TREBALLS D’ESTIU (1)

Imma Parés: 
el diàleg entre la precisió i l’expressió
Fotos. Aleix Mataró
                                  
Centelles. L’estiu és un moment especial dintre el curs creatiu dels artistes. Es poden reprendre projectes aparcats durant l’any o si es va fora i no es poden atacar grans projectes, es pot dedicar a omplir els quaderns. L’Imma Parés ho té complicat per pintar o dibuixar durant l’any. És professora de pintura a La Farinera de Vic i també està immersa en uns estudis universitaris a la UOC que li demanen molta dedicació. Es reserva les hores plàcides de l’estiu per ocupar el garatge de casa seva i distribuir el cavallet, la taula, les pintures, les obres velles i les noves.
Quan va de viatge amb la família se’n du quaderns per fer-hi esbossos. Com cada estiu ha passat uns dies a Cadaqués i a més de visitar la mostra del Mini-Print o de la galeria Marges-U, recorre les cales i racons equipada amb el bloc i les aquarel·les. En aquests quaderns hi veiem bàsicament apunts d’entorns urbans i marins: la costa, cases, àrees ajardinades, etc. M’ha cridat l’atenció que fa les línies també amb la mateixa aquarel·la, prescindint del punta-fina o de la tinta per definir les formes. Es tracta de treballs precisos, atacats de forma segura i expressiva.
En els seus viatges i excursions, sempre porta també una càmera i si un tema li crida l’atenció, click!
Quan l’Imma torna a casa seva, es posa al taller per fer obres de temàtica més concreta i més relacionada amb els interessos seus artístics. El gran motiu, que ha cultivat des de fa anys són els reflexos aquàtics. Reflexos i jocs cromàtics vistos en diferents situacions: rius, cascades, estanys, mars. Una de les obres que l’Imma té quasi acabada ens dóna una idea de per on passa ara: es tracta d’un canal on ha trobat una manera diferent de recrear els reflexos del cel i les formes del voltant. Aquesta troballa li fa revisar altres obres antigues i en curs, com una peça de ja fa uns quants anys que pensa refer del tot per reconduir cap aquesta nova direcció. I segurament també impulsarà una altra obra quadrada de grans dimensions, que està plantejant per participar en un concurs. L’Imma vol treballar aquesta obra pel concurs, amb varies zones amb graus diferents d’abstracció i definició del paisatge. Però no acaba de veure com ho pot continuar. Segurament el suport d’esbossos intermitjos i d’altres obres l’ajudaran a conduir-la cap a nou port.
Construir
L’Imma no es defineix ni vol ser una pintora realista, si no que li agrada treballar amb un estil que combina també un caire abstracte. En les seves obres veiem bé aquella idea, expressada per mm, que la pintura és una construcció abstracte. Perquè es veu molt bé que l’obra és una suma de pinzellades i taques. L’obra que té en el cavallet és un bon exemple. Es tracta d’una aquarel·la sobre fusta que representa un primer pla d’una zona calmada d’aigua, d’un estany o riu. Això li permet fixar-se amb les diferents tonalitats que agafa reflectint el terreny i el cel circumdant i crear un joc de colors, d’atmosferes i veladures molt potent.

La mateixa idea de “construcció pictòrica” la veiem encara millor en una altra sèrie d’obres de format petit i fetes sobre paper. Però aquestes no són de temàtica aquàtica, si no que l’Imma les fa desprès de passejar, per exemple, per Tona, amb els seu paisatge agrícola, pla i d’horitzons muntanyosos. En aquestes peces, fetes amb acrílic,  l’Imma cerca deixar-se anar i experimentar amb la forma de crear la sensació de camp o muntanya, amb recursos allunyats de la simple pinzellada.

