LA DANSA DE LA HISTÒRIA

Catarsis

Aleix Art
Dues escenes del muntatge de la Cia de la Trobada. 
Centelles. El 9n ja ha passat. Centelles: Vots totals, 3596. 3271, Sí-Sí. 146, Sí-no. 25, Sí-blanc. 57, no. En blanc, 22. Altres, 75. Població total: 7282. Ens situem més o menys a la meitat de votants. Poc semblar el got mig plé o mig buit. A mi em sembla positiu. La jornada va ser molt bonica com a tal. Un servidor hi va anar a mig matí, però de camí ja em vaig trobar molts amics i veïns que en venien. I un cop allà la màgia de participar en un projecte col·lectiu en el que s’hi va treballant, amb tensió, amb no pocs neguits polítics, però amb serietat i esforç. Diumenge va ser el torn del poble de mostrar el seu paper. Un cop més, una passa important. A mi em va agradar també, perquè entrar al Institut, tornar-hi em genera bones vibracions. Tants records! A mi em tocava votar al gimnàs i allà també hi vaig trobar una bona colla d’amics d’ara i de sempre. Això, l’activitat en sí, el sentiment de  fer de ciutadà, participar de la voluntat de l’àgora política i trobar complicitat entre els companys, em va agradar.
Teatre
Si al matí teníem una cita amb el futur, a la tarda, la Trobada de Teatre Amateur, havia programat la darrera sessió del drama “Tempo”, que més aviat revisava el passat. L’obra anava a càrrec de la Companyia de la Trobada, muntada expressament per la cita del Casal Francesc Macià, sota la direcció de Jordi Arqués. 
L’obra planteja un flashback a la història espanyola des del 1931 fins el 1975. Amb especial esment a fets significatius d’aquests anys i de 1936,38,39 i 45. Tota l’acció succeeix en un bar i uns mateixos personatges passant pàgina a la història a través de la indumentària, els rols i els balls. Una ràdio i el personatge angelical interpretat per Laura Cruells serveix per pautar el pas del temps, oralment. Tota la resta de drama posa l’accent actoral en el moviment espaial, l’expressió facial i una narració. Però no hi ha paraula. Tot s’explica visualment i també sonorament, amb efectes sonors. Laura Marsal, vestida en tot el drama amb un vestit vermell, fa de figura perenne, que es manté igual en tots els actes i també acaba concentrant un petit micro-relat. El seu relat sobresurt perquè entre actes i actes, posa la nota coreogràfica a la història i també sofereix de manera especial, la cruesa de la vida i la crueltat dels homes. En aquest sentit m’agrada quan els directors fan que la Laura tingui com a parella amorosa en la història a Arnau Casanovas, que també ho és a la vida real, ja que això afegeix com comentari fictici a la seva història real. Les dificultats del drama escènic potser es poden correspondre amb les lluites dels dos actors per obrir-se camí professional en el teatre i la dansa.
La Laura Marsal hi ha un moment que balla, enfurismada –crec recordar que perquè- el seu amant no torna de la guerra. I regira les taules i s’enfila, encesa en la ira. Aquesta escena en especial em va  semblar sublim i almenys, en mi, va connectar amb el meu rebuig a les guerres i a la vida de carn de canó dels soldats. Crec que aquí vaig començar a entendre el significat de la paraula “catarsis”.
Aleix Art
“La dansa de la vida” és una pintura d’Eduard Munch,
pintada entre el 1925 i el 29. L’obra ja té una mirada
simbòlica sobre el tema i casualment manté una 
relació de color entre el vestit de la dama 
central i el de la Laura Marsal.
Així en definitiva, crec que parlem d’una obra molt ben feta i pensada, on es mesclen de manera molt sutil i interessant les històries personals dels diferents personatges i rols. Les meves objeccions són més aviat conceptuals: potser em va sobtar l’accent a la música hispànica i cert oblit de la tradició catalana paral·lela al mateix relat històric. Només s’arriba a posar la sardana de la Santa Espina. Els clients del bar s’ajunten en rotllana i prenen ritme però no arriben a ballar. Crec que haguessin pogut completar-ho. Després el repàs musical recórrer certs hits de la música castellana de la guerra, d’himnes i cançons. Sona el Cant dels Ocells, però trobo a faltar la Nova Cançó. I això potser passa perquè es salta del 1945 al 1975. En aquest sentit potser hauria quedat bé un episodi entremig, que parlés de la recuperació clandestina o de la censura. El relat teatral tampoc no va més enllà del 1975. En aquest sentit, i això potser ja és una crítica fora de test, trobo que tendim a recórrer molt al passat i que potser ja és hora que comencem a imaginar el futur.
El futur:
La setmana passada demanàvem al David Viñolas que estava preparant. La mateixa pregunta la vam fer a l’altra David, en Casals, que efectivament està preparant futures exposicions. Ens diu:
“Podríem dir que ara estic en un moment reflexiu, mentre enllesteixo uns encàrrecs i preparo peces de petit format per la temporada Nadalenca a diferents galeries. Reflexió de cap on vull enfocar el meu treball després dels grans canvis que vaig presentar a la meva última expo a KM7. Segurament donaré continuïtat a aquell treball, però introduint canvis temàtics, estic estudiant la possibilitat d’introduir figura humana al meu treball… però encara ho tinc molt verd.

