EXTRA: EXCURSIÓ A TIANA I MATARÓ

Dues hores

Claustre gran amb les cel·les individuals de la Cartoixa de Montalegre, del segle  XV – foto: Aleix Art


Tiana/Mataró/Centelles. Ja està. Volíem anar a visitar la Cartoixa de Montalegre i ho hem fet. Del segle  XV, encara està en funcionament. Acull 12 monjos, però es repara per rebre noves incorporacions. Aquest renaixement fa ara observar més gelosament les seves costums. Per això aquesta excursió generava neguits: al monestir només admeten homes. Les dones visitaven Tiana: els seus carrers i la parròquia amb el retaule del segle XVII. Amb la visita a Mataró de la tarda, vam tornar a reunir tot el grup i la unanimitat en el gaudi dels llocs per conèixer: l’església arxiprestal de Santa Maria de Mataró i la Capella dels Dolors.

Elles a Tiana, ells a Montalegre

 A les 9 del matí sortíem  plegats de la plaça dels Àngels de Centelles. 47 ànimes repartides en dos autocars. L’un adaptat, l’altre més petit. A les 10 érem a Tiana. Un cafè a un bar del poble. Hi ha llocs que no s’esperen una visita de cop de cinquanta persones. Feia un dia serè. Tot el dia ens va fer bo, si bé avui encara fa més calor. A les 11 tornàvem a ser, prop dels autocars. Les  dones es van quedar: tenien un pla  propi, alternatiu. El mossèn de la parròquia tianenca, mn Joan, les va rebre i els hi va fer de cicerone per dintre el seu temple on hi tenen un retaule del segle XVII dels Tramulles. La Mercè  Vilà ha reportat que  també  tenen un baptisteri de la mateixa època. La resta  del temple és modern. L’antiga parròquia de Sant Cebrià és avui l’ermita de la Mare de Déu  de l’Alegria, que es troba una mica apartada del poble, més amunt. Com si  fos l’Ajuda, igualment envoltada de quatre antigues masies. Els carrers moderns de Tiana, fets de cases baixes i torres d’estiueig, uneixen avui antigues masies escampades per un tros de terreny en pendent. A la part alta hi ha l’església parroquial i a la baixa l’ajuntament. A prop d’aquest, hi ha la casa i els jardins de la Lola Anglada. Les dones van visitar tot això. Es van armar de paciència i ens van esperar.
El monjo Josep Maria Canals ens va rebre i guiar pel cenobi.
D’entrada ens va fer una  introducció a la història dels
cartoixans.
Mentrestant els homes vam fer cap a la cartoixa. Vam poder arribar amb l’autocar  petit, ben bé fins davant la porta del monestir. El nostre guia intern va ser, Josep Maria Canals, un dels monjos cartoixans,  avui l’únic català del grup, que té entre les seves funcions monàstiques, la cura de l’arxiu i de la biblioteca. Primer ens va fer seure a una sala per explicar la història de l’ordre fundada  per Sant Bru, al segle XIII i les característiques principals. Són l’última etapa en l’evolució general del monaquisme: Benedictins, Cistercencs, la Trapa i Cartoixans. Ordres cenobítics, d’oració, treball i aïllament del món. A nivell global encara faltaria consignar altres ordres com  els Dominicans i els Franciscans, però aquests suposen sortir dels murs del monestir per caritat i predicació.
Entre les ordres, cada cop hi ha hagut una història repetida de successió que, cada cop ha suposat la reacció contra la riqueses i la corrupció, entomant la bandera de l’exigència de cercar Déu i renovar l’església, de manera senzilla, austera i entregada.  El nostra monjo ens  va dir que la missió dels Cartoixans era renovar l’església, a través del treball interior propi i personal i de l’exemple.
Les mateixes cartoixes es fan en racons remots i solitaris. Es solen cercar semblances orogràfiques i naturals amb la casa mare. Escaladei i Montalegre tenen un perfil muntanyós similar al de Chartreusse. Montalegre està  més pròxim al bullici urbà –Barcelona està a tocar-. Però es troba en un racó totalmeent amagat, molt difícil de veure, de la serra litoral, just a sota de la Conraria.
La Cartoixa de Montalegre s’està preparant
per incorporar més monjos. Ha
estat escollida pel Prior Superior
per concentrar els germans d’altres cenobis
que s’han clausurat i per noves vocacions. Ara
són 12 monjos i en poden acollir una trentena.
Perviuen algunes de les centenars de cartoixes exteses per tot Europa: França, Itàlia, Rússia, Anglaterra, Alemanya, etc.  A la Península la primera va ser Escaladei. Montalegre va ser la divuitena en la llista cronològica de fundacions europees (1415). La casa mare és a Chartreusse, la  Grand Chartreusse. Viuen de les rendes generades pel popular licor. Ara Montalegre entoma un període de renovació. Ara són 12 monjos. Ha rebut i encara rebrà monjos procedents d’altres cenobis peninsulars que s’han anat replegant, de València, Portugal, etc.  S’havia  plantejat fundar una nova cartoixa a la zona de Palència.  Però l’elevat cost i certes reticències locals ho van fer desestimar. Montalegre va sobresortir aleshores com un centre adequat, per la seves característiques, per la seva antiguitat, per la proximitat d’hospitals i també per la relació amb Gaudí. 
El genial arquitecte de la Sagrada Família visitava sovint Montalegre. I quan dintre el temple de l’Eixample, va disposar la dedicació de capelles a les principals ordres religioses actives a Catalunya,  va  destinar un lloc especial a l’ordre de Sant Bru. Aquest fet va ser el toc de gràcia, per acabar de convèncer al Prior General sobre l’elecció i l’aposta de futur per la cartoixa de Tiana. Ara en costegen la reparació de façanes i espais.
Claustre gòtic, un dels dos grans recintes que acullen
les cel·les als laterals. Aquest és el que es va construir primer,
en  el mateix segle XV. Més enllà n’hi ha un altre que acull 
més cel·les, que es va edificar en el segle XVI, però segueix
la mateixa idea que aquest.
El nostra monjo guia ens va detallar tota aquesta història i ens va conduir bona part del monestir. Vam poder entrar al gran claustre gòtic, que disposa de les cel·les als laterals. Destaca el lloc per la construcció austera. Elegant, noble, però austera. Capitells de pedra, però tant sols de perfil escairat. Potser la major llicència creativa es troba en les xemeneies de les cel·les: piles de maons posats amb gràcia. El maó és un material principal de construcció: els sostres del claustre i altres parts es  troben formats per maons, formant voltes ogivals. Quan es pot, com a l’església o a les sales comunes –refetor, sala capitular-, pedra o maó es pinta o tapa de blanc. A l’església no hi ha pintures ni grans conjunts. Les pintures que abans hi havia, es van sostreure al segle XIX i sembla que les tenen localitzades a una esglesieta de França. L’església disposa d’una entrada més monumental, als peus, amb una portada formada per una successió d’arcs i motllures apuntades, amb el superior reforçat i conopial. Dintre al temple hi ha el cor de fusta amb els seients, on els monjos es troben per fer les pregàries comunitàries.  No vam veure cap cel·la, perquè no vam poder, però la seva forma i distribució ja la coneixíem per la visita de l’any passat a Escaladei.

