ANY ESPRIU – 2013

ESPRIU I ELS ARTISTES VI

Espriu, Pellsjö i Sölvesborg

Centelles.  A la pàgina 473 de les Obres Completes de poesia de l’Espriu hi ha un poema dedicat a l’”Art d’Owe Pellsjö”. Diu així: “Dits: un lentissim/ coneixement d’abismes./ Després, captiva,/ l’estesa mar, la fràgil/ solitud caminada.” Hi ha una anotació al peu. B., 1965 (© Hereus d’Espriu, gestionats per Edicions 62).
Qui era l’Owe Pellsjö? El més fàcil és mirar que diu la wikipedia. Però resulta que l’entrada sobre aquest artista està en suec. A casa nostra no sembla quedar massa rastre físic, a part d’un document al MACBA: trobo citat una monografia que es titula “Investigació plàstica, 63”, feta dintre el cicle Arte de Hoy, datada del 1963.
 Potser hi ha un col·leccionista privat o algun galerista que guarda obra seva, però a nivell d’altres museus o llocs públics no hi ha cap record i el rastre de l’artista sembla haver-se perdut, un cop va retornar cap al seu país. 
Foto: T. Musa
“Eva och fornfyndet”, escultura

d’Owe Pellsjö instal·lada a un jardí de l’església

de St. Nicolai, a Sölvesborg, Suècia

De fet el primer que vaig fer, va ser demanar-ho a uns col·legues, que podien saber qui era i podien inclús haver-lo conegut. Així que primer vaig trucar a l’Arnau Puig, el crític d’art co-fundador de Dau al Set. Encara segueix en peu de guerra. De fet vaig haver de deixar un missatge al contestador. El cas és que un parell de dies després, em va retornar la trucada. I com si hagués estat fent un seguiment detectivesc, em va donar les primeres pistes: era un escultor suec, que va viure a Barcelona durant una temporada. I que va participar a uns certàmens que es van fer, als anys seixanta: el Cicle d’Art d’Avui i les Mostres d’Art Nou. Em va precisar que aquestes iniciatives estaven relacionades amb el Cercle Artístic de Sant Lluc. 

Per tant una de les coses que vaig fer, va ser anar a la seu actual de Sant Lluc a veure si tenien més informació. Més que una investigació de registres i a fons, el que m’interessava era veure qui era aquest artista i sobretot veure’n obra. Al Palau Mercaders no tenien res substancial a l’abast a la biblioteca. El següent pas era consultar l’arxiu històric i vaig preferir esgotar altres vies, ja que no pretenc fer un estudi en profunditat, sino saber qui era i qué feia. 
Em vaig posar en contacta amb un altre col·lega crític d’art i historiador, el Daniel Giralt-Miracle. Si l’Arnau va ser com consultar a un detectiu, la rapidesa i contundència de la resposta del Daniel va ser com si fos del CSI. Amb un moment vaig tenir una sèrie de pdf amb referències directes a la vida barcelonina de Owe Pellsjö i també unes anàlisis de la seva trajectòria. 
Un dels pdfs és un article de Juan-Eduardo Cirlot, publicat a la Revista Europa,  on trobem un comentari llarg del discurs de l’artista i unes quantes senyes biogràfiques. Cirlot ens explica que Pellsjö va néixer el 1937 a Jonköping, Suècia. Que el 1953 va entrar a aprendre escultura al taller d’Elis Erikson. Cirlot ens explica l’evolució dels seus interessos artístics: ja al principi despunta una atenció important pels materials i per la connexió entre les parts i la geometria variada de les peces. Pel què diu el crític, cal inscriure l’obra de Pellsjö en l’òrbita informalista on “el material esdevé el tema” (Cirlot). Pellsjö s’interessarà més endavant per explorar la naturalesa monumental de les peces, la seva relació amb l’entorn, etc. Farà unes peces d’aire abstracte o d’idea figurativa espectral. També tocarà el camp de la pintura i el dibuix. 
Els altres textos que Giralt-Miracle em passa, són de Cesareo Rodríguez-Aguilera i de Francesc Miralles. Un i altre, crítics de l’art actual i historiadors. Miralles encara està en actiu. Cesareo explica que hi va haver dos Cicles d’Art d’Avui. El primer, el 1962 i el segon, l’any següent. En la primera edició hi participaven varis artistes de diferents disciplines i estils: informalisme, pintura gestual i de l’objecte, expressionisme. Esmenta pintors com Argimon, Teo Asensi, Lluís Bosch, Chueca i Amèlia Riera. I escultors com el nostre Pellsjö i Emilia Xargay. La mostra d’art actual es va fer a Barcelona i també es va fer voltar per vàries ciutats catalanes, entre les que s’hi troben Vic, Mataró, Manresa, Girona i d’altres. 
La segona edició del Cicle eren menys artistes. Francesc Miralles comenta que estaven organitzades pel Cercle Artístic Sant Lluc i que potser la diferència d’interessos i d’edats, entre els participants, els va separar. Miralles esmenta també que la voluntat manifestada dels artistes del Cicle d’art d’avui era donar “noticia de la continuïtat de l’art”. De l’edició del Cicle del 63 dataria el document conservat al MACBA. 
Per tant, aquests documents ens donen la idea que Pellsjö era un artista d’obra de caire abstracte i matèrica. Que estava implicat amb esdeveniments de projecció de l’art actual. Debia ser en aquest context de dinamisme social i artístic que Pellsjö i Espriu es van conèixer o van saber de l’existència mútua. 

