Casals exalta paisatges propers 

El pintor explora tres racons de la comarca a l’Albergueria de Vic
Dues de les teles, a la sala romànica. A l’esquerra, el paisatge que Casals plantejava al seu taller, pels Estudis Oberts – Foto: Aleix Art

Vic/ Centelles. Sis mesos després de la individual al Niu del Palau, David Casals ja en té una altra en marxa, a Vic, a l’Albergueria. Casals coneix bé la capital comarcal, per exposicions  a la galeria d’El Carme o al Temple Romà. Però  el 14 d’octubre, Casals s’estrenava a l’espai cultural del Bisbat, un edifici secular, amb una sala per a exposicions, amb una volta de canó de pedra. 

Casals ha preparat tres teles per batallar amb l’ambient mil·lenari. Ho vam poder espiar durant els Estudis Oberts. Tres teles, però de dimensions grans, que desfermen l’habilitat del pintor per evocar paisatges naturals. Es fixa en llocs osonencs amb santuaris, com Cabrera i Granollers de la Plana. Seguint amb el concepte de “Metàfores”, el pintor retola paraules sobre les teles, que comenten el tema. Aquest cop les paraules, surten de l’hebreu i tenen un significat espiritual. No és tant evident el seu sentit, com si fossin en català o en anglès:  “Basar” (Cos), “Nefes” (Ànima) i “Ruah” (Esperit). Casi millor, són com paraules noves per traduir amb mots, la bellesa d’espais coneguts.  

Llocs caminats

La gamma de colors potser a Centelles era molt més “neó” i aquí queda més naturalitzada – Foto: Aleix Art

La tela més gran, d’uns vuit metres de llarg, és la de Cabrera: sembla que hagis de caminar per sobre el llom de l’altiplà. Les dimensions ho afavoreixen i les pinzellades resolutives per representar els volums de la muntanya ho fan versemblant.  Però és tot pinzellada. Casals no amaga que parteix de grans pinzellades i posant negre i la resta de colors, de forma intuïtiva, va alçant volums i detallant boscos, plantes, les arquitectures, el cel i marcant les distàncies. Casals pinta amb acrílic i diria que es limita la paleta -verd, negre, magenta, groc i blanc- per arriba a tots els matisos possibles. Les pintures descriuen els espais i també l’atmosfera de llum, amb tons rosats o detalls ben particulars de les estacions comarcals. Es podrà visitar fins l’11 de desembre. L’Albergueria és al carrer de darrera de la catedral de Vic.

El 4 de novembre Casals protagonitzarà una altra exposició a Centelles, a les Finestres d’El Trabuc i al Penjador de la Perruqueria Camps-Figueras, amb serigrafia i pintura de “Llocs propers”. 

Gestes amb amazones i cavallers

Individual del Francesc Artigau a la galeria EspaiGdart de Terrassa amb pintures i obra sobre paper dels últims sis anys
La caseïna, el tipus de pintura dóna colors molt intensos. L’Artigau hi juga – Foto: Aleix Art

Terrassa/ Centelles. Tot l’estiu ens hem esperat per poder dedicar un article al Francesc Artigau, atents a la inauguració d’una exposició a la tardor. Amb projectes “pintorescos” al taller i material disponible en aquarel·la i altres tècniques que domina. El que havia de ser una exposició a una galeria barcelonina, un malentès l’ha posposat una temporada. Però, paral·lelament hi havia en camí una altra individual a una galeria de Terrassa.

L’espaiGd’art és un galeria amb vint-i-cinc anys d’història. Ha exposat en alguna altra ocasió a l’Artigau i ho volien repatir. Així que després de la pandèmia ho van tornar a concretar amb el pintor barceloní. L’exposició “Que la sang no arribi al riu…” ja és a la galeria del carrer de la Palla, 10. Terrassa. No Barcelona.

La proposta agrupa obra des del 2016 fins l’actualitat. Entre les peces més “antigues” em fixo amb la tinta del “xiringito”, en que recrea l’ambient d’una platja, crec recordar de Creta. Amb poques línies l’Artigau ens presenta l’espai i la relació entre la clientela, inserint al mig “personatges”, de la seva imaginació. L’Artigau dibuixa models, normalment noies. I sovint en els seus quadres hi trobem noies i noi o homes amb actituds variades i amb anatomies i rostres bells. A aquella època -2016- recreava sovint fisonomies picassianes. Però també treballava amb composicions centrades per una mena de maternitat lactant que aquí reapareix, en mig del bullici de noies ensenyant cuixa i el gat disfrutant del “xiringito” amb un peix, sota la taula. En altres obres encara trobem el rostre inconfundible de Max Beckmann. I en d’altres referències als dansaires de Matisse. Però sempre són reinterpretacions al servei d’una missió artística i pacificadora.

Reptes i models

Aquesta obra és una tinta. Blanc i negre. Dimensions bastant grans. A traços. Però l’obra de l’Artigau si per alguna cosa també crida l’atenció, és pel colorit. El contrapunt són unes obres sobre paper amb caseïna, dedicades a gestes i “aparicions” i a la vida de les amazones i cavallers al campament. Mai la sang arriba al riu. Les trobades sempre vesen cavallerositat i galanteria.

