EXPOSICIÓ REIVINDICATIVA

Ramon Calsina:corroborant un talent oblidat


Centre Cultural Terrassa
Cap al tard, oli del 1990. Calsina morí dos anys més tard.
Sempre fou fidel al seu estil i als seus temes.
Terrassa/ Centelles. Ahir al vespre,  el jefe em va permetre sortir abans de la feina. Eren les 7 quan posava direcció a Terrassa, mitja hora abans del temps previst. Cinquanta minuts de viatge. A la banda esquerra, la  C-17 plena de cotxes cap al interior. A la dreta ben neta, cap avall. A la C-58 una mica de cua a l’altura de Sabadell, d’aquestes que anuncien a la ràdio. Ja a Terrassa vaig saber apropar-me suficient amb cotxe fins a la seu Centre Cultural Terrassa. Allà hi fan fins el 5 de desembre una bona exposició de repàs de l’obra de Ramon Calsina (Barcelona, 1901-1992). Tenia una hora per davant. La sala tanca a les 9 del vespre. Només obren els laborables i dissabtes per la tarda, i això limitava molt la meva capacitat de veure una exposició sospitosament important (en festius i diumenges, també obren quan fan funcions de concerts o teatre). I sort que anava amb temps: la mostra és immensa. No recordo qui va  ser que em va parlar de Ramon Calsina i em va transmetre la passió per la singularitat d’aquell artista. En la nova organització de la col·lecció d’art modern del MNAC hi ha ja un conjunt de peces d’aquest artista. Però l’exposició de Terrassa l’explica molt millor.  
Dues sales grans complementades amb parets postisses i tot, és el que ocupa l’exposició dedicada a Ramon Calsina. Una mostra que com les poques que s’han fet sobre aquest artista, vol reivindicar-lo, per situar-lo a la galeria dels grans, d’una vegada. Sembla ser que mai s’ha acabat de digerir el seu treball i que a més ell tampoc si feia molt per popularitzar-lo. En l’exposició es ressalta l’especial estima que Calsina va tenir entre escriptors contemporanis. Especialment amb Joan Oliver, que el considerava la seva ànima germana en pintura
C.C.T.
“El mesquí”, dibuix a llapis Paris del 1930
El fons aportat per col·leccionistes, museus com el MNAC i  també la fundació que guarda la memòria de l’artista, inclou una extensa quantitat de dibuixos i pintures. Més llapis que olis. També litografies, cartells i treballs calcogràfics relacionats amb llibres d’art o edicions de bibliòfil. Hi ha un gravat de Calsina pertanyent a la col·lecció d’estampes de la Rosa Vera, comentat amb un text de Salvador Espriu. També es poden veure dibuixos pertanyents a il·lustracions del Quixot o d’altres textos d’autor com Poe o Dickens
Els dibuixos, sobre papers grans, estan generalment poblats per personatges. Són com retrats, però no ben bé d’individus concrets, sino que tendeix a dibuixar estereotips dels que l’artista n’extreu la seva humanitat i n’explica quelcom del seu rerafons. A vegades semblen més caricatures, a vegades són com escenes costumistes. Tota l’obra de Calsina està submergida en una humanitat immensa. Els personatges i els elements que en formen part expliquen coses per sobre de l’aparença i formen part d’un relat. Aquest relat, no se si hom el pot estirar lliurament, interpretant del que es veu, o caldria connectar-lo sempre, amb els poemes i escrits que ocasionalment acompanyen les peces. Però d’entrada, i només mirant, donen molt de sí per comentar-ho i especular significats. Hi ha símbols com el globus vermell que reapareixen o els nadons dibuixats amb pantalons que semblen bosses, les estrelles. Pintures i dibuixos sempre hi ha quelcom de màgia que porta el tema una mica per sobre de la realitat. Avel·lí Artís Gener va comparar la plàstica de Calsina, amb la literatura de Pere Calders. Si intentem resumir les obres en temes, podríem pensar amb la solitud, la pobresa,  els sentiments, la naturalesa humanitzada, la ironia de la vida, etc . Un crític negatiu de l’obra de Calsina parlava del seu llenguatge en clau  de “tema o estil anarquista”.  Calsina era nascut al Poblenou…
En l’obra de Calsina tant singular és el tema, com l’estil. Una manera de fer que l’artista, sembla que va definir aviat i va mantenir de forma bastant uniforma durant les sis o set dècades de carrera. Sembla que de forma voluntària i conscient, es va voler mantenir al marge de qualsevol tendència o moda i va voler se fidel a un concepte de treball basat en el control de la tècnica i dels resultats. Va mantenir l’estil en una evolució en horitzontal, aprofundint i anant més endintre del seu estil “personal” per aconseguir majors cotes expressives.
En els dibuixos destaca l’ús generalitzat del llapis amb el que creava volums i atmosferes a través de traçar trames i graduar la intensitat de la marca amb la duresa de la mina, per aconseguir diferents tons de gris i de negre. El color no és gaire freqüent. La trama és molt ordenada i tots els dibuixos  es mostren perfectament acabats, sense deixar llocs a descuits. Són obres fetes i acabades de dalt a baix.

