badaluc

Paisatges exposats

Exposicions d’estiu (II)

Jordi Vila porta al Marçó obra en la que explora llum i oxidació

Jordi Vila el dissabte 18 de juny, a la inauguració a Centelles, es va prestar a explicar el seu treball – Foto: Aleix Art

Centelles. L’obra de Jordi Vila pot semblar simple. Fàbriques i colors que es repeteixen. Però a la que et descuides t’atrapa com en una teranyina. Us pot passar si visiteu l’exposició “Intempèrie” al Centre d’art el Marçó Vell -Carrer Galejadors, 2- amb una trentena llarga de nous acrílics. Ell és el Premi Centelles del 2021. Aquesta és la seva exposició individual. I per un concurs que ha anat basculant entre figuració i abstracció, ell fa de pont.

Vila té formació de pintor. Nascut el 1967 a Alcoi, resideix a Sant Feliu de Llobregat. Es coneixien, per exemple amb el Sento Masià, també d’Alcoi, finat el 2020, i col·lega del Jordi Sarrate. Jordi Vila ha passat per escoles de Glasglow i Barcelona. Coneix també tècniques de pintura mural. Diu que a vegades s’ha relacionat amb arquitectes, dada a tenir en compte pel seu treball.

Fa molts anys que pinta i a l’any pandèmic del 2020 va iniciar una etapa minimalista on hi acaba incrustant afectes de llum i oxidació. Amb la pintura “Erosió” es va endur el darrer Premi Centelles, amb els seus 3.500 € i la promesa d’una exposició individual, que és aquesta “Intempérie”, disposada fins el 24 de juliol.

Depurar obra

Entre la primera sala i l’última, trobareu pintures i sèries de quadres que van de formats petits a grans. Això és perquè Vila treballa en un ambient domèstic i té unes limitacions d’espai. Però a la sala gran, les teles són importants. Aquí, una imatge de la primera sala, amb una sèrie en la que Vila canvia el color a unes mateixes arquitectures industrials i atapeïdes. Cada to genera unes sensacions. – Foto. Aleix Art

La pintura de Jordi Vila és molt fàcil de descriure: alguns cops divideix la tela amb quadrats i sinó l’organitza amb formes de fàbriques, arbres o mobles que combina i repeteix. Objectes representats pel mínim: plans i alçats, com si fossin trepes. En quan al color, sempre en acrílic, dominen uns pocs tons, cercant que tot concordi, que trobareu a les formes, als fons, als marges i enquadrant.

Si ho passem per la lupa històrica, per situar-nos, diria que el treball de Jordi Vila es podria relacionar tant amb el constructivisme de Joaquim Torres i Garcia (Montevideo, 1874-1949), com amb les repeticions d’objectes “industrials” d’Andy Warhol (EUA, 1928-1987). Però cadascú és amo del seu treball i Jordi Vila va pel seu cantó. De fet ara va cap a una altra dimensió: llum i afectes atmosfèrics. Entre la pintura “Erosió” (c.2020) i “Intempèrie” (2022), Vila experimenta en aquests resultats.

Vila era a la inauguració del 18 de juny, i ens explica que l’hi agrada trobar aquests afectes d’envelliment en les indústries i el paisatge humà. L’hi agrada molt comprovar com les arquitectures aguanten els elements atmosfèrics, com es relacionen amb el paisatge. L’hi agrada capturar aquestes sensacions, depurant al màxim les formes i mirant que els colors generin llum pròpia, com una reverberació.

