QUATRE CENTELLENCS A UNA COL·LECTIVA DE QUINZE

Més pluja?
Fotos: Aleix Art

Centelles. La  pluja ha tornat a la nostra costa. En una guia de recent aparició de la Diputació de Barcelona, situen Sant Miquel del Fai dintre l’àmbit de la costa marítima barcelonina. Juntament amb les platges de Sitges, Montserrat, el  Maresme, etc. A Centelles  no hi arriben. Es veu que el Congost separa el mar de la muntanya, però en  canvi no compte que aquí sí que tenim costa. Tenim la Costa. I hi plou de  manera diferent a com ho fa a Arenys. Aquí ara  tenim un estiu imprevisible. No podem  anar a la platja. Divendres el del Sushi fan  el seu gran sopar-espectacle al Mas Cerdà. Van omplint cadires. Però que bonic  seria poder fer el  sopar a fora, amb una mica de  caloreta, al costat de la piscineta, amb un bon cel estrellat i uns bons “xistes”  de  l’Albert Boira. No conec massa aquest “paio”.  No miro la Paramount Comedy. Però esperem que es treballi  el seu caché.  Sino el tirarem perquè el picotegin els dos peons reials. Que fa dies que no se’ls  sent. Són  de viatge? Els han instal·lat al zoo?
D’esquerra a dreta i de davant a darrera, els artistes: 
Jaume Puigdoménech, Joan Vall, Marta Calvo, Marta Ballvé,
Montse Urán i Cristina Curto. A la seva dreta Blanca Arañó,
filla de l’Ignasi Arañó. A darrera, l’alcalde Miquel Arisa i
Aleix Mataró, comissari de la Col·lectiva. En total es reuneixen
15 artistes. D’aquests 4 són centellencs i la resta és de fora:
Tarragona, Sant Cugat, Calders, La Garriga, Santa Eugènia
de Berga i d’altres llocs.   
El dia 20 acomiadàvem l’exposició de Sarrate dedicada a Vinyoli. Dilluns vam portar ja  les  primeres peces de  la nova  Col·lectiva del blog Aleix Art. Es tractava de la selecció de 12 teles i dibuixos del Ñay. Dimarts  hi vaig portar les teles dels artistes participants. Dimecres muntàvem. Dijous vam posar les cartel·les. Divendres descans. Dissabte va ser el dia D. El  matí, a les 12, vam  fer un passe especial pels sponsors, col·laboradors i artistes. La Col·lectiva rep un bon suport de l’Ajuntament i  de negocis privats, com Biés  Osona, Assegurances Pilar Puig, Terrytowel, Dorseran, La Sagrera, Piscas. Aquests són els sponsors  econòmics. Després  tenim a la Drogueria Rovira que enguany ha estat  punt de recepció de vàries obres. A la visita prèvia també hi va venir  Mn. Alaró, que col·labora prestant una de les obres del  Ñay, que ara formen part del  fons de la parròquia. La proposta expositiva va ser aprovada.   
A la tarda  tot això es va confirmar. No sóc bon contador de persones , però estimant que  hi havia 80 talls de coca i no en van quedar ni els pinyons; i es  van obrir i acabar 6 ampolles de cava, les  estimacions són d’entre 40 i 80 persones. Poso un mínim, perquè  per exemple un es va empassar dos talls de coca i qui sap si això va ser la tònica.
Aspectes de la inauguració de dissabte a la tarda
Hi havia alguns artistes participants presents, com la Premi Centelles 2012, Marta Ballvé, el vigatà Joan Vall, la Cris Curto, Marta Calvo, la Montse Urán, en Jaume Puigdomenech. També va venir la Pili Vila que  no té obra  fixa exposada,  però aquest divendres, ens  ballarà  dues  danses. Així seguirem amb la presència  d’aquest  art que aquí Centelles tenim tant ben representat. L’any passat va  tocar a  la Zenda.
La participació a l’exposició respon al fet de si  en el període d’un any –agost 2012-2013-, s’ha estat citat al blog Aleix Art o al que abans n’era una secció i ara té vida pròpia, la Crònica de Centelles. Com que quan  el calendari avança hi ha  artistes  bons que haurien d’esperar dos estius  a poder exposar, vam  introduir la idea de convidar artistes, per avançar-los i completar la mostra. Aquest és el cas  de la joiera responsable del taller Recién Llovido, Sílvia Valenciano i també havia  de ser el cas de l’Ignasi Arañó. Ell estava al cas que tindria un espai dintre la  capella. Però ens ha marxat i la selecció l’hem  fet aposteriori.Tenim una mini-retrospectiva amb 12 peces que responen a  diferents interessos  temàtics, tècnics i etapes. Des de  grans paisatges onírics, fins a les marines sobre fusta de “poca pintura”.
Sobre la taula: aigua i coca de forner. El cava
aguardava el moment per sortir de la “cubietra”
A part del Ñay, d’artistes  centellencs, a la Col·lectiva  hi trobem: la Nuri Manent  -abans  tenia la botigueta  de productes marroquins a Can Tonet-,  un aram de Jaume Puigdomènech i Montse Urán/ El Rebost de la Montse –heu de jugar amb el  seu “Dau”culinari- .  També  un ex-centellenc: J.L. Pascual. Potser amb la visió més dramàtica del que suposa aixecar noves  fronteres. Límits  que  responen a  la idea temàtica que uneix a  les  obres  petites de l’exposició: “un país pel futur”.

