TREBALLS D’ESTIU 2

Mans d’escultor, coco d’arquitecte

Totes les fotos: Aleix Art
Dos relleus de l’exposició. El de l’escala i el gos bordant a la lluna es basa en una pintura de Miró. 
José Luís Pascual l’ha traduït a les seves escultures en diverses vegades i versions.

Centelles. Va molt bé veure com ho fan els altres per motivar-se un mateix. Veure el taller del José Luís Pascual ha anat molt bé per prendre consciència de fins a quin nivell de perfecció es pot netejar, ordenar i arxivar el propi taller. Ara tot està bastant a punt a Can Manso, pels Estudis Oberts, a falta de netejar vidres, passar la fregona i posar a punt l’excusat. Si no hagués vist el del nostre col·lega, instal·lat a Camallera, al cor de l’Empordà, potser no hauria anat igual. El taller del José Luís és impecable, molt gran i ben equipat. Però sobretot impecable. Metòdicament, el neteja cada cop que, després d’una etapa de treball, ha fet obra. Però a més inventaria tot el que fa i el seu arxiu em recorda el del despatx de disseny de l’antiga fàbrica familiar de maquinària tèxtil. Perquè a més, el José Luís dibuixa i arxiva els “plànols” de les seves escultures. Potser no és tant un dibuix de delineant, com feia en Xurri  però sí que la línia gruixuda dels esquemes de Pascual, és clara, concisa i segueix fidelment el projecte de les proporcions i la composició. 
Retallar i doblar, la idea bàsica d’aquesta
obra d’escultura de ferro.
El motiu de la visita apostòlica al taller del José Luís Pascual ha estat, perquè de fet, el seu taller comparteix espai amb la seva pròpia sala d’exposicions. L’anomenada sala de Km 7 acaba de recuperar la seva tradició expositiva i ho fa amb una individual d’escultures recents del mateix José Luís Pascual. L’artista ha estat treballant tot l’any i el temps que no sabem, per tenir a punt una nova col·lecció d’escultures de ferro i també de cartró pintat. L’exposició és el seu “treball d’estiu”. Això i el que comporta de vida social en un territori que l’artista comparteix amb altres ànimes creatives. Les trobades, i sopars són habituals i a més el temps, ara, convida a disfrutar de les terrasses i les zones, com es diuen? chill-out! Pascual viu en un lloc molt bonic, amb un jardí ben cuidat i obres d’art per tot arreu. 
Ferro 100%
Tornem a la sala exposicions. A cop d’ull les obres presentades parlen dels temes de sempre, però s’ha de dir que ho fan d’una manera més complexa. Hi ha tres tipus d’escultures: les obres de ferro exemptes, que s’aguanten per si mateixes. Els relleus de ferro, que es pengen a la paret i les obres emmarcades que són els relleus de cartró treballat i pintat. 
José Luís Pascual abans també pintava les
 escultures de ferro. 
Ara només trobem color de pot o tubo en 
els relleus de cartró que
són rics de composició i treball. 
L’artista avança cap a la sofisticació
El gran tema segueix sent la dona. La dona moderna, d’aspecte jove i generalment nua i de cabells llargs. En obres exemptes, Pascual mostra dones estirades o contorcio-nades, com si fessin una pose de model. Però semblen estar més a la platja mirant al mar. D’altres dones es mostren en els relleus de ferro, de composició més complexa i executant alguna acció: llegint, mirant, etc. També hi ha altres temes característics, com els gossos i els paisatges de l’Empordà. 
Aquests relleus diem que són complexos, perquè suposen un esforç mental i físic per saber com s’ha de separar cada part i doblar convenientment el ferro per aconseguir cada composició. José Luís Pascual ens explica que parteix d’una planxa de ferro d’una mida determinada. Com Miquel Àngel sap quines formes en poden sortir. Encarrega a un ferrer o a una fundició que amb un a màquina de tall que és com un ploter, faci els talls que donen lloc a la forma bàsica de la composició. Un cop rep la peça al seu taller, ell sol o amb l’ajuda d’un o varis col·laboradors –segons la mida de les peces-, ha de fer “sortir” els volums i ordenar la composició, doblant els ferros i cada part. L’artista ens explica que actualment fuig de fer soldadures i que prefereix doblar-ho. En els punts de doblec, de les parts més grans, només hi ha com unes petites “frontissa” sòlides, que és la mínima part que l’artista ha vist que es necessita per arribar a doblar les parts fins uns 180 graus. El treball de doblar és també el que permet personalitzar les peces d’escultura, quan aquestes són seriades, com les dones estirades o assegudes a “la platja”.

