EXPOSICIÓ

Vilató en cinc capítols

“Deux oiseaux et soleil”, pintura de 1978, del tema del bestiari
que es pot veure a l’Espai Volart. Foto: Marianne Torstenson
Centelles. Alberto Magnelli, de qui parlava la setmana passada, segueix una línia pròpia marcada per l’abstracció. Podríem dir que no té més “competència” que la resta d’artistes en general. Pertanyent a una altra generació posterior, Javier Vilató parteix d’un substrat comú però podríem dir que cerca distingir el seu estil i diferenciar-se de la ombra allargada del seu oncle, Pablo Picasso. La seva “competència” era massa perillosa. La vida de Vilató va transcórrer a Barcelona i sobretot a París, on es va instal·lar. Formà part de l’anomenada Escola de París. No sabria dir si es tracta d’un artista molt conegut. La sensació és que era familiar en determinats cercles, em refereix-ho localment. Però en espais com la Sala Dalmauhi havia anat participant en exposicions i sobretot fa uns anys, la Fundació Vila Casas va dedicar-li una antològica, que personalment em sembla que, va servir refrescar la memòria i tornar-lo a posar al mapa ric i extens d’artistes del nostre país. Ara, cinc institucions públiques i privades s’han unit per dedicar-li una nova retrospectiva. La iniciativa es fa per recordar el paper modernitzador de l’art de Vilató i també, i no menys important, el seu pes en l’origen del fons que constitueix la col·lecció del Museu Picasso de Barcelona. Efectivament el museu del carrer Montcada és un dels que participa en el projecte. Cada sala acull un àmbit temàtic representatiu de l’obra de Vilató. El Picasso, acull obra amb prèsencia de “Gent”, de figures i formes antropomòrfiques. El Museu Frederic Marès s’ocupa de les escultures de bronze. Vilató era un artista polifacètic com el seu oncle. Va fer pintura, gravat, escultura… A la figura en relleu s’hi dedicà els últims anys de la seva vida, entre el 1997 i el 2000. A la Fundació Vila Casas mostren les “Bestioles”, animals de companyia o que l’acompanyaven en el taller, com mosquits, que els trobava familiars i els “retratava”. A la Sala Dalmau hi mostren natures mortes, les “Coses”: gerros, fruiteres, instruments musicals… objectes del seu entorn. Es mostren una trentena de pintures. Finalment a la Sala Gaspar, es mostren les obres sobre paper. És a dir els gravats i els llibres de bibliòfil.
“Personnage au chevalet”, pintura de 1993  del tema de “Coses”
que es pot veure a la Sala Dalmau. Foto: Sala Dalmau.
Javier Vilató, va nèixer el 1921 i va morir el 2000. Era fill de Lola Ruiz Picasso, germana de Pablo R. Picasso i del neuropsiquiatre català Joan Baptista Vilató. El germà de Javier també era artista, i és conegut com a Fin (Pilar Vélez, una de les comissaries de la mostra de Vilató, té una biografia dedicada a Fin). Javier Vilató s’empapà de l’ambient artístic i aprengué ràpid. El seu tema general, eren les coses més pròximes, el seu entorn immediat. El seu estil podríem dir que parteix de la figuració, però la desfà i la estira cap a l’abstracció, en un llenguatge on té molta importància la línia negre.
Joaquim Gomis
Per cert, la galeria Eude –Consell de Cent, 278, Barcelona, Tel. 93.487.93.86-, recorda que el proper 14 de juny s’acaba l’exposició que tenen sobre el fotògraf Joaquim Gomis. Reuneix obres d’entre els anys 1917 i 1961, per tant en ple procés de les avantguardes i de l’art modern. De Gomis es mostren treballs seus sobre l’obra gaudiniana, Miró o paisatges.
Per visitar els cinc parts de l’exposició de Vilató, adjunto tot seguit la relació de seus i adreces, tot és a Barcelona:
“Femme et scorpion”, gravat del 1979-80 que es pot 
veure amb d’altres a la Sala Gaspar. Foto: Hydris Mokdahi
Sala Joan Gaspar (paper), Pl. Dr. Letamendi, 1. Tel. 93.323.07.48. Sala Dalmau (Coses), Consell de Cent, 349, Tel. 93.215.45.92. Fundació Vila Casas – Espai Volart 2 (Bestioles), C/ Ausiàs Marc, 22, Tel. 93.481.79.85. Museu Frederic Marès (bronzes), Pl de Sant Iu, 5, Tel. 93.256.35.00. Museu Picasso, c/ Montcada, 15-23, Tel. 93.256.30.00