Llum, si us plau
L’exposició, els feedbacks són que fa patxoca.  Ahir diumenge  van passar unes 45  persones entre  el matí i la tarda. Una  opinió amiga: “m’agrada perquè  hi ha  varietat i cada apartat és un món artístic diferent”. Només hi ha una  crítica unànime i repetitiva: la il·luminació. La  reforma última de la Capella ha disposat un tipus de llum fluixeta, que  priva de veure bé, amb la  potència  de  colors i formes, les obres. Ara també hi ha unes  teles negres  que es van posar per amortiguar la verberació  del so a l’exposició anterior. Tot plegat dóna un ambient adormit.
L’alcalde,  Miquel Arisa, compartia la impressió llumínica i va comentar, públicament i en mig del discurs públic d’inauguració, que hi farien alguna cosa. I ho hauran de  fer. No només per aquesta  exposició. Sino també en vistes  de si la Capella recupera  un paper dintre les seus del Premi Centelles que podrem veure a  finals d’agost. Seria com si al Casal fessin un discurs sense micro.
Aspecte de l’exposició,  mirant cap a l’àbsis, amb
visitants amb diferents òptiques. 
Més escombrar cap  a casa: l’exposició de Noèlia  Marín al Trabuc ha quedat reinstal·lada. Després de canviar els pallets vermells Ingres per unes vies d’on pengen les obres, amb fils de  pescar, la mostra té un bon aire i satisfà les dues parts: els  vianants  poden veure l’exposició i també despertar el cuquet dels croissants i els de dintre poden veure a  fora i tenir ganes de perdre’s per la nostra vila.  La  Noèlia ha col·laborat també en la Col·lectiva ocupant-se de fotografiar la visita prèvia i fer un  reportatge de les obres exposades. Això ho  podreu  veure la setmana vinent. Les fotos que conformen aquest raport estan disparades pel gendre de l’artista Joan Vall.

Segurament han passat altres coses al poble, però on aquí no s’arribi, hi arribaran els altres mitjans del poble i la sempre informada  veu veïnal.  

COL·LECTIVA ALEIX ART 2014:

Exposició col·lectiva amb artistes citats al blog Aleix Art, entre agost 2012 i 2013. Tema: un país pel futur. Arts: pintura, dibuix, escultura, llibres d’art, joieria, etc. Artistes: Marta Ballvé, Marta Calvo, Cris Curto, Nuri Manent, Roser Oduber, J.L. Pascual, Jaume Puigdomenech, Josep Maria Rosselló, Núria Segura, Montse Urán, Núria Vall, Joan Vall, Carles Vergés. Artista convidat: Recién Llovido. La mostra dintre la mostra: Ignasi Arañó, Ñay. Activitats paral·leles.