José Luís Pascual al seu taller. És un lloc de treball net i ordenat.

La veritat és que va anar molt bé poder preguntar al mateix artista com treballa, ja que així s’entén una obra que és impressionant i que forma part d’un adn característic del mateix artista. En aquest sentit va anar molt bé poder precisar el pes de les col·labora-cions. Ara el José Luís Pascual té ajudants de la zona, però durant molts anys, aquest col·laborador va ser en Josep Casals, de can Tomaset de Centelles. Fins i tot quan no hi havia aquests ploter de tall tan sofisticats. Amb l’avi de Can Tomaset, en Pascual va començar a fer aquestes escultures de ferro, que primer les acabava pintant, però a la llarga ha acabat presentant amb el seu propi color natural. José Lúis Pascual va viure durant una bona temporada a Centelles, fins que fa ja uns vint anys se’n va anar a l’Empordà. 
L’exposició d’estiu del José Luís Pascual es pot veure fins a finals de mes al seu espai de Km 7, ubicat a Camallera, a la mateixa carretera GE-623,  d’Orriols a l’Escala. Tel. 972.794.535


El Palau d’Orriols
Mur del Palau d’Orriols amb molts carreus i 

decoració de ferros.
Quan es surt de la N-II, per agafar la carretera que va cap a Camallera, el primer poble que es troba a mà dreta, és Orriols. L’edifici que més destaca d’aquesta petita població és un palau cúbic, del segle XIV o XV. Actualment és un hotelet i el restaurant només ofereixen esmorzars. Es pot aparcar al carrer, donar-hi un tom i passar amb delicadesa i tranquil·litat la portada de fusta vella d’accés. Aquesta dóna a un pati central, a l’estil dels casals catalans gòtics i reinaxentista, amb una galeria al primer pis. Ara, la zona del pati serveix de recepció i zona de sofàs del hotelet. És un lloc molt acollidor. Està cobert per una claraboia transparent. La mestressa de la casa explica que les obres d’art que es poden veure són d’amics seus. Ella mateixa és artista i fa uns plats molt grans de ceràmica, on utilitza teixits de punt per fer reserves i donar relleu amb l’esmalt que s’introdueix a les zones descobertes. Xulo tot plegat!




TREBALLS D’ESTIU 1

Molta feina, energia positiva

Totes les fotos: Aleix Art
Vista de Tagamanent des del Bellit, el dimarts al vespre quan a Osona espetacava una bona tempesta

Centelles. Ja quan agafes el trencant de pujar cap al Pla de la Calma des de Tagamanent, les neurones canvien de paràmetres: de cop deixes la civilització tant familiar i el ben proper brogit de la carretera i s’entra en un món de verdor i frescor, en que tots els sentits semblen gaudir d’un concert aparcat fa temps. I això que a Centelles el medi natural és ben aprop!. 

El món natural crida i un cop acabes de pujar al cap de

L’Esther treballant en la pintura d’aspecta i destí misteriós

munt, amb la vista dels prats dels primers plans i els horitzons amb les muntanyes i les comarques properes; ja fan que les espardenyes caiguin al terra d’impressió i afecta. L’excursió és obligada per trobar el cau on s’amaga l’Esther Parellada, artista de cor que ha traslladat la seva llar a una gran i fabulosa casa de pagès, El Bellit. Allà defensa una manera de viure, amb limitació de recursos, però amb ganes de millorar l’espai i fer-lo compatible amb una vida entregada a l’art i als animals. 

