badaluc

Jordi Fornas, dissenyant un país

Exposicions d’estiu (IV)

La monogràfica al Museu del Disseny acaba diumenge, però continua a moltes llars amb llibres i cobertes de discs històrics

Mostrari de material de l’Enciclopèdia, amb aspectes de disseny proposats per Fornas, com el logotip, la maquetació de textos i imatges i també el color distintiu de portades, que ho va plantejar primer en taronja – Foto: Aleix Art

Barcelona/ Centelles. Les dues següents cròniques són de protagonistes, que no fan grans exposicions, ni obra per penjar a les parets. El seu art és més directe i subtil. Necessita d’uns costos reduïts, les impremtes i per això té un abast més públic i democràtic.

Em ve de gust presentar-ho així, pel primer cas: potser a casa vostra, a prop, tindreu algun volum de tapes verdes d’Enciclopèdia Catalana; o un disc de vinil del Serrat, Raimon o el de La Trinca, com el recordat “Festa Major”, del 1970!

Darrera el disseny gràfic de molts d’aquests treballs hi havia una ànima creativa: en Jordi Fornas (Barcelona, 1927-2011). Format a Belles Arts, i sembla que amb una obra pictòrica paral·lela, el seu “ofici de debò” va ser dissenyar la imatge gràfica per unes editorials i uns autors ben singulars, en un moment històric. Dissenyar, comentar i convença al client, s’entén.

Primers grups, primeres portades de Fornas juntament amb material fotogràfic i de treball
Foto: Aleix Art

Som als anys seixanta i cap endavant. Quan Edicions 62 es posa en marxa; Quan es publiquen els primers volums de la Gran Enciclopèdia; I quan la nova cançó i una nova espurna musical catalana dóna els primers fruits. Tot això precisava d’una imatge distintiva, un disseny tipogràfic, colors característics… una marca. Fornas va crear un estil reconeixible, prenent com a referent el disseny gràfic modern d’altres contrades europees, com la francesa.

Fa onze anys que Fornas ens va deixar però la seva tasca perdura. I desconec si serveix avui de referent –aquí, ara no en tinc ni idea-. Però recordo que durant la visita a l’exposició, els quatre gats que corriem pel voltant de les escales, també eren uns joves francesos. És al Museu del Disseny on han organitzat una mostra de record a la tasca de Fornas, amb exemples palpables d’edicions de llibres, cobertes discogràfiques, cartells i fotografies per revisar la seva contribució.

Amb la mostra aprenem que Fornas combinava gràfica o tipografia, amb fotografies –per exemple, retrats dels protagonistes-, que molts cops es feia ell mateix, sino ho confiava a algún col·lega. Amb aquest estil de retrats en blanc i negre, amb els negres especialment forts.

Entre les taules amb els llibres i els mostradors al voltant de les escales, hi descobrim portades i material preparatori, proves amb correccions. Per a encàrrecs per musics com “Els Quatre Gats”, la Núria Feliu, Serrat i Raimon; les col·leccions monogràfiques d’Edicions 62: “La cua de Palla”, “El Balancí”, “El trapezi”.

Treballs amb colors intensos i imatges contrastades, aquí per la col·lecció La Cua de Palla
– Foto: Aleix Art

És curiós fer-se càrrec que els dissenys familiars de títols i autors ben propers han passat per les mans d’un mateix artista. A vegades pot semblar que donem per suposat una sèrie de coses o que com que ja estan fetes, no hi ha cap mena de preocupació al darrera. No ho valorem prou. Suposo aquesta és la gràcia del bon disseny en les arts.

No podem oblidar, per exemple, que darrera l’Enciclopèdia, la distribució amb columnes, la maquetació amb fotografies, etc o si les portades eren taronges o verdes, van ocupar la ment de promotors i dissenyadors. L’ofici és per a tot. L’exposició de Fornas acaba el 24. Però la seva obra la trobareu, ben segur, als prestatges.

Orfebreria en aquarel·la

Exposicions d’estiu (III)

Rosa Permanyer presenta nova obra a l’Auditori de Montcada

Aspecte general de la sala, amb llibres d’artista a l’esquerra i amb algunes aquarel·les a la paret – Foto: Aleix Art

Montcada i Reixac/ Centelles. Tinc la llibreta carregada d’exposicions per explicar. De la sortida de dissabte, la cita del dia, realment era la col·lectiva Intersecció a La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor. Però ho deixem per quan tindrem més ingredients. El cas és que, tenint a mà un altre sector de país, dedicant temps suficient a tot, vaig rondar pel museu de Cardedeu amb les il·lustracions d’Agustí Asensio; l’expo d’aquarel·la de Rosa Permanyer a Montcada i Reixac; I aprofitant l’entrada ràpida per la Gran Via vaig penetrar fins el Museu del Disseny, Barcelona, a vistar Fornas i uns esmalts dels que ja parlarem. Amb temps ben repartit.