Ho hauré de madurar aviat ja que tinc dues expos l’any vinent: a finals de març a la Sala Parés de Barcelona i a la primavera (dates a concretar) a El Carme de Vic”

ESCULTURA CONTEMPORÀNIA

Ricart, la serpent dels mil camins

Aleix Art
Bronzes, fustes i ferros de la nova expo de Pep Ricart,
a El Carme de Vic
Vic/ Centelles. Divendres al vespre s’inaugurava a la galeria El Carme de Vic una exposició amb peces noves d’escultura fetes per Josep Ricart. També alguns treballs pictòrics. Però sobretot  hi ha peces de fusta i metall. L’últim que havíem vist de Ricart –això va ser al Marçó de Centelles-, era una espècia de caixa amb una forma orgànica a sobre, alegoria d’un poema. Tot de fusta, d’aspecta com d’art povera. Ricart ha continuat amb aquesta història fent assamblatges i acoplant-hi treballs de talla, en noves peces de fusta aprofitada i clara.  La tònica sempre és una base geomètrica, que pot ser un espai, una caixa, espècia de pedestal o inclús una estantaria amb tensió. Cada “base”  aguanta un comentari més concret, en forma de cos més o menys independent, també de fusta natural o pintada que evoca idees més concretes: naus, ocells… en definitiva cossos més o menys definits. El relat llenyós comenta poemes o fa referència a altres fonts textuals que demostren la passió de l’artista per la lectura o per temes concrets, com els àngels. Però aquest és un dels camins que ha seguit la serpent creativa de l’artista osonenc.

A la concorreguda inauguració del divendres, seguida per amants i també per alumnes del gat vell d’escultura de l’Escola d’Art de Vic,  van poder trobar altres mostres de la seva varietat d’interessos i habilitats. Conjuntament amb el material prima dels arbres hi ha obres de metall: ferro o bronze. Els bronzes els  presenta combinats amb bases de fusta vermelloses i potser aquí  ens parlen encara del  Ricart més familiar, amb els seus tòtems carregats de forma, textures i accidents provocats.

Novetats

És en les tres planxes de ferro oxidat, de tons grocs i verdosos, amb barnilles doblades on trobem l’altra punta d’avantguarda en el treball de l’artista. I són de fet les peces que donen nom a la mostra. Les tres obres evoquen un poema de Paul Valery. Esbossos sobre el tema d’un serpent, que Ricart desenrotlla de forma diferent a cada obra: cada filament té el seu cap i la seva cua, originada en dos forats de la part superior. I d’un a l’altre extrem desenrotllen un argument fibrós de diferent complexitat. Com si el filferro fos la línia d’un llapis que tendeix a enredar-se, però sense perdre mai la identitat del traç.

L’especulació sobre el significat de cada peça la deixo per la vostra imaginació, un  cop visiteu l’exposició. Que de debò us recomano, com a testimoni de la força i originalitat d’un artista, que tot i les dificultats personals, no defuig nous reptes i fa fora la mandra i el defalliment per acomplir nous objectius.   