No obstant, aquestes informacions, faltava veure millor obra de l’artista. La fotocòpia del document de Cirlot no oferia massa material en aquest sentit i no hi ha o no he sabut trobar un llibre amb fotos representatives de la seva obra. 
Un dia vaig enviar un email a l’ajuntament de Sölvesborg, una ciutat sueca on segons he pogut saber hi ha alguna escultura pública de Pellsjö i on a més sembla que va passar la resta de la seva vida. Sölvesberg és una vila gran, de 8400 habitants. Està ubicada a la punta de la península sueca. La ciutat portuaria va ser fundada el segle XII. La ciutat està en un punt estratègic de connexió amb Dinamarca. 
Des del 1972, Pellsjö havia retornat al seu país. Al cap d’uns dies es va posar en contacte una bibliotecària de la ciutat, Elna Hansson, i em va ajudar a resoldre els buits: em va enviar una sèrie de documents en pdf amb suec, però bastant clars: un contenia quatre imatges de la seva obra. Sobretot destacava una pintura de caire geometria abstracte. Amb motius geomètrics seriats i pintats amb colors terra-mostassa. 
També em va enviar una fotografia d’una escultura de l’artista. Es titula “Eva och fornfyndet”, traduït “Eva i la troballa arqueològica”. Es troba a un pati de fora d’una antiga església anomenada St Nicolai.  Data del 1990. Es tracta de dos formes tubulars de bronze. Aquest tipus d’obra coincideix amb la que es troba al a pàgina de la Wikipedia. Però, diguem, que amb això de les recerques sóc una mica de la vella escola. 
Tornem al principi: dèiem que Espriu va dedicar un poema a l’Owe Pellsjö. Tornem-lo a citar: “Dits: un lentissim/ coneixement d’abismes./ Després, captiva,/ l’estesa mar, la fràgil/ solitud caminada.” Què té aquest poema que evoqui a l’escultor? Podrien els dits que coneixen els abismes, ser una metàfora dels volums treballats per l’artista? I els versets sobre “l’estesa mar”, parlarien dels seus viatges solitaris? Veuria Espriu, en la persona d’Owe Pellsjö una espècia d’holandès errant, però del nord? 
En quan a l’escultura també està oberta a l’especulació: d’entrada trobem una visió abstracte i d’idea tubular d’Eva, la primera dona. Entenc que és darrera la forma que presenta un cantó amb un angle recte acusat. Aquesta té idea més de persona, amb un cap i una actitud com de persona respectable o un sant orant, amb les mans juntes.
Però aquesta Eva està davant una figura que entenc que l’interroga sobre les seves restes: la “troballa arqueològica”  potser vol saber on hi ha testimonis que provin l’existència de la primera parella d’humans, la que va crear Déu amb les seves mans. Pellsjö vol evidències sobre un tema aixecat sobre la fe i també les explicacions simbòliques i religioses d’homes del passat. Una pregunta difícil que, de fet, qüestionaria la base històrica del Cristianisme. Era Owe Pellsjö un creient amb set historicista? L’obra data del 1990. Pellsjö és del 1937. Aquell any tindria 53 anys. Per tant, una edat prou madura, en que potser sí que es qüestionava alguns dogmes. Però tot això són interpretacions lliures, igual com la poesia d’Espriu està oberta a múltiples interpretacions, si no es coneixen de més a prop els seus pensaments i textos. Owe Pellsjö va morir a Sölvesborg el 25 d’agost de 2011. Fa quatre dies!

