José Arrúe: pintor de costums basques

El Museu de Belles Arts de Bilbao ha anat mostrant per les xarxes un grup de pintors d’allà que situen imatges que hem vist per aquí

Centelles. Al País Basc també hi ha bons pintors. Artistes molt interessants. Però, ens passen més desapercebut. Hi ha unes pintures de temes populars -festes, esports, paisatges-fetes amb uns verds vius i colors molt agradables. I hi ha un artista que té la capacitat, de donar als tons un aspecte, com vellutat, com si pintés amb cotó fluix.

Ha costat una mica saber de quin o quins pintors es tractaven. Un o una escola? Diria que són varis. Al bar del Passeig centellenc, tenen la reproducció d’una pintura d’aquestes: un partit de futbol, al costat dels records i pòsters del Barça. La firma no sembla que posi,  Arrúe. Però…

Una romeria

“Romeria basca”, pintura, del 1921, de José Arrúe Foto: Facebook del Museo de Bellas Artes de Bilbao

El Museu de Belles Arts de Bilbao, a través de Facebook, han començat a posar l’accent en aquest pintor o grup. El que més destaquen és l’Arrúe. José Arrué, o Arrué (Bilbao, 1885- Laudio, 1977). N’expliquen que, a diferència d’altres pintors del país, aquest es fixava en el món rural, amb humor, alegria, i destacant els ambients de joc i concòrdia. Res de sofriment, ni destacar el treball penós, ni la resignació del camp. La seva mirada “motivadora” es trasllada als colors i al dibuix, tot molt descriptiu.

Hem parlat d’un tema de futbol. L’equip del museu bilbaí comenta, per exemple, una  “Romeria basca”, del 1921. Un paisatge empinat, amb la gentada a fora.  Al fons, el gran santuari, amb els camps ondulants i les muntanyes tancant l’horitzó. Quin pic, deu ser el de l’esquerra?

A Bilbao, el museu més conegut “famós” ara és el Guggenheim. Però des de fa centenars d’anys,  hi ha el seu propi museu de belles arts: Martin de Vos, El Greco, Gentileschi, Zurbarán, Goya, Sorolla i altres.

Esmalts sobre …?

Apunt (I)

Centelles. Una de les coses que m’ha anat bé per millorar els estudis d’història de l’art, és  anar-ho combinant amb la pràctica d’una tècnica. Tenia algunes nocions de dibuix i sempre m’he mogut dintre uns ambients culturals familiars i locals bastant diversos. A l’acabar la carrera , vaig cercar fer gravat. Perquè de totes les tècniques, em semblava la més útil per explicar idees amb imatges. I difondre-ho. Amb textos, breus o llargs. Però podia ser bastant simple: paper i tinta.

Uns anys més tard, fent uns tallers, amb una mena de còctel de tècniques artístiques, em vaig interessar per la ceràmica. Perquè sabia que a l’Antiguitat s’havien fet petits segells de fang, com a “identificadors” o inclús amulets. Etc. Segells. Però com ho feien amb troços de fang tant petits? Amb el fang es pot fer de tot!

El que no havia previst o no hi havia parat prou atenció; és que: hi ha una mena de tècnica on els esmalts -que semblen familiars als de la ceràmica-, s’utilitzen sobre planxes de coure, com en els gravats amb puntes-seques i aiguatintes. Recordava de les assignatures d’art, les fíbules dels pobles del nord, d’or amb esmalts o les arquetes de Llemotges, amb els seus esmalts blaus, tant característics. Però les possibilitats, van més enllà:

D’alguna manera, el progrés de les arts, ha conduït també aquesta tècnica cap a altres “possibilitats”. Fins al punt que, a vegades es confon amb pintura. O, inclús amb pintura abstracte, tipus “informalista”. Els “introductors” a Catalunya, de la tècnica d’esmalts, en un esperit modern, per formació, practicaven dibuixant o representant figurativament. De les formes, cap al color. Com sempre.

Recentment des del Museu del Disseny de Barcelona, s’ha anat subratllant, amb un homenatge a Andreu Vilasís (1934-2022), perquè en seria un dels artistes més destacats. Es va formar, ho va estudiar, i a cop i de provar i mostrar les peces a altres artistes d’aquí i de fora, va anar formant escola, seguidors i també un museu: a Salou. La col·lecció més important, de treballs d’esmalt sobre coure, es troba, això: a Salou. A la “Torre Vella”. Però també hi ha peces d’ell i d’altres, representades al Museu del Disseny. Barcelona. Tant a la capital, com a la costa; un altre dels artistes “esmaltadors” representats és Pascual Fort. Aquest senyor, el tipus de treballs s’acosta més al treball d’un gravador calcogràfic. I no l’he conegut; ja no hi és: però, de moment és l’unic artista que conec de més a prop, ja que és un dels fundadors del Mini-Print de Cadaqués. Concurs i exposició de gravats, a nivell internacional, que es continua fent, des de fa quaranta-tres anys, a la falda del Cap de Creus. Bon dia!

Casals exalta paisatges propers 

El pintor explora tres racons de la comarca a l’Albergueria de Vic
Dues de les teles, a la sala romànica. A l’esquerra, el paisatge que Casals plantejava al seu taller, pels Estudis Oberts – Foto: Aleix Art

Vic/ Centelles. Sis mesos després de la individual al Niu del Palau, David Casals ja en té una altra en marxa, a Vic, a l’Albergueria. Casals coneix bé la capital comarcal, per exposicions  a la galeria d’El Carme o al Temple Romà. Però  el 14 d’octubre, Casals s’estrenava a l’espai cultural del Bisbat, un edifici secular, amb una sala per a exposicions, amb una volta de canó de pedra. 

Casals ha preparat tres teles per batallar amb l’ambient mil·lenari. Ho vam poder espiar durant els Estudis Oberts. Tres teles, però de dimensions grans, que desfermen l’habilitat del pintor per evocar paisatges naturals. Es fixa en llocs osonencs amb santuaris, com Cabrera i Granollers de la Plana. Seguint amb el concepte de “Metàfores”, el pintor retola paraules sobre les teles, que comenten el tema. Aquest cop les paraules, surten de l’hebreu i tenen un significat espiritual. No és tant evident el seu sentit, com si fossin en català o en anglès:  “Basar” (Cos), “Nefes” (Ànima) i “Ruah” (Esperit). Casi millor, són com paraules noves per traduir amb mots, la bellesa d’espais coneguts.  

Llocs caminats

La gamma de colors potser a Centelles era molt més “neó” i aquí queda més naturalitzada – Foto: Aleix Art

La tela més gran, d’uns vuit metres de llarg, és la de Cabrera: sembla que hagis de caminar per sobre el llom de l’altiplà. Les dimensions ho afavoreixen i les pinzellades resolutives per representar els volums de la muntanya ho fan versemblant.  Però és tot pinzellada. Casals no amaga que parteix de grans pinzellades i posant negre i la resta de colors, de forma intuïtiva, va alçant volums i detallant boscos, plantes, les arquitectures, el cel i marcant les distàncies. Casals pinta amb acrílic i diria que es limita la paleta -verd, negre, magenta, groc i blanc- per arriba a tots els matisos possibles. Les pintures descriuen els espais i també l’atmosfera de llum, amb tons rosats o detalls ben particulars de les estacions comarcals. Es podrà visitar fins l’11 de desembre. L’Albergueria és al carrer de darrera de la catedral de Vic.

El 4 de novembre Casals protagonitzarà una altra exposició a Centelles, a les Finestres d’El Trabuc i al Penjador de la Perruqueria Camps-Figueras, amb serigrafia i pintura de “Llocs propers”.