Les obres del pintor parteixen d’un bon dibuix i una bona composició que l’artista procura complicar. Un repte – Foto: Aleix Art

La peça més important és un paper gran, amb una trobada de dos “exercits”, a un rierol. Tots dos armat amb llances – a l’estil Paolo Uccello – i preparats per repartir llenya. Però dintre la tensió, al mig guerrer i guerrera creuen llança i semblen resoldre un pacte tàcit. Per això, potser la resta de casaïnes exposades expliquen la vida dintre el campament. Moltes d’aquestes peces “guerreres” corresponen als dies limitats per la pandèmia (2020).

Francesc Artigau ens recorda que la caseïna li permet treballar amb pigments molt purs i pujats de to que l’obliguen a compensar-ho amb la resta de tons o aigualir-ho amb aigua. Com a expert en aquarel·la les obres combinen aquesta intensitat de colors –els seus vermells, granates, blaus-, amb pinzellades més suaus on intuïm el gest de la mà. En algunes obres també hi trobem dibuix amb punta de plata.

La peça més recent és d’ara, del 2022. I descriu una tempesta que porta a l’aparició d’una mena de nimfa a un bufó. Qui poden ser els personatges que comparteixen aquesta màgia?

L’exposició reuneix per tant obra dels darrers sis anys. Hi ha dos temes dedicats als Sandwichez, una cafeteria dominical on l’Artigau va a esmorzar i dibuix a dibuix, pintura a pintura, es va entretenint a recrear: espai i ambient, especialment femení. Noies distraient-se i d’altres portant plats, per unes escales laberíntiques. Els diumenges!

Mars d’oli de llinosa

Una bona barca, avarada a la platja. I els pescadors? – pintura de Lluís Graner (1863-1929) – Foto: web de la Casa-Museu Canet de Mar
Una exposició a Canet de Mar revisa la pintura de marines amb teles de Martí Alsina, Graner, Raurich o Vancells, entre altres

Centelles. Quant temps fa que no veieu pintures de marines?  De fet, quant temps fa, que no veieu pintura de paisatges catalans?   

El paisatgisme no és que hagi desaparegut. Segurament la competència visual de tota mena de possibilitats artístiques ho ha com minimitzat. I ens passa més desapercebut.  Però a Catalunya es pot trobar de tot: Turner era al MNAC?  Doncs, tenim encara una exposició de marines catalanes a la Casa-Museu Lluís Domènech i Montaner, a  Canet de Mar (Maresme). I aquesta encara es pot visitar fins el 13 de novembre.

La mostra es centra en el període 1850-1936 i compte amb olis de pintors destacats com Ramon Martí Alsina, Lluís Graner, Ramon Pichot, Tomàs Moragas, Dionís Baixeras, Nicolau Raurich, Alexandre de Riquer o Joaquim Vancells.

Cada quadre permet disfrutar  de la riquesa de la pinzellada de l’artista, i de cada un d’ells, per representar el mar. La selecció de pintures, a càrrec d’Anna Renau  i Artur Ramon, reflecteix aquesta variabilitat i capacitats. Representar el mar, no és fàcil, ens diuen. I cada pintor –o pintora- si fixa per un motiu diferent. Marines més topogràfiques, altres que emfatitzen les llums, l’atmosfera o testimonien l’activitat humana o la força de les onades. La selecció de “Vistes del mar”, títol de l’exposició, parla d’aquestes qualitats de la pintura d’aquí, relacionant-la amb les inquietuds de París o altres capitals.

Poemes i arts

El títol de l’exposició s’inspira en el poemari de Joan Maragall, que fa cent anys, també va inspirar el quartet de corda d’Eduard Toldrà. A Canet de Mar, al xamfrà de dues rieres més cèntriques, hi ha la Casa-Museu Lluís Domènech i Montaner. L’arquitecte de l’hospital de Sant Pau o del Palau de la Música Catalana, la va arreglar com a casa d’estiueig, quan es va casar amb Maria Roura, propietaria del que a Canet era la Masia Rocosa. Actualment la casa pairal dels Roura exhibeix els testimonis mobles i immobles que la vinculen amb el prestigiós arquitecte modernista i amb el que ell i el període van significar per les arts i la cultura catalana.

Foto de biaix de l’oli de Ramon Martí Alsina (1826-1894). amb el mar des de la serra prelitoral, fa temps. Al costat, vitrall modernista de la Casa-museu de Canet de Mar – Foto: web del museu

La Casa-Museu disposa d’un espai de col·lecció permanent (ceràmica, escultura, pintures, mobles, etc). També ha incorporat un espai dedicat al fototògraf Eugeni Forcano (Canet de Mar, 1926-2018). I als baixos s’hi fan exposicions temporals relacionades amb el patrimoni museïtzat. Fa uns anys van dedicar una exposició a Lluïsa Vidal, la pintora col·lega de Ramon Casas i Santiago Rusiñol. I de fet l’any passat, aquest  museu de Canet, va presentar una exposició de pintores que al voltant del 1900, havien exposat a la Sala Parés, temes florals.   

De mica en mica anem traient la pols del passat. Qui perd els origens… Pel que observem, el que dintre Barcelona serien espais rivals, a fora van trobant fòrmules i espais de col·laboració per resituar el patrimoni artístic comú: l’art català. Sala Parés i Artur Ramon segur es coneixen de tota la vida; Són dels negocis en actiu, més antics de la Ciutat Comtal. I ja hem parlat dels projectes a tres bandes, amb la Colnaghi de Londres (ara ja hi ha una altra mostra en marxa). La seva empremta a un museu local abona la idea de que conèixer els artistes del país és patrimoni de tothom, igual com ens estimem la llengua o els nostres músics.