El culta a la mort  

El monjo fent l’explicació a la sala capitular. A les
mans porta una urneta de fusta on dipositen les
mongetes de color blanc, negre o vermell per votar quan
han de prendre decisions comunes o admetre el pas
d’un monjo a un altre, dintre els que marca la seva ordre. 
El monjo ens va guiar pels espais i a tres d’ells es va esplaiar més en l’explicació de la vida diària d’un cartoixà, sense reparar amb exemples pràctics: la sala capitular, l’església i el cementiri. A la sala capitular ens va explicar els estadis pels que els monjos passen fins a convertir-se en germans. Per admetre un nou monjo o per acceptar el seu pas a un graó més d’integració hi ha el pupillatge d’un monjo que el presenta i en defensa l’aprovació entre la comunitat i el prior. Voten amb mongetes de color blanc, negre  i vermell i les tiren dintre una urneta de fusta amb un embut  per dirigir el llegum cap a dintre.
Quan han de donar gràcies, ja sigui a la sala capitular,  on tenen una gran creu marcada al terra, o a la cel·la, es prostren al terra, mig inclinats. El monjo guia ho va fer sense problemes, als seus 83 anys. És un home vital i amb salut. A l’església ens va ensenyar com llegeixen dels llibres grans i així els hi és possible seguir.
Però l’exemple d’austeritat i senzillesa es manifesta d’una manera encara més natural en el cementiri. Els cartoixans reten un culta especial i atent a la mort, ja que és l’estadi en el que el monjo arriba al encontre definitiu amb Déu. Situat en un angle del claustre gòtic, el cementiri disposa de quaranta sepultures al terra. Quan un  germà es mort, fan un forat de dos metres de fundaria en la sepultura més antiga. Posen el germà amb la vestimenta sobre una llitera de fusta i després de les exèquies corresponents el dipositen al sot, tal qual, sense caixa. El contacte immediat amb la terra fa que de forma ràpida el cos es torni fang. Amb la cruesa que s’escriu, ell ho deia amb tota naturalitat. Aquell dia mengen plegats, per no replegar-se de seguida a la cel·la i compartir la trobada amb el pare, una estona plegats.
Els cartoixans passen la major part del dia a la cel·la, orant, meditant, treballant a l’hort,  llegint o dedicant-se a alguna de les funcions que té encomanada. Es reuneixen quatre o cinc cops al dia per pregar a l’església. Dinen de forma frugal i abundant.  No sopen ni esmorzen. Un sol àpat i prou i sempre, sense carns. Dinen en comunitat els diumenges, els festius i quan hi ha un traspàs. Per tractar els problemes i qüestions  es reuneixen un  cop a la setmana a l’aula capitular. Allà es poden observar els defectes i procurar per la millora personal i conjunta: tu desafines als  cants, tu fas tard, etc. Tenen un altre dia a la setmana per caminar en parelles pel bosc del voltant i parlar.
Part alta de la portada gòtica de l’església de la cartoixa de 
Montalegre, feta d’arcs apuntats i pinacles adossats
 L’ordre cartoixana fa 800 anys que existeix i segueix l’exemple de Sant Bru. Ens poden semblar uns carques per la seva negativa a rebre les dones. Però el cert és que vam sortir d’allà carregats de bones impressions, encantats amb el seu exemple de vida  senzilla, el seu bon estat físic i desitjar brindar amb chartreusse per ajudar a augurar-els-hi un  futur estable.  Crec que la nostra impressió va ajudar a que les dones de l’excursió veiessin que allò de la cartoixa havia estat una cosa seria i singular; que no se’ns havien tret de sobre i que malgrat les seves aparents limitacions, són font d’una gran riquesa.  La mirada enfadada  del primer moment es va anar endolcint a força d’explicacions i també de la gran tarda de després.
Vam entrar al cenobi,  a quarts de 12. En vam sortir a quarts de dues. El temps just per dirigir-nos a dinar a Mataró. Sort que no havíem lligat res més a aquella franja horaria, ja que no haguessim pogut assistir-hi amb prou temps. A les 2 estacionàvem l’autocar davant el restaurant, prop de ràdio  RM . Menú del dia: va guanyar la comanda d’arròs. Dijous. A les 4, érem al carrer de nou. Amb l’autocar ens vam apropar al centre. Però per fer-ho  vam anar fins a la part superior del casc antic, de manera que vam arribar a la parròquia, sempre entomant carrers en baixada. Així vam poder passar per l’antiga presó projectada per Elies Rogent.
Ens havíem reservat una estona prèvia abans d’entrar a l’església, per fer un cafè a fora la plaça. Això va complicar una mica els marges de temps i va fer que haguéssim de retallar l’excursió per poder gaudir, tal i com es mereixia, de la visita dintre el temple i de l’estona de pregària. Vam deixar la visita al Museu de Mataró per un altre dia.