Una altra obra que ens mostra el seu estil compositiu i el seu diàleg entre l’abstracció i la figuració és el dibuix amb el que va participar en el Concurs Ynglada-Guillot.  No va ser seleccionada i ja hem pogut conèixer l’obra presentada retornada a l’estudi de Tona. Es tracta de la interpretació d’una branca reflectida a les aigües del Ter, treballada amb llapis grafit, carbonet i pastels blancs. Les zones fosques, degradats de tons que van des de grisos fins a negres intensos, es combinen amb les llums creades amb traços de goma o tocs de pastel blanc per crear un paisatge aquàtic d’aspecte ambigu i, no se si volgudament, obert a la reinterpretació, ja que per exemple hi veig la ombra d’un tigre.
L’Imma Parés participa freqüentment a concursos. Ara ha estat seleccionada al Premi Centelles, però desprès de quatre o cinc anys d’intentar-ho i no passar el filtre del jurat. Aquesta serà l’última obra d’aquest estiu, que coneixerem de l’Imma un cop obrin l’exposició i segurament serà un bon pretext per tornar a parlar d’aquest artista i del seu diàleg intens entre precisió i expressió.

BARROC CATALÀ

L’Albergueria treu la pols a escultures del Barroc
                                                                  Foto: Aleix Mataró
Dibuix actual que dialoga amb dues escultures barroques.
A la dreta, “L’Ecce Homo”
Centelles. El blog de l’Albergueria ja diu que al seu espai s’hi està fresquet. És veritat: un racó ombrívol, parets de pedra i poca gent. L’Albergueria, és a darrera de la catedral de Vic, i és el centre de difusió cultural del Bisbat. Fa exposicions, excursions, conferències, presentacions, etc. A la Sala Romànica actualment hi ha una exposició dedicada al Barroc. Concretament hi ha dues talles del segle XVII, procedents de la parròquia de Moià. Hi tenim una peça que representa Sant Josep i que pertanyeria a un retaule. L’altre talla és un “Ecce Homo”, i hauria estat fet per ser portat en processó. Les dues escultures dialoguen amb un dibuix gran i actual, que ocupa una paret, sota l’arc de la volta. Es tracta d’un dibuix fet a tres mans: Ferran Blancafort, Toni Garcia i Marià Dinarès. Els tres artistes són professors a l’Escola d’Art de Vic. Blancafort és també l’organitzador dels sketchcrawls vigatans. Proposen una interpretació de les formes barroques i daurats sobre fons blanc.
El diàleg entre escultures i dibuix permet posar de relleu un art català que no sempre ha estat prou ben valorat i que a més, tampoc en tenim molts testimonis, ja que moltes escultures eren de fusta i es van cremar a la Guerra Civil. Quan es parla d’escultura Barroca, normalment es parla abans de les contribucions dels escultors castellans o andalusos, però els catalans restem més al marge i la opinió és infravalorada. No obstant, tot i que ens movem en l’estil més o menys recarregat del període, els retaules catalans compleixen en escreix la funció pedagògica i propagandística, per la que van ser creades i molt sovint es tracta d’obres belles i ben fetes. En són exemple les escultures exposades a L’Albergueria. Més informació a http://albergueria.blogspot.com.es/

CONCERTS D’ESTIU

Deu anys de Bachianes a L’Estany
El 22 d’agost, l’artista Marina Berdalet i
la parella musical No Parfum
inaugurarant exposició a la Plana de l’Om
de Manresa. Es tracta de la mostra amb la 
que es premia els guanyadors del premi 
Tendències, que Regió 7 i TVM convocaven
enguany per primer cop. L’obertura de 
l’exposició -amb musica ambiental de 
No Parfum-, anirà precedida per una 
performance entre els tres artistes. 

Centelles. L’Albergueria  també ajuda en l’organització del cicle Stagnum, un programa de concerts i espectacle que setmanalment té lloc al monestir de l’Estany. El dissabte passat va ser el torn d’Ignasi Terraza, pianista de jazz reconegut internacionalment, que va oferir un concert a les fosques. Llums apagats i subtil il·luminació per la llum de la Lluna i unes lleugeres projeccions de David Cid, alma mater del cicle.