Món personal

C.C,T/ MNAC
Interior de l’estudi, 1955. Quadre compart
per subscripció popular el 1957, aprofitant
l’impuls d’una altra exposició d’homenatge a 
Calsina. La peça fou lliurada al que aleshores
era el Museu d’Art de Catalunya, MAC
Calsina també va definir un tipus de figura humana característica i que es repeteix insistentment: rostres rodonets, trets fisonòmics lleugerament separats i esquematitzats. En funció del tema també introdueix rostres més esquemàtics o més expressius. Una mica amb la idea d’artistes com Dore o Hogarth tant rics i ràpids a l’hora de caricaturitzar personatges i facsions més o menys grotesques, així com crear situacions urbanes i socials. Mirant en prospectiva, l’obra de Calsina em fa recordar, al seu  torn, amb la del desaparegut il·lustrador de caire satíric Krahn. Segurament seria possible connectar l’obra de Calsina amb la dels artistes il·lustradors de tires satíriques  de l’època. Calsina recull una mica aquest sopa de “tipus graciosos”, però els dignifica i els fa com personatges d’històries més transcendentals. El que en l’obra de Calsina llegim en clau filosòfica o tràgica, també hi cap certa dosis d’humor.   
En la pintura les trames desapareixen i en el seu lloc hi trobem pinzellades amples. Quan es tracta de descriure el paisatge, són àrees més aviat monocromes, de taques grosses. És en la descripció de la figura i en el punt on volgudament centra el relat on trobem un major detall. Per això m’agradaria parlar d’una pintura “pura”, ja que no retoca per igualar l’estil, sino  que treballa en  funció del plans o sectors d’interès de la peça. L’obra del MNAC, “Interior de l’estudi” i alguna altra com el  retrat de la Rosa o del poeta Gimeno Navarro, demostren que això forma part de la voluntat de treball, ja que en aquestes el nivell de descripció i detall pictòric és més general.
Entre els dibuixos m’agradaria destacar “Sentiments” del 1933, que per la composició recorda lleugerament el plantejament compositiu del  Guernica de Picasso: La figura airosa que s’escapa o fuig de la finestra. La finestra a un racó, amb la làmpada al fons i el fons negre. Qui sap si Picasso tenia “in mente” aquest dibuix quan va dibuixar l’espai  i el vent del Guernica.  

En resum: l’exposició demostra abastament que entre la fornida legió d’artistes catalans del segle XX, n’hi va haver també un  que va saber ser, al mateix temps, original i fidel a un estil propi, i que havent vist aquesta exposició hom no compren com no és més reconegut entre els paisanos del país. En un  manifest escrit per Calders per recolzar la celebració d’una anterior exposició reivindicadora, parlava de “país desagraït”. A  mi em sembla que com a contemporanis, hem estat testimoni del treball  de molts artistes, i que la perspectiva del temps deixarà veure la superioritat d’alguns, els quals potser ara no en som prou conscients. Si és per honestedat, sinceritat i gust, Calsina ja brilla. Si és per valor artístic i talent, segur que a partir d’ara només farem que anar-ho corroborant. L’exposició es fa al Centre Cultural Terrassa, a la Rambla d’Ègara, 340. 

RAPORT SUSHI DINNER SHOW

Tot va bé si acaba bé

Aleix Art
Diversos flaixos dels apranents de caligrafia japonesa

Centelles. Dijous passat a la tarda tenia els meus dubtes. No feiem el Sushi dinner show per arribar a molta gent.  El local és petit. Però sí que trobava a faltar més resposta. Però diposàvem ja d’una taula fixa. Ni pensaments en rendir-nos, després de tants dies de preparació i d’experimentació entre els fugons!. Encara que la cosa es limités a quatre gats, estava disposat a disfrutar entre els presents, a pesar de tot, ja que al final només es tracta de passar-ho bé. A l’hora del sopar se’ns van afegir tres persones més. La cosa quedava igualment en petit comitè. Però va ser perfecte, perquè hi havia amics i gent nova. El menú especial de 18 Euros que havien preparat la Christie i l’Esther es va servir a 9 comensals. Com ja vam anar sabent, els primers eren una espècia de pica-piques de cuina peruana, japonesa i catalana. La idea de fusió la porten al màxim: recordo la causa de verdures, les verdures amb formatge, sushis. A part de bo, tot estava molt ben presentat.

