ZOOM A LA COL·LECTIVA

Introducció a la ceràmica


Marta Postico
Peça preparada per la ceramista centellenca, per particpar a la Col·lectiva
amb el tema comú de “viure sol, viure en parella”
Centelles. Així com, per norma general, els artistes que participen a aquesta Col·lectiva creen espais bidimensionals, n’hi ha uns quants que ho fan en funció d’un volum. La més material i volumètrica és l’obra de la Marta Postico. És l’artista ceramista de l’exposició. Puc rebel·lar que quan plantejava inicialment aquesta Col·lectiva, primer li vaig proposar a ella de fer un duet amb una altra artista –que aquest any no participa-. Però al començar a lligar els caps, vaig veure que, tant per tant, podia fer una crida a tots els artistes amb qui havia contactat durant un temps. Així que les peces de la Marta ara són unes més de les que trobareu. Però són les úniques fetes amb ceràmica. I és un plaer tenir-les, perquè darrera la seva senzillesa i qualitat, si troba un treball molt més complex de l’aparent. Un art que tot just ara començo a copsar després d’un curs amb la mateixa  Marta com a mestre. 
Fa un cert temps que la Marta investiga la porcellana. Aquest material tant noble i tan cercat pels europeus d’abans, que no hi havia manera que aconseguissin la fórmula que amagaven els xinesos, per produir-ne al nostre continent. A la Marta ja li queda lluny aquesta història  i ja treballa directament amb una pasta porcellanosa que, sino recordo malament, els sacs posa que ve de Limoges, precisament una de les capitals franceses productores de la porcellana europea. Una de les factories d’aquesta ciutat va ser regentada per la famosa Madame de Pompadour. Limoges també era important a l’Edat Mitjana per produir objectes d’orfebreria i d’ús litúrgic esmaltats. 
La Marta Postico investiga la porcellana fent vasos i tasses. L’interior està esmaltat i el fora presenta unes incisions lineals que tenen incrustat fang de color negre. Aquest recurs tècnic, és el que s’anomena “mishima”. Una col·lecció d’aquestes tasses és la que podem veure a l’exposició. Amb el seu blanc amable i les línies que defugen cap discurs regular. Uns objectes funcionals i simples i per això mateix bells. 
La serenor de les tasses es desferma a l’obra comuna: imaginació al poder. Incrustant la meitat d’una pila de vols, deixats a la pica per rentar, la Marta expressa les preocupacions i interrogants que desperta el fet de viure i viure respecte els més íntims. És una de les peces que agrada més de l’exposició. Està solucionada amb diferents tonalitats d’esmalts. I la pila de vols està incrustada sobre un plafó de fang d’aspecte més brau, fet que ajuda a la composició i penso que és el lligam més familiar d’aquesta peça amb altres treballs de l’artista, de caire també escultòric. 

ZOOM A LA COL·LECTIVA

Maneres de pintar un paisatge


Imma Parés
Pintura dedicada als Monegros, i sembla que no és l’única de la pintora
Centelles. Diumenge. Quan acabi aquest text ja seran quarts d’onze. L’exposició ha pogut ser visitada ja durant cinc dies, a banda de la inauguració. Des de diumenge passat fins avui, han passat 197 persones, segons el registre de visitants que vaig fent en una llibreteta. Una xifra que és per sentir-se orgullós i que es recolze amb el fet que la gent en surt, en general, contenta de l’exposició. 
Curiositats: en general, els visitants fan la visita, començant per la banda dreta, quan la mostra està muntada seguint un ordre que comença al revés. No hi ha cap indicació i és del tot indiferent. La varietat de propostes artístiques es percep igual. I és curiós que, normalment la gent entra amb ritme més aviat accelerat. Però a mesura que va avançant i es va mirant les obres, va alentin. Va entrant en l’òrbita i l’atmosfera de cada proposta. 
Hi ha persones que s’han adonat d’una comparació possible: hi ha dues peces, dues pintures que s’assemblen bastant. Són la de l’Imma Parés i la Marina Berdalet. En totes dues hi té un pes important el cel. Un cel carregat d’atmosfera i de núvols que creen un ambient de tempesta, amb un domini important de tons i matisos blaus. El terra i la línia de l’horitzó ocupen una mínima part. 
Marina Berdalet
Pintura de la sèrie Clareja
El cas és que les semblances són aparents, ja que parteixen de dos mètodes compositius oposats. L’Imma va anar cap a Saragossa i al passar pels Monegros es va fixar amb aquells espais tan immensos i desèrtics. La seva pintura és una impressió d’aquest paisatge ibèric, amb voluntat d’ensenyar l’espai i també de transmetre les sensacions que va poder copsar. L’Imma mira cap a fora, ho assumeix i ho tradueix amb les seves pinzellades. En canvi la Marina, té una idea prèvia d’un paisatge, i comença l’obra mirant al seu interior. A la seva ànima, que és com un termòmetre d’estats, sentiments i reflexions. I quan en sent la necessitat, ho ha de treure i pintar. La Marina arrossega elements autobiogràfics en la seva obra i aleshores, més que un paisatge impressionista, el que tenim és un entorn expressionista. L’Imma Parés no és que pugui abandonar el seu bagatge biogràfic o el seu “jo”, però en la seva pintura, com en l’aquarel·la, hi ha un major control del que pinta i acaba les obres d’una manera més detallista. La Marina ho condueix cap a un camí més independent d’un model realista, perquè és a la seva ànima a qui ha d’assedegar primer. 