PROJECTES QUE VENEN

 David Viñolas ultima el cd del trio de jazz

Centelles. Si voleu una historieta d’inquietant, no cal que burxeu per les festes de Halloween. El misteri de la setmana és saber exactament què passarà el proper 9 de novembre. Es podrà anar al Institut a votar, sense més? Recordeu a portar el dni o documentació corresponent, així com la papareta que es pot imprimir per internet. Dimarts que ve a veure què podem explicar.
Aleix Art
Dibuix propi del cementiri de Centelles
Hem passat ja el Dia de Tot Sants.  Suposo que molts de vosaltres haureu anat al cementiri. No penseu que potser s’haurà d’ampliar? No hi ha nínxols buits. Vaig fer la visita el diumenge al migdia. No hi havia pas massa gent, visitant-lo. Vaig poder anar, tranquil·lament a visitar els avis i a recordar vells amics i després, vaig trobar un banc on poder llegir una pregària que havia preparat i a fer un dibuix.
Mirant endavant, ara ve el cap de setmana del 9 de novembre. També serà el cap de setmana de la Trobada de Teatre Amateur. L’obra que es representarà els tres dies, preparada per l’ocasió  per la Companyia de la Trobada, és “Tempo, instantània de guerra i ball”, amb direcció de Jordi Arqués. Albert Prat, en un mail enviat al seu cercle d’amics, ens indica que es tracta d’un muntatge sobre un film d’Ettore Scola, estrenada el 1983. El director de l’obra teatral,  feia de mort i psiquiatre a l’obra “Pacamambo”, estrenada l’any passat, amb participació de la Montse Grau i dirigida per Montse Albas. Hi ha una exposició d’homenatge a  Anna Lizaran, a la Capella.
També corren uns cartells de color lila, pel poble que anuncien un sopar-concert jazz a La Violeta, el 15 de novembre. Actuen el Cor Cantus Firmus i les Naïades –Cor de Noies de Manlleu i amb Josep Maria Cols al piano, Joan Druguet al contrabaix i David Viñolas a la bateria. Una barreja explosiva, com esteu sospitant. El mateix acta es fa el divendres, 14 a Manlleu, també.
David Viñolas Trio

Integrants del trio de Viñolas. El bateria al mig, acompanyat
d’Albert Bartolomé a l’esquerra i Aleix Forts a la dreta. 
La presència de David Viñolas en aquesta proposta m’ha fet recordar que el nostre col·lega estava embarcat en la gravació d’un cd amb la seva pròpia formació dita David Viñolas trio. Sospitava que la cosa havia d’estar casi cuita i per això he consultat al David, com ho teniem. El disc es dirà “Cap al capvespre” i surt dintre la discogràfica Quadrant records. Viñolas, creu que el tindrà a les mans, cap el 20 de novembre. Viñolas està a la bateria, Albert Bartolomé als saxos i soprà i Aleix Forts al contrabaix.
Viñolas ja ens va estar explicant que el disc el van anar a gravar als estudis del Petit de ca L’eril a Guisona, exactament al Teatre ca L’eril. No recordo si van coincidir amb el cantautor, però sí que tenia bon record del indret, les facilitats i la tranquil·litat. Jordi Santanach col·labora en dos temes amb el clarinet baix. El centellenc Marc Paraderda (Estudis Baraka) ha mesclat els temes.  
En el mail i en un pdf que m’ha passat explica ell mateix alguna idea del treball musical que fan: “aquest és el disc de debut com a líder del músic David Viñolas que ja té una trajectòria a les espatlles havent tocat amb formacions  d’estils diversos. El disc consta de 9 talls on hi trobarem temes de composició del propi Viñolas, un del saxofonista Albert Bartolomé, una improvització col·lectiva i dues versions adaptades per el format d’aquest trio. La sonoritat de la formació parteix dels trios de jazz sense harmonia i mira d’anar més enllà jugant amb el “groove”, compassos d’amalgama o la lliure improvisació entre d’altres”.
Post-Assemblea
Aquest dissabte, a la rectoria hi haurà també una reunió amb els membres dels grups parroquials, per tirar endavant els punts plantejats en l’Assemblea pastoral del curs passat. Durant dues hores es posaran en comú els objectius i les vies d’acció per les tasques dels grups de litúrgia, formació, servei als altres i altres serveis. La reunió, amb una pregària, comença a les 5 a les dependències del Rectorat.
Cara al dissabte 15 de novembre, podem també ja apuntar, que aquell dia, a la tarda, hi haurà el curset de caligrafia japonesa, dirigit per la Meritxell Codina. Serà de 4 a 7 de la tarda, a l’aula del bar del Casal Francesc Macià. Si voleu més informació, podeu dirigir-vos al mail codina2007@gmail.com.

