POST-AGOST

El pont de ferro que uneix Porto amb Vila Nova de Gaia és transitable per la part superior (trenvia i peatons) 
i inferior (cotxes i peatons).




Ponts d’anada i tornada

Centelles. Falta una mitja hora per anar a la cuina i preparar el dinar de Festa Major. Vull obrir un paquet de fideus que tinc per investigar com es cuina. Si m’hi veig en cor faré això. Sinó posaré a fer arròs i solucionaré l’àpat amb una bona salsa de tomàquet i un ou ferrat. Fa mitja hora que he sortit de missa de 12, de Sant Llop. I ja en fa unes 24 d’hores que he tornat a Centelles, després d’un intensiu viatge de cinc dies a Portugal. Visita a Porto, Viana del Castelo, Braga, Guimaraes i Amarante. 
Fotos: Aleix Mataró
Creu de fusta amb les obres dedicades a titelles de l’exposició dels 
artistes dels Estudis Oberts, a la Capella de Jesús.
La tornada no permet parar, ni reposar: tenim la Festa Major a tota màquina i a Can Manso, enguany obrim dos pisos: el meu pare, presenta l’exposició d’estiu dedicada a les festes de Sant Antoni. I un servidor obre el seu estudi, ben ordenat i netejat, a la visita d’amics i curiosos. Ahir dissabte va ser la primera tarda i va anar molt bé, la veritat. El meu taller s’ha incorporat un dia tard als Estudis Oberts d’enguany, per això que divendres encara era a l’altra banda de la península. Però com que m’ha agradat l’experiència i ara em sembla curta, he decidit aprofitar que el meu pare també tindrà oberta l’exposició de Can Manso, fins el 15 de setembre, per obrir paral·lelament el taller i deixar-lo visitar. El mateix 15 de setembre és també quan acaba la mostra que fem els artistes dels Estudis Oberts a la capella de Jesús. El tema comú és els titelles. 
Ahir vaig visitar aquesta exposició i haig de dir

Detall de l’exposició: peces de ceràmica de Marta Positco i
titelles de Lola Barceló, amb muntatge i altres obres 
de Pere Bruix

que em va agradar molt. Sobretot la carpeta de gravats de la Neus Gorritz i també el treball de papiroflexia del Pere Bruix. Però no puc descuidarar-me de destacar, per gust, també els titelles de la Lola Barceló, que exposa juntament amb en Bruix –és la seva dona-. Així com els bols de ceràmica de la Marta Postico. 

Els meus gravats de tema titellaire també es mostren penjats de la creu de fusta, juntament amb els altres companys. Les peces de gravat de tema lliure, es mostren a una paret de la capella. Voldria indicar que l’ordre d’exposició d’aquestes estampes, tal i com estan posades, no es correspon en el sentit cronològic que vaig indicar als companys. Però ara ja estan penjats i tampoc és tant important. La litografia de to arena, sense títol, és el primer dels primers. El gravat amb que vaig descobrir i iniciar-me en aquest mundillo de planxes, tintes i paper, que més tard vaig continuar aprenent amb altres tècniques i que ara centro en el linòleum.

TREBALLS D’ESTIU 3

Jordi Urbon: fotografia o pintura?