Inauguració el dissabte, 26 de juliol de 2014, a les 7 de la tarda, a la capella de Jesús, Centelles.


SPONSORS
AJUNTAMENT DE CENTELLES      DORSERAN    LA SAGRERA   BIÉS OSONA  

ASSESSORIA PUIG      TERRYTOWEL s.l.         PISCA

COL·LABORADOR

LA DROGUERIA

"LA PARAULA" QUEDA A LA MEMÒRIA CENTELLENCA

Com un entrellaçat

Vic: vista del passeig vigatà poblat per grups de corals participants al  festival de Cantonigrós.

Centelles. Aquest matí de diumenge he començat el dia sentin una música de coral que venia del carrer. La curiositat ha pogut més que la mandra i al cap de cinc minuts ja  era deambulant per la sagrera cercant la coral: al replà de missa? Dintre a l’església?  No ho entenia. No hi era. Anys abans quan hi havia el Festival de Cantonigrós, alguna vegada, els  cantors visitants ens havien ofert  algun agraïment cantat. I  avui podia ser el dia, perquè ahir a Vic hi havia concerts d’això. I pel passeig de Vic es veien grups de nois i noies “uniformats”. Alguns, tots els  del grup, vestits amb samarretes grogues o vermelles… i d’altres amb vestimenta  més treballada. Inclús avui per Centelles m’ha semblat veure uns  japonesos. Però a les 10 del matí, als volts  de la sagrera no hi havia cap coral de noies  vestides exòtiques.  Al  final he vist que hi havia una  veïna, que tenia la finestra oberta  i escoltava un cd.
Silenci: poesia!
Actors  i actrius de “La Paraula”, al començament del
muntatge  poètico-dramàtico-lírico-coreogràfic
El dia d’avui existia per la tarda. Han passat moltes coses  aquest matí,  però el que esperàvem era la tarda: finalment s’ha representat el muntatge  “La  Paraula”, sobre poemes de Vinyoli, dirigit per Montserrat Grau.  La Capella de Jesús plena  a vessar. Només ha calgut una interpretació. N’han promès una altra si quedava gent fora. Avui no hi havia massa sarau a fora, a part d’uns nens que cridaven,  però hi tenen  tot el dret.  Les declinacions dels entonadors de la  paraula han arribat bastant clares, si bé hi havia alguna estrofa  que no es sentia.  Però el que s’ha sentit, escoltat  i entès  disculpa la resta. No ha sonat cap mòbil.   Personalment, fins al  cap de quinze minuts, no he tornat a entrar  a l’òrbita poètica  de Vinyoli. Em  sona difícil. Em caldria quinze minuts previs de preparació. Però de mica en mica s’han anat  fent interessants els  versos i tot ha recobrat un gran sentit.  El muntatge  és un esplèndid treball d’això mateix, de  muntatge. De maquetació. De tallar poemes, versos i reajuntar-los per donar forma  a un passeig que  tant és  biogràfic, com retrospectiu i que funciona a través d’un diàleg entre  els actors, que s’interroguen  i es consolen amb versos vinyolians. “La paraula” és com una esplèndid  entrellaçat celta,  que per un cantó  presenta  al Vinyoli enamoradís i jove i per l’altra al Vinyoli vell, que mira endarrera i que prepara el demà.  Un excel·lent muntatge –com el  que fan  els muntadors cinematogràfics-, per explicar la poètica del  poeta i de  la mateixa poesia. El valor de la  paraula, el sentit més enllà del sentit. Els actors, cada un té un do i l’exploten: reciten,  ballen, canten, actuen. Albert Prat fa de  Vinyoli vell, Arnau Casanovas de jove. Laura Marsal interpreta les paraules amb passos de dansa. Sense música. Només per la paraula. Canta la Laura Cruells. Esplèndida. Marsal i Cruells fan com de muses i amants. La Jusi és potser qui té un paper més fosc. Però el conjunt és potent. Potser hi ha un aspecte a millorar: mentre els actors actuen estan dintre el  pla narratiu i tot concorda,  però quan passen a un pla secundari sembla que quedin gravitant a l’espai. Com si estiguessin en un núvol de moviments i expressions artificioses. Insisteixo: el resultat és molt bo. Felicitats.
Sopar a la rectoria, del dijous passat. 
Sopar a la rectoria
Amb “La paraula” es dona per acabada l’exposició de Sarrate  dedicada a Vinyoli.  Un diari comarcal remarcava això: que “avui Centelles acabava amb Vinyoli”. Però precisament, si es  fan aquests actes és perquè quan la gent se’n torni a casa ho recordi i hi pensi. La cultura no és una caixa  hermètica que  es pugui parar com qui tanca la porta a un corrent d’aire.
 Bon aire és el que hi ha ara a nivell de comunitat parroquial i això fa que s’esdevinguin actes de  reunió que venen de gust, més enllà de la missa o d’alguna feina a l’església. Dijous  passat hi va haver sopar de grups de litúrgia i de les  “persones del motxo”,  a la rectoria. L’Assemblea Parroquial va servir  també per reafirmar el paper dels grups i elevar l’autoestima que ara deriva en sopars que permeten estrenya els lligams. Cadascú havia  de portar un plat i amb tantes bones mestresses, la qüestió més aviat va ser no deixar  de provar cada especialitat que passava pel davant, sobretot en el tema de les postres. Hi va haver un moment especial, quan cada assistent va haver de brindar per algun motiu i expressar-lo obertament. Així es va brindar per la salut, la salut comunitària, la feina, la pau, per un bon estiu i també per l’encert i predisposició de l’actual rectoria. Més enllà de les onze  hi va haver temps per la poesia, però això ja no us ho puc explicar. Érem unes trenta persones.  