    

EXPOSICIÓ REIVINDICATIVA

Ramon Calsina:corroborant un talent oblidat


Centre Cultural Terrassa
Cap al tard, oli del 1990. Calsina morí dos anys més tard.
Sempre fou fidel al seu estil i als seus temes.
Terrassa/ Centelles. Ahir al vespre,  el jefe em va permetre sortir abans de la feina. Eren les 7 quan posava direcció a Terrassa, mitja hora abans del temps previst. Cinquanta minuts de viatge. A la banda esquerra, la  C-17 plena de cotxes cap al interior. A la dreta ben neta, cap avall. A la C-58 una mica de cua a l’altura de Sabadell, d’aquestes que anuncien a la ràdio. Ja a Terrassa vaig saber apropar-me suficient amb cotxe fins a la seu Centre Cultural Terrassa. Allà hi fan fins el 5 de desembre una bona exposició de repàs de l’obra de Ramon Calsina (Barcelona, 1901-1992). Tenia una hora per davant. La sala tanca a les 9 del vespre. Només obren els laborables i dissabtes per la tarda, i això limitava molt la meva capacitat de veure una exposició sospitosament important (en festius i diumenges, també obren quan fan funcions de concerts o teatre). I sort que anava amb temps: la mostra és immensa. No recordo qui va  ser que em va parlar de Ramon Calsina i em va transmetre la passió per la singularitat d’aquell artista. En la nova organització de la col·lecció d’art modern del MNAC hi ha ja un conjunt de peces d’aquest artista. Però l’exposició de Terrassa l’explica molt millor.  
Dues sales grans complementades amb parets postisses i tot, és el que ocupa l’exposició dedicada a Ramon Calsina. Una mostra que com les poques que s’han fet sobre aquest artista, vol reivindicar-lo, per situar-lo a la galeria dels grans, d’una vegada. Sembla ser que mai s’ha acabat de digerir el seu treball i que a més ell tampoc si feia molt per popularitzar-lo. En l’exposició es ressalta l’especial estima que Calsina va tenir entre escriptors contemporanis. Especialment amb Joan Oliver, que el considerava la seva ànima germana en pintura
C.C.T.
“El mesquí”, dibuix a llapis Paris del 1930
El fons aportat per col·leccionistes, museus com el MNAC i  també la fundació que guarda la memòria de l’artista, inclou una extensa quantitat de dibuixos i pintures. Més llapis que olis. També litografies, cartells i treballs calcogràfics relacionats amb llibres d’art o edicions de bibliòfil. Hi ha un gravat de Calsina pertanyent a la col·lecció d’estampes de la Rosa Vera, comentat amb un text de Salvador Espriu. També es poden veure dibuixos pertanyents a il·lustracions del Quixot o d’altres textos d’autor com Poe o Dickens
Els dibuixos, sobre papers grans, estan generalment poblats per personatges. Són com retrats, però no ben bé d’individus concrets, sino que tendeix a dibuixar estereotips dels que l’artista n’extreu la seva humanitat i n’explica quelcom del seu rerafons. A vegades semblen més caricatures, a vegades són com escenes costumistes. Tota l’obra de Calsina està submergida en una humanitat immensa. Els personatges i els elements que en formen part expliquen coses per sobre de l’aparença i formen part d’un relat. Aquest relat, no se si hom el pot estirar lliurament, interpretant del que es veu, o caldria connectar-lo sempre, amb els poemes i escrits que ocasionalment acompanyen les peces. Però d’entrada, i només mirant, donen molt de sí per comentar-ho i especular significats. Hi ha símbols com el globus vermell que reapareixen o els nadons dibuixats amb pantalons que semblen bosses, les estrelles. Pintures i dibuixos sempre hi ha quelcom de màgia que porta el tema una mica per sobre de la realitat. Avel·lí Artís Gener va comparar la plàstica de Calsina, amb la literatura de Pere Calders. Si intentem resumir les obres en temes, podríem pensar amb la solitud, la pobresa,  els sentiments, la naturalesa humanitzada, la ironia de la vida, etc . Un crític negatiu de l’obra de Calsina parlava del seu llenguatge en clau  de “tema o estil anarquista”.  Calsina era nascut al Poblenou…
En l’obra de Calsina tant singular és el tema, com l’estil. Una manera de fer que l’artista, sembla que va definir aviat i va mantenir de forma bastant uniforma durant les sis o set dècades de carrera. Sembla que de forma voluntària i conscient, es va voler mantenir al marge de qualsevol tendència o moda i va voler se fidel a un concepte de treball basat en el control de la tècnica i dels resultats. Va mantenir l’estil en una evolució en horitzontal, aprofundint i anant més endintre del seu estil “personal” per aconseguir majors cotes expressives.
En els dibuixos destaca l’ús generalitzat del llapis amb el que creava volums i atmosferes a través de traçar trames i graduar la intensitat de la marca amb la duresa de la mina, per aconseguir diferents tons de gris i de negre. El color no és gaire freqüent. La trama és molt ordenada i tots els dibuixos  es mostren perfectament acabats, sense deixar llocs a descuits. Són obres fetes i acabades de dalt a baix.

