Centelles. Hi ha drames que toquen de molt a prop. Amb el Pedro Sánchez García, “Pedrito”, no és que hi hagués cap relació freqüent, però quan ens trobàvem –especialment al bosc, per la Festa del Pi-, eren petits moments de cordialitat: ben bé per repassar per on passàvem de la vida i comprovar que tot ens anava bé. Ens portàvem un any de diferència. Avui hem sabut del seu traspàs, totalment inesperat.
És per això que surten els bons records: uns mesos abans del setembre del 1996, vam quedar unes setmanes per rebre classes de solfeig i inclús de quatre tecles de piano. Ell sabia d’aquestes matèries i estudiava musicologia. Pel que he anat sabent, desprès s’hi ha dedicat des de la docència. Les classes amb ell, eren interessants i hi havia química. Música i Història.
Tot plegat, es va acabar de cop, perquè vaig marxar a la UIB a estudiar (Història de l’Art). I no es podia pas compaginar. Amb el temps, moltes coses les he oblidat, excepte unes petites nocions de com es van “identificar” les notes musicals i es van anar anomenant en el món llatí i l’anglès. Això i la seva estima i observació de la música de Chopin. Per això l’hi vaig donar un exemplar d”‘Un hivern a Mallorca” de George Sand, l’amiga de Chopin durant el viatge a l’illa (1838-39).
Realment els camins han seguit per vies divergents, però sempre ha quedat la idea que havia estat una bona coneixença. Sembla que ens ha deixat quan la vida l’hi donava senyals d’augmentar la família. És una pena que les coses puguin capgirar-se tant de cop. Desitgem tots els ànims i reconforts als pares i a la seva parella i amics.
El MNAC reuneix les pintures de la Capella Herrera de Roma
Els Apòstols al voltant del sepulcre buit de la Verge, de 1604-05, pintura al fresc traslladada sobre tela, de 193×272,5 cm. Obra de Francesco Albani, pintor del taller d’Annibale Carracci. Peça dipositada al MNAC per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
Centelles. Al segle XVII, a la piazza Navona de Roma, hi havia l’església de San Giacomo degli Spagnoli, que era l’església nacional del regne de Castella. En aquella època rebia tota mena d’atencions i favors. Entre 1602 i 1606 el banquer Juan Enríquez de Herrera s’hi va fer construir una capella dedicada al franciscà San Diego de Alcalá, la capella Herrera.
En mig de bastides i mentre els paletes avançaven, també van començar a treballar-hi Annibale Carracci (1560-1609), assistit pel seu taller, que es van ocupar dels frescs de parets i també de l’oli de l’altar. Els frescs estan dedicats a temes evangèlics i també a episodis de la vida del San Diego, santificat el 1588. L’oli de l’altar mostra la intercessió del sant per la salvació del fill d’Herrera. En general, per a tot el conjunt, els experts consideren que Carracci tenia com a model Rafael.
Annibale comptava amb diversos col·laboradors, com Francesco Albani (1578-1660) o Giovanni Lanfranco. El primer va assumir cada cop més paper, sobretot quan cap el 1604-05 va empitjorar la salut del mestre. Els Carracci venien de fer la decoració del Palazzo Farnese i la Capella Herrera es considera el seu darrer gran projecte.
Els segles avancen i ens trobem a començaments del XIX, que l’església de San Giacomo no rep cap mena de suport econòmic i es troba deteriorada. Es decideix treure i arrancar les pintures de Carracci. L’oli de l’altar quedarà dipositat a Roma, a l’església de Santa Maria di Montserrato. L’antiga “església nacional” de la Corona d’Aragó assumirà, des d’aleshores, el rol de representar tota la corona espanyola. San Giacomo acabarà abandonat, amb la capella destruïda i, més endavant, venut als Missioners del Sagrat Cor.
Tresors amb pols
En quan a les pintures al fresc, convenientment traslladades sobre tela, el 1850, seran embarcades cap a Barcelona. I aquí es reparteixen: 9 es queden al que actualment és la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi; I les altres 6 van anar cap al Museo del Prado, a Madrid. Quan es va organitzar el futur Museu d’Art de Catalunya, l’Acadèmia hi va aportar els seus nou Carracci, entre altres peces que ha dipositat.
Del total del conjunt s’ha perdut la pista d’alguns petits fragments. Però amb el que es conserva, que és prou important, s’ha organitzat un gran projecte, per donar-ho a conèixer tal i com pertoca després de tantes dècades: 7 dels frescos han estat restaurats. I els 17 fragments (frescs i l’oli de Montserrato), ara ben estudiats i revisats s’han reunit excepcionalment per ser exposats. Primer va passar pel Prado, acabarà al Palazzo Barberini de Roma i aquest divendres, 8 de juliol, inaugura durant quatre mesos, a les sales de Renaixement i Barroc del MNAC.