EXPOSICIÓ AL CACiS

Maria Picanyol, ceràmica amb el bosc de la infantesa

Fotos: Aleix Art



Calders/Centelles. Quina casualitat: fa uns mesos una Maria de Centelles treia relleus d’escorces d’arbres amb làmines de fang, apretant-les amb força contra el tronc. Vèiem els resultats en  l’exposició de pintura i ceràmica  d’Adults, a la capella de  Jesús.  Ahir la ceramista d’Artès Maria  Picanyol presentava  una exposició amb la mateixa  idea al Centre  d’Art Contemporani i Sostenibilitat El Forn de Calç, de Calders.  A vegades  les idees estan a l’aire i més  d’un les recull sense que s’hagin de  conèixer. Hi ha casos famosos. Potser  heu  sentit a parlar de les teories evolucionistes  de  Charles Darwin i en canvi desconeixeu les similars, paral·leles i contemporànies conclusions d’Alfred Russel Wallace.
Placa porcellana amb fulles estampades i fornejades.
El fons també és una planxa de fang negre.
Entre  artistes és molt difícil ser original, ser el primer. Les avantguardes, milers anys d’història, un planeta molt creatiu,  han fet molta feina. L’important em sembla que està ara en la lectura que cada creador fa, el treball i els resultats que s’inciten i la recepció. La Maria Picanyol,  la d’Artés, és  ceramista  de tota la vida. Per fer les obres inèdites, pensades per l’exposició al  Cacis, crec que  ha fet un pas endavant. La seva obra “anterior”  ens  la recorda dues  peces d’aire més oníric,  instal·lades entre els arcs de pedra del forn, a l’exterior. Són escultures exemptes. Ja són arbres o troncs, però barregen altres solucions ocasionades  per altres interessos potser més literaris. Per arribar a les peces  centrals de l’exposició, a les noves,  pensades i  fetes  expressament, la  Maria s’ha passejat de nou  pels  boscos de la seva infantesa i ha cercat la manera que aquell entorn quedés recollit  a la seva  obra, de la manera més natural. Un imput  que respon  en bona mesura  a  les  “exigències” del Cacis que  sobreviu al mig dels boscos del Moianès com a pol de creació i divulgació artística centrada en el respecte i conservació de l’entorn natural. Roser Oduber és la mestressa d’aquest centre,que té una programació estable anual. Tot i el seu  aparent aïllament,  és fàcilment visitada per veïns i forasters que volen participar.  Tenen artistes en  residència, fan  campus  per  xavals ara  a l’estiu. L’enllaç: http://www.cacis.cat