Fotos: Aleix Mataró


Tela que tanca la sèrie de treballs dedicats a Carmen.
Centelles. Quan a Ripoll va començar a descarregar la primera gotellada airosa, un grupet de curiosos acabàvem d’entrar al taller Jordi Urbon. Les gotes ressonaven amb força sobre la taulada d’un espai gran, una nau quadrada amb altell. A la nau hi ha l’espai de treball físic: teles, taules amb pigments i pinzells, estanteries per la reserva d’obres i objectes duchampians per aquí a allà. A l’altell hi ha el laboratori informàtic i un petit i acollidor loft. L’espai vital i de creació on el Jordi Urbon es retira després de la seva feina. Primer pintava. Feia obra amb encàustica, però i ja aleshores  li agradava enganxar coses. La visita comentada pel seu taller va començar mostrant-nos les seves “finestres” romàniques, que són com reliquiaris o “caixes secretes”. El Jordi afirma que li agradava molt fer com vitrines. Caixes tancades amb un vidre que permetia descobrir un món interior fet de colors i textures. Va fer vàries finestres i de diferents tipus. 
Jordi Urbon mostrant un dels seus treballs de les “finestres”, que són
molt xules i feia fa uns anys. En té per tots els gustos.
Però des de fa uns anys, ha abandonat aquest treball més “artesanal” i ha agafat unes altres eines amb les que també executa un altre tipus de treball creatiu, que bé podria comparar-se amb el d’un orfebre del photoshop. El seu  treball actual es basa en la manipulació infogràfica d’imatges que ell mateix captura a partir de models i objectes reals. Quan va començar aquesta etapa “digital” utilitzava de model a la “Carmen·”, una vella veïna que es va convertir en prota- gonista d’històries fabuloses. Carmen era per Urbon l’heroïna que com un nou i petit príncep, vivia sobre una roca.
Però la Carmen es va fer gran i el Jordi ha cercat un altre model: ara es posa ell mateix davant la càmera o manipula fotografies de retrats antics que pesca per aquí i allà. Les imatges entren a l’ordenador i comencen a allà un lent procés alquímic: de simples fotografies passen a una espècia de composició caracteritzades per un ambient atmosfèricament carregat i personatges “maquillats” i “disfressats” que protagonitzen noves històries. D’aquí neixen les mirades àcides d’Urbon sobre la societat i els seus perfils tronats. Però també hi ha espai pel romanticisme i el melodrama. 
Jordi Urbon explicant els detalls del seu treball al taller
Una sèrie d’imatges de les prota- gonitzades pel mateix Urbon, es va poder veure ja al Temple Romà de Vic ara fa un any i pico.  Aquesta sèrie revisada i ampliada és la que el Jordi ha estat preparant ara l’estiu per participar en una exposició patrocinada per la Diputació de Girona i que es podrà veure la propera tardor a diferents localitats de la província nord-est de Catalunya. 
Una qüestió curiosa que l’artista ens va explicar, va ser que en algun certamen no han sabut molt bé si classificar la seva obra actual, de pintura o fotografia, ja que visualment es troba a cavall entre els dos llenguatges. Un servidor no dubtaria en classificar-ho dintre la fotografia, ja que la base de treball es troba en l’ús precisament de càmeres fotogràfiques i no en la construcció abstracte d’un tema, superposant pintura o collages.  Però, en general, em sembla vàlid l’oportunitat de facilitar la participació d’aquest treball en multitud de certàmens, amb una perspectiva àmplia de la seva tècnica, ja que es tracta d’un treball interessantíssim. 
El taller del Jordi està habitat per èssers
d’origens i mides diferents.
Un altre tema que ens va explicar el Jordi Urbon i que resulta curiós, és que la majoria de les imatges que ara trobem impreses són només una mostra de qualitat menor, a les que ell preveu poder fer, de manera definitiva. Unes obres finals, subjectes només a la materialització d’encàrrecs i a uns requisits tècnics i econòmics concrets i costosos. No obstant –i això li vam dir tots els visitants-, les obres que podem veure actualment ja resulten, per si, d’una bellesa prou empàtica. Però és l’artista que té l’última paraula, i qui en definitiva sap com ha de cristalitzar el seu impuls creatiu. El “David” de Miquel Àngel, en marbre no és igual si te l’ensenyen en guix. Amb la fotografia passa el mateix. 

