EXPOSICIONS A L’EMPORDÀ

Art per abans i després del incendi
Visitem les exposicions de Can Mario a Palafrugell i les obres de Jaume Roure a Casavells


                                                                              Foto: Jaume Roure
Una de les pintures dedicades als films de Tati
Centelles. El diumenge passat a quarts de deu del matí ja erem camí del Baix Empordà. L’objectiu era visitar l’exposició de pintura de Jaume Roure, a la galeria anomenada Palau de Casavells, a la petita població de Casavells, entre Corçà i La Bisbal. Al matí pintura, després una estona de platja, i a la tarda, a partir de les cinc, visita de l’exposició de les obres premiades i les seleccionades en el concurs de escultura que, un bienni més ha organitzat la Fundació Vila Casas, i que s’exposa fins al setembre a Can Mario, l’antiga fàbrica convertida en museu d’art, situada a Palafrugell.
Abans de les onze ja erem a Casavells. Vàrem aparcar davant mateix de la porta de la galeria, instal·lada en una gran masia, a tocar del nucli urbà. Per fer temps vam dona una volta per la població de cases de pedra i carrers estrets. Vam poder entrar a l’esglèsia, on quatre vells esperaven missa. Però pel carrer no corria ningú més que nosaltres. Vam acabar la volta passant per una petita plaça amb una fleca i quan vam tornar a ser a la porta de la galeria, ja tenien obert. Vam entrar i vam veure una sala on hi havia una exposició, però era de pintures-col·lage de l’artista Maria Torroba. Exactament una espècia de retrats de dames, que em van recordar una sèrie de gravats que té Manolo Valdés, però aquests fets amb trossos de tela de sac i altres materials. Un responsable de la sala ens va dir que l’exposició de Jaume Roure ja l’havien desmuntat. La nostre sorpresa va ser majúscula, perquè la nostra informació era que s’acabava el setembre. Però una ràpida trucada telefònica a l’artista va permetre saber que, de fet, les obres, si bé s’havien desmuntat de l’exposició, continuaven penjades al interior de la masia. Per tant, per sense dilacions vam tornar a entrar al casal i vam demanar de veure l’interior de la galeria. D’aquesta manera vam conèixer molt millor el lloc, la seva col·lecció i les quatre obres de Roure que es trobaven escampades. La galeria ven obra d’art i objectes d’antiquaris, com mobles o ceràmica. En quan a objectes d’art, vam veure bastant ben representada l’obra de Miguel Macaya. I també vam trobar unes quantes fotografies de la sèrie de portes que fa Sean Scully.
Cronistes artístics
                                                               Foto: Aleix Art / Assumpta Oliva
Detall de l’exposició del  premi d’escultura, amb l’obra de Garcés al fons
En quan a l’obra de Jaume Roure, les peces que exposa formen part d’una sèrie que es va presentar l’any passat a la Sala Parés. Però tal i com ens explica l’artista, a Casavells ha portat peces noves de gran format. El conjunt  està dedicat a dos films de Jacques Tati. Es tracta d’obres figuratives amb ambients urbans o domèstics, amb especial rellevància de la figura humana actuan o fent alguna cosa –en relació a les escenes dels films-. Podríem situar l’obra de Roure al costat de la d’Artigau o Palazzi, però tot i aixi trobaríem diferències: un altre idea de la combinació del dibuix i la pintura i també un altre concepte cromàtic. La figura de Roure és més natural. En l’etapa actual de Roure notem la influència de pintors com Edward Hopper.
Satisfets amb la visita i havent complert el primer objectiu el segon pas ja va ser anar-nos a relaxar una mica, que ens toqués el sol, l’aigua, la sorra. Després del picnic vam començar a veure els primers rastres de fum sobre el mar, però ningú sabia de què es tractava, ni d’on provenia el foc. Cap a les quatre ja erem a Palafrugell i al cap de seixanta minuts pujàvem les escales de Can Mario. A dintre ens vam trobar tres exposicions: una mostra de pintures de Jordi Sàbat, unes peces representant les escultures dels alumnes del taller de Badalona i l’exposició principal amb les peces guanyadores i les seleccionades pel jurat del Premi d’Escultura.
                                                              Foto: Aleix Art / Assumpta Oliva
Detall de les escultures del concurs de la Fundació Vila Casas, amb
les mosques d’Arévalo a primer terma
El guanyador és Javier Garcés, amb una talla de fusta policromada que representa una “Mare i filla”. També hi ha un accèssit, l’obra “Inabitat piaggia” de Gerard Ballesta. Premi i accèssit representen dos conceptes d’escultura molt diferents: la primera un retrat naturalista. La segona una obra més conceptual. Un diàleg que retrobem en la resta d’obres seleccionades i també en les peces pertanyents al taller de Badalona. Entre els seleccionats del concurs hi trobem un artista familiar, Jordi Arévalo, que almenys fa uns anys vivia a una barriada de Centelles. És l’autor d’una escultura feta amb bicicletes reconvertides en dues mosques que copulen. L’escultura de Jordi Comas, de la “Regadora regant” pot resultar graciosa, però alhora planteja un problema de gravetat, per la forma com s’aguanta. Hi ha diverses peces que treballen formes abstractes orgàniques, com la de Josep Codó, Lluís Cera, Ramon Cerezo o Josep Canals. Altres artistes posen al dia antigues tècniques escultòriques, com la fundició de bronze, com és el cas del gos de Joan Mora, la noia de “La pluja” de Marta Moreu o el “Bambi” de Mayte Vieta.  En general trobem una bona representació del que s’està fent en escultura al nostre país.
                                                     Foto: Aleix Art / Assumpta Oliva
Detall de l’exposició dels escultors del Taller de Badalona
En quan a la petita mostra de Jordi Sàbat, es tracta d’una sèrie de pintures on el tema juga amb penjadors, objectes i marques comercials. Una metàfora sobre la imatge física o l’estereotip associat a diferents productes de consum generalitzat. Totes les exposicions es poden veure fins el 16 de setembre.