El pròxim concert serà el proper dissabte 11 d’agost. El protagonista serà Bach, músic estrella i màxim protagonista de les sessions d’Stagnum, ja que va ser per la seva música que un grup d’estanyencs van iniciar els concerts. Enguany, a més, es celebra la desena Bachiana, que és com s’anomena aquest monogràfic. Dissabte vinent, a les 10 de la nit, actuarà Albert Bové, al piano, i Masa Kamaguchi al contrabaix. Preu entrada, deu euros.
La celebració de la desena Bachiana es rematarà amb una projecció del vídeo de Glenn Gould interpretant les “Variacions Golberg”, amb la seva particular manera de tocar el piano. Un concert en vídeo, tal i com es va fer en la primera  Bachiana, que tindrà lloc el dia 25 d’agost, a les deu de la nit. Entrada gratuïta.
Per veure la resta del programa, amb les activitats que s’han fet i les que encara han de venir, podeu entrar al blog http://stagnumestany.blogspot.com.es/

ESCULTURA MODERNA

Ángel Ferrant: 
com ser escultor avantguardista en la postguerra
Foto: Obra Social “La Caixa” / MACUF
Un dels dibuixos escultòrics de Ferrant
dels anys cinquanta. 
Centelles. Un dia d’aquest mes d’agost estaria bé anar a veure l’exposició d’escultures i dibuixos d’Ángel Ferrant (1890-1961) que acull una de les sales del Caixaforum de Barcelona. Ferrant és un escultor reconegut però no pas pel públic en general. Si bé trobem el seu nom associat a algunes activitats destacades de les avantguardes i en col·lectius d’artistes moderns, no podem dir que la seva fama o el seu nom soni igual que noms com Juli Gonzàlez o Manolo Hugué. Era nou anys més jove que Picasso i tres anys més gran que Miró. Potser sigui més conegut a Madrid, on va néixer i va viure casi tota la seva vida. Es va formar a l’Académia de San Fernando,  també a Madrid va estudiar al taller d’Aniceto Marinas. Després, però, va començar un periple que el va portar per Europa i especialment a París, on va entrar en contacte amb l’avantguarda internacional. Després va residir a La Coruña i també a Barcelona, fins al 1934.
A Barcelona, tenim notícia del seu pas pel grup d’artistes d’Els Evolucionistes. Un cercle d’artistes de Barcelona, afins al Noucentisme i a l’obra de Cezanne, entre els que hi trobem noms com Josep Granyer, Francesc Elias, Alfred Sisquella o un altre escultor més familiar: Apel·les Fenosa. Ferrant també va estar relacionat amb el Cercle Artístic Sant Lluc i els Amics de l’Art Nou (ADLAN), format per artistes de línia clarament moderna com l’arquitecte Josep Lluís Sert, el fotògraf Joaquim Gomis o un deixeble de Ferrant, el també escultor Eudald Serra (1911-2002).
El 1934 es va establir definitivament a Madrid, i des d’allà va defensar el seu concepte escultòric en la postguerra. Va ser un dels membres fundadors de la Escuela de Altamira (1948), projecte col·lectiu que volia reintroduir l’art avantguardista.
Modern 100%
Amb tot això podem veure que Ángel Ferrant és un artista connectat i participatiu de les iniciatives d’estètica vanguardista i moderna, fet que es tradueix en les seves obres. L’exposició “Entre el dibuix i l’escultura” que presenta Caixaforum es centra en la dècada dels anys cinquanta i per tant quan la seva obra estableix un diàleg, forçat per les circumstàncies, entre el naturalisme i l’abstracció. En una nota informativa de l’exposició llegim que una de les maneres de treballar, en aquest període, de Ferrant, era establir lligams imaginatius entre objectes i amb formes humanes. Es a dir s’inspirava en objectes quotidians o de la naturalesa, per fer escultures antropomòrfiques. També llegim que li interessava que l’espectador podes manipular i completar les seves obres. La mostra barcelonina reuneix una cinquantena d’escultures i dibuixos, de manera que es pot valora el diàleg i el procés creatiu d’aquest artista central en la història de l’art peninsular.
L’obra que fa possible l’exposició prové del fons  del Museu d’Art Contemporani Gas Natural Fenosa (MACUF). Aquest museu sembla que es va crear el 1995. Disposa de fons repartits per varis museus espanyols i d’una seu pròpia a La Coruña. Entre les mostres que s’hi poden veure actualment n’hi ha una de pintura del nord-americà Alex Katz.