. 
L’obra planteja un flashback a la història espanyola des del 1931 fins el 1975. Amb especial esment a fets significatius d’aquests anys i de 1936,38,39 i 45. Tota l’acció succeeix en un bar i uns mateixos personatges passant pàgina a la història a través de la indumentària, els rols i els balls. Una ràdio i el personatge angelical interpretat per Laura Cruells serveix per pautar el pas del temps, oralment. Tota la resta de drama posa l’accent actoral en el moviment espaial, l’expressió facial i una narració. Però no hi ha paraula. Tot s’explica visualment i també sonorament, amb efectes sonors. Laura Marsal, vestida en tot el drama amb un vestit vermell, fa de figura perenne, que es manté igual en tots els actes i també acaba concentrant un petit micro-relat. El seu relat sobresurt perquè entre actes i actes, posa la nota coreogràfica a la història i també sofereix de manera especial, la cruesa de la vida i la crueltat dels homes. En aquest sentit m’agrada quan els directors fan que la Laura tingui com a parella amorosa en la història a Arnau Casanovas, que també ho és a la vida real, ja que això afegeix com comentari fictici a la seva història real. Les dificultats del drama escènic potser es poden correspondre amb les lluites dels dos actors per obrir-se camí professional en el teatre i la dansa.
La Laura Marsal hi ha un moment que balla, enfurismada –crec recordar que perquè- el seu amant no torna de la guerra. I regira les taules i s’enfila, encesa en la ira. Aquesta escena en especial em va  semblar sublim i almenys, en mi, va connectar amb el meu rebuig a les guerres i a la vida de carn de canó dels soldats. Crec que aquí vaig començar a entendre el significat de la paraula “catarsis”.
Aleix Art
“La dansa de la vida” és una pintura d’Eduard Munch,
pintada entre el 1925 i el 29. L’obra ja té una mirada
simbòlica sobre el tema i casualment manté una 
relació de color entre el vestit de la dama 
central i el de la Laura Marsal.
Així en definitiva, crec que parlem d’una obra molt ben feta i pensada, on es mesclen de manera molt sutil i interessant les històries personals dels diferents personatges i rols. Les meves objeccions són més aviat conceptuals: potser em va sobtar l’accent a la música hispànica i cert oblit de la tradició catalana paral·lela al mateix relat històric. Només s’arriba a posar la sardana de la Santa Espina. Els clients del bar s’ajunten en rotllana i prenen ritme però no arriben a ballar. Crec que haguessin pogut completar-ho. Després el repàs musical recórrer certs hits de la música castellana de la guerra, d’himnes i cançons. Sona el Cant dels Ocells, però trobo a faltar la Nova Cançó. I això potser passa perquè es salta del 1945 al 1975. En aquest sentit potser hauria quedat bé un episodi entremig, que parlés de la recuperació clandestina o de la censura. El relat teatral tampoc no va més enllà del 1975. En aquest sentit, i això potser ja és una crítica fora de test, trobo que tendim a recórrer molt al passat i que potser ja és hora que comencem a imaginar el futur.
El futur:
La setmana passada demanàvem al David Viñolas que estava preparant. La mateixa pregunta la vam fer a l’altra David, en Casals, que efectivament està preparant futures exposicions. Ens diu:
“Podríem dir que ara estic en un moment reflexiu, mentre enllesteixo uns encàrrecs i preparo peces de petit format per la temporada Nadalenca a diferents galeries. Reflexió de cap on vull enfocar el meu treball després dels grans canvis que vaig presentar a la meva última expo a KM7. Segurament donaré continuïtat a aquell treball, però introduint canvis temàtics, estic estudiant la possibilitat d’introduir figura humana al meu treball… però encara ho tinc molt verd.

Ho hauré de madurar aviat ja que tinc dues expos l’any vinent: a finals de març a la Sala Parés de Barcelona i a la primavera (dates a concretar) a El Carme de Vic”