Abans dels entrants i un cop la maitre va acabar de prendre nota, vam començar la part de presentacions. Com que els comensals estàvem repartits en varies taules, la Neus Gorriz i jo ens vam aixecar i ens vam situar més o menys al mig, per procedir a recordar als amics el tipus d’acte en el que anaven a assistir. La Neus portava unes magnífiques fotocòpies en color amb uns exemples dels treballs de pintura i gravat que formaran part de l’exposició de Montesquiu. Vam anar explicant les característiques del treball i passant les fulles entre els assitents perquè poguessin valorar el tema. La cosa es va fer interessant un cop vam entrar a comentar qüestions compositives i de tècniques. La Neus treballa de forma molt expressiva la tècnica del sucre. Explicar el seu procediment a persones que saben poc com es fa un gravat és tot un repte que es deu acostar a les explicacions misterioses dels alquimistes. El 6 de desembre cap a Montesquiu.
De segons, la taula de contertulians, vam triar de forma unànime, la pasta japonesa amb verdures. Volíem ingredients lleugers i sans. En la nostra taula, formada per les tres noies amb coses a presentar i una de les apuntades al sopar per escoltar: la Neus Gorriz, la Gemma Uribe, la Meritxell Codina i la Sílvia Valenciano, respectivament. Va resultar que entre elles ja es coneixien d’antuvi. La Neus havia estat professora de la Gemma i de la Sílvia. I aquesta havia compartit curs a un institut de Barcelona, amb la Meritxell. El món és un mocador! Això va fer que part del sopar versés sobre records de professors i l’experiència de la Neus Gorriz, que ha tingut una vida docent molt complexa i prolongada.                          
Entre els entrants i el segon, va ser el torn de la Gemma Uribe. Es tracta d’una noia tímida, però amb les idees molt clares. De fet, no li havia vist mai res. Però vaig deixar que arribés el dia del sopar. Trencant la vergonya, igual que la flama pren forma a l’espelma, la Gemma va anar fent desfilar els personatges d’un conte. Ens va ensenyar i vam compartir entre els comensals dibuixos originals del seu treball d’il·lustració del seu propi conte. El que ens va llegir era un pròleg, o com ella diu, “un presagi”, d’un conte molt més llarg, fruit de la seva imaginació i del desig de parlar d’amistat, records, família, companyarisme, etc. Els dibuixos són una delícia. Línia amb llapis, colors amb una mica d’aquarel·la. Personatges de galtes plenes i felices, de moviments graciosos i estudiats anatòmicament. Vam veure dibuixos acabats i d’altres tan sols esbossats. Està bé veure el procés de treball que confiem veure’n més. El cas és que sembla que presentar-ho, li va anar molt bé i ja s’ha ofert per participar en un altre sopar especial.
Per les postres vam coincidir bastants en el tema de la kinoa amb gelat. En canvi la Gemma va provar els sushis dolços. Tots els plats, l’Esther Cortiella fa dies que els va provant i millorant. Amb els sushis dolços, substituïa l’alga i l’arròs, per xocolata blanca i negre. I el peix cru per gelatina. Quina originalitat!
 Pel torn de la Meritxell Codina ens vam esperar al final, perquè calia comptar amb la participació dels assistents. La seva idea era presentar-se com a estudiosa i divulgadora de la caligrafia i l’aquarel·la japonesa. Volem organitzar uns tallers perquè ensenyi a fer els signes japonesos. I per donar una idea del què representa, va proposar als comensals que es posessin a caligrafiar els signes que units, signifiquen “tardor”. Així que vam apartar plats, vam repartir cartolines negres, papers blancs, pinzells i tinta xina. I tothom es va posar a caligrafiar. D’aquí venen les imatges que il·lustren aquest article, en les que podeu comprovar l’afició amb que tothom s’ho va agafar.
Amb les noies del Sushi ja hem començat a parlar d’un tercer sopar, previst pel 21 de desembre.
   