L’exposició a Montcada, acaba diumenge vinent i val la pena centrant-nos-hi: disparant com en una tómbola, podríem dir que hi ha dos grans tipus de treball amb aquarel·la: el que ens hem acostumat els dibuixants urbans, a partir de les pastilletes o l’aquarel·la líquida; o la dels aquarel·listes més seriosos, que es preparen bé els papers, solen treballar a partir dels tubs –escampant sobre palatines-. Però cercant amb ull científic el treball amb l’aigua, amb parts del paper seques i amb l’aigua barrejada amb el color; cercant una màgia que és difícil que no atrapi la mirada. Rosa Permanyer, formaria part d’aquest grup, realment de mestres de l’aquarel·la. Realment l’aquarel·la té moltes més possibilitats. I ara penso amb Tapiró, però seria encara una altra direcció, una altra filigrana.

Permanyer fa varis dies que té l’exposició a la sala de l’Auditori de Montcada (davant de l’església). La formen un grup quantiós d’aquarel·les, amb diferents unions compositives i de format i també llibres d’artista. La pintora ens explica que són temes iniciats durant el confinament. Des de la calma –forçada- va plasmar marines i paisatges i sobretot atmosferes carregades de color i llum, cercant direccions noves. En obres més recents, a través de petits escrits, remet a la guerra.

Explorant

Sabia per exposicions anteriors –encara que els exemples eren d’obra gràfica-, que aquesta artista sol o solia treballar amb sèries cromàtiques. Ens interessaven els vermells i els turqueses. En la nova proposta trobem alguns tons d’aquests ben destacats, però va cap a zones molt més variades. Hi ha obres amb sentit més d’una atmosfera unitària, paisatges marins més matisats i també treballs d’un caire com més subtil o sense tapar tant el fons, amb més taques i capes i formes suggerint geografies, més impressionistes. Sempre la pinzellada és suggerent, cercant canvis graduals controlats o ben contrastats. Quan es tracta dels horitzons marins monocromàtics, em sembla interessant valorar com manté l’uniformitat i dissimula la pinzellada… com si tot fos d’una sola passada. Com si no fos pintat.

L’artista de Caldes ens havia explicat algun cop, el tema de la reserva de blancs o les pinzellades preliminars amb aigua neta, que després intervenen deixant córrer l’aquarel·la. Tota aquesta mena de recursos, amb la delimitació al mil·límetre entre zones blanques –les cases costeres- i la taca, formen part de l’ofici d’una orfebre de l’aquarel·la que deixa glaçat al visitant. En un juliol de canícula dura. L’exposició de Rosa Permanyer es podrà veure fins el proper diumenge 17, a l’Auditori Municipal de Montcada i Reixac, Plaça de l’Església, 12, Horari: de dimarts a dissabte de 5 a 9. Diumenge al matí, d’11 a 2. L’artista va informar que aquest darrer dia, a les 12, podria fer una visita comentada. En tot cas ho consulteu a la sala, si us interessa.

Un amic que coneixerà a Chopin

Obituari: Pedro Sánchez García (1976-2022)

Centelles. Hi ha drames que toquen de molt a prop. Amb el Pedro Sánchez García, “Pedrito”, no és que hi hagués cap relació freqüent, però quan ens trobàvem –especialment al bosc, per la Festa del Pi-, eren petits moments de cordialitat: ben bé per repassar per on passàvem de la vida i comprovar que tot ens anava bé. Ens portàvem un any de diferència. Avui hem sabut del seu traspàs, totalment inesperat.

És per això que surten els bons records: uns mesos abans del setembre del 1996, vam quedar unes setmanes per rebre classes de solfeig i inclús de quatre tecles de piano. Ell sabia d’aquestes matèries i estudiava musicologia. Pel que he anat sabent, desprès s’hi ha dedicat des de la docència. Les classes amb ell, eren interessants i hi havia química. Música i Història.