Tarda a Mataró

Dinar a un bon restaurant cèntric de Mataró
El nostre guia pel temple marià va ser en Xavier. Un noi jove, enterat de les vicissituds històriques i artístiques del lloc. Va concentrar l’explicació sobre el retaule del Roser, les pintures de Pere Pau Muntanya del presbiteri, l’orgue monumental i sobretot en la capella dels Dolors. Un i altre donaven testimoni d’uns feligresos en el passat molt entregats en enriquir artísticament el seu temple, per satisfer als companys de confraria, per destacar entre els veïns i per fer del temple un bon lloc per celebrar l’eucaristia. El màxim exponent és la capella dels  Dolors.
El temple  parroquial actual respon a una reforma barroca, del segle XVII,  que aprofita les capelles laterals gòtiques. En una d’elles, la que havia estat del Santíssim respon a una traça de Fra Josep de la Concepció. Ara acull el culta a les Santes de Mataró: Juliana i Semproniana. A finals del segle XVII, a un lateral,  adossat al mur, s’hi va afegir la Capella dels Dolors, responent al desig de la confraria dels Servites que, capacitada econòmicament  va encarregar la decoració pictòrica de la capella i de la sala de juntes, al pintor més important de la Catalunya de l’època: Antoni Viladomat. Actiu al segle  XVIII, la seva obra recull les suggerències de la cort artística vinguda a Barcelona, amb l’arxiduc Carles, durant la Guerra de Sucessió. Després d’acabar la guerra, Viladomat serà actor important en la represa de l’activitat pictòrica, per qualitat i quantitat.
El grup seguint les explicacions del guia a la Capella dels
Dolors de Mataró
El nostre guia no es va descuidar d’anotar-nos que aquest artista, com tots en la seva època, eren responsables d’un taller format per un conjunt d’operaris que l’assistien en els encàrrecs de pintures. El mestre del taller es reservava l’execució de les parts més destacades. El guia va insistir en aquest punt  per fer palès el caràcter casi “industrial” de les pintures de Viladomat, que per això va poder ecòmetre més de tres-centes obres. Però va ometre que el mateix pintor, Antoni Viladomat, també es trobava al capdavant dels pintors que exigien un major reconeixement social i econòmic de la pintura i que per això es trobava enfrontat amb el gremi de pintors, detall que sí va esmentar per explicar que la majoria d’encàrrecs s’havien saldat en  “negre” i per això no hi havia documentació de l’execució. El paper de Viladomat en la pintura incloïa el interès per una més bona formació de l’artista i per això va iniciar classes de dibuix al seu taller, origen pedagògica de la formació acadèmica, que germinaria en la posterior Escola de Llotja,l’ Acadèmia de Belles Arts i de l’actual Facultat de Belles Arts.
En el conjunt de la parròquia de Mataró, ja és important el pes de la decoració pictòrica, però en aquesta capella és encara més notable. S’expliquen les escenes de la vida de Crist i Maria,  relacionades amb els dolors. La Verge dels Dolors és una talla barroca  deguda a un privilegiat escultor català, Pau Vila. Tota la resta són pintures sobre els murs, dintre teles i  medallons. En les pintures dels murs, Crist vesteix la túnica franciscana, testimoni del suport de patronatge d’aquesta ordre a la decoració. Decoració i arquitectura acusen un caràcter escenogràfic, propi del barroc, que es mostra també en l’altar, que disposa d’un conjunt de frontals canviables, segons l’etapa litúrgica. En el Sagrari hi ha un sistema de corretges que fa davallar una pintura que representa el Sagrament i deixa al descobert un Crucifix. Un taló pictòric similar tapava també la talla mariana, que antigament s’ensenyava en contades ocasions. La pintura escenogràfica, del mateix tema dels  Dolors, és obra del mateix Viladomat i està penjada fora la capella, en el pilar de l’església parroquial.   
En la sala de  juntes, al dintre de la capella dels Dolors, el taller de Viladomat va treballar també en la decoració pictòrica de l’espai. Es representa als apòstols reunits a la cambra de la Verge, en el moment de l’Assumpció. En aquest despatxet h hi ha amagat un petit altar que antigament havia testimoniat el casament de vidus, que d’aquest manera, assolien  un  segon matrimoni, de forma discreta. 

Moments de pau

En acabada la visita a la Sala de juntes, el grup de l’excursió ens vam retrobar a la capella del Santíssim, situada als peus de la nau parroquial. Es tracta d’un espai decorat amb estil neoromànic, amb pintures i murs acabat seguint plantejaments de record medieval, tal i com  s’estilava a principis del segle XX. Aquí hi vam  fer l’estona de cant i pregària, per agrair el dia i encomanar al Pare els nostres desitjos  i preocupacions. Abans de les vuit, tot el grup retrobava els autocars per la tornada, davant  l’estació de tren de Mataró.

La tarda va anar bé per compartir, homes i dones,  el gaudi de conèixer espais  impressionants de la nostra història, i tornar cap a Centelles amb la impressió que el dia havia estat complert. Segurament haurem de tornar a Mataró, un altre dia, per veure la  Capella dels Dolors restaurada. Vam parlar amb el mossèn d’allà i es mostrava interessat i  preocupat per anar retornant a tots els espais que guarda, testimoni d’un passat que avui no percep igual la cura dels béns  religiosos, però que en canvi cal preservar pel seu caràcter rellevant. Ens queda el desig de tornar-hi i també de visitar el  Museu de Mataró, que vam haver d’anul·lar perquè el temps se’ns acumulava. A les 9 del vespre, molts excursionistes érem a la Plaça Major de Centelles escoltant les havaneres. 

TREBALLS D’ESTIU (IV)

Retorn a Cadaqués

Platja de Port-lligat a Cadaqués.