Perquè viu amb això: una gran casa que va despertant de l’oblit i la pols del temps, envoltada d’animals -gats, gossos, cabres i cabrons i un cavall, oques- i obres d’art. Un projecte de vida que ara està en construcció i respira moments difícils i etapes precàries en tant que l’Esther precisa encara de satisfer necessitats bàsiques que depenen de feientes i treballs més o menys relacionats amb les seves passions. Però l’Esther és pacient i segueix endavant, amb valor i coratge i amb el suport d’ànimes amigues i familiars. La visita a la base secreta del Pla de la Calma era obligada per conèixer millor l’artista que s’amaga darrera aquesta noia divertida i

Amanida dels gravats que ha
començat a fer l’artista

peculiar, que vaig conèixer ja fa dies, per mirar d’orientar a engegar un blog. El projecte de web segueix en borrador. Però l’artista continua. 
Estiu de camí
Però quins són els treballs d’estiu de l’Esther? Destaca el treball en una pintura negra, de final desconegut. Imagino que el seu cap està buscant estadis nous i cada plantejament nou del quadre gran i negre, representa estadis intermitjos, que no solucionen un desig final, una meta que intueixo ha de ser vàlida per la pintura i el seu viure.
Tot depèn de la feina, del temps i de fer perdurable el seu rol d’inquilina en un espai difícil i que vol moltes millores. Les pintures anteriors que he pogut veure de l’Esther Parellada, la major part, cerquen recrear temes amb figures femenines o masculines nues. Ella mateixa ens recalca que l’hi interessa molt l’art naturalista, amb figures nues de models. L’artista les dibuixa i pinta cercant la contorsió de l’anatòmica o la seva visió més expressiva. He vist quadres d’ella amb dones grosses com venus prehistòriques. Té vàries teles on hi domina el to vermell. Però amb una idea expressionista. L’Esther diu que ella “vomita els temes”. Teòricament és una pintura passional, però l’artista diria que controla bastant bé què vol expressar i com ho pot aconseguir. Per això l’adagio lent amb la gran pintura negre, sobre la que treballa i que esborra i refà, una i altra vegada, sembla ben bé el reflex dels seu estat d’ànim actual. Perquè en el fons tots els seus quadres són autoretrats i com hem vist en altres artistes, són “paisatges interiors”. 
Pas cap al gravat

El gat, un dels molts habitants de quatre potes que 
comparteix sostre amb l’Esther: cabres, cavall, gossos. 
Darrera una ceràmica amb peixos pintats. 
Un projecte de l’Esther Parellada seria pintar 
grans conjunts ceràmics.

L’Esther ha començat a fer
gravat, sota el tutelatge d’una amiga comuna, la Fina Tuneu. En el gravat fet amb tècniques electrolítiques, continuem veient el seu interès per les anatomies i també per les vísceres o els orgues: ulls, personatges cadavèrics. Sempre amb ànims de mostrar la seva expressivitat i la força dels traços que configuren les formes. Els gravats serien l’aportació més nova en aquest estiu de l’Esther. Un llenguatge que desitja continuar explorant, igual com la cuina d’altres països o altres sabers que l’aproximin a desenvolupar millor el seu “jo” i el seu cosmos vital, brau i lliure.