Tot plegat, es va acabar de cop, perquè vaig marxar a la UIB a estudiar (Història de l’Art). I no es podia pas compaginar. Amb el temps, moltes coses les he oblidat, excepte unes petites nocions de com es van “identificar” les notes musicals i es van anar anomenant en el món llatí i l’anglès. Això i la seva estima i observació de la música de Chopin. Per això l’hi vaig donar un exemplar d”‘Un hivern a Mallorca” de George Sand, l’amiga de Chopin durant el viatge a l’illa (1838-39).

Realment els camins han seguit per vies divergents, però sempre ha quedat la idea que havia estat una bona coneixença. Sembla que ens ha deixat quan la vida l’hi donava senyals d’augmentar la família. És una pena que les coses puguin capgirar-se tant de cop. Desitgem tots els ànims i reconforts als pares i a la seva parella i amics.

Annibale Carracci a Barcelona

El MNAC reuneix les pintures de la Capella Herrera de Roma

*Els Apòstols al voltant del sepulcre buit de la Verge*, de 1604-05, pintura al fresc traslladada sobre tela, de 193×272,5 cm. Obra de Francesco Albani, pintor del taller d’Annibale Carracci. Peça dipositada al MNAC per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Centelles. Al segle XVII, a la piazza Navona de Roma, hi havia l’església de San Giacomo degli Spagnoli, que era l’església nacional del regne de Castella. En aquella època rebia tota mena d’atencions i favors. Entre 1602 i 1606 el banquer Juan Enríquez de Herrera s’hi va fer construir una capella dedicada al franciscà San Diego de Alcalá, la capella Herrera.

En mig de bastides i mentre els paletes avançaven, també van començar a treballar-hi Annibale Carracci (1560-1609), assistit pel seu taller, que es van ocupar dels frescs de parets i també de l’oli de l’altar. Els frescs estan dedicats a temes evangèlics i també a episodis de la vida del San Diego, santificat el 1588. L’oli de l’altar mostra la intercessió del sant per la salvació del fill d’Herrera. En general, per a tot el conjunt, els experts consideren que Carracci tenia com a model Rafael.

Annibale comptava amb diversos col·laboradors, com Francesco Albani (1578-1660) o Giovanni Lanfranco. El primer va assumir cada cop més paper, sobretot quan cap el 1604-05 va empitjorar la salut del mestre. Els Carracci venien de fer la decoració del Palazzo Farnese i la Capella Herrera es considera el seu darrer gran projecte.

Els segles avancen i ens trobem a començaments del XIX, que l’església de San Giacomo no rep cap mena de suport econòmic i es troba deteriorada. Es decideix treure i arrancar les pintures de Carracci. L’oli de l’altar quedarà dipositat a Roma, a l’església de Santa Maria di Montserrato. L’antiga “església nacional” de la Corona d’Aragó assumirà, des d’aleshores, el rol de representar tota la corona espanyola. San Giacomo acabarà abandonat, amb la capella destruïda i, més endavant, venut als Missioners del Sagrat Cor.

Tresors amb pols

En quan a les pintures al fresc, convenientment traslladades sobre tela, el 1850, seran embarcades cap a Barcelona. I aquí es reparteixen: 9 es queden al que actualment és la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi; I les altres 6 van anar cap al Museo del Prado, a Madrid. Quan es va organitzar el futur Museu d’Art de Catalunya, l’Acadèmia hi va aportar els seus nou Carracci, entre altres peces que ha dipositat.

Del total del conjunt s’ha perdut la pista d’alguns petits fragments. Però amb el que es conserva, que és prou important, s’ha organitzat un gran projecte, per donar-ho a conèixer tal i com pertoca després de tantes dècades: 7 dels frescos han estat restaurats. I els 17 fragments (frescs i l’oli de Montserrato), ara ben estudiats i revisats s’han reunit excepcionalment per ser exposats. Primer va passar pel Prado, acabarà al Palazzo Barberini de Roma i aquest divendres, 8 de juliol, inaugura durant quatre mesos, a les sales de Renaixement i Barroc del MNAC.

Quan coneguem millor les obres, us prometem un altre article. La consigna és clara: ens esperen els Carracci de la Capella Herrera, així com dibuixos preparatoris, que permetran revisar com aquest taller liderat per Annibale, feia créixer la “inventio”. També hi haurà gravats –els Carracci es divulgaven molt a través d’estampes- i material per acabar d’explicar el context. Annibale era el més destacat d’una família d’artistes bolonyesos, que van ser els primers en organitzar unes acadèmies per formar artistes, amb la pràctica de l’ofici i també amb una part teòrica. Veurem l’exposició fins on ens permet anar. Roma encara queda lluny.