Centelles. Quan es pot, va bé poder fer una volta per les exposicions d’estiu de la zona de l’Empordà. Aquesta és la seva época més activa i s’acumulen les propostes atractives. I no parlem de festivals musicals,  sino d’exposicions d’art. En la volta que vam fer dijous passat,  amb una amiga, vam dibuixar un triangle amb el cotxe: Camallera, Palafrugell, Cadaqués i retorn per Figueres i Olot. Els tres pobles primers eren els nostres objectius. A Camallera hi ha l’estudi vivenda de José Luís Pascual. Li anavem a tornar el quadre de la Col·lectiva i ho vam aprofitar per enterar-nos bé dels seus projectes més immediats i veure l’exposició actual de fotografia que hi ha al seu espai expositiu. Hi haurem  de tornar, si es pot, el setembre i sobretot a l’octubre.
A Palafrugell anàvem a veure específicament l’exposició fotogràfica de Joan Pujol Creus a la seu de la Fundació Josep Pla. No vam veure les mostres de Can Mario, perquè no obren fins a la tarda. Al migdia érem de camí cap a Cadaqués, Empordà amunt. Dinar de picnic a Portlligat, amb unes delicioses empanadilles fetes al forn i xerrada distesa  sobre la vida i les seves complexitats, assentats sobre les roques mirant el mar. A quarts de 7 visitàvem les exposicions. Primer el Mini-Print i després, però just al costat, l’exposició de Richard Hamilton. Sortir i marxar. No vam ni fer el gelat. Camí de casa, ens vam aturar a fer un entrepà a Can Guix d’Olot. Els túnels de Bracons són una drecera important. Dia estable, però variable amb estones  de sol i núvol.  Ara, aquí, farem esment només de les coses vistes a Camallera i a Cadaqués:

Doble via

Obres per les dues exposicions
que prepara en J.L. Pascual
La peça gran de Pascual a la Col·lectiva, “Fronteras” va cridar l’atenció d’alguns perquè significava una proposta diferent per part del seu autor, que ens té acostumats a temes més hedonistes. Però els  més coneixedors ja ens van recordar que en els seus inicis, l’artista ja havia tingut etapes més compromeses, on per exemple feia us del llenguatge més propi  del còmic. El fet és que ens va arribar que en Pascual estava preparant una exposició amb el tema de les fronteres. Per tant vam anar-lo a veure, per  tenir  més informació del què  esta tramant. La realitat és que ja fa uns anys que l’artista de Camallera toca aquest tema i utilitza el leitmotiv dels filferros, les mans i els rostres. Sobretot les mans. Ens va parlar d’una instal·lació escultòrica situada a Suïssa, amb aquest tema. Mans agafades a filferros que volen saltar la frontera o la frontera els separa de nosaltres. Efectivament l’artista ha estat preparant una nova fornada de peces: dibuixos, pintures, col·lages, amb aquest tema que s’exposaran a les caves Espelt, a Vilajuiga,  el proper octubre.
Però abans, durant el mes de setembre al mateix show-room de l’artista, a l’espai que anomena Km7 , hi instal·larà una altra exposició de temes florals! José Luís Pascual surt d’una estada  prolongada més del previst, a l’hospital i durant aquesta etapa, i potser com un cant a la vida, s’ha vist atret per les flors que li portaven per alegrar el dia. L’artista,  que no havia tocat mai aquest tema, les ha traslladat sobre el paper combinant dibuix amb collage de parts  retallades i enganxades com si fossin les seves planxes de ferro retallat. El fet és que es multipliquen  les cites expositives de Pascual. Si ja pensàvem anar a les caves, a l’octubre, també seria interessant fer-ho ara al setembre per veure la col·lecció floral penjada.
Nu masculí capturat per Maria Alzamora
L’exposició que acull actualment l’espai del Km7, mostra fotografies de Maria Alzamora. Es tracta de nus femenins i masculins, captats en blanc i negre, i de forma fragmentaria . Les parts anatòmiques es mostren amb papers ampliats, de manera que hom pot passejar la vista sobre la carn, la pell i els signes corporal d’un home i una dona de tipus natural i amb tota la naturalitat, sense respondre a grans models. També hi ha imatges més petites, relacionades amb aquests o altres treballs similars. Fins a finals de mes.

Mosaic de gravats

Cadaqués és com la Florència de l’Empordà. La que concentra, agrupa i inspira la resta. Ens varem  centrar en un sol carrer, que acull la ja coneguda galeria Taller Fort, amb l’exposició del Mini-Print. Aquest premi internacional reuneix casi un miler de propostes en  paper de petit format: gravats de totes les tècniques,  inclús digitals. La mostra es reparteix entre dues plantes i a la baixa, que és la de l’entrada també hi ha l’exposició  d’obra dels artistes guanyadors de l’edició de l’any passat. Em vaig fixar en els nombrosos linòleums, fets amb una perícia impressionant. Amb la quantitat de participant japonesos. Un servidor també hi participava amb una sèrie de linòleums dedicats a Porto. Són de color blau, però hi ha una taca de tinta groga, que dóna tonalitats verdoses. Amb això volia emular els tocs d’aquarel·la que donen gràcia als dibuixos originals, fets in situ durant el viatge de l’any passat.
Vista de la planta baixa de la galeria on es presenta el
Mini-Print, que enguany ha arribat ja a la 34 edició 
 Just al costat de la galeria de la Taller Fort, hi ha la galeria Cadaqués que enguany ha saltat a les pàgines de la premsa per acollir dues exposicions consecutives dedicades a Richard Hamilton, el gran referent de l’art pop britànic. Aquestes propostes fan visible la franca relació de l’artista anglès amb Cadaqués i amb la mateixa galeria, atret per la presència d’altres artistes de renom, al poblet mariner, com Marcel Duchamp. La mostra actual mostra cartells i imatges fotogràfiques intervingudes. Hi ha una sèrie de papers grans amb les imatges enganxades del retaule barroc de la parròquia de Cadaqués. Hamilton sobre-intervé cada imatge artísticament. Aquesta “apropiació” és  encara més evident en un grup de cartells d’unes exposicions de Miró a capitals europees, que Hamilton es fa seves, taxant i canviant els noms pels seu i dibuixant sobre les figures. Una i altra proposta ens  fan evidents els interessos de l’artista pop, per signes de la cultura popular. El retaule és un dels  elements del patrimoni de Cadaqués, més destacats; Miró és un artista universal. Hamilton atrapa aquests hits culturals de l’entorn i els evoca a través de mitjans, igualment destinats a arribar a la gent, com pot ser el cartell o la fotografia, que acaba reinterpretant, reconvertint-los en obres d’art úniques. La galeria revisa aquest tipus d’obres que demostren la relació de Hamilton amb Cadaqués i les situa a prop d’altres treballs, també de caire cartellístic on cita les figures geomètriques utilitzades per Duchamp  ens les seves obres, com la del gran vidre.  Trobo que aquest tipus d’art que intervé sobre material de signe publicitari es podria resseguir en obres d’altres artistes propers… La tarda  queia a Cadaqués quan sortíem, però se’ns va fer de nit, atravessant Figueres.