ZOOM A LA COL·LECTIVA / CRÒNICA DE CENTELLES

Música que ressona
Centelles. Dissabte al matí vaig tenir el temps just de publicar el nou article sobre Espriu i els artistes. Vaig apretar el botó definitiu i al cap de dos segons, l’ordenador es va parar: el carregador que uneix el portàtil amb l’enxufe, sembla ser que ha dit prou. El cas és que el punt de redacció actual no funciona i ara us escric des de l’antiga redacció del blog, el lloc on va començar a caminar aquest diari digial.
Un exercici d’escriptura i de periodisme artístic que en aquest temps també ha pres el pols a dos nervis musicals notables del nostre poble: per una banda el David Viñolas, un jove gat vell en el mundillo musical, que vam començar a citar com a integrant dels Kibor i després els Strick trio, el David Viñolas Quartet, etc. Encara no hem parlat prou de les Sey Sister on també participa, en la percussió.
Foto: Aleix Mataró
Viñolas posant a punt la seva bateria, abans del
concert en el context de la Col·lectiva
La bateria és la seva passió. Com el mateix músic s’ocupa de recordar-nos en la seva obra de tema lliure, present a l’exposició Col·lectiva, de títol no menys evocador: Alquímia. Una série de tres fotografies, fetes per Pep Duran, ens mostren el David Viñolas, en pilotes, desinhibint-se darrera la seva bateria. L’instrument que té ara és una relíquia dels anys 60, ja fora de catàleg, que es feia a l’època dorada del jazz, abans dels instruments més pensats pels gustos del rock.
Aquesta bateria era la que també ocupava l’escenari de la Capella de Jesús el passat dijous, 8 d’agost. David Viñolas la va fer sonar, en un concert en solitari, només acompanyat d’altres estris que ajudaven a multiplicar les possibilitats percutives del instrument principal, equipat de bombos, timbals i platerets. Viñolas ens va oferir un tast de free jazz. Una aposta personal, lliurada a la improvisació i a la recerca de sonoritats i textures i colors fets a cops i rascades i  “disfressant” el so original amb tot tipus d’objectes, que feien com un collage sonor.
La música lliure de Viñolas tenia, però una estructura interna, que oferia un conjunt imponent, ple d’energia i ritme. Aquí hi havia una atenció al públic. Un compromís a fer un so empàtic, allunyat crec de propostes més desestructurades i autocomplaents que havia sentit en alguna altra ocasió, per part d’altres músics.
La segona part del concert es va basar en la relectura de la partitura de la cançó Alone together de Miles Davis. Viñolas havia preparat aquesta partitura en braile i també amb el sistema de pentagrames visuals, en un llibret d’artista que és la seva contribució a la part d’obres comunes, fetes sota el tema de “viure sol, viure en

Foto: A.M.
El concert de diumenge dels Bonobos,
va tenir un caire molt familiar, amb vàris fans
menudets reunits per escoltar-los

parella”. La partitura emfatitzava la vida solitària i individual de la persona, inclús quan conviu en una parella. Un tipus de relació que hi ha qui experimenta amb una visió existencialista o qui qui reivindica com una via optimista de coexistència de dos “jos”, lliures i independents, que es compenetren però no s’anul·len mútuament.

 Els Bonobos han estat els altres protagonistes musicals de les cròniques d’aquest blog en el període que acull l’exposició Col·lectiva, i són l’altre representant musical present. El seu videoclip va ser la carta de presentació d’un ambient social especial, jove i primaverenc, després reforçat amb l’assaig del musical “Entre lianes”. Són joves i comparteixen un cercle d’amistats molt ampli que alhora empeny una sensiblitat nova d’entendre la vida cultural del poble: una idea participativa i viva a les xarxes digitals, que té una actitud combativa en un món sobre el que ells perceben que poden influir i millorar. Els Bonobos canten aquesta idea en les seves cançons i en la seva lletra estrella de “La vida”. A la Col·lectiva participen amb un cartell enganxat a la paret i un monitor que reprodueix algun dels seus vídeos. 

Segueix a la Crònica de Centelles

Més imatges de la Col·lectiva: flickr

ANY ESPRIU – 2013

ESPRIU I ELS ARTISTES VI

Espriu, Pellsjö i Sölvesborg

Centelles.  A la pàgina 473 de les Obres Completes de poesia de l’Espriu hi ha un poema dedicat a l’”Art d’Owe Pellsjö”. Diu així: “Dits: un lentissim/ coneixement d’abismes./ Després, captiva,/ l’estesa mar, la fràgil/ solitud caminada.” Hi ha una anotació al peu. B., 1965 (© Hereus d’Espriu, gestionats per Edicions 62).
Qui era l’Owe Pellsjö? El més fàcil és mirar que diu la wikipedia. Però resulta que l’entrada sobre aquest artista està en suec. A casa nostra no sembla quedar massa rastre físic, a part d’un document al MACBA: trobo citat una monografia que es titula “Investigació plàstica, 63”, feta dintre el cicle Arte de Hoy, datada del 1963.
 Potser hi ha un col·leccionista privat o algun galerista que guarda obra seva, però a nivell d’altres museus o llocs públics no hi ha cap record i el rastre de l’artista sembla haver-se perdut, un cop va retornar cap al seu país. 
Foto: T. Musa
“Eva och fornfyndet”, escultura