ESPECIAL MNAC

Joan Colom dóna totes les seves fotografies al MNAC

                        Foto: Joan Colom / MNAC
Un dels barris de Barcelona, el 1961
Centelles. Avui mateix en roda de premsa, el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, el president del Patronat del MNAC, Miquel Roca i el director del museu Pepe Serra han oficialitzat l’ingrés de la totalitat de l’obra fotogràfica de Joan Colom. Exactament 9000 còpies en paper, els negatius, una pel·lícula de 8mm i tota la documentació.
Colom es considerat avui com un dels grans renovadors de la fotografia          de postguerra, al costat de noms com Català-Roca, Miserachs, Maspons, Forcano, Colita, etc. Les imatges que ingressen al museu estan realitzades entre dues etapes: els anys 1958-1961 i des del 1990 fins l’actualitat.
En els anys seixanta Colom s’endinsava furtivament amb la seva càmera pels carrers del “Barri Xino”, per retratar la seva gent, negocis i vidilla. També va recòrrer el Somorrostro, el Born. A l’etapa del “Barri Xino” pertany també el film de 8 mm. Aquesta primera época de fotògraf és la que l’hi ha fet un nom entre els fotògrafs catalans històrics. El MNAC també ha aconseguit les imatges realitzades des dels anys 90 fins l’actualitat. Colom va nèixer a Barcelona, el 1921. Per tant ara té 91 anys. A veure si encara és a temps i entre tots podem veure una nova exposició al MNAC amb una selecció de les imatges donades. Moltes gràcies Joan!