Hi ha pintures amb formes més atapeïdes o amb més espais. Hi ha color tant als espais centrals, com als marges i enquadraments. I si observeu veureu com les línies amaguen pinzellades de diferents colors i que a vegades sembla que pinti sobre restes anteriors. Tot està fet expressament, perquè generi una mena de pòsit. I Vila ho accentua amb un procediment que normalment sembla més reservat per la pintura a l’oli, però ell ho assoleix i ho gaudeix amb l’acrílic: les veladures. Això de generar una mena de pinzellades que deixen traspassar les de sota i van sumant tonalitats i tonalitats (com si ajuntessiu papers de ceba). Vermeer ho feia amb oli. Vila amb acrílic i ell a vegades ho fa de manera homogènia. I a vegades, arrastra pintura que embruta i genera els “rovells” i “oxidacions”, que vam veure a “Erosió”, continua a “Intempèrie”, i diu que potser portarà més lluny, en endavant.

A la inauguració, Vila es mostrava molt content de poder exposar a Centelles, i tenir un premi, i poder continuar amb una professió que es troba amb les seves dificultats. Cada ofici té les seves complexitats.

El Marçó vell es prepara també ara per decidir el guanyador del LXXX Premi Centelles. Una edició d’aniversari, amb un premi més ben dotat: 4.000 Euros el guanyador. I una novetat: per les dues mencions, 500 Euros. Però ens hem d’esperar fins el 4 de setembre, per veure com acaba.

Subirachs des de Palafrugell

Exposicions d’estiu (I)

El Museu Can Mario de Palafrugell inaugura una exposició d’escultures i dibuixos del període 1953-1965, moment de pas de la figuració a l’abstracció per l’artista

Josep Maria Subirachs, el 1961 Foto: Raimon Camprubí

Centelles. En pocs dies entrem a l’estiu i ja es posa en marxa la temporada artística. La Fundació Vila Casas, a la seu de Palafrugell –Can Mario-, inaugura aquest dissabte 18 una mostra amb una vuitantena d’escultures i dibuixos de Josep Maria Subirachs (Barcelona, 1927-2014).

Falten cinc anys pel centenari del naixement del gran escultor català, però Àlex Susanna, director artístic de la fundació va proposar avançar-se amb un tastet. Amb paraules de la filla de l’artista, Judit Subirachs-Burgaya, des de la Vila Casa hi ha interès en reivindicar l’artista i al mateix temps convertir el museu d’escultura de Palafrugell amb un pol d’atracció cultural. Estival i tot l’any. L’any passat ja van fer l’exposició de Gaudí-Gomis. En una altra ocasió la de Josep Clarà. I de fet porten programant des de l’abril amb la dels artistes empordanesos.

Judit Subirachs és comissaria de la mostra juntament amb el crític i historiador de l’art Ricard Mas, que va ser quí va convèncer tothom de que el projecte es centrés en el període 1953-1965. Tant la filla com el crític coincideixen en la centralitat d’aquest període, en que l’escultor del Poblenou, passa “d’una figuració expressiva a l’abstracció”. “Però d’una forma gradual”. Subirachs utilitza ferro, encaixa materials de diferents menes i treballa els buits i els plens d’una forma molt personal.

Les peces que s’han “fitxat” procedents tant de l’Espai Subirachs, com de museus, com del seu representant Artur Ramon Art, com de col·leccions privades, explica aquesta evolució “metamorfòsica”, com la qualifica Mas. La mostra la formen escultures, dibuixos –la Judit ens recorda els seu paper primordial en l’obra del seu pare-, i també un tapís que ha prestat un col·leccionista, que vincula Subirachs amb el taller de l’Aymat i Josep Grau Garriga, de Sant Cugat. Entre les escultures i gràcies als préstecs, també hi haurà altres obres poc exposades o gens.

“Bigòrnia”, escultura de Subirachs, del 1964 – Col·lecció MACBA Foto: Martí Gasull

Repassar i estimar

Pel comissari “Subirachs ha estat poc estudiat”, és una figura important en l’escultura contemporània i en el procés de revisió de les arts de postguerra –amb processos avançats en institucions com el Museu Nacional i en publicacions monogràfiques- la seva figura i el període de dotze anys de l’exposició resulta més que oportú.