Quan coneguem millor les obres, us prometem un altre article. La consigna és clara: ens esperen els Carracci de la Capella Herrera, així com dibuixos preparatoris, que permetran revisar com aquest taller liderat per Annibale, feia créixer la “inventio”. També hi haurà gravats –els Carracci es divulgaven molt a través d’estampes- i material per acabar d’explicar el context. Annibale era el més destacat d’una família d’artistes bolonyesos, que van ser els primers en organitzar unes acadèmies per formar artistes, amb la pràctica de l’ofici i també amb una part teòrica. Veurem l’exposició fins on ens permet anar. Roma encara queda lluny.
Comencem a revisar l’estiu dels artistes, amb l’agenda dels germans Santilari, que en deu dies obren expo a Londres
Centelles. Els Santilari van exportant obra. Realment, es veu que a l’anterior edició de la TEFAF de Maastricht es van lligar dues exposicions: Hamburg i Londres. El desembre ja vam parlar del torn de la Le Claire Kunst, a l’estuari de l’Elba. I del 3 al 8 de juliol, la seva obra s’exposarà, per primer cop, al Tàmesi: a la galeria Stuart Lochhead.
El plantejament és similar. Vint-i-quatre pintures i dibuixos representatius, sobretot de les natures mortes, recents o de pocs anys, que el Josep i el Pere Santilari (Badalona, 1959), van perfeccionant i ampliant en diferents variants: vanitas, wunderkammers, tema floral i el “gran artista”.
L’oli “El tema”, del 2020, de Josep Santilari, que fa 35×35 cm, es va presentar l’abril del 2021 a Barcelona, el desembre a Hamburg i ara és la imatge del cartell i serà a l’exposició de Londres – Foto: arxiu Aleix Art
Les dues galeries europees són de fet, de nou a la TEFAF holandesa –fins dijous, 30- on també hi ha l’Artur Ramon Art, que és qui representa als dos pintors catalans i mou els fils. La de Barcelona també porta a la fira més Santilaris, juntament amb peces del fons antic i modern. La complicitat entre galeries és prou franca, com perquè, segons un dels germans, en Josep, la peça que figura al cartell londinenc fos demanada directament als d’Hamburg.
La selecció d’obres va a càrrec de la Stuart, que presentarà als dos pintors dintre la London Art Week, una cita important, amb centenars d’activitats, concentrada en sis dies, des d’un diumenge a un dijous.
A la galeria Stuart els hi sembla un bon moment per introduir-los. Tim Warner-Johnson, col·laborador de la galeria, és especialista en pintura antiga i moderna i comenta que segueixen als Santilari amb interès, des de fa molt temps.
Models i cites
Vam preguntar-li per concretar les obres triades amb el tema del “gran artista” – on citen Rembrandt, Dürer, Parmigianino. Però Warner-Johnson respon en global: “entenc que la pràctica dels Santilari es construeix en l’estudi de l’art antic, des de l’art clàssic de Grècia i de Roma, continuant amb els mestres del Renaixement (Leonardo, Raphael etc), el Barroc (Caravaggio, Rembrandt) i el segle XVIII (Goya, Melendez, Chardin)”. Això sense esmentar la relectura que els bessons fan de Fantin-Latour (França, 1836-1904), amb les natures amb flors.
La Stuart és una galeria dedicada preferentment a escultura. Però quan ho tenen clar, s’obren a altres interessos. El mateix Warner-Johnson ens diu que no fa gaire van vendre pintura antiga al Musee d’Orsay. I el 2019, van acollir una mostra de lacats japoneses. Pels Santilari aquesta és una aposta important. Així ho creuen. Una altra capital on descobriran el seu treball lent i detallista i la seva relectura del passat.
Ja vam explicar un cop la seva relació amb les veladures. Avui aprenem un altre aspecte: el Josep ens diu que per ell, cada obra és com si comencés de 0. No sap on anirà a parar. L’experiència l’hi dóna soltesa. Quan, per exemple, en un altre tema que fa, pinta models –de 17 i 27 anys-, no es fixa amb cossos, si no amb personatges que li demanen plantejaments diferents i cercar solucions. Veurem com reben la seva proposta detallista, atenta a tants matisos de matèria, llum i color; amb tota la simbologia de les entitats triades, al niu de Turner. Actualització: quan l’expo anava per acabar ens hem enterat que l’allarguen fins el 15 de juliol. Bones sensacions.