Maria  Picanyol treballa amb fang refractari destinat a forn d’alta temperatura. Ha agafat un bon tros d’aquesta argila i s’ha anat dedicant a treure negatius de  les  escorces d’arbres: una noguera, un pi, etc. També ha agafat fulles  i branquillons i  els ha  apretat contra planxes  de porcellana. No només això: ha deixat branquetes  amb fulles  d’aquestes sobre la  planxa  blanca i ho ha  posat a coure tot al forn. A milers de graus de temperatura, la porcel·lana s’ha cuit i la fulla ha deseparegut. Però en el  procés  de  transformació  ha  deixat anar algunes  propietats,  com uns  components òxids que han  donat  tonalitats ataronjades al voltant de la posició  original. Això ha donat com a resultat unes planxes  de porcellana amb una gran marca de la  branca  al centre i tot de relleus de formes fitomòrfiques, amb tocs acolorits i vitrificats. La mateixa artista creu  que això es  déu a l’alt contingut de ferro en el sòl de la zona.  Aquestes  planxes de  porcellana  d’alquimista i els  motllos de fang són com el quadern d’esbós del dibuixant. Són el treball de camp de la Maria, que els  mostra  com a peça escultòrica, amb tota la poètica que emana de la textura, tonalitats i formes. 
Però  els motllos de les escorces  d’arbre han servit a l’artista per fer altres obres: pressionant-hi  a sobre  noves  planxes de porcellana, ha extret dels motllos primers noves  peces,  que  en són nous positius i que permeten donar  forma  a peces que  poden  arribar a  tenir un sentit més utilitari –com plats-, però que  per la Maria  no deixen  de  ser noves escultures. Peces per contemplar.  Els motllos de fang es mostren  sense esmaltar. Els  positius de porcellana porten una capa d’esmalt  transparent. Com melmelada. Picanyol  ens indica que es  tracta de components  xinesos.
L’obra de negatius  i positius és la primera part de l’exposició. Les planxes  de porcellana, la  segona. La  tercera  part no és menys important: es la més  visible, perquè es tracta de  quatre troncs fets de de fang. Cada tronc està construït per cilindres que tendeixen a aprimar-se a mesura que s’alcen i que guarden una solució de continuïtat, amb cada part. 
Una artista que també ha exposat al CACIS 

i que coneixem

prou és la  Marina Berdalet.  
Fa uns dies, a començament
de juliol, va comunicar que agafava 
el cotxe amb el
seu home i que se n’anaven 
a Pontevedra. La missió
era  muntar  una exposició 
conjuntament amb Mercedes
Cabada, amb qui d’entrada 
sembla que plàsticament
també  hi manté una curiosa afinitat. 
Maria Picanyol ha treballat cada tronc, amb fang refractari de dos colors –dintre els tipus blanc, roig i  negre-, que sàviament mescla i treballa per donar forma  lineal a escorces. No són escorces amb un relleu agut, sino  que són estrucutres  líneals que s’entrellacen o taques escampades o, també, topos que donen  una visió pictòrica i poètica de la columna vertebral  dels arbres. El tronc dels  topos és potser la que recorda la vessant més literària de l’obra  de Picanyol. Però  els altres  també evoquen històries: sequeres, gotes  d’aigua, els camins de les formigues, etc.

En resum: ens  trobem al Cacis amb una bona proposta artística, que bé val una visita, per disfrutar amb les possibilitats del fang i valorar la natura, amb una nova mirada. No tinc visió retrospectiva sobre l’obra de Maria Picanyol, però m’ensumo  que aquesta seva retrobada amb els boscos de la infantesa li poden obrir camins  creatius fascinants.