d’Owe Pellsjö instal·lada a un jardí de l’església

de St. Nicolai, a Sölvesborg, Suècia

De fet el primer que vaig fer, va ser demanar-ho a uns col·legues, que podien saber qui era i podien inclús haver-lo conegut. Així que primer vaig trucar a l’Arnau Puig, el crític d’art co-fundador de Dau al Set. Encara segueix en peu de guerra. De fet vaig haver de deixar un missatge al contestador. El cas és que un parell de dies després, em va retornar la trucada. I com si hagués estat fent un seguiment detectivesc, em va donar les primeres pistes: era un escultor suec, que va viure a Barcelona durant una temporada. I que va participar a uns certàmens que es van fer, als anys seixanta: el Cicle d’Art d’Avui i les Mostres d’Art Nou. Em va precisar que aquestes iniciatives estaven relacionades amb el Cercle Artístic de Sant Lluc. 

Per tant una de les coses que vaig fer, va ser anar a la seu actual de Sant Lluc a veure si tenien més informació. Més que una investigació de registres i a fons, el que m’interessava era veure qui era aquest artista i sobretot veure’n obra. Al Palau Mercaders no tenien res substancial a l’abast a la biblioteca. El següent pas era consultar l’arxiu històric i vaig preferir esgotar altres vies, ja que no pretenc fer un estudi en profunditat, sino saber qui era i qué feia. 
Em vaig posar en contacta amb un altre col·lega crític d’art i historiador, el Daniel Giralt-Miracle. Si l’Arnau va ser com consultar a un detectiu, la rapidesa i contundència de la resposta del Daniel va ser com si fos del CSI. Amb un moment vaig tenir una sèrie de pdf amb referències directes a la vida barcelonina de Owe Pellsjö i també unes anàlisis de la seva trajectòria. 
Un dels pdfs és un article de Juan-Eduardo Cirlot, publicat a la Revista Europa,  on trobem un comentari llarg del discurs de l’artista i unes quantes senyes biogràfiques. Cirlot ens explica que Pellsjö va néixer el 1937 a Jonköping, Suècia. Que el 1953 va entrar a aprendre escultura al taller d’Elis Erikson. Cirlot ens explica l’evolució dels seus interessos artístics: ja al principi despunta una atenció important pels materials i per la connexió entre les parts i la geometria variada de les peces. Pel què diu el crític, cal inscriure l’obra de Pellsjö en l’òrbita informalista on “el material esdevé el tema” (Cirlot). Pellsjö s’interessarà més endavant per explorar la naturalesa monumental de les peces, la seva relació amb l’entorn, etc. Farà unes peces d’aire abstracte o d’idea figurativa espectral. També tocarà el camp de la pintura i el dibuix. 
Els altres textos que Giralt-Miracle em passa, són de Cesareo Rodríguez-Aguilera i de Francesc Miralles. Un i altre, crítics de l’art actual i historiadors. Miralles encara està en actiu. Cesareo explica que hi va haver dos Cicles d’Art d’Avui. El primer, el 1962 i el segon, l’any següent. En la primera edició hi participaven varis artistes de diferents disciplines i estils: informalisme, pintura gestual i de l’objecte, expressionisme. Esmenta pintors com Argimon, Teo Asensi, Lluís Bosch, Chueca i Amèlia Riera. I escultors com el nostre Pellsjö i Emilia Xargay. La mostra d’art actual es va fer a Barcelona i també es va fer voltar per vàries ciutats catalanes, entre les que s’hi troben Vic, Mataró, Manresa, Girona i d’altres. 
La segona edició del Cicle eren menys artistes. Francesc Miralles comenta que estaven organitzades pel Cercle Artístic Sant Lluc i que potser la diferència d’interessos i d’edats, entre els participants, els va separar. Miralles esmenta també que la voluntat manifestada dels artistes del Cicle d’art d’avui era donar “noticia de la continuïtat de l’art”. De l’edició del Cicle del 63 dataria el document conservat al MACBA. 
Per tant, aquests documents ens donen la idea que Pellsjö era un artista d’obra de caire abstracte i matèrica. Que estava implicat amb esdeveniments de projecció de l’art actual. Debia ser en aquest context de dinamisme social i artístic que Pellsjö i Espriu es van conèixer o van saber de l’existència mútua. 