Món personal

C.C,T/ MNAC
Interior de l’estudi, 1955. Quadre compart
per subscripció popular el 1957, aprofitant
l’impuls d’una altra exposició d’homenatge a 
Calsina. La peça fou lliurada al que aleshores
era el Museu d’Art de Catalunya, MAC
Calsina també va definir un tipus de figura humana característica i que es repeteix insistentment: rostres rodonets, trets fisonòmics lleugerament separats i esquematitzats. En funció del tema també introdueix rostres més esquemàtics o més expressius. Una mica amb la idea d’artistes com Dore o Hogarth tant rics i ràpids a l’hora de caricaturitzar personatges i facsions més o menys grotesques, així com crear situacions urbanes i socials. Mirant en prospectiva, l’obra de Calsina em fa recordar, al seu  torn, amb la del desaparegut il·lustrador de caire satíric Krahn. Segurament seria possible connectar l’obra de Calsina amb la dels artistes il·lustradors de tires satíriques  de l’època. Calsina recull una mica aquest sopa de “tipus graciosos”, però els dignifica i els fa com personatges d’històries més transcendentals. El que en l’obra de Calsina llegim en clau filosòfica o tràgica, també hi cap certa dosis d’humor.   
En la pintura les trames desapareixen i en el seu lloc hi trobem pinzellades amples. Quan es tracta de descriure el paisatge, són àrees més aviat monocromes, de taques grosses. És en la descripció de la figura i en el punt on volgudament centra el relat on trobem un major detall. Per això m’agradaria parlar d’una pintura “pura”, ja que no retoca per igualar l’estil, sino  que treballa en  funció del plans o sectors d’interès de la peça. L’obra del MNAC, “Interior de l’estudi” i alguna altra com el  retrat de la Rosa o del poeta Gimeno Navarro, demostren que això forma part de la voluntat de treball, ja que en aquestes el nivell de descripció i detall pictòric és més general.
Entre els dibuixos m’agradaria destacar “Sentiments” del 1933, que per la composició recorda lleugerament el plantejament compositiu del  Guernica de Picasso: La figura airosa que s’escapa o fuig de la finestra. La finestra a un racó, amb la làmpada al fons i el fons negre. Qui sap si Picasso tenia “in mente” aquest dibuix quan va dibuixar l’espai  i el vent del Guernica.  

En resum: l’exposició demostra abastament que entre la fornida legió d’artistes catalans del segle XX, n’hi va haver també un  que va saber ser, al mateix temps, original i fidel a un estil propi, i que havent vist aquesta exposició hom no compren com no és més reconegut entre els paisanos del país. En un  manifest escrit per Calders per recolzar la celebració d’una anterior exposició reivindicadora, parlava de “país desagraït”. A  mi em sembla que com a contemporanis, hem estat testimoni del treball  de molts artistes, i que la perspectiva del temps deixarà veure la superioritat d’alguns, els quals potser ara no en som prou conscients. Si és per honestedat, sinceritat i gust, Calsina ja brilla. Si és per valor artístic i talent, segur que a partir d’ara només farem que anar-ho corroborant. L’exposició es fa al Centre Cultural Terrassa, a la Rambla d’Ègara, 340.