CAP A LA FESTA MAJOR

Records d’ahir

Noèlia Marín / Aleix Art
Acta inaugural de l’exposició de Can Manso, a la plaça Vella. A l’escenari, grup de nenes saltant a corda mentres les
ex-alumnes dels Sagrats Cors, de la dècada dels 40, canten una de les cançons per fer aquest joc. 


Centelles. Ahir no va ser possible actualitzar la Crònica. A les 9 érem amb un bon grup de gent, dintre la rectoria per preparar l’excursió de dijous vinent. L’excursió d’estiu amb la parròquia. L’any passat vam visitar Prades i la Cartoixa d’Escladei. Ahir vam tenir ocasió de recordar aquella excursió amb les fotos  i el vídeo de dos companys. Aquest any visiterem una cartoixa en funcionament, però per això mateix hi ha una gran particularitat que fa que ens haguem de mentalitzar, acceptar-ho i adequar-ho. Anirem a visitar la Cartoixa de Montalegre, a Tiana. La part que ens deixin veure. El  fet és que a dintre el recinte només hi podem entrar els homes, seguint la prescripció de l’orde de Sant Bru. Per això havíem d’explicar el pla b per les dones que ens acompanyaran i que no podem pas deixar esperant-nos sota el sol o la pluja. Per les descendentes d’Eva hi haurà visita per Tiana. El mateix mossèn de la localitat del litoral, les rebrà per ensenyar-els-hi el retaule del Roser, del segle XVII, de Tramulles, que guarden a la parròquia. També podran passejar-se pel jardi de la casa de la Lola Anglada, contemplar el casc històric fet d’antigues cases pairals i tafanejar per les torres i casetes d’estiueig i segones residències que completen el paisatge urbanístic d’aquest poblet enfilat, amagat dels atacs de la pirateria. Als homes ens ensenyaran una part de la Cartoixa: segur el claustre menor amb algunes dependències i l’església, del segle XV.  A la tarda sí que podrem visitar plegats l’església parroquial de Mataró, amb la seva capella dels Dolors amb pintura de Viladomat (segle XVIII) i el Museu de Mataró amb una col·lecció de peces romanes i medievals, testimonis del passat de la ciutat. Dinar també a Mataró.
Repàs
Cartoixa de Montalegre / Aleix Art
Aspecte del claustra de cel·les de la cartoixa situada a Tiana,
primera parada de l’excursió del dijous, del grup de la
parròquia de Centelles.
Però això serà dijous. A les vuit hem d’estar ja a Centelles. Sopar una mica i a les 9 havaneres a la Plaça Major. Anem entrant de ple a la gran festa popular de l’estiu. El pregó és divendres, però ja abans hi han i hi ha hagut activitats. Un d’important va ser diumenge a la tarda, amb la inauguració de l’exposició de  Can Manso dedicada als 75 anys de l’arribada de les monges dels Sagrats Cors a Centelles, que va fer-se visible amb la fundació de l’escola. Per inaugurar-ho, un grup d’ex-alumnes de la dècada dels 40 van  cantar cançons de la seva infantesa, mentres nenes d’avui, amb la seva  edat d’aleshores, representaven sobre l’escenari els jocs i exercicis que acompanyaven aquestes cançons. Cançons i jocs tenien molts cops una finalitat didàctica o per exercitar els muscles i la perícia de  l’infant. Els jocs de saltar corda, per exemple, se’n van fer dos de ben complexos. La important afluència de públic, reunit per veure l’espectacle no va tardar a afegir-se a cantar i disfrutar d’uns records compartits.
Les ex-alumnes van tenir paraules d’agraïment  i es van fer seves les felicitacions del públic per donar les gràcies de la tasca feta per Francesc Mataró amb totes les exposicions que s’han fet a Can Manso i que han permès recordar la vida i la cultura de la Centelles viscuda pels nostres pares i avis. Una tasca que, en forma de fotografies i documents, va engrossint l’arxiu de la fundació i que ara ha pujat un nou graó amb aquesta nova exposició, que ha suposat un esforç i dedicació important per reunir i ordenar el material que s’exposa. La inauguració era  la punta del iceberg d’una exposició basada en una institució que encara és present al poble i per on molts hi han passat. Això ha obligat a concentrar la mostra en l’etapa que va des de la fundació, el 1939, fins a que van començar a entrar mestres laics a l’Escola, el 1968. Fins aleshores l’ensenyament havia estat exclusivament en mans de les monges. 
Aleix Art
Aspecte general de la fira d’art d’El Figaró, Figa Art. 
Vista des del carrer principal cap al fons. A l’esquerra
hi ha una sala on feien una trobada de puntaires. 
En la Festa Major d’enguany es celebren també els 35 anys de les Trobades geganteres. Divendres s’estrena el musical basat en el text de Fama, “Lluitant per un somni”, a càrrec del grup Aquinahora. Ja tinc entrades per poder-ho explicar. Diumenge sabrem el resultat del Premi Centelles. Hi ha un artista local que hi ha participat, que es mostra totalment decebut i enutjat  amb la decisió –ja ho sap, perquè com a participant, ja han rebut el catàleg-.  
La banda d’artistes centellencs, tenim cita demà dimecres: a les 8 de la tarda s’inaugura a El Trabuc l’exposició que hi tenim els participants al Estudis Oberts. Hi haurà un parlament de Francesc Orenes. Els tallers es podran veure, oficialment, el divendres, dissabte, diumenge i dilluns, a la tarda.