Jordi Vila porta al Marçó obra en la que explora llum i oxidació
Jordi Vila el dissabte 18 de juny, a la inauguració a Centelles, es va prestar a explicar el seu treball – Foto: Aleix Art
Centelles. L’obra de Jordi Vila pot semblar simple. Fàbriques i colors que es repeteixen. Però a la que et descuides t’atrapa com en una teranyina. Us pot passar si visiteu l’exposició “Intempèrie” al Centre d’art el Marçó Vell -Carrer Galejadors, 2- amb una trentena llarga de nous acrílics. Ell és el Premi Centelles del 2021. Aquesta és la seva exposició individual. I per un concurs que ha anat basculant entre figuració i abstracció, ell fa de pont.
Vila té formació de pintor. Nascut el 1967 a Alcoi, resideix a Sant Feliu de Llobregat. Es coneixien, per exemple amb el Sento Masià, també d’Alcoi, finat el 2020, i col·lega del Jordi Sarrate. Jordi Vila ha passat per escoles de Glasglow i Barcelona. Coneix també tècniques de pintura mural. Diu que a vegades s’ha relacionat amb arquitectes, dada a tenir en compte pel seu treball.
Fa molts anys que pinta i a l’any pandèmic del 2020 va iniciar una etapa minimalista on hi acaba incrustant afectes de llum i oxidació. Amb la pintura “Erosió” es va endur el darrer Premi Centelles, amb els seus 3.500 € i la promesa d’una exposició individual, que és aquesta “Intempérie”, disposada fins el 24 de juliol.
Depurar obra
Entre la primera sala i l’última, trobareu pintures i sèries de quadres que van de formats petits a grans. Això és perquè Vila treballa en un ambient domèstic i té unes limitacions d’espai. Però a la sala gran, les teles són importants. Aquí, una imatge de la primera sala, amb una sèrie en la que Vila canvia el color a unes mateixes arquitectures industrials i atapeïdes. Cada to genera unes sensacions. – Foto. Aleix Art
La pintura de Jordi Vila és molt fàcil de descriure: alguns cops divideix la tela amb quadrats i sinó l’organitza amb formes de fàbriques, arbres o mobles que combina i repeteix. Objectes representats pel mínim: plans i alçats, com si fossin trepes. En quan al color, sempre en acrílic, dominen uns pocs tons, cercant que tot concordi, que trobareu a les formes, als fons, als marges i enquadrant.
Si ho passem per la lupa històrica, per situar-nos, diria que el treball de Jordi Vila es podria relacionar tant amb el constructivisme de Joaquim Torres i Garcia (Montevideo, 1874-1949), com amb les repeticions d’objectes “industrials” d’Andy Warhol (EUA, 1928-1987). Però cadascú és amo del seu treball i Jordi Vila va pel seu cantó. De fet ara va cap a una altra dimensió: llum i afectes atmosfèrics. Entre la pintura “Erosió” (c.2020) i “Intempèrie” (2022), Vila experimenta en aquests resultats.
Vila era a la inauguració del 18 de juny, i ens explica que l’hi agrada trobar aquests afectes d’envelliment en les indústries i el paisatge humà. L’hi agrada molt comprovar com les arquitectures aguanten els elements atmosfèrics, com es relacionen amb el paisatge. L’hi agrada capturar aquestes sensacions, depurant al màxim les formes i mirant que els colors generin llum pròpia, com una reverberació.
Hi ha pintures amb formes més atapeïdes o amb més espais. Hi ha color tant als espais centrals, com als marges i enquadraments. I si observeu veureu com les línies amaguen pinzellades de diferents colors i que a vegades sembla que pinti sobre restes anteriors. Tot està fet expressament, perquè generi una mena de pòsit. I Vila ho accentua amb un procediment que normalment sembla més reservat per la pintura a l’oli, però ell ho assoleix i ho gaudeix amb l’acrílic: les veladures. Això de generar una mena de pinzellades que deixen traspassar les de sota i van sumant tonalitats i tonalitats (com si ajuntessiu papers de ceba). Vermeer ho feia amb oli. Vila amb acrílic i ell a vegades ho fa de manera homogènia. I a vegades, arrastra pintura que embruta i genera els “rovells” i “oxidacions”, que vam veure a “Erosió”, continua a “Intempèrie”, i diu que potser portarà més lluny, en endavant.
A la inauguració, Vila es mostrava molt content de poder exposar a Centelles, i tenir un premi, i poder continuar amb una professió que es troba amb les seves dificultats. Cada ofici té les seves complexitats.
El Marçó vell es prepara també ara per decidir el guanyador del LXXX Premi Centelles. Una edició d’aniversari, amb un premi més ben dotat: 4.000 Euros el guanyador. I una novetat: per les dues mencions, 500 Euros. Però ens hem d’esperar fins el 4 de setembre, per veure com acaba.
badaluc 