EXPOSICIÓ

Alberto Magnelli defensa
l’art abstracte a Oriol Galeria d’art
                                                                       Oriol Galeria d’Art
Dibuix preparatori d’una pintura, del 1936                              
Centelles. A cavall entre el 2004 i el 2005 hi va haver al Museu Picasso de Barcelona una exposició dedicada a l’artista vanguardista italià Alberto Magnelli, que va ser com la primera gran oportunitat per descobrir la seva obra, tant al públic en general com als més enterats. En aquella ocasió s’accentuava la vinculació del pintor amb el cubisme. Recordo que es deia que havia conegut el moviment creat per Picasso i Braque a través de publicacions i imatges. Magnelli havia adaptat la forma, a partir del coneixement de les formes i la teoria i s’havia “inventat” el color que havia d’omplir els espais, ja que el material que consultava les imatges eren en blanc i negre. La seva paleta va resultar ser més brillant i colorista que la dels promotors. Però Magnelli va anar més enllà del cubisme i la seva obra s’inscriu en la defensa fonamental de l’abstracció pictòrica com a mitjà des del que crear noves pintures. Magnelli, com el seu contemporani Kandinsky –a qui va conèixer el 1933- cercaven els elements compositius essencials –forma i color- i s’allunyaven de la reproducció imitativa de la realitat.
Per conèixer les arrels creatives de Magnelli no hi ha uns documents millors que els seus dibuixos. Les pintures plantegen el problema desenvolupat i amb moltes decisions preses. Però els dibuixos enceten el camí creatiu, posen sobre el paper de forma instantània les primeres idees, tantejos, aproximacions. Encara que es tracti de dibuixos polits, ben desenvolupats i ben acabats. Magnelli prescindeix moltes vegades, en els seus dibuixos, del color. Són nomes traços, formes, siluetes d’idees abstractes allunyades de la naturalesa, la geometria familiar i referents objectuals evidents. Magnelli treballa amb tinta i llapis. El primer serveix per delinear, evitant errors. El segon per crear zones ombrejades o texturades. La presència de formes ametllades recorda a ulls i suggereix que l’artista crea personatges, una mica com feia Miró, però és una interpretació lliure. En qualsevol cas estem parlant de iniciatives plantejades per carreres paral·leles.
Retorn a Barcelona
Una selecció de dibuixos de Magnelli es poden veure actualment a l’exposició temporal que ha organitzat la barcelonina Oriol Galeria d’Art. Es poden veure una cinaquantena de treballs tant dels fets amb tinta negre i llapis, com de colorejats amb guaix. Alguns són estudis preparatoris per pintures. La mostra inclou dos troncs d’oliveres dibuixats amb llapis, el 1934, que poden donar pistes sobre l’origen de les seves formes originals. L’artista es fixa amb els nervis i venes de l’escorça i el joc de fosc i clar. També hi ha un parell de dibuixos inspirats per formes pètries, que varen ser part d’una etapa de l’artista. L’exposició es pot veure al carrer Provença, 264 de la Ciutat Comtal, fins el 26 de juny. Horari, de dilluns a dissabte, de 10 a 14h i de 16:30 a 20:30h. Tel. 93.215.21.13.
Alberto Magnelli no podia nèixer a cap altre ciutat que a Florència, l’any 1888 i on hi va exposar individualment per primera vegada el 1921, a la Galleria Materissa. Va viure a París, va conèixer i freqüentar els grans personatges. Va ser un decidit opositor al feixisme, tot i que molts col·legues italians seus rebien encàrrecs del règim. Llegeixo en la seva biografia que el 1944, en plena Segona Guerra Mundial, entra clandestinament a París i pren part amb l’exposició “Peintures abstraites/ Compositions de matières” organitzada per la Galerie l’Esquisse, en la que també participa Domela, Kandinsky i Nicolas de Stäel. Va morir el 1971, d’un atac de cor. Tenia… 83 anys.