Per cert, aquest passat diumenge al matí, amb en Jordi Sarrate vam anar a participar de la fira  d’art d’El Figaró. Hi havia com 14 o 16 parades. Entre aquestes les del fotògraf Màrius Gòmez i la de Carles Gili –organitzador fira-, pintura, ceràmica, productes de merceria. Hi havia un brocanter però no hi havia la quincallaria que havia desbordat i desfigurat la fira centellenca. Va passar gent. En Jordi va vendre tres llibres d’artistes, de La Fàbrica i d’El Cançoner d’en Marcel. A mi em va anar molt bé per fer contactes. Com a Aleix Art exposava obra de la Col·lectiva. Vaig conèixer a la Montse Boronat, ceramista, filla de la Montserrat Gudiol.
Aleix Art
Detall de la fira de la cervesa de Centelles, des de darrera
l’escenari per l’actuació musical que es va allergar fins a la nit.
Fer fires costa. Més ben dit, omplir-les. A Centelles, dissabte hi va haver la fira de la cervesa artesana. Potser com en els gegants, d’aquí 10 anys podrem dir que s’ha constituït una autèntica fira amb representació de molts productors. Ara mateix teníem una fireta de sis parades. Representatives si de diferentes localitats catalanes. Purament testimonial. És cosa de que no hi ha capacitat de mobilització? No es fa un pentinat prou ampli? Es fan massa fires? La fira centellenca anava acompanyada de música en viu i també d’una cercavila dels gegants. Aquella zona del Passeig, feia molta  olor  de cervesa, això sí.

TREBALLS D’ESTIU (III)

Guardians de la ceràmica

Visitem a l’artista ceramista Joan Gardy Artigas per conèixer la fundació i les instal·lacions amb les que recorda l’obra del seu pare i ajuda a fer projectes  de ceràmica a altres artistes

Totes les fotos: Aleix Art
Joan Gardy Artigas amb el seu mural de fang de guerrers


Gallifa/ Centelles. Fa uns mesos en un dels articles del blog, parlàvem del mural de ceràmica de Joan Miró, que es va fer per la seu barcelonina d’IBM. Que després ha esdevingut Departament d’Ensenyament. El mural en qüestió va ser desenganxat del seu emplaçament a l’edifici de Via Augusta i ara s’exposa al Museu Nacional d’Art de Catalunya, ben bé sota la cúpula. L’obra és germana de la que l’artista va fer per altres llocs, com l’emblemàtic mural per l’aeroport del Prat. Contemplant-ho de prop i de lluny, em feia la següent pregunta: com s’ho van fer per escampar tots aquells litres d’esmalt per fer les línies típicament mironianes? Perquè fer ceràmica no és el mateix que pintar sobre tela o sobre el terra. Teòricament l’esmalt s’ha d’aplicar de forma uniforme. La profe ens ho diu.
Una de les rajoles amb una capa d’esmalt
blanc-gris, com les que s’utilitzaven pels
murals ceràmics de Miró.
Per sort encara existeix el taller on es van preparar aquests murals i també els hereus de l’artista col·laborador. Miró tenia la idea i es va deixar ajudar i aconsellar pel seu amic Josep Llorens Artigas. Ceramista, avantguardista; aquest  artista, a més de catàleg propi, va ser la mà a l’ombra de molts artistes que volien passar pel fang. Com en Joan Barbarà en gravat. Per circumstàncies familiars, el taller de Llorenç Artigues es va instal·lar a una antiga masia de Gallifa i allà continua sota la direcció del seu fill, Joan Gardy Artigas, en Joanet pels amics. A més de preparar obra pròpia, disposa d’unes estupendes instal·lacions per ajudar i assessorar a altres artistes a produir obra ceràmica. En un raconet amagat sota la parròquia romànica de Gallifa hi ha aquests tallers, amb els forns, juntament amb petits apartaments per residència d’artistes i uns espais d’exposició destinats a difondre l’obra del pare. Aquest és el nucli i la  raó de ser de la Fundació Llorens Artigas.