STAGNUM.13

Vanessa Papa 
contra els elements

Aleix Mataró
Vanessa Papa semblava un titella, penjada de les cordes,
moguda pels poders fàctics del segle XXI
Centelles. La pluja també feia acte de presència, ahir, a l’Estany on es va fer un nou espectacle dintre la programació d’Stagnum’13. Era el torn de la video-instal·lació “Temptacions”, interpretada per Vanessa Papa, amb idea i guió de Miki Espuma i David Cid. Els dos primers són membres de la Fura dels Baus. El tercer és l’ànima de la programació d’Stagnum. Tots tres s’ocupaven d’aquesta cita presentada ahir. Però a les 10 de la nit, encara queia una bona tromba d’aigua. Però el David va dir: en cinc minuts pararà i començarem. Vam superar els cinc minuts i la gotellada encara es va incrementar. Però amb no res, va parar i es van fer les indicacions per començar. 
Vanessa Papa va aparèixer arrestrant-se pel terra del centre del claustre del monestir de l’Estany. Xopa i bruta, va arribar a l’angle del claustre on l’esperaven les cordes i les dues pantalles, centre de l’espectacle que combinava acrobàcia i video-projecció. Tot perfecte: ja anava de soldat en ple camp de batalla. “Temptacions” és una relectura lliure de la peça musical d’Igor Stravinsky “La història d’un soldat”. Vist l’espectacle, crec que expressa molt bé la idea de lluita del soldat/Vanessa, la seva victòria i la seva caiguda fulminant. La fortuna dels petits, que com titelles es mouen depenents de les directrius dels grans poders, que poden influir en el destí i decidir grans sacrificis per defensar interessos particulars. L’espectacle expressa bé aquesta idea amb les acrobàcies, el bombardeig d’imatges, la música. També resulta important l’expressivitat facial de la soldat, que ja l’actriu exagera, però que tinc dubtes que fos clarament perceptible per tots. Qüestió de fixar-si molt. En tot, l’espectacle resulta comunicatiu i perfectament exportable, tal i com voldrien els seus cocos creadors, pensant en altres llocs per mostrar-ho. 

PATRIMONI CULTURAL

Ressons d’Scala Dei

Fotos: Aleix Mataró
Vista de la façana principal de l’església de la
cartoixa. Bestides a la part interior 
apuntalen una volta de pedra, 
que es conserva en un o dos trams. 

Centelles. Fa uns mesos, saltava a les notícies que s’havia acabat una fase de restauració de la Cartoixa d’Scala Dei, al Priorat. Amb la idea de comprovar aquestes millores; i sobretot gaudir d’aquest fabulós monument, ahir, dijous, ho vam anar a veure. 

Com ja sabreu, les traces de la cartoixa de la falda del Montsant, visibles actualment, es basen en la gran reforma dels segles XVI a XVIII, en que es van construir dos grans claustres, al nord i al sud, envoltats per cel·les, amb la seva part habitable i la seva part de jardí o hort. Al mig del dos claustres hi resten les dependències comunitàries i l’església que també són els elements més antics, de les fases anteriors d’existència de la cartoixa, com el claustre gòtic o menor, que dóna accés a altres espais, com la sala capitular o el refetor. 
Pel què sembla, la campanya recentment culminada ha actuat sobre aquesta part central, on es distingeixen clarament les parts restituïdes per l’ús de totxo clar, enlloc dels carreus i els blocs de pedra. El claustre gòtic s’ofereix cobert i centrat per una font de pedra d’on brolla aigua, la font de vida d’aquest lloc. Altres racons del monestir intervinguts ara o anteriorment permeten redescobrir com eren les cel·les. Sobretot la de l’angle nord-oest, ofereix una versió historicista de com eren aquests espais de vida individual de cada frare: el rebedor, la cambra de l’ave maria, el dormitori-menjador, la sala d’estudis, el taller, magatzem. I també el patí o jardí o hort, i la cisterna d’aigua. Cada monjo disposava d’una cel·la similar d’uns 65m2, amb una part construïda, per ser habitada i una altra per destinar a jardí o hort. En les restes d’una altra cel·la del claustre nord, es poden veure sis piques amb un forn a sota, que haurien estat utilitzades per rentar o tenyir la roba. El monjo d’aquesta cel·la exerciria aquesta ocupació.

Interior de la sala capitular, 
mirant cap a l’entrada on
es veu una finestra 
-que crec que en diuen-
“termal”, pròpia dels romans, que va recuperar 
Palladio al segle XVIII. 
A la cartoixa d’Escaladei aquesta aula potser la 
van acabar d’arreglar aquella època. La finestra
ara visible forma part de l’última restauració.


Tot i el grau de destrucció (arrel de la desamortització del 1835), en nombroses parts resten trasses del monestir original: les rajoles del terra, els carreus de pedra o restes de ceràmica esmaltada o pintada en els sòcols del claustre gòtic.

Segueix a la Crònica de Centelles