No obstant, aquestes informacions, faltava veure millor obra de l’artista. La fotocòpia del document de Cirlot no oferia massa material en aquest sentit i no hi ha o no he sabut trobar un llibre amb fotos representatives de la seva obra. 
Un dia vaig enviar un email a l’ajuntament de Sölvesborg, una ciutat sueca on segons he pogut saber hi ha alguna escultura pública de Pellsjö i on a més sembla que va passar la resta de la seva vida. Sölvesberg és una vila gran, de 8400 habitants. Està ubicada a la punta de la península sueca. La ciutat portuaria va ser fundada el segle XII. La ciutat està en un punt estratègic de connexió amb Dinamarca. 
Des del 1972, Pellsjö havia retornat al seu país. Al cap d’uns dies es va posar en contacte una bibliotecària de la ciutat, Elna Hansson, i em va ajudar a resoldre els buits: em va enviar una sèrie de documents en pdf amb suec, però bastant clars: un contenia quatre imatges de la seva obra. Sobretot destacava una pintura de caire geometria abstracte. Amb motius geomètrics seriats i pintats amb colors terra-mostassa. 
També em va enviar una fotografia d’una escultura de l’artista. Es titula “Eva och fornfyndet”, traduït “Eva i la troballa arqueològica”. Es troba a un pati de fora d’una antiga església anomenada St Nicolai.  Data del 1990. Es tracta de dos formes tubulars de bronze. Aquest tipus d’obra coincideix amb la que es troba al a pàgina de la Wikipedia. Però, diguem, que amb això de les recerques sóc una mica de la vella escola. 
Tornem al principi: dèiem que Espriu va dedicar un poema a l’Owe Pellsjö. Tornem-lo a citar: “Dits: un lentissim/ coneixement d’abismes./ Després, captiva,/ l’estesa mar, la fràgil/ solitud caminada.” Què té aquest poema que evoqui a l’escultor? Podrien els dits que coneixen els abismes, ser una metàfora dels volums treballats per l’artista? I els versets sobre “l’estesa mar”, parlarien dels seus viatges solitaris? Veuria Espriu, en la persona d’Owe Pellsjö una espècia d’holandès errant, però del nord? 
En quan a l’escultura també està oberta a l’especulació: d’entrada trobem una visió abstracte i d’idea tubular d’Eva, la primera dona. Entenc que és darrera la forma que presenta un cantó amb un angle recte acusat. Aquesta té idea més de persona, amb un cap i una actitud com de persona respectable o un sant orant, amb les mans juntes.
Però aquesta Eva està davant una figura que entenc que l’interroga sobre les seves restes: la “troballa arqueològica”  potser vol saber on hi ha testimonis que provin l’existència de la primera parella d’humans, la que va crear Déu amb les seves mans. Pellsjö vol evidències sobre un tema aixecat sobre la fe i també les explicacions simbòliques i religioses d’homes del passat. Una pregunta difícil que, de fet, qüestionaria la base històrica del Cristianisme. Era Owe Pellsjö un creient amb set historicista? L’obra data del 1990. Pellsjö és del 1937. Aquell any tindria 53 anys. Per tant, una edat prou madura, en que potser sí que es qüestionava alguns dogmes. Però tot això són interpretacions lliures, igual com la poesia d’Espriu està oberta a múltiples interpretacions, si no es coneixen de més a prop els seus pensaments i textos. Owe Pellsjö va morir a Sölvesborg el 25 d’agost de 2011. Fa quatre dies!