Cingles de Bertí

Aspecte del taller primer dels Artigas
Dimarts de la setmana passada, vàrem sortir des de Centelles cap a Gallifa. Si va per la carretera que passa per Sant Feliu de Codines. El cotxe l’ocupàvem amb  l’arquitecte Romàn Arañó i en Pep Puvill, fotògraf, veí actualment de Centelles que és un gat vell de la vidilla artística de tota una època i ens feia d’enllaç amb el ceramista.  En quilometres són uns 25. Però en temps el viatget vol de calma en la conducció i uns quaranta-cinc minuts. El paisatge és preciós. Juliol plujós, els boscos estan verds i tota aquella zona de sota els Cingles de Bertí és molt frondosa. Com una selva domèstica. La carretera que uneix Sant Feliu de Codines amb Gallifa és a més, molt poc transitada, ja que els veïns que viuen a l’altra cantó, a Sant Llorens Savall, hi van per una altra banda.
La Fundació Llorens Artigas és actualment un espai amb diverses edificacions. En forma com de D, a un punta hi ha el taller primitiu, amb un forn japonès i un gran taller sota cobert. Aquí és on es van fer els murals mironians, com encara recorden les anotacions en una biga que ens remet al mural de l’aeroport. Una mica al mig de la D, hi ha la casa pairal, antiga, de pedra, amb nombroses ferradures a la paret, just a sota de la capella romànica. Cap a darrera, que és també cap a l’altre cantó, hi ha un edifici modern, de línies racionalistes, fets amb materials locals –rajoles, maons i  fusta-, amb cert aire japonès: proporcions en base al tatami, ús de fusta de fibra densa i d’aspecte minimalista, grans bigues i l’apuntalament de la teulada. Aquest és l’edifici que acull els apartaments per acollir artistes que vulguin treballar allà i, a sobre, la sala amb exposició del fons de la fundació: obra de Llorens Artigas, Miró i amics.
Els plats de fang intervinguts per grans noms de l’art,
exposats en les seves caixes especials.
Ara mateix hi exposen unes caixes de fusta amb plats de ceràmica intervinguts –ja fa  anys-, per artistes com Ràfols Casamada, Chillida, Joan Brossa, Robert Llimós, etc. Les caixes on s’exposen els  plats són com maletes de viatge. Serveixen per exposar, per guardar i per tranportar.  S’instal·len sobre cavallets. Cada caixa té dos plats, que són dos artistes i n’hi ha moltes. Els  plats artístics van ser una iniciativa de la  Fundació que es van fer durant uns anys, aprofitant que l’artista podia passar pel taller o inclús,  portant-els-hi el plat perquè ho intervingués, com va ser el cas de Chillida. Gardy Artigas ens  explica que aquestes caixes  se’n van aviat d’exposició a l’Albertina de Viena.  La Fundació presta sovint obra per exposicions internacionals.
Aspecte del taller de l’Isao
Seguim amb la volta: per darrera d’aquest edifici i a l’extrem oposat de la D, hi ha un altre grup d’edificis que inclouen més tallers i els tallers per a la ceràmica amb el fang, els esmalts, els torns i més forns. En un d’aquests espais, però sense ser taller de ceràmica, hi treballa l’Isao, el fill del Joanet. Artista conegut pels seu tema dedicat al món animal i per fer una espècia d’obra similar a la que podria donar de si una serigrafia pop-art:   recerca de l’estructura simètrica, del perfil o la silueta, és a dir de, la forma arquetípica de l’animal passat no sols per mitjans reproductors sinó també per la pintura o l’escultura. El vam poder conèixer.
Els altres tallers són ja pels treballs amb fang del mateix Joanet i per la feina dels artistes convidats que hi passen una temporadeta. Ara no hi havia ningú més.  Aquí i allà dels tallers i espais hi ha obra d’un i altre artista, dels que hi han passat. En el jardí mateix hi conviuen escultures de Miró. En una paret hi ha una concentració de pits femenins fets  entre en Gardy Artigas i en Frederic Amat, amb qui  també van fer el mural de les olles  que hi ha a la paret que separa el Mercat de les flors amb l’Institut del  Teatre de  Barcelona, a  Montjuïc.
Detall del passadís inferior edifici, que acull els apartaments 
per artistes residents, aixecat amb pilars robusts 
i acabat amb les rajoles de fang al terra. 
Però  no només trobem a Gallifa, una col·lecció d’obres amb història. També totes aquestes arquitectures modernes dels apartaments, espais expositius  i tallers responen a un geni creatiu. Els plànols són de l’arquitecte nord-americà Bruce Graham. Autor de grans gratacels a Chicago, membre d’una xarxa d’arquitectes americans que operava a tot arreu i que es va cuidar de reconstruir Japó després de la Segona Guerra Mundial. D’aquí el coneixement de l’arquitectura japonesa . La vinculació amb els  Artigas ve de col·laboracions mútues per complementar altres arquitectures amb treballs  de ceràmica que es preparaven  a Gallifa.

El treball d’estiu:

Tornem al primer edifici, al taller primitiu on s’hi feien els murals mironians: allà hi treballa actualment en Joanet i hi està fent un gran mural amb relleu de guerrers de fang. La idea remet a les entrades dels temples japonesos on hi ha guerrers d’aspecte ferotge que vigilen el  tros. Els guerrers de fang vigilaran l’entrada de la fundació i per tant les referències a la ceràmica hi són constants. El mural  es  troba bastant avançat. Hi ha guerrers que fisonòmicament  remeten a ètnies africanes. Com les senyoretes de Picasso.
Conjunt i detall del mural dels guerrers, que Gardy Artigas
està preparant per instal·lar a  l’entrada de la Fundació. 
És el seu Treball d’Estiu, si bé ja fa temps que ho prepara. 
Gardy Artigas ho ha hagut de treballar per parts i anar ajuntant-ho. Ho ha fet amb fang refrectari d’alta  temperatura. Diu que la idea per tirar endavant aquest mural es troba al seu cap. Tot i que hi ha alguns dibuixos per allà sobre que remeten als guerrers, no hi ha cap esquema general.  Inventiva i improvització.
El forn més proper a aquest espai es troba a fora, a l’aire lliure, cobert. Per sobre la teulada, en un cantó hi sobresurt una xemeneia. Gardy Artigas anomena de tipus japonès el forn que té  a allà. Es tracta d’una construcció de maó amb tres cel·les amb volta, cada un, un pel més aixecat que l’anterior. Funciona encén el forn més baix. Quan aquest arriba a certa temperatura  s’encén el segon. I després  el  tercer. De manera que s’aprofita la temperatura d’un per fer  apujar la de l’altre. A dintre de cada cela hi ha espai per la combustió i per cobrir-ho de ceràmica. Hi ha forats que són respiradors. La tercera cambra fornal té les parets de maó vitrificades: això és perquè allà s’hi ha tirat sal sobre les peces de ceràmica, fet que produeix un tipus especial d’esmalt sobre les peces que també afecta les parets del forn.  
Conjunt i detall del forn  japonès de tres cel·les. Cada
compartiment és, de fet, un forn, però funcionen de
manera consecutiva. En la imatge de detall es veu la paret
 del forn amb un to verdós, fruit del procés d’esmalt, residu
d’haver tirat sal sobre les peces que s’anaven a coure. 
  