ZOOM A LA COL·LECTIVA

El seu gran poder 
Zenda i Cristina Basses ballen per la Col·lectiva

Aleix Mataró
La Cristina i la Zenda, esperant l’hora del ball,
a la Capella de Jesús
Centelles. Reprenc avui la Crònica de Centelles que fa bastants dies que resta sense actualitzar. I ho faig lligant-ho amb un tercer Zoom a les obres de la Col·lectiva, aprofitant que ahir hi va haver dansa a la Capella de Jesús. Dora a la tarda d’ahir, les dues ballarines, la Zenda i la Cristina Basses, que havien de fer les coreografies ja eren a la capella per assajar i conèixer l’espai. Una capella on, la Zenda em va dir diverses vegades que li havia agradat molt ballar. Un públic amb nombre adequat i optimiste, també va compartir amb plaer l’estona de dansa. 
Ahir ens podíem fixar més amb com la Zenda treballa. De forma més propera i familiar: les músiques d’ahir, una era oriental i l’altre tenia un to com de música popular d’orquestra de festa romanesa. L’Oxitocina, com es diu aquesta darrera peça, és obra del músic català Guillem Roma. Amb la Zenda es coneixen i li va sentir aquesta cançó melancòlica i encantadora. Amb una lletra, que no he acabat d’assimilar, però que ve a elogiar els poders i els encants d’un ésser, que particularment em sembla que ha de ser una dona “amb un gran poder”. A la Zenda li va agradar aquesta cançó i li va demanar al Guillem si la podia ballar. El cas és que en van estrenar la coreografia el passat 7 de juliol al Casal Francesc Macià. I de forma més minimal, la va tornar a dansar ahir a la capella. Minimal perquè a l’escenari del Casal, potser eren deu ballarines i ahir dues: la Zenda i la Cristina, que però tenen “un gran poder”. La Zenda s’ocupa també que les ballarines vesteixin adequadament i té una col·lega, la Gisela Castells que li fa aquestes indumentàries tant esplèndides i sensuals. Ahir la dansa “Flor de tarongers” vestien uns vestits blancs, ajustadets, amb coll amb V, grosset i un mocador vermell a la cintura. A més portaven uns mantons negres amb uns brodats meravellosos.
A.M.
Ahir, amb la dansa, vam comprovar el cos pot ser molt elàstic
La dansa de l’Oxitocina era més com un vestit d’un harem oriental. Ensenyar el cos és important. Perquè és bell i perquè no és indiferent que es vegi com es contorciona, en els moviments dansats i els muscles i la columna vertebral agafen volum i es deixen veure i mostren la seva flexibilitat.
La Zenda participa a la Col·lectiva amb aquest acte viu del seu art i també amb peces fixes: a la nau hi ha un cartell del seu últim espectacle al Casal. A l’absis hi podreu veure una fotografia de la Zenda ballant un tango amb el seu marit. “La vida en parella és com un tango”: aquesta seria la idea de la seva contribució al tema comú de la mostra. Però en el cas de la Zenda la frase també funciona en doble sentit: la vida en parella és moguda, però la Zenda la passa ballant. A més d’ensenyar aquestes danses, ella mateixa prepara danses per participar a altres events. Per exemple i de forma destacada, cal mencionar que fa dos anys que la Zenda i les seves col·legues col·laboren amb el dissenyador de moda Jordi Dalmau, en la passarel·la Gaudí. L’any passat és el que portaven aquelles ales de papallones tan grans i maques. 


ZOOM A LA COL·LECTIVA

Eva Pujol, puntades de poesia

Avui ha estat el primer dijous dels previstos que hem obert l’exposició Col·lectiva. Demà divendres, també. Serà el dia de les coreografies de la Zenda.. Avui ha anat prou bé: 12 visitants. Pocs si es compara amb els 80 del diumenge, però un èxit si es té en compte que avui ha vingut la gent que hi tenia interès i que ha pogut visitar-la en un dia poc habitual de l’horari normal de les exposicions a Centelles, que es limiten al cap de setmana. 
Una de les visites de diumenge a la tarda va sortir una mica airejada de l’exposició, perquè no podia entendre que entre les obres d’art, n’hi hagués una que eren sols unes puntades. “Jo” –deia- “ho podria fer millor”. “Això no és art” –concloïa -. Vaig intentar dir-li que allò no era un exercici de puntades, sino una idea poètica, una idea feta art. Però no va marxar més convençuda. 
Parlo de la peça “Punt x punt” de l’Eva Pujol. Una obra blanca, sobre paper, que ajunta una estripada amb fil de cosir i fa com una cremallera de fil, fins que el fil s’escapa i deixa l’agulla tirada pel paper. Un exercici d’una gran bellesa poètica, que evidentment no pretén competir amb les habilitats de les velles filadores, sinó expressar una idea. La peça en qüestió és la peça de tema comú amb la que l’Eva participa a la Col·lectiva. Una obra que es va afegir a la mostra quan el catàleg ja estava tancat. L’artista participava, inicialment, només amb un llibre objecte, un llibre d’artista d’edició única: “Fàbrica de somnis”. Aquesta peça va sortir publicada per primer cop en aquest blog, quan amb ella, el juny de l’any passat, l’Eva Pujol participava a la primera edició de la fira madrilenya Masquelibros.
Ambdues peces ens acosten l’obra d’una artista molt acurada i sensible. Una noia, veïna de Gurb, que de forma incompleta, he anat veient part del seu progrés com a artista. Primer a les classes de sensorial i gravat amb la Fina Tuneu i més endavant la seva immersió en els llibres d’artista que l’han portat a participar a diversos certàmens d’aquest gènere. Momentàniament, la nostra artista ara ha de compaginar la seva vena amb les obligacions maternals. Si tingués temps pels menesters de la creació estètica, potser l’animaria a definir millor un tema de treball. Si bé és genial que cada idea que té, sigui quin sigui el tema, tingui una plasmació plàstica d’una manera tan delicada i empàtica.