L’expo de Sarrate, sobre Vinyoli, ara a Vic, 
es va presentar al Sushi

En el primer sopar del tipus que intentem organitzar Aleix Art amb aliança amb el Sushi, hi vam tenir a Jordi Sarrate presentan l’exposició seva dedicada a Vinyoli, que durant el mes de juliol es va poder veure a la Capella de Jesús. Ara la mateixa exposició es mostra q l’A.C.Vic, fins a finals d’aquest mes. Fins divendres. Vaig adraçar al Sarrate algunes preguntes perquè ens valorés aquesta seva cita vigatana. Ja que tàcticament no és molt lluny de Centelles, però és una capital cultural. Sarrate ens escriu aquestes línies: “… crec que és important el lloc on és fa l’exposició.Com s’han distribuït els quadres i poemes, la proximitat, i la llum fan que es pugui fer una nova lectura del conjunt”. Afageix que “el fet d’exposar a A.C. VIC dins els actes a Joan Vinyoli em plau, pel reconeixement que se’m fa”, ja que, tal i com diu, així es destaca el fet de” fer de lligam de molts escriptors d’Osona amb el poeta. I per la meva visió del món poètic de J.V.”. No pot acabar l’escrit sense una mica de poesia de propina: “sobretot fes una escapada i deixa’t portar per allò que vegis aprop del pont romànic. Les fulles caigudes t’en faran de música”.

EXPOSICIÓ INDIVIDUAL AL MARÇÓ VELL

Imma Parés: enquadrant la bellesa

Aleix Art
Durant la inauguració, la filla gran de la Imma, que estudia
direcció i composició musical a Saragossa, va oferir una 
peça instrumental composada per ella mateixa, per evocar
l’aigua i l’atmosfera dels quadres de la mare pintora. La 
germana petita també col·laborava en la interpretació, 
llegint de la partitura, tocant els instruments “domèstics” i 
també posant veu.
Centelles. Quan estudiava la carrera un dels extrems recorrents entre els artistes de diferents temps, era entre aquells que acudien a la naturalesa per imitar-la i capturar-la en el seu art i aquells que  miraven més cap al seu interior i donaven lloc a una visió més inventiva. D’entrada l’obra de la Imma Parés sembla més propera a la dels que imiten la naturalesa. Però no només es tracta d’això. Ella ens repeteix que  és quan camina que copsa la naturalesa i que aquesta l’atrapa per que sigui representada sobre el blanc del paper o la tela. La Imma, mira, recull i sap projectar-ho amb efecte. En els seus dibuixos hi veiem un exercici acurat per representar els objectes de la mare terra: pedres, cels, aigües, plantes. No hi ha pas lloc pels animals o les persones. En canvi sí que n’hi ha per cercar recrear l’atmosfera, els reflexos, la llum i la qualitat material de les coses, ja sigui amb el llapis o el pinzell. Aquests són els “personatges”  amb els que la Imma fa parlar la seva naturalesa, aquests són els seus cants a la bellesa.
A l’apartat de pintura hi ha una col·lecció de quadres
petits dedicats a paisattges àrids, com els que l’artista
veu camí de Saragossa, per veure a la seva filla. En aquests
el gran protagonista és el cel i les tonalitats  de blau.
Amb aquest resum general podem veure per on va l’obra recent que la Imma presenta en l’exposició que s’acaba d’inaugurar en el Marçó vell de Centelles. Fa temps que l’artista treballa en el plantejament d’aquesta cita, que li ha servit per conduir la praxis a desenvolupar una sèrie de inquietuds. Parlàvem de la idea de recrear, d’evocar la forma i llur bellesa. L’exposició és un compendi d’aquests interessos expressats en dibuix, gravat i pintura, els tres llenguatges que serveixen per ordenar l’exposició.
Abans havíem vist moltes més pintures de la Imma dedicades als  reflexos aquàtics. Però aquí descobrim el seu interés pels paisatges, on  l’aigua és un actor més. Personalment trobo més  interessants els paisatges a llapis, per la riquesa de gradacions i trames de la mina. I també les pintures, quan es tracta de parlar de cels. En aquests apartats és on crec trobar a la Imma més potent.