ZOOM A LA COL·LECTIVA

Introducció a la ceràmica


Marta Postico
Peça preparada per la ceramista centellenca, per particpar a la Col·lectiva
amb el tema comú de “viure sol, viure en parella”
Centelles. Així com, per norma general, els artistes que participen a aquesta Col·lectiva creen espais bidimensionals, n’hi ha uns quants que ho fan en funció d’un volum. La més material i volumètrica és l’obra de la Marta Postico. És l’artista ceramista de l’exposició. Puc rebel·lar que quan plantejava inicialment aquesta Col·lectiva, primer li vaig proposar a ella de fer un duet amb una altra artista –que aquest any no participa-. Però al començar a lligar els caps, vaig veure que, tant per tant, podia fer una crida a tots els artistes amb qui havia contactat durant un temps. Així que les peces de la Marta ara són unes més de les que trobareu. Però són les úniques fetes amb ceràmica. I és un plaer tenir-les, perquè darrera la seva senzillesa i qualitat, si troba un treball molt més complex de l’aparent. Un art que tot just ara començo a copsar després d’un curs amb la mateixa  Marta com a mestre. 
Fa un cert temps que la Marta investiga la porcellana. Aquest material tant noble i tan cercat pels europeus d’abans, que no hi havia manera que aconseguissin la fórmula que amagaven els xinesos, per produir-ne al nostre continent. A la Marta ja li queda lluny aquesta història  i ja treballa directament amb una pasta porcellanosa que, sino recordo malament, els sacs posa que ve de Limoges, precisament una de les capitals franceses productores de la porcellana europea. Una de les factories d’aquesta ciutat va ser regentada per la famosa Madame de Pompadour. Limoges també era important a l’Edat Mitjana per produir objectes d’orfebreria i d’ús litúrgic esmaltats. 
La Marta Postico investiga la porcellana fent vasos i tasses. L’interior està esmaltat i el fora presenta unes incisions lineals que tenen incrustat fang de color negre. Aquest recurs tècnic, és el que s’anomena “mishima”. Una col·lecció d’aquestes tasses és la que podem veure a l’exposició. Amb el seu blanc amable i les línies que defugen cap discurs regular. Uns objectes funcionals i simples i per això mateix bells. 
La serenor de les tasses es desferma a l’obra comuna: imaginació al poder. Incrustant la meitat d’una pila de vols, deixats a la pica per rentar, la Marta expressa les preocupacions i interrogants que desperta el fet de viure i viure respecte els més íntims. És una de les peces que agrada més de l’exposició. Està solucionada amb diferents tonalitats d’esmalts. I la pila de vols està incrustada sobre un plafó de fang d’aspecte més brau, fet que ajuda a la composició i penso que és el lligam més familiar d’aquesta peça amb altres treballs de l’artista, de caire també escultòric. 

ZOOM A LA COL·LECTIVA

Maneres de pintar un paisatge


Imma Parés
Pintura dedicada als Monegros, i sembla que no és l’única de la pintora
Centelles. Diumenge. Quan acabi aquest text ja seran quarts d’onze. L’exposició ha pogut ser visitada ja durant cinc dies, a banda de la inauguració. Des de diumenge passat fins avui, han passat 197 persones, segons el registre de visitants que vaig fent en una llibreteta. Una xifra que és per sentir-se orgullós i que es recolze amb el fet que la gent en surt, en general, contenta de l’exposició. 
Curiositats: en general, els visitants fan la visita, començant per la banda dreta, quan la mostra està muntada seguint un ordre que comença al revés. No hi ha cap indicació i és del tot indiferent. La varietat de propostes artístiques es percep igual. I és curiós que, normalment la gent entra amb ritme més aviat accelerat. Però a mesura que va avançant i es va mirant les obres, va alentin. Va entrant en l’òrbita i l’atmosfera de cada proposta. 
Hi ha persones que s’han adonat d’una comparació possible: hi ha dues peces, dues pintures que s’assemblen bastant. Són la de l’Imma Parés i la Marina Berdalet. En totes dues hi té un pes important el cel. Un cel carregat d’atmosfera i de núvols que creen un ambient de tempesta, amb un domini important de tons i matisos blaus. El terra i la línia de l’horitzó ocupen una mínima part. 
Marina Berdalet
Pintura de la sèrie Clareja
El cas és que les semblances són aparents, ja que parteixen de dos mètodes compositius oposats. L’Imma va anar cap a Saragossa i al passar pels Monegros es va fixar amb aquells espais tan immensos i desèrtics. La seva pintura és una impressió d’aquest paisatge ibèric, amb voluntat d’ensenyar l’espai i també de transmetre les sensacions que va poder copsar. L’Imma mira cap a fora, ho assumeix i ho tradueix amb les seves pinzellades. En canvi la Marina, té una idea prèvia d’un paisatge, i comença l’obra mirant al seu interior. A la seva ànima, que és com un termòmetre d’estats, sentiments i reflexions. I quan en sent la necessitat, ho ha de treure i pintar. La Marina arrossega elements autobiogràfics en la seva obra i aleshores, més que un paisatge impressionista, el que tenim és un entorn expressionista. L’Imma Parés no és que pugui abandonar el seu bagatge biogràfic o el seu “jo”, però en la seva pintura, com en l’aquarel·la, hi ha un major control del que pinta i acaba les obres d’una manera més detallista. La Marina ho condueix cap a un camí més independent d’un model realista, perquè és a la seva ànima a qui ha d’assedegar primer. 