Per fer una  cocció s’ha de preparar amb temps: es posen ben posades les peces  a dintre, es tapa l’entrada amb blogs de pedra o fang i s’encén. Les coccions duren hores i s’ha d’esperar a que arribin a cada temperatura, a que facin la feina de  coure i a que baixin les temperatures per desenfornar.  Segons Gardy Artigas al Japó i per aquella zona, poden tenir agrupacions de cambres fornals molt més extenses. Cada ceramista cou les peces quan li toca i es posen d’acord, perquè cada ceramista es prepari i cogui el seu tros quan li toca.


Ceràmica i Japó són binomis importants en l’adn de la Fundació.  Gardy Artigas va ser qui va anar a estudiar a l’illa nipona i va importar aquest tipus de forn a l’espai de Gallifa. Va anar allà per conèixer tècniques i artistes. Per  fer el viatge es va endur com a guia a la seva futura dona, una japonesa que estudiava a l’Escola Massana de Barcelona.  Se la va emportar i al final s’hi va casar. Els forns que hi ha a Gallifa se’ls van construir ells, amb l’assessorament dels mestres ceramistes japonesos. A la fundació hi tenen dos forns d’aquest tipus, de tres i dues cambres. Un tercer forn és elèctric.         

La qüestió dels murals

Joan Gardy Artigas ens  va  ensenyar totes aquestes instal·lacions. Vam saludar a l’Isao, i també a la seva dona. Vam veure altres coses que en Joanet fa, com uns dibuixos amb llapis. Resulta que un tema seu, recurrent, que surt tant sobre el paper, com sobre el fang, són els peixos, molt sovint amb els seus ulls rodons i aspectant.  Fins al punt que hi ha obres que la rodona negre és  el més important. Com l’ull obsessiu de Hall 2000.
Interior taller de ceràmica, dintre les 
instal·lacions ampliades de la  Fundació. 
Però si èrem a Gallifa, a part de per conèixer  artistes i espais, era per respondre com punyeta es van fer els murals mironians. Tal i com es pot observar en el mural instal·lat al MNAC, el conjunt està  format per rajoles esmaltades per un cantó, de color blanc-grisos. Sobre aquest esmalt  base  s’hi fan les intervencions més acolorides i artístiques. Però Gardy Artigas ens assenyala  que  ja en aquest fons base, es cercava que l’aspecte no fos uniforme. L’esmalt hi està aplicat de manera desigual. Si fos “ben fet” o fet de manera ortodoxa, serien com rajoles d’un bany, de blanc immaculat. Però no era aquesta la idea.
Cada rajola esmaltada blanca va enumerada pel darrera. Estès tot el mural al terra del taller, Miró i Llorens Artigas, escampaven  els esmalts de colors, per fer les línies i el negre, amb plena  llibertat. Traç carregat, constant i ràpid. Assecar i enfornar. En un racó dels tallers de la Fundació s’hi troben encara, rajoles dels murals mironians, que són proves de colors. Vol dir que el resultat que nosaltres veiem no és ben bé casual. 
Racó amb fangs i arenes per preparar el fang. En aquest taller
tant es preparen el fang ells mateixos, com compren barres
preparades.
L’atzar hi és, però està molt estudiat. El traç final i en definitiva, el mural definitiu surten després d’un temps  de preparació.  I això no treu que en el moment definitiu, ja fos en pinzell o amb una escombra, l’artista  executor, havia de deixar anar uns regalims constants d’esmalt, per aconseguir que el traç del conjunt tingui un aspecte generament uniforme. És ceràmica, però sembla el traç ininterromput d’una pintura . Però de fet si t’ho mires  de prop, en  la proximitat, es veuen qualitats matisades. Gardy Artigas ens dirà més  d’una vegada que les normes estan per aprendre-les i conèixer-les, però que un cop les saps,  te les saltes. Has d’arriscar per arribar a altres cotes plàstiques i creatives. En els treballs d’aquest ceramista no importa l’aspecte perfecte, sino sobretot els accidents, l’atzar, les imperfeccions. Per fer-ho uniforme i impol·lut, ja hi ha els sistemes més industrials. Allà sí que una peça surt igual a la següent i fa joc amb les rajoles del quarto de bany.

Estantaries amb esmalts. Treballs de fang sobre la taula
La  visita a la Fundació acaba amb una  cerveseta a l’ombra d’uns arbres del jardí,  asseguts al voltant d’una taula de pedra. Diposa d’estany i piscina. Tot i que no ha fet una tarda  assoleiada. El risc de pluja era evident. Però ens ha deixat fer. Parlarem d’aspectes biogràfics, de records. Amb en Pep Puvill es coneixen de que havien anat junts a l’escola, però sobretot de quan fa varis anys, varen coincidir en uns tallers d’artistes que es van muntar a Esplugues de Llobregat. Gardy Artigas era el  ceramista i Pep Puvill el fotògraf que feia el catàleg d’obres dels artistes, a part d’obra pròpia. Allà es va forjar l’amistat més duradora.
Alçat del taller amb decoració de les parets i
sobretot el sistema de bigues de fusta,
idea de l’arquitecta  Bruce Graham.
En algun moment o abans, surt que Gardy Artigas ha quedat satisfet del Premi Centelles  d’enguany. Ell i el seu fill Isao han  format part del jurat de l’edició d’enguany, juntament amb el pintor Artigau, l’historiador Antoni Pladevall i el periodista cultural del 9nou, Jordi Vilarrodà. Diumenge vinent, dia 31, sabrem que han triat. De moment ja  sabem que necessiten la Capella de Jesús, a més del Marçó, per exposar  les  obres. L’any passat amb la petita sala del carrer Galajadors ja en van tenir prou.

La visita a la Fundació Llorens Artigas acaba amb ganes de tornar-hi. Un altre dia caldria anar-hi per  veure com queda instal·lat el mur i per xafardejar el treball d’artistes que vagin a treballar  a  aquells tallers. El fet  és que  molt a prop de Centelles, amagat,  però relativament accessible, hi tenim un bon polvorí d’artistes d’alta fornada.