Recordem que Josep Maria Subirachs és conegut com escultor. Ricard Mas creu que a nivell popular, és sobretot conegut pels monuments públics. I no cal dir, per la contribució a la Sagrada Família de Gaudí.

Però tot això, que és molt important, ha deixat una mica a les fosques altres etapes i facetes. Dintre el període de 1953-1965, Subirachs farà un viatge a Brussel·les –també estarà a París- i s’aproparà a l’escultura i als corrents europeus del moment. Un nom més proper des de Bèlgica –o des de fora la Península de la Postguerra-: Henry Moore.

Mas ens indica que és a Bèlgica, on Subirachs viu uns anys i on contrau matrimoni amb la seva parella, que per cert era filla de Centelles.

A través de les escultures exposades podrem valorar aquest pas de la “figuració expressiva” a l’abstracció. Mas ens assenyala que més enllà del 1965, de fet, farà un retorn a la figuració, de manera que en termes d’etapes també indica un tall.

“Tors”, dibuix del 1954 – Col·lecció Espai Subirachs Foto: Espai Subirachs

Ricard Mas, el comissari és deixeble de Rafael Santos Torroella i ha comissariat altres expos com la de Picasso al Museu de Cadaquès (2010), ha treballat intensament la figura de Dalí o ha prologat textos d’Enric-Cristòfor Ricart o Llorens Artigas.

Aquest crític d’art considera Subirachs com un artista metòdic. De fet ens descobreix que anava per arquitecte, però es va desviar. Però potser per això –ens diu- “que planifica tot el que fa”. També parlem del seu “sentit de l’humor demolidor”, quan parlem de Salvador Espriu i tot correlacionant-lo “fins al punt que portaven ulleres similars”. I també conclou que, d’una manera o altra, sempre es va sentir lligat o inspirat per Gaudí.

Aquí apunto jo que el geni de Reus, més tard va com “eclipsar” l’obra més genuïna de Subirachs amb els seus treballs al Temple Expiatori. Així que aquesta exposició “De l’expressionisme a l’abstracció” serà un nou intent de treure la pols, revindicar al Subirachs més autèntic i revisar una de les seves etapes centrals. Es pot veure fins el 27 de novembre.

Segurament en tornarem a parlar, quan fem la ruta per la zona per veure també altres propostes estivals ben sucoses i fresques.

Color, plans i seqüències

Artemisia presenta obra sobre paper de Gabriela Stellino

Cristina Requena presentant a la Gabriela Stellino -a la dreta-, i a la seva obra durant la inauguració – Foto: Aleix Art

Corró d’Avall/ Centelles. Quan vaig anar a Artemisia per l’exposició de l’Esther Porta, la directora, Cristina Requena em va deixar fer una ullada al material de la següent proposta. Eren uns papers amb petits treballs d’orfebreria amb aquarel·la i aigua i venien d’Alemanya. L’artista és d’origen argentí, instal·lada pel què sembla prop d’Estrasburg. La galeria de Corró d’Avall obra amb aquesta exposició una finestra a una realitat més distant, interessant per sí mateixa i amb curioses afinitats.

Els “papers” ja estan penjats de manera deliciosa –un sol fil que cau amb fermesa i mitjançant un nus es transforma amb dos trams que lliguen dues pinces per als papers. I què tenim?

Hi ha tres grans apartats: a la primera un conjunt d’aquarel·les, petites, amb formes concèntriques i treballades de la següent manera: tires de paper retallades, molt finament, i reenganxades –l’artista ens farà fixar que unes estan ben juntes i altres guarden espais petits-, formant “seqüències” de colors. Perquè l’artista ha atacat prèviament diversos papers, amb diferents tonalitats i qualitats líquides i després les ha retallat i recompost, barrejant els diferents papers, seguint un criteri tonal i sensorial.