ZOOM A LA COL·LECTIVA

El seu gran poder 
Zenda i Cristina Basses ballen per la Col·lectiva

Aleix Mataró
La Cristina i la Zenda, esperant l’hora del ball,
a la Capella de Jesús
Centelles. Reprenc avui la Crònica de Centelles que fa bastants dies que resta sense actualitzar. I ho faig lligant-ho amb un tercer Zoom a les obres de la Col·lectiva, aprofitant que ahir hi va haver dansa a la Capella de Jesús. Dora a la tarda d’ahir, les dues ballarines, la Zenda i la Cristina Basses, que havien de fer les coreografies ja eren a la capella per assajar i conèixer l’espai. Una capella on, la Zenda em va dir diverses vegades que li havia agradat molt ballar. Un públic amb nombre adequat i optimiste, també va compartir amb plaer l’estona de dansa. 
Ahir ens podíem fixar més amb com la Zenda treballa. De forma més propera i familiar: les músiques d’ahir, una era oriental i l’altre tenia un to com de música popular d’orquestra de festa romanesa. L’Oxitocina, com es diu aquesta darrera peça, és obra del músic català Guillem Roma. Amb la Zenda es coneixen i li va sentir aquesta cançó melancòlica i encantadora. Amb una lletra, que no he acabat d’assimilar, però que ve a elogiar els poders i els encants d’un ésser, que particularment em sembla que ha de ser una dona “amb un gran poder”. A la Zenda li va agradar aquesta cançó i li va demanar al Guillem si la podia ballar. El cas és que en van estrenar la coreografia el passat 7 de juliol al Casal Francesc Macià. I de forma més minimal, la va tornar a dansar ahir a la capella. Minimal perquè a l’escenari del Casal, potser eren deu ballarines i ahir dues: la Zenda i la Cristina, que però tenen “un gran poder”. La Zenda s’ocupa també que les ballarines vesteixin adequadament i té una col·lega, la Gisela Castells que li fa aquestes indumentàries tant esplèndides i sensuals. Ahir la dansa “Flor de tarongers” vestien uns vestits blancs, ajustadets, amb coll amb V, grosset i un mocador vermell a la cintura. A més portaven uns mantons negres amb uns brodats meravellosos.
A.M.
Ahir, amb la dansa, vam comprovar el cos pot ser molt elàstic
La dansa de l’Oxitocina era més com un vestit d’un harem oriental. Ensenyar el cos és important. Perquè és bell i perquè no és indiferent que es vegi com es contorciona, en els moviments dansats i els muscles i la columna vertebral agafen volum i es deixen veure i mostren la seva flexibilitat.
La Zenda participa a la Col·lectiva amb aquest acte viu del seu art i també amb peces fixes: a la nau hi ha un cartell del seu últim espectacle al Casal. A l’absis hi podreu veure una fotografia de la Zenda ballant un tango amb el seu marit. “La vida en parella és com un tango”: aquesta seria la idea de la seva contribució al tema comú de la mostra. Però en el cas de la Zenda la frase també funciona en doble sentit: la vida en parella és moguda, però la Zenda la passa ballant. A més d’ensenyar aquestes danses, ella mateixa prepara danses per participar a altres events. Per exemple i de forma destacada, cal mencionar que fa dos anys que la Zenda i les seves col·legues col·laboren amb el dissenyador de moda Jordi Dalmau, en la passarel·la Gaudí. L’any passat és el que portaven aquelles ales de papallones tan grans i maques.