EXPOSICIÓ

Marina Berdalet dialoga amb Josep Franch

                                                                 Marina Berdalet
Cartell de l’exposició de Berdalet a Castellterçol         
Centelles. El proper 2 de juny Marina Berdalet inaugura l’exposició de dibuixos “Diàleg d’ombres” a l’Espai Franch de Castellterçol. La sala combina la col·lecció pròpia de fons de l’artista Josep Franch, amb exposicions temporals d’altres artistes. La “visita” de Berdalet vol dialogar amb l’obra i la biografia de Franch, en la que destaca el seu exili originat per la Guerra Civil.
Berdalet explica que presentarà a l’espai cinc peces que parlen de “solitud”, “desesperança” i també “esperança”. Entre les obres destaca un políptic, una obra de cinc parts, en la que el paisatge i els xipressos evoquen la solitud. Les peces de Berdalet són recents i formen part d’una etapa en que amb economia d’elements compositius i a través de la naturalesa cerca l’essència per evocar diferents estats d’ànim.
L’exposició de Castellterçol és la primera que l’artista fa després de ser distingida amb el premi “Tendències”. La mostra inaugura a les 12 del migdia del proper dissabte. Està ubicat, prop de la casa natal d’Enric Prat de la Riba, al carrer Racó, número 10. Tel. 93.866.61.88




Text de l’artista
A continuació enganxo el text que Marina Berdalet ha fet per presentar l’exposició de l’Espai Franch. 

Entro a l’Espai Franch i contemplo les obres de l’artista: quadres i mosaics que testimonien la peregrinació de molts homes, dones i nens cap a l’exili i la vida als camps de concentració. Una imatge que també ara es repeteix en molts indrets del planeta.
Davant per davant, les meves obres.
Amb la voluntat de preservar el silenci de la sala i amb la humilitat de compartir aquest espai quasi sacre pel que té de testimoni universal, presento Diàleg d’ombres.
El conjunt el formen quatre obres que tenen en comú el paisatge. No representa però, un espai determinat. El paisatge està concebut com una construcció mental i simbòlica evocadora de diferents estats d’ànim.
La primera de les quatre obres (Diàleg d’ombres) és un políptic de cinc peces realitzat amb grafit sobre paper: coronat per núvols de capvespre representa un gran paisatge desolat i esquitxat amb figures solitàries que projecten, erràtiques, les seves ombres en el terra.
A continuació, la petita obra Projecció en el pla, és un parèntesi silenciós que convida a la reflexió individual. La seva ombra, projectada cap a les dues darreres obres de l’exposici, ens presenta un paisatge obert a l’esperança.

Així doncs, el blau Nocturn, és una imatge ordenada, amb fileres de xiprers que semblen  dirigir-se plegats cap un mateix punt de fuga. Tanca el recorregut l’obra Clareja: un cel vermellós indica que per fi s’esvaeix la fosca i es fa de dia.

CICLE D’EXPOSICIONS

Antoni Hervás, la nova exposició a l’Espai Cultural de Caja Madrid

Centelles. Darrera la gran lona publicitaria penjada a la seu cultural de Caja Madrid, a la Plaça de Catalunya barcelonina, perviu encara tot i les obres i els avatar financers, la sala d’exposicions. Avui mateix inaugura una mostra Antoni Hervás, artista barceloní que estrena la tercera edició del cicle “Leyendas del centro”, que impulsa l’Espai Cultural de Caja Madrid, dedicat a promocionar artistes emergents. Aquesta edició compte amb quatre artistes, que exposaran individualment a la seu cultural, des d’avui fins el gener del 2013. A part d’Hervás (Barcelona, 1981), hi trobem a Eva Fàbregas (Barcelona, 1988), Marc Roig (Madrid, 1981) i Efrén Álvarez (Barcelona, 1980).
Els quatre creadors, seguint amb les instruccions de la comissaria d’aquest tercer cicle, Amanda Cuesta han treballat un tema en comú. En aquest cas, les narratives o històries que pot generar la pròpia plaça de Catalunya, on es situa la seu. De manera molt sintètica es pot dir que Hervás a abordat el tema, des de la perspectiva dels mites, Fàbregas, de la forma, Roig, dels usos socials i Álvarez dels econòmics.
Hervás s’ha inspirat en coses d’origens diferents: el tema de les escultures que rodegen la plaça, “L’Atlàntida” de Verdaguer, la història dels teatres i cafès de Barcelona i la llegenda sobre la fundació de Barcelona, per obra d’Hèrcules així com qüestions familiars, de l’artista. Tot això ho ha mesclat i ha fet una sèrie de dibuixos que mostra com si fossin un fanzin estès i instal·lats en una gran maqueta en forma de teatre de tres plantes, que alhora són una espècia de substrats geològics de la història de la plaça de Catalunya. Hervás treballa molt mesclant realitat i ficció, referències autobiogràfiques. Té un blog: http://antonihervas.blogspot.com/. L’exposició es podrà veure fins l’1 de juliol. L’11 de juliol començarà el torn d’Eva Fàbregas.