Les obres són petites i una mica difícils de fer-els-hi justícia amb la captura. Però us en podeu fer una idea del treball – Foto: Aleix Art

Al fons de la galeria hi ha unes aquarel·les rebaixades de color –negres i com a molt algun ocre-amb la que l’artista vol evocar un paisatge. Em sembla interessant com amb una sola passada, amb el pinzell aigualit fa el requadre. Ella ens dirà, que a l’arribada a aquelles terres germàniques li va sorprendre la diferència de colors i el filtra d’elements atmosfèrics com la boira baixa. Per això va mirar de plasmar al paper un paisatge tant d’ombres i insinuacions.

Aquest apartat és el resultat de molts anys de treball. I després de molt de temps entre tons apagats, ha volgut tornar al color, que són les obres de les tires retallades, que és d’ara. Però per passar dels paisatges fantasmagòrics al color ha seguit un procés. I ella ens diu que “ho va fer a través del negre”. El negre de tinta de gravat, el va ajudar a “fixar el color”. I aquest treball de “recuperació” és la tercera part. Que de fet agrupa com dos tipus d’obra: en totes hi intervé una matriu –tipus xilogràfic-, amb la marca negre, que després hi pinta amb una mica d’aigua –que arriba a diluir una mica la tinta, i per tant podria ser tinta d’aigua-, i afegeix color. I després hi ha uns gravats similars, però bicolor –negre i blanc- i que tenen la particularitat de que ha retallat el paper, però a més l’aixeca i crea petits volums, i jocs escultòrics que són una passada. La guinda de l’exposició. A més posa paper estampat per sota, de manera que l’hi dóna un fons treballat.

Curiositat

L’artista que fa aquests treballs i processos és Gabriela Stellino. Sabem que és nascuda el 1963 a Argentina, que va tenir una etapa formativa al Brasil i que des de fa uns anys viu a Alemanya. Stellino era a la inauguració, el passat divendres 10 de juny, al vespre, i ens va explicar que és professora de dibuix lliure a un centre, pel què vaig entendre amb alumnes d’edats d’una franja universitària.

Per les aquarel·les sense color sí que ens va parlar del paisatge. Però en canvi per les tires de colors insistia en que els seus referents eren molt més diversos.

Va ser a la inauguració, quan l’hi va tocar parlar i després d’una petita videocreació, que es va rebel·lar com una apassionada per l’animació: creació de la imatge, selecció, retallat, muntatge i visualització en seqüències. Aquest ingredient “cinematogràfic” ajuda, de fet a il·luminar la nostra aproximació al seu treball, sobretot amb les aquarel·les retallades. Però també amb els papers paisatgístics que, a més de la remota ombra turneriana (aviat l’atacarem de dret), també podem veure com plans panoràmics.

Els treballs són petits, però fets amb molta delicadesa – Foto: Aleix Art

L’ ingredient cinematogràfic també em va semblar oportú perquè aproxima Stellino encara més a altres plantejaments en pintura afins. I penso especialment, amb l’Isidre Manils. L’artista de Mollet que ja sabem que la seva pintura té una vinculació important amb el cinema i fa uns anys les seves teles, també eren tires seqüenciades, però en el seu cas fragmentava imatge figuratives. I eren peces molt grans.

La seqüenciació –o ara més aviat fragmentació-, d’Stellino també em va fer pensar amb el treball de fa uns anys de Jaime Moroldo, l’artista veneçolà, amb arrels italianes i afincat a La Garriga. Solucions similars, cada artista amb la seva mirada, i segurament cadascú hi ha arribat seguint el seu propi camí. I aquesta casualitat –tenint en compte que són artistes que no precisament són propers, em sembla estimulant.

La mirada de Gabriela Stellino em va semblar la d’una exploradora pacient i sensible i pel què sembla els tresors que formen aquest gabinet expositiu són la punta del iceberg d’un treball amb més ramificacions i formats. Artemisia és al carrer Sant Ponç, 65, Corró d’Avall.