RESTAURACIÓ DE PINTURA

El “nou” Maíno 
ja es pot veure a la sala de fons modern

                                                    Foto: MNAC
“La conversió de Sant Pau”, de Maíno, de cap
a 1614, recentment restaurada
Centelles. El Museu Nacional d’art de Catalunya, compta amb una obra de Velázquez, representativa del Barroc sevillà; d’obres dels Ribalta, representatives de la línia pictòrica barroca valenciana i fins ara tenia una única obra, del final de la vida, de Juan Bautista Maíno, representant de la línia castellana, el”Retrat de Fra Alonso de Santo Tomás” (1648-49). La restauració i estudi d’un quadre dedicat a “La conversió de Sant Pau”, ha permet concretar que es tracta d’un altre Maíno, i a més immediatament posterior a una de les seves grans obres, el retaule major de les Quatre Pasqües, per una església de Toledo, realitzat entre el 1612 i el 1614 i actualment conservat al Prado.
“La Conversió de Sant Pau” ha estat restaurada amb el suport de BNP Paribas i la seva fundació, i s’exposa fins el setembre, a una sala d’art modern, juntament amb una obra preparatòria i documentació del seu procés de restauració.
Maíno és important històricament perquè va estudiar a Itàlia i va ser un dels introductors de la pintura que s’estava fent allà al segle XVII i especialment del concepte pictòric de Caravaggio. Maíno era natural (1581) de Pastrana, a Guadalajara i va morir al cap de seixanta-vuit anys a Madrid (1649).
El fet que Maíno es decantés per la seva vocació religiosa va fer que la pintura passés a segon pla i al llarg de la seva vida no fes més d’una quarantena d’obres. Però tot i això se’l té per un pintor bo, autor d’un dibuix vigorós, el concepte monumental de les figures, la il·luminació contrastada, el colorit intents i les influències caravaggiesques. L’obra “redescoberta” del MNAC conté aquestes característiques i també el caracter interpretatiu que Maíno feia dels seus models. En aquest sentit “La Conversió” és important per sumar-se a un catàleg reduït de l’artista i situar-se en un moment dolç i de consolidació de la seva (cap al 1614), després del seu retorn d’Itàlia. Anys més tard l’artista castellà s’introduiria a la cort de Madrid, on arribaria a ser mestre de dibuix del futur Felip IV, assessor de matèries pictòriques i col·lega de Diego de Velázquez.
                                                                               Foto: MNAC
Imatge del procés de restauració de la pintura al taller del museu català
La pintura de la “Conversió” del MNAC formava part del seu fons des del 1952, quan va ser adquirida per Joan Ainaud de Lasarte, aleshores director del museu, que creia que era una pintura italiana. El 1985 un incendi a les dependències municipals on es guardava va malmetre perillosament la pintura. Però en mans de l’equip de restauració del MNAC s’ha pogut arreglar. La tela presentava bombolles, cràters i repintats desafortunats. També havia estat retallada. Durant el procès de restauració es va fer un exàmen radiogràfic a la tela i a part de veure les seves patologies també es va poder distingir l’estil de dibuix vigorós, característic de Maíno, així com els penediments que va fer l’autor. 

TINT SOCIAL: VÍDEO-ENTREVISTA

Bonobos: “Les cançons surten de crisis personals i generals”
                                                                              Quadern del curs III
Dibuix del Pica-paret gegant organitzat pels Bonobos per gravar el seu
videoclip, el passat 13 de maig a Banyeres, Centelles
Centelles. Aquesta és una de les frases que diuen Jordi Ginesta i David Nuri a l’entrevista que he dedicat a aquests dos integrants del grup musical centellenc Bonobos. Una entrevista que ofereixo en format videogràfic, la primera que presento en aquest mitjà, que es va filmar el diumenge passat al matí, a la Centraleta.
L’entrevista s’ha plantejat pensant amb la secció Tint social i amb la intenció d’aprofundir en la vinculació entre art i societat, a través del diàleg i la reflexió amb els artistes de diferents disciplines. Els Bonobos són el grup revelació, el que ara coneix una primavera feliç al poble, a la comarca i als llocs on han estat sol·licitats, d’arreu de Catalunya. Em costa definir el seu estil músical, però crec que no m’equivocaré gaire si parlo de fusió. El què m’interessa però es veure si darrera els seus temes hi ha una preocupació per la societat que els envolta o només proven de fer temes bonics. Podeu veure l’entrevista clican a aquest enllaç Entrevista a dos Bonobos o anant a la secció Tint Social.