Comparativa

L’exposició s’obra amb el dibuix.  Dibuix, gravat i pintura
parlen  dels mateixos temes, però en cada un hi ha
un fil diferent: el dibuix és descriptiu, precís, fidel als
objectes. Les pintures tenen un valor més atmosfèric. 
En canvi els gravats són més inventius. 
Un aspecte que m’agradaria comentar -sense ofendre a ningú- és el de la font per certs recursos de formats i de l’estil, com els quadrats petits. Els temes amb primers termes arboris i certs recursos estilístics com l’estil tramat de dibuix. Em sembla viable plantejar la seva connexió  amb recursos utilitzats per altres artistes propers, com David Casals i Carles Vergés. De fet, tots dos, a la seva mesura fan escola. Tots tres. La Imma també és professora.  I és una artista amb una experiència profunda. Però no em sembla injuriós especular que potser en algunes solucions de les que veiem, desenvolupa idees prestades. En aquest sentit, el que em sembla interessant, és que la Imma beu d’aquestes influències i és capaç d’assumir-ne l’essència i aplicar-ho en els temes i àmbits que formen més part del seu món. El sistema de trama de dibuix de Vergés, que ell utilitza en cossos, aquí ho veiem aplicat en paisatges i bodegons de pedres. Recentment en Casals havia presentat algun quadre, inclús grisalles, amb primers termes d’arbres poblats de branques caigudes, sobre fons aquàtic o boirós. En el cas de la Imma veiem la seva resposta, a través del treball més fi del llapis, i amb una major precisió en la descripció dels detalls i les qualitats atmosfèriques. El llapis permet descriure. A més utilitza el suport de paper amb format circular, de manera que aquestes peces en tondos, tenen una especial gràcia. Podeu veure l’exposició, gaudir d’aquestes obres i reflexionar sobre aquests temes fins el 23 de novembre. No hi ha cap dubte que ara al Marçó hi tenim una molt bona exposició.

DIBUIX DE CÒMIC

La música és vida

Fotos: Aleix Art
Vistes de l’exposició de Lluís Sardà a la Capella
Centelles. Deu dies dura l’exposició que acull ara la Capella de Jesús, amb una col·lecció de dibuixos de Lluís Sardà, dedicats a bandes i músics. Fins diumenge, podeu veure el seus personatges que es mouen en els paràmetres de la caricatura. I és que Sardà és un dibuixant que fa còmics i aquest tipus de dibuixos. No em sembla molt esbiaixat, observar un cert contacte amb els ninots de la Pilarin. Però Sardà és més sintètic i caracteritza de seguida l’expressió, els trets fisonòmics i racials, sense caure en uns personatges fets sempre de la mateixa manera. La col·lecció musical respon a una petició que li van fer a l’artista, els de les Vesprades. El cicle de música de la tardor centellenca es desenvolupa aquests dies i com fan cada any, els hi agrada acompanyar-ho amb complements artístics. Llàstima que no tinguin previst fer algun concert a la capella, per arrodonir la relació.
Sardà divideix en dos la sèrie musical: en una banda hi ha, sobretot bandes i grups musicals. Intentant representar diferents estils i formats. Bàsicament tots són del segle XX i hi ha vàries referències a les músiques de fusió. Corals, rock, reage, jazz, rumba, duets de veu i piano, flamenc, etc. Un dels dibuixos exposats pertany actualment a l’Escolania de Montserrat. Colors alegres, atenció al fons i sobretot a resaltar els elements característics de cada grup. La tria responen a indicacions del gust del mateix Sardà, segons ell mateix ens diu.
A l’altra costat de la capella, hi ha una col·lecció de retrats dels màxims representants solistes de cada estil: Elvis Preasley, Johnny Cage, Bob Marley, Cèlia Cruz,  Frank Sinatra, etc. Sardà ha fet un treball extens i representatiu de la gran música del segle XX i presenta cada retrat com si formés part d’una col·lecció de cartes o de cromos. Fora de les referències a la música d’estils i noms, Sardà inclou a l’exposició un deliciós dibuix nocturn de la Plaça Major de Centelles amb els Baliga-Balaga de ferro, fent la seva festa màgica. Amb aquesta exposició podem donar per descobert i fitxat –ja havia exposat a la biblioteca-, un  altre bon artista centellenc i representant d’un àmbit prou concret, com és el còmic. Però aquí caldria veure també com el nostre artista s’ho fa per desenvolupar una història feta de dibuixos i arguments.  
L’exposició té el suport d’una nova iniciativa de comerç on-line de productes artístics i artesanals, que s’anomena Taller de Greta. La botiga on-line, a on es vendran els dibuixos, és una iniciativa de la centellenca Pili Sierra. I casi que s’ha posat en marxa, aprofitant aquest esdeveniment per anunciar el seu bateig al núvol.
 No podem acabar la crònica d’avui sense fer esment de la pròxima inauguració de l’exposició de pintura d’Imma Parés al Marçó vell. Artista perfeccionista, interessada amb els temes aquàtics pels reflexes i veladures, segur que tindrem una bona lliçó d’oli i aquarel·la, els propis mesos, sobre la que parlar. La inauguració és a les 7.