Pau des dels cors musicals

La Coral La Violeta de Centelles, Cor Auros de Sant Cugat del Vallès, el Cor Xera de Moià i dotze instrumentistes interpretaran a les tres localitats, el rèquiem de Gruber i partitures per clamar per la pau

Centelles. Des de que el 2015, es va estrenar a Centelles el rèquiem “Eternal Light” (del 2008) de Howard Goodall que cada cop els projectes de les corals centellenques tenen més interés.

Hem parlat dels concerts recents de La Violeta i hem començat a narrar el que amb suor i esforç preparen des de fa molts dies i que ja va fer sonar parts d’un altre rèquiem a Hostalets, acompanyats de la coral Bonaire de Tona.

El cert és que aquelles notes encantadores de Joseff Gruber (Àustria, 1855-1933) eren part d’un projecte més ambiciós, que suma a dues corals més: Cor Aulos de Sant Cugat del Vallès i el Cor Xera de Moià. Però també a una orquestra de dotze músics osonencs, dirigits per Jordi Lluch i solistes com la Clara Enrich, també directora de la coral vallesana.

Amb paciència hem seguit, des de fora, la preparació del concert que agafa el títol de “Da Nobis Pacem”, a partir d’una composició coral de Felix Mendelssohn (Alemanya, 1809-1847) que també formarà part del programa i que farà conjunt amb un repertori més ampli dedicat a la pau i a les víctimes de les guerres.

“Martiri de Sant Cugat”, un oli sobre fusta, un mena de primer manifest de la pintura renaixentista a Catalunya, de cap el 1500. Del pintor d’origen nòrdic Aine Bru. Aquesta pintura era part del retaule major de l’església monàstica, que es veu clarament al fons. Violència, art i esperança en una obra que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona – Foto: MNAC

Gruber va ser alumne d’Anton Bruckner i el va succeir com a organista al monestir de Sant Florian (o Froilà), pel que es veu una joia desconeguda –carolíngia i barroca- situada entre Viena i Salzburg. De Gruber és difícil trobar informació. Via internet surt més un futbolista i també un soldat sanitari de la Primera Guerra Mundial, amb el mateix nom. La casualitat amb el segon em sembla oportuna i amb el primer, espero que el xut musical que ens espera amb el rèquiem que ara sí, es va per interpretar integrament, arribi encara més lluny.

Gràcies al Pere Mas, director de la coral La Violeta, i un dels motors del projecte, ara ja tenim clar que les tres corals i els músics, a més de Mendelssohn i el rèquiem de Gruber, també tocaran la Sonata da Chiesa n.1 K.67 i la n. 10, K. 244, de Mozart; I cantaran el Benedictus de la Missa Brevis Sancti Joannis de Deo, de J. Haydn.

Mendelssohn, segurament ja ens és més conegut. Però és oportú recordar que la seva tasca com a músic està vinculada amb la de Johann Sebastian Bach, ja que en va ser un dels recuperadors. A principis del segle XIX, per alguna raó que se’ns escapa, la música del compositor de les grans Passions s’havia apagat i Mendelssohn el va redescobrir –segons la llegenda al trobar partitures seves que embolicaven carn del mercat- i el va ajudar a resituar i evidentment el va reinterpretar amb les seves partitures corals noves (a veure si un dia assageu “Paulus”). El Da Nobis Pacem modernitza un cor amb lletra de Martí Luter. És per tant una peça protestant.

Tota aquesta proposta sonora i coral, amb instruments, té ja data d’estrena molt calenta i dos concerts seguits més apuntats al calendari: dissabte, 11 de juny, a 2/4 de 9 del vespre a l’església del monestir gòtic de Sant Cugat del Vallès. El diumenge, 12 de juny, a les 6 de la tarda, a l’església parroquial barroca de Santa Coloma de Centelles. I el dissabte 18 de juny, a les 9 del vespre a l’església de les Escola Pia de Moià. Pau mundial, música universal i patrimoni català. Què